No existeixen més que dues regles per a escriure: Tindre alguna cosa que dir i dir-la.(Oscar Wilde)
diumenge, 1 de març del 2015
I Correus.cat?
Aquesta any 2015 ha començat “interessant”. Sembla que s’han de definir
moltes qüestions que afectaran a moltes persones. El President de la
Generalitat de Catalunya ha convocat eleccions pel 27S, amb la idea de saber si
hi ha majoria destacada partidària de un nou estat. En previsió de que això
pugui confirmar-se, la tasca més immediata és ficar les bastides, les
estructures bàsiques del hipotètic nou estat. Les prioritats semblen clares:
Hisenda i Seguretat Social. Però un estat te moltes més estructures
necessàries. Correus pot ser una de tantes. No en parlen; feina rai. Sí parlen,
però, d’altres estructures –infraestructures- tanmateix molt importants, com
les ferroviàries. El Conseller de Mobilitat i Territori ja està dissenyant com
quedarien els ferrocarrils: privatitzats. A la venda. Ja no existirà RENFE,
ADIF, ni tan sols els ferrocarrils de la Generalitat. Tot quedaria en mans
d’operadors privats. El mateix que està passant amb la Sanitat (“Boi
privatizando”) Aquí van més avançats. I si no ens belluguem, “un dos tres...qui
gemega ja ha rebut”.
Ho expliquen com la única via perquè funcioni qualsevol servei, inclosos
els públics. L’aritmètica més bàsica indica que són interessos per ingressar a
“caixa”. (El pitjor és que quan hi ha pèrdues es repercuteixen a les butxaques
de tots plegats)
Amb aquest preparo algú té dubtes de com seran els serveis postals
catalans? : Correus.com
Rafel Baitg
MOSTLY AUTUMN
Mostly
Autumn puede ser descrito como rock potente atmosférico con un borde celta,
influenciado por Pink Floyd, Deep Purple y Genesis, y recuerda a Feetwood Mac
de 70 y Fairport Convention.
Su sonido incorpora el uso de silbator,
flauta, bajo y penique, violines y armonías vocales, más de una banda poderosa,
existente de teclados, dos guitarristas, bajo y batería.
Esta banda sigue creciendo en la
descripción clásica de una banda progresiva, después de cada disco se ponen
mejor y mejor.
Mosley Autumn actualmente tiene 6 álbumes hasta la fecha, el tercer álbum es el
más maduro hasta ahora. Una gran mezcla de influencias de Camel, Pink Floyd,
renacentista y algunas folkish Jethro Tull.
Grabado en noviembre 2001 en un plazo
muy corto de tiempo “música inspirada en los Señores de los Anillos” no es el
verdadero Opus esperado sino más bien un homenaje respetuosos a JRR Tolkien “El
Señor de los Anillos”, una obra maestra atemporal de la literatura fantástica.
THE LAST BRIGHT LIGHT, es el tercer álbum
del grupo, más maduro que el primero, tanto las influencias de Pink Floyd como
las celtas quedan aquí más diluidas, buscando el grupo su propio sonido. Ello
no quiere decir que sea una álbum complejo, todo lo contrario, yo Mireia que es
de mas fácil acceso que el primero, también hay una ligero acercamiento al
neoprogresivo estilo Pendragon. Lo más destacable serán Helmus Deep, un gran
tema que combina perfectamente la faceta sinfónica y celta, y la extensa
Moteres Nature, con muchas influencias de Pink Floyd y una parte final
apasionante.
La pieza The Dark Before Tere Dawn,
también combina muy bien las facetas rockera, sinfónica y celta.
El resto, canciones sinfónicas
pinfloydianas poco complejas, pero de muy buen nivel como We Com and We Go, la
sinfónica Half The Montain que es lo de mejor del álbum y recuerda un poco a
Pendragon o The Last Bright Light.
También temas con toques pastorales
como The Eyes of The Forest, Hollow, Shrinling Violet, las tres con la
personalidad que imprime la estupenda voz de Heather Findley, y Prints in the
Stone, ademas de un tema mas rockero, Never The Rainbow, y uno típicamente
celta del grupo Which Wood.
En resumen es una preciosa música de
otoño, un álbum muy bonito y recomdeble, que encatara a los fans del rock
sinfónico pinkfloydiano sin demasiadas complejidades.
Seguro que os gustara
Paraula d’una Stone.
Hermes, missatger dels déus.
De totes les
divinitats del panteó grec, Hermes és sens dubte una de les més complexes i
riques en matisos. Hermes és la divinitat protectora de coses tan aparentment
dispars com el comerç, els robatoris, els camins, els missatgers, els somnis i
les portes. En realitat, tots aquests àmbits comparteixen una característica
comuna: suposen un canvi d'algun tipus. El comerç és l'intercanvi d'uns béns
per altres; el robatori és un intercanvi forçós a canvi de res; un camí és la
via per canviar de lloc; el missatger és l'encarregat d'intercanviar paraules
entre dos individus o dues comunitats les portes són el límit entre un lloc i
un altre; el somni és el canvi entre la vigília i un estat diferent. Podem
deduir, per tant, que per als grecs, Hermes era el déu dels canvis de tota
mena.
Per norma general, Hermes és representat com un jove bell, més gràcil que fornit, tocat amb un barret i amb un parell d'ales, bé en les seves sandàlies, bé directament en els peus, que li permeten volar. És un déu ràpid, que es mou amb facilitat entre el món de les divinitats i el dels mortals, i com a tal és el missatger dels déus, encarregat de portar les ordres de Zeus allà on el pare dels déus li ho ordenés. A més de missatger, Hermes és el déu psicopompos, l'encarregat de conduir les ànimes dels morts fins a l'entrada del regne d'Hades. L'arma característica d'Hermes és el caduceu, una vara que ha estat representada amb multitud de formes ia la qual s'atribuïa el poder de dormir a déus i mortals així com de servir perquè el seu portador pogués dirigir fins al Hades les ànimes dels morts .
Hermes va néixer com a fruit de la unió entre Zeus i Maya, una de les filles del gegantí Atles. El jove déu va néixer en una cova a la muntanya Cilene, en la salvatge Arcàdia. Als pocs dies del seu naixement, el déu va demostrar la seva precocitat escapant del seu bressol i tirant a caminar pels camps. D'aquesta manera, va arribar al lloc on el seu germà Apol·lo pasturava els seus ramats de vaques i bous. El jove Hermes va decidir robar els bous d'Apol·lo i tancar-los en una cova, de manera que el déu no pogués trobar-los. Un cop perpetrat el robatori, Hermes va tornar a la seva cova a Cilene.A l'entrada va trobar una tortuga, i en observar la forma de la seva closca concebre una idea. Va matar l'animal i, després de buidar la seva closca i tensar sobre ell una sèrie de cordes fetes amb budells de bou, va inventar la lira. Fet això, va tornar al seu bressol i es va quedar adormit.
Quan Apol·lo va descobrir el robatori dels bous, va utilitzar els seus poders endevinatoris per esbrinar qui havia estat el culpable. Una vegada descobert que havia estat el petit Hermes, el déu Apol·lo va exigir a Zeus que es fes justícia. Mayava tractar d'exculpar al seu fill adduint que una criatura tan petita que encara dormia al seu bressol no podia haver perpetrat un robatori semblant. Zeus no es va deixar enganyar pel tendre aspecte del nen i va exigir a aquest que tornés a Apol·lo seus bous. Hermes, doblegat davant l'autoritat del seu pare, va conduir a Apol·lo fins a la cova on hi havia amagat els bous. Apol·lo, però, fascinat davant l'invent de la lira i les seves possibilitats musicals, va oferir al petit déu tot el seu bestiar a canvi de l'instrument musical, tracte al que Hermes va accedir gustós. A més dels bous, Apol·lo va regalar a Hermes el seu bastó de pastor, una vara amb la qual el jove déu va construir la seva arma predilecta i símbol per excel·lència: el caduceu.
Hi ha poques llegendes que tinguin a Hermes com a protagonista absolut, sent molt més freqüent que aquest déu realitzi el paper de personatge secundari. Normalment, Hermes actua a les ordres de Zeus, bé com a missatger, bé en algun altre paper.
Per norma general, Hermes és representat com un jove bell, més gràcil que fornit, tocat amb un barret i amb un parell d'ales, bé en les seves sandàlies, bé directament en els peus, que li permeten volar. És un déu ràpid, que es mou amb facilitat entre el món de les divinitats i el dels mortals, i com a tal és el missatger dels déus, encarregat de portar les ordres de Zeus allà on el pare dels déus li ho ordenés. A més de missatger, Hermes és el déu psicopompos, l'encarregat de conduir les ànimes dels morts fins a l'entrada del regne d'Hades. L'arma característica d'Hermes és el caduceu, una vara que ha estat representada amb multitud de formes ia la qual s'atribuïa el poder de dormir a déus i mortals així com de servir perquè el seu portador pogués dirigir fins al Hades les ànimes dels morts .
Hermes va néixer com a fruit de la unió entre Zeus i Maya, una de les filles del gegantí Atles. El jove déu va néixer en una cova a la muntanya Cilene, en la salvatge Arcàdia. Als pocs dies del seu naixement, el déu va demostrar la seva precocitat escapant del seu bressol i tirant a caminar pels camps. D'aquesta manera, va arribar al lloc on el seu germà Apol·lo pasturava els seus ramats de vaques i bous. El jove Hermes va decidir robar els bous d'Apol·lo i tancar-los en una cova, de manera que el déu no pogués trobar-los. Un cop perpetrat el robatori, Hermes va tornar a la seva cova a Cilene.A l'entrada va trobar una tortuga, i en observar la forma de la seva closca concebre una idea. Va matar l'animal i, després de buidar la seva closca i tensar sobre ell una sèrie de cordes fetes amb budells de bou, va inventar la lira. Fet això, va tornar al seu bressol i es va quedar adormit.
Quan Apol·lo va descobrir el robatori dels bous, va utilitzar els seus poders endevinatoris per esbrinar qui havia estat el culpable. Una vegada descobert que havia estat el petit Hermes, el déu Apol·lo va exigir a Zeus que es fes justícia. Mayava tractar d'exculpar al seu fill adduint que una criatura tan petita que encara dormia al seu bressol no podia haver perpetrat un robatori semblant. Zeus no es va deixar enganyar pel tendre aspecte del nen i va exigir a aquest que tornés a Apol·lo seus bous. Hermes, doblegat davant l'autoritat del seu pare, va conduir a Apol·lo fins a la cova on hi havia amagat els bous. Apol·lo, però, fascinat davant l'invent de la lira i les seves possibilitats musicals, va oferir al petit déu tot el seu bestiar a canvi de l'instrument musical, tracte al que Hermes va accedir gustós. A més dels bous, Apol·lo va regalar a Hermes el seu bastó de pastor, una vara amb la qual el jove déu va construir la seva arma predilecta i símbol per excel·lència: el caduceu.
Hi ha poques llegendes que tinguin a Hermes com a protagonista absolut, sent molt més freqüent que aquest déu realitzi el paper de personatge secundari. Normalment, Hermes actua a les ordres de Zeus, bé com a missatger, bé en algun altre paper.
Antoni Boneu (Unitat de Distribució)
BILBO
Aunque pueda parecer raro, dada su cercanía, nunca había
estado. Así que aprovechando los días libres que me guardaba y los buenos
informes recibidos de varias personas decidí ir para allá.
Tras instalarme en el hotel (un hotelazo) fui a dar una vuelta
por la ciudad y lo primero que me llamó la atención es que no es ni mucho menos
tan grande como pensaba. Es más bien pequeña. Lo realmente grande es el llamado
Gran Bilbao que incluye poblaciones cercanas y junto a la ria como Sestao,
Baracaldo, Portugalete, Las Arenas, etc.
El primer día y por indicación de la chica de la recepción
del hotel, visité el Museo de Bellas Artes (no sabía ni que existía). Grata
sorpresa y con suerte, pues a lo expuesto habitualmente (Románico Catalán, El
Greco, Murillo, Zurbarán, Goya, Sorolla, etc.) había una exposición temporal de
arte hiperrealista realmente alucinante. Cuadros, la mayoría de las últimas
décadas del siglo pasado, que como escuché a varios niños decir a sus padres,
“esto es una foto, no un cuadro”. La verdad es que fue impactante.
En el centro de la ciudad se encuentran las calles
comerciales por excelencia (la Gran Vía
Mi segundo día y a hora mañanera, de camino para el museo
por excelencia de Bilbo, el Guggenheim, obra de Frank Gehry. Por fuera todos lo
conocéis y hay opiniones para todos los gustos. Por dentro resulta impactante
por su estructura y sus diseños. Ascensores, escaleras, etc. todo es diferente.
Pero indudablemente donde radica su fama es en lo que hay colgado en sus
paredes. Menudos cracks. Obras de, por ejemplo, Picasso, Mondrian, Robert
Delaunay, Kandinsky, Miró, Klee, Warhol, Lichtenstein, Pollock y hasta una obra
(París desde la ventana) de mi pintor preferido: Marc Chagall. Y como
curiosidad en una de sus terrazas, por cierto con bonitas vistas sobre la ria,
un árbol que ponía el letrero era obra de una tal Yoko Ono.
Pero indudablemente Bilbo es más que arte. Paseando
tranquilamente junto a la ria y tras ver en la otra orilla el bonito
Ayuntamiento, llegamos al puente del Arenal. Al cruzarlo vemos el teatro
Arriaga y si vas por la derecha vas a la Ribera y a Atxuri que es la estación de donde
salen los trenes para Donosti, y si sigues recto llegas al Casco Viejo. A las
Siete Calles como se les conoce. En realidad son más de siete y es
indudablemente la zona de marcha. Hay nombres de calles como Correo (¡que
pena!), Pelota, Perro o Lotería todas ellas llenas de tabernas y de gente a
todas horas. Los fines de semana a la noche, difícil de acceder a la barra.
Justo allí se encuentra la Plaza Nueva
Y para variar, las excursiones de rigor. La primera de ellas
me llevó a Donosti. En un trayecto en tren que , a pesar de la cercanía, dura
más de dos horas y media. De Donosti me ocuparé en otro escrito.
Al día siguiente y cogiendo el metro (alerta en la dirección
porque se divide) me desplacé a la localidad de Plentzia ya en pleno mar
Cantábrico. Pueblo pequeñito con una zona antigua muy maja. Sus playas son
visitadas por surfistas y también por practicantes de deportes vascos como las
traineras. Con media mañana más que suficiente para la visita.
Y la última excursión que realicé en el mismo metro, me dejó
en Arreeta. Margen derecha de la ria y donde se encuentra el famoso Puente de
Vizcaya, patrimonio de la humanidad, y que según datos, ha transportado más de
600 millones de personas de un lado al otro de la ria. Lo atravesé en la
barcaza suspendida por hierros desde arriba. Al otro lado llego a Portugalete y
continuando un tranquilo paseo por la ria llegué a Santurtzi (Santurce) desde
donde no volví por toda la orilla luciendo la pantorrilla, sino en metro que es
más cómodo, porque me oprimía el corsé.
Para finalizar una cosa que me llamó tremendamente la
atención fue la cantidad de carritos con niños y mujeres preñadas que vi. Si
continúan con este alto índice de procreación, pronto no cabrán en Euskal-Herria.
Serán bienvenidos aquí.
Agur
Fernando
VACANCES D’HIVERN
"Fa poc he gaudit de les meves
vacances de Nadal a casa meva i d' una escapada al Gener a Madrid, i quan et
poses a mirar vols, et dones compte del handicap de la insularitat. Fins ara,
viatjar a Barcelona, que és el vol que mes utilitzo (sense contar Alguaire) no
m'havia suposat cap problema. Hi ha bones freqüències (Vueling té fins a 10
vols diaris) i es pot aconseguir un bon preu (amb antel.lació i amb descompte
de resident), però al anar a Nova York a l'octubre fent escala a Madrid, y ara
que hem mirat vols per anar directe a Madrid, m'he donat compte de la poca
comunicació que hi ha amb la capital, manca de freqüències i no massa bons
horaris. En comparació, estem mes ben comunicats amb Alemanya que amb Madrid.
Això comptant amb el famós descompte
per insularitat. Descompte del qual, molta gent ha abusat, i que et venen com
un regal i no arriba ni al 50%. Si mires
amb antel.lació, pots trobar bons vols, però, si necessites un vol d'un dia per
l'altre, o d 'una setmana per l'altra et pots gastar perfectament 300 euros.
Això sense parlar ja de Nadal, un mes i mig abans, els vols ja estaven a 150
euros els mes barats i fins a 600 o 700 euros (parlo de vols a la península:
Barcelona, Madrid, Sevilla, Màlaga, etc., res europeu ni transoceànic). Jo vaig
comprar els bitllets al mes de setembre, la primera setmana , y ja em van
costar 100 euros, amb descompte!
La insularitat es pot veure com un
aïllament geogràfic. No tothom es pot permetre sortir de l'illa. Jo per sort,
puc sortir-ne cada 2 o 3 mesos. Ens separen pocs quilòmetres de la península,
poc més de 200, però aquests els paguem ben cars, ja sigui amb avió o amb
vaixell. A comparació, les canàries tenen més descomptes en tema de residència
i avantatges per ser insulars, però si que es veritat que no els hi canviaria
el lloc, ja que realment estan lluny.
Tot això referent a sortir de l'illa,
que evidentment, només pot ser per aire o per mar. Quan agafes el cotxe pots
fer, com a molt, 80 kilòmetres de màxim de punta a punta de l'illa. Una mica
més si decideixes rodejar-la. De
vegades, et sents angoixat, sobretot si vens de fora (com és el meu cas), ja
que l'illa es limitada. No pots "liarte la manta a la cabeza", omplir
el depòsit i conduir sense parar, on et dugui el destí, ja que com a molt, et
durà al far de Formentor.
La insularitat afecta als preus del
transport aeri, terrestre i marítim, però també indirectament als preus dels
aliments. Per exemple, a Eivissa, un ciutadà paga un 35% mes car que un peninsular qualsevol producte
que compra en el mercat. I de ben segur que a Formentera serà encara pitjor, ja
que ni tan sols hi ha transport aeri.
La insularitat doncs, es un sobrecost
que patim els particulars i les empreses pel sol fet d'estar establerts en una
illa. Aquest sobrecost també afecta a l'administració (que indirectament afecta
també als ciutadans), a l'hora de proveir de béns i serveis als insulars.
Entre tants punts negatius, es pot
trobar alguna avantatja, con per exemple, la preferència pels productes de
proximitat, ja que preu per preu, es millor allò produït a casa que no pas
importar-lo.
D'altra banda, aquesta avantatja es pot
tornar en contra a l'hora de voler exportar fora de l'illa productes típics
d'aquí, ja que el sobrecost del transport no ho compensa ja que obliga a
ajustar molt els marges de benefici.
Crec que els turisme, del que realment
viuen molts aquí a les illes, afecta negativament en aquest aspecte de la
insularitat, ja que la gran demanda de vols per passar vacances a l'illa fa que
els que hi vivim tinguem que pagar també l'elevat cost.
Així doncs, és idíl·lic viure en una
illa de la Mediterrània
com Mallorca, i sobretot quan arriba el bon temps, que és com viure en unes
vacances constants, però el handicap de la insularitat, fa la vida quotidiana
una mica més complicada si cap. Ei, però no canvio el lloc on visc, per res del
món!"
Mònica
El EFECTO MATRIMONO
Graeme Siimsion
Ed. Salamandra
Don Tillmam, el entrañable profesor de Genética
(Inteligente pero inepto para el trato social) de la divertidísima novela, El proyecto esposa, vuelve. El cono de los geeks, los genios inadaptados; por fin puede presumir de esposa. Rosie pero un embarazo no entra en sus planes.
Luz
Entrevista David Capdevila (Montoliu de Lleida-1965)
Futbolista. Entrenador de Futbol
Funcionari de Correus. Director de la Sucursal 1 de
Correus i Telègrafs de Lleida
ElCOP.- Quan va començar l’afició pel
futbol? Quan vas començar a jugar i on?
David Capdevila.- Des de petit ja anava sempre amb una pilota als peus. Vaig començar al Col·legi
Episcopal jugant a futbol-sala i desprès a l'AEM als 12 anys.
ElCOP.- Per quines categories – equips has
passat?
D.C..- Fins a
categoria juvenil sempre vaig jugar a l'AEM. Desprès vaig estar com a jugador 3
temporades a segona divisió "A" amb la U. E. Lleida, 4 temporades a
segona "B" amb el Lleida i el Fraga, 4 temporades a tercera divisió
amb el Balaguer i el Tamarit, per acabar 3 anys al Torrefarrera a 1a.Regional.
ElCOP.- Com entrenador, quina ha estat la
teva trajectòria? (Equips que has entrenat)
D.C..- Vaig
començar a entrenar al futbol-base de Torrefarrera quan encara jugava. Desprès
al retirar-me vaig estar 7 temporades al futbol-base de la U. E. Lleida, 4 anys
a l'At. Segre, 1 any al Binéfar a 3a.divisió, 1 any al Balaguer a 3a.divisió, 4
anys al Balafia i en l'actualitat estic entrenant al juvenil de l'Escola Mig
Segrià a Torrefarrera.
ElCOP.- Com a jugador, quina experiència,
anècdota recordes especialment?
D.C..- Recordo
moltes coses positives, com el gran nombre d'amics i companys que he conegut en
els diferents equips, el haver pogut jugar en camps que havien estat de
1a.Divisió, els llargs viatges en autocar fins a La Corunya o Huelva per exemple
jugant a la botifarra dins el bus, i sobretot els dos ascensos a segona divisió
"A" amb la U. E. Lleida.
ElCOP.- I com entrenador?
D.C..-Com a
entrenador és diferent. Tens molta més responsabilitat i potser no ho vaig
gaudir tant. Però et sens molt satisfet desprès d'una gran victòria o desprès
de que els xavals millorin molt en el seu joc arrel dels consells i del que tu
els hi estàs ensenyant en base a la teva experiència. Això és el més
gratificant.
ElCOP.- Ara entrenes futbol base. On? Com
està a les terres de Lleida?
D.C..-Aquesta
temporada estic a l'Escola Mig Segrià. El futbol-base lleidatà gaudeix de molt
bona salut, degut a les magnífiques instal·lacions de que disposen tots els
equips i de la millora en la formació dels tècnics, titulats en la gran
majoria. Els jugadors joves són el futur dels clubs, ja que econòmicament,
aquests estan passant moments difícils.
ElCOP.- Quin és
el millor entrenador que has tingut i en quins camps importants has jugat?
D.C..-El millor
entrenador que he tingut ha estat Mané a la U. E. Lleida per saber imprimir un caràcter guanyador a l'equip. Alguns camps que he jugat
són: el Santiago Bernabeu, el Vicente Calderón, el vell Sarrià, el vell Atotxa,
el vell San Mamés, el del Màlaga, el del Celta, el del Corunya entre d'altres.
ElCOP.- Com va ser de entrar a Correus? Per
on has passat?
D.C..- Quan vaig
acabar la carrera d'Enginyer Tècnic Agrícola i mentre encara jugava a futbol en
plan professional, em vaig plantejar treure'm unes oposicions i em vaig decidir
per Correus. Vaig tenir sort de aprovar-les i aquí segueixo. La meva
trajectòria per Correus ha estat la següent: a Mora d'Ebre 1 any i mig com a
carter, desprès a Tàrrega 1 any com a carter i 2 anys com a cap adjunt, per
passar desprès a la Sucursal 1 de Lleida com a Director on porto ja uns 13
anys.
ElCOP.- Dirigir una oficina de correus,
s’assembla a entrenar un equip de futbol. (Posicions, estratègies, objectius,
resultats....)
D.C..-Tot i ser
molt diferent, si que hi ha alguna semblança entre dirigir una oficina de
Correus i dirigir un equip de futbol. Coma punt diferent, a Correus tu et
trobes una plantilla feta e inamovible, mentre que en un equip de futbol tu
tries els jugadors que vols a la plantilla o per un partit determinat. Com a semblança
pues que has d'aconseguir als dos llocs un bon ambient de treball, que tothom
lluiti en equip i que tothom gaudeixi del que està fent per aconseguir els
objectius establerts.
EL PORTERO DE BALONMANO I
La posición de portero
es una de las más importantes dentro de un equipo de balonmano. La principal función
es la de evitar los goles del equipo contrario, por lo que adquiere un papel
muy destacado en sistema defensivo del equipo. Se trata de jugadores con un
perfil especial, suelen ser ágiles flexibles y con unos buenos reflejos.
El portero podría
considerarse como el jugador base de un equipo, ya que goza de una posición
privilegiada por lo frecuente de sus intervenciones, y la transcendencia de las
mismas. Su participación en el juego resulta fundamental, dado que como ultimo
defensor, su aportación puede ser decisiva en el resultado del partido.
La preparación a que son sometidos es muy completa (técnica, técnico-táctica,
física y psicológica) para poder desarrollar su tarea. El no debe cumplir dos
misiones a la vez. Su máxima preocupación la constituye el jugador que tiene el
balón.
La posición
que ocupan en el equipo, es del todo singular por dos razones:
ü
Ellos realizan la mayor parte de su
labor sin ayuda de sus compañeros, nadie puede compensar sus errores.
ü
Juegan en un espacio solo accesible a
ellos; el éxito o fracaso de sus acciones es inmediatamente visibles para
todos.
Por estas
razones los porteros influyen más que los otros jugadores en el desarrollo del
juego y en el éxito de su equipo. Aun así, el portero forma parte de su equipo
con los mismos derechos y deberes que sus compañeros, tanto en el entrenamiento
como en el juego.
Aunque su misión
es fundamentalmente defensiva, las acciones que desarrollan estos jugadores pueden
clasificarse en acciones defensivas, ofensivas y combinadas.
o
Acciones defensivas del
portero
§ Colocación previa
§ Juego posicional
§ Defensa a la bola
§ Defensa con los brazos y manos
§ Defensa con los pies defensa combinada
En la
acción defensiva es necesario tener en cuenta las siguientes recomendaciones:
ü
El portero no debe intentar bloquear el
balón. debe primeramente interceptar o cortar la trayectoria, después
controlarlo y pasarlo rápidamente a sus compañeros de campo y que en lo posible
salga por la línea de fondo.
ü
El portero debe evitar lanzarse al
suelo y volar por los aires. Cuando sea imprescindible tirarse, se levantara lo
antes posible. Los pequeños desplazamiento debajo de la portería debe hacerse
arrastrando los pies y moviendo siempre primero el del costado hacia el cual se
desplaza.
o
Acciones ofensivas
§
Saque
§
Tiro hacia el jugador adelantado
§
Tiro directo a la portería
o
Acciones combinadas
§
Recibir el saque
§
Desvío del saque
§
Recibo del tiro
§
Intercepción de un pase
Eugenio Aguilá
Zoe Rosinach Pedrol
( Lleida 1894- Saragossa
1973 )
Passejant per la
ciutat de Lleida trobem els “Jardins de la
Zoe Rosinachla Zoe es un referent a la lluita
femenina d’aquest segle.
El pare de la Zoe – Pau- natural de Juneda,
era un dentista ambulant, que també venia productes elaborats per ell mateix i
feia petites curacions amb algunes fórmules, després es va doctorar amb
medicina amb l’especialitat de odontologia.
La mare Carme,
natural de Lleida, exercia de llevadora. Visqué al carrer Blondel número 22.
D’aquesta unió van
néixer quatre fills, Carme, París, Zoe i Pau. Família fora del comú en aquella època,
donant suport als fills educant-los i donant suport a les seves carreres universitàries,
fora del comú en aquella època, la
Zoe farmacèutica i la segona filla Pau d’odontologia.
Peculiars també
els noms que van ficar als fills en l’època que vivien, Zoe i Pau per les
filles petites, i París per l’únic fill mascle
(batejat com a Carmel per oposició del mossèn de ficar-li París, però en
la unitat familiar sempre li van dir el nom escollit pels pares) el nom de Zoe,
del grec, es traduiria per vida, nascuda el 6 de febrer del 1894, la seva
germana Pau, del llatí, vindria a ser tranquil·litat – harmonia. I París, el
nom del germà, del grec, vindria a dir el que millor socors podia donar.
Després de superar
el batxillerat la l’Institut General Tècnic de Lleida al juny de 1913, va
cursar farmàcia, però no va ser fàcil, sobretot per les dificultats externes
que es trobà en el seu camí. Després de superar el curs preparatori i
matricular-se a la Universitat
de Barcelona el setembre de 1913, fins el curs 1915-1916 no aprovà les assignatures
amb excel·lent o matricula d’honor, menys l’analisi químic, que arrossegava per
la negativa frontal del seu catedràtic a aprovar-la.
Si també afegim
que l’assistència a les classes no era gens fàcil, pel fet que ella i dues
companyes més es tenien que asseure separades del homes i un catedràtic les
tenia que acompanyar al seu domicili per assegurar la seva integritat, no ho ficava
gens fàcil.
Tot i així, la
vocació i la tossudesa de la Zoe ,
no van poder menguar les seves ganes i el pròxim pas va ser la Universitat Central
de Madrid, acollint-se a una nova normativa aprovada el desembre del 1916, que
autoritzava l’examen en un altre centre que restava d’algunes assignatures per
acabar la carrera, en aquesta universitat va honorar la seva disposició i
brillantor per acabar la carrera i llicenciar-se, on era conscient que en
aquest temps era molt difícil obrir-se pas entre la societat masclista que
predominava, tot i així estava preparada per al proces acadèmic i professional
de la dona.
Tot i així el seu
esforç i el seu somni es va dur a terme el febrer del 1917, on
En els últims
anys va coincidir a Madrid amb la seva
germana Pau, on foren viscuts amb
intensitat, acompanyades de Victòria Kent participant amb en els primers
moviments feministes, on la Zoe ,
era una exemple per a les universitàries de la dècada dels anys 20 i demostrava
que la dona havia d’organitzar-se si volia ocupar el lloc on li pertocava en la
societat. La Zoe
va ser una activista i anomenada primera secretària de la Joventut Universitària
feminista de Madrid, en defensa de les dones, dirigida per Clara Campoamor.
Es va traslladar a
Barcelona el 1920, més o menys, acompanyada de la seva germana Pau, les dos
germanes compartien les mateixes idees i lluitaven per la dona, per la seva
llibertat.
En poc temps els
llaços de les dues germanes es va separar. Pau, va ser elegida primera presidenta
de la Joventut
Universitària Femenina de Barcelona, però la Zoe va fer un gir radical, en
els seus viatges a Madrid va conèixer el qui va ser el seu marit Pedro Baringo,
també metge, on la Zoe
es traslladà a Albalate del Arzobispo,
d’aquesta unió van tindre dos fills, de sobte estrobava en un poble que per
l’època la majoria dels habitants eren contraris al treball professional de la
dona, però la Zoe
va esperar al seu moment fins que el titular farmacèutic de Alabalate morí,
així ella es va donar d’alta al Col·legi de Farmacèutics de Terol fins que va
poder obrir la farmàcia en aquesta població.
Però la dècada
dels 30, la política que es vivia en el país era conflictiva, el marit de la Zoe era considerat de dretes i
sofrí un atemptat, la situació encara es complicava més i van tindre que marxar
corrent cap a Saragossa, ja que algú els advertí que un grup d’esquerres anava
cap al seu domicili per assassinar el metge.
Aquells primers
anys a Saragossa van ser molt complicats, el marit sota sospita política i la Zoe demanant la col·legiació,
sense rebre resposta, però la tossudesa de la Zoe podia més que la negativitat o silenci
administratiu fins que el gener del 1938, li donaven permís per poder obrir una
apoteca al número 1 del carrer Cortes de Aragón. La Zoe no tenia diners, però una empresa
del ram l’avalà amb l’única penyora de la seva paraula, després de tres anys es
trasllada l’apoteca al número 34 del
carrer Hernan Cortés, on va estar fins la fí dels seus dies.
Mercè
CIEGO
Era el fet de
contraposar les cartes que no s’havien pogut treballar a les oficines per
destins, i a l’hora de entregar-les a la conducció no es veien les adreces per
tal que el tren postal o els pavellons les treballessin per destins.
Aquesta pràctica
era molt habitual en la recollida de bústies a l’última hora, ja que el temps
entre la recollida i l’entrega a la conducció era molt curta.
REFLEXIONS
Esta vez voy a
dejar de un lado la ecología, cosa importante hoy para tener un planeta más
respirable y me voy a centrar en la famosa libertad de expresión, cosa que
también es importante, muy importante, pero también hay que tener en cuenta que
mi libertad de expresión no debe herir susceptibilidades, cosa que a menudo se
olvida y en vez de libertad de expresión parece una difamación. Tendríamos que pensar como nos sentiríamos
nosotros antes de decir algo. Todo esto viene por la matanza, y nunca mejor
dicho en la revista Charlie Hedbo, cosa que no entiendo, ni nunca lo entenderé.
Nadie debe matar en nombre de Dios, la religión debería ser como algo
espiritual, buscar el equilibrio entre tu yo interior y tu yo exterior, pero
nunca matar. Pero también hay momentos que se debe saber parar, y que todo no
vale. Actualmente el mundo musulmán está un poco inquieto, la gente está
desilusionada y es muy fácil de manipular, lo que para mi puede ser motivo de
risa, para otros no. No ha pasado ni más ni menos lo que se veía venir. Llevan
tiempo avisando. Yo no veo como matando pueden tener razón, de esta manera la
pierden y Dios sea de la religión que sea, no creo que este muy satisfecho de
cómo se transmite sus ideas. Ninguna religión debería basarse en la opresión y
el miedo, eso no es nada. Algunos deberían aprender que reírse un poco de uno
mismo es muy saludable.
Un
hombre no debe matar a otro hombre pero esto debe ser una quimera, puesto que
las matanzas están a la orden del día y lo curioso es que siempre van en nombre
de Dios o por un territorio, que en realidad es quítate tu que me pongo yo y
simplemente por tener poder y pensar que tu idea es la mejor frente a las de
los demás, pero en realidad hay muchas formas de imponer las ideas y esta,
desde luego no es la mejor.
Los
fundamentos básicos de libertad, igualdad y fraternidad, creo que nunca se han
entendido, si bien el concepto llena la boca, la realidad es que nunca serán
una realidad plena.
Estos
conceptos dependiendo de los partidos políticos son ideas que retoceden o casi
desaparecen, pues aunque muchos se hayan educados en estas ideas, parece que no
van con ellas y quieran hacerlas desaparecer, como es el caso del Ministro
Wert, que con su nueva reforma deja la educación para unos pocos privilegiados,
como si estuviéramos en otros siglos. A lo mejor menos reformas y dotar de más
recursos. Conservar lo que se tiene es fundamental y mejorar para evolucionar
también, pero como en todo nunca se
tiene en cuenta el potencial humano aunque se diga en todos los discursos. El
potencial humano sólo sirve para bienes lucrativos de unos pocos. Menos gastos
en estudios que muchas veces no llevan a nada y más capacidad practica para
sacar el mejor provecho de lo que tenemos. Eso va también por el Ministro Soria,
que mucho petróleo, y luego nada, si hubiéramos tenido petróleo, ya hace años
que hubiéramos sido una potencia en ello, Hay que mirar a otro lado y buscar
otro tipo de energía que la hay. Poner los dineros en planes que no llevan a
ningún lado es tener universidades con goteras y falta de recursos, escuelas,
hospitales, etc.
En defensa de la
libertad de expresión y cualquier tipo de libertad y la igualdad. Mi libertad
puede ser la tuya.Mª José Ferriols
RELATS (d'hivern)
El carrer era fosc, surto de l’oficina amb pas cansat, un
dia bastant retorlligat, reunions, compres, anàlisis de mercat... poc a poc cap a la boca del metro quasi arrossegant els
peus, pas lent, al meu voltant les llums dels aparadors acompanyaven la il·luminació
discreta del carrer, comença a fer una mica de fred, les fulles dels arbres fan
presència a les voreres.. verdes, marrons.
La boca del metro té una escalinata llarga d’uns trenta
esglaons, és la meva última travessia pel dia d’avui, només tinc que esperar
unes deu parades i ja arribo a casa, crec que la meva cara fa honor al meu
estat d’ànim, m’entre espero que arribi, una nena amb trenes roses i pigues al
voltant del nas, em mira insistent, li faig una “ mueca” però ella ni es mou,
per fi... ja arriba, no va massa ple, millor, em podré sentar, les sabates me
fan mal tinc ganes de treure-les, desfaig el botó de la camisa , solto el nus
de la corbata, avui
Quasi ja estic, l’últim tros... m’enfilo escales amunt, ja
veig el carrer, mitja cantonada més i entro al portal de casa, la veïna del
quart esta esperant l’ascensor, faig “espera” per pujar plegats, és una noia ben
bonica, no tindrà més d’uns trenta anys, rosa, ulls marrons, la pell blanca amb
un cos ple de joventut; pel que tinc entès viu sola, va tindre un
desengany amorós i des de les hores no ha tingut ningú més voltant per aquí,
porta una brusa rosa, botonada fins la regatera dels pits, amb uns texans
ajustats al seu cos, on es pot intuir tota la seva pell... sabata de taló i cua de cavall , me la miro de reüll, els
pensaments volen...crec que els pot llegir, la nostra conversa es quasi nul·la - un hola,
com va ; ja arribem; adéu- ella baixa i jo continuo un pis més, poso la clau al
pany, mitja volta i entro. La casa està en silenci, faré un bany, poso l’aigua
que vagi brollant dintre la banyera un
sò tranquil·litzador, me despullo, dintre el meu cap ve la imatge de la veïna....
vaig fins la cuina i em serveixo una bona copa de vi negre, música.... miro els
compacs, l’elecció un bon jazz..
Nu sense res i amb la copa de vi, gaudeixo del silenci, el
confort d’aquest moments.. truquen a la
porta, me fico uns pantalons de xandall
per tapar el meu cos viril, obro i es la veïna del quart - hola! - em diu, les galtes se li il·luminen amb un
color rosat al veure’m, me demana si li puc deixar llet, la faig passar a la
cuina i li ofereixo una copa de vi, ella l’accepta encantada, en aquells minuts
comença una agradable conversa, me mira de reüll i amb vergonya, com si amagués
alguna cosa, m’agrada aquesta aparent vergonya, de sobte, m’allunyo i
amablement li dic que tinc coses a fer, l’invito que un altre dia puguem
continuar la conversa, ella somriu... picarà... fa un glop... i es serveix un
altra copa, poc a poc la va veient.... jo l’observo com els seus llavis van
degustant aquell líquid morat, s’alça de
la cadira... “adéu” me diu, l’acompanyo a la porta, li faig un petó a la galta i ens
despedim “ queda pendent – li dic- un altre dia continuem conversa” es dóna
mitja volta, fa l’ullet, agafa l’ascensor
i desapareix.... buffff.... els meus sentits s’han despertat... vaig fins el bany, l’aigua esta apunt,
escuma, encenc unes espelmes i cap a dintre, un goig estar així, música, llum
tènue, vi, aigua, relax....
No puc treure’m la imatge d’ella veient la copa de vi, la
seva brusa ensenyat tímidament el pit, els texans arrapats al seu cos, de sobte
dintre l’aigua me trobo nu, sol, excitat.... escolto les notes de jazz.... glop
de vi... el cigarret que envaeix la meva gola.... els meus pensaments viatgen
pel temps.... pel espai.... quasi arribo a la relaxació.... algú me truca al mòbil....
“hola!”... una veu dolça amb un toc de vergonya.... me pregunta... “tens més
llet???”, afirmo, al cap d’uns minuts la veïna truca al timbre, l’obro.... entra....
L’aigua està en la seva temperatura, unes copes de vi,
espelmes i música de jazz....
Dana.
PAELLA DE POBRE
Ingredients (per a tres persones)
· 250 grams d’arròs bomba
· 1/2 ceba mitjana
· Pebrot verd
· Pebrot vermell
· 1 all
· 2 tomates mitjanes per ratllar
· Pèsols
· 1 carxofa
· 1 sèpia mitjana
· Una mosta de gambes pelades
En una paellera hi posem oli que cobreixi el fons. Seguidament hi posarem la ceba tallada menuda, una mica de pebrot verd i vermell també tallat menut i l’all esmicolat.
Quan la ceba transparenti hi afegirem la tomata ratllada.
Deixarem que es faci un minut i escaig i hi tirarem l’arròs, remenant el sofregit. Un minut després hi afegirem la carxofa a làmines, la sèpia a trossos i un grapat de pèsols. Cobrirem amb fumet de peix o aigua i ho deixarem que es faci a foc lent/mitjà durant 15..18 minuts (segons s’indiqui el punt de cocció de l’arròs)
Quan porti bullint uns deu minuts hi afegirem les gambes i ho corregirem de sal, augmentant el foc.
Deixarem reposar uns cinc minuts abans de servir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)