"EL CARTER DESITJA A VOSTÈ BONES FESTES DE NADAL”

 

No fa tant de temps, quan s’acostava Nadal, els vells oficis de servei als ciutadans —el sereno, l’escombriaire, el mosso del “colmado”, el carter, el fanaler—, molts d’ells ja desapareguts, anaven casa per casa per felicitar els veïns i recollir les estrenes; l’”aguinaldo”, que n’hi deien.

Per aquestes dates, quan trucaven a la porta era quasi segur que, en obrir, trobéssim un d’aquests treballadors que ens oferia una targeta en què, al davant, s’hi representava un dibuix del seu ofici i al darrera hi anava un vers que sempre s’acabava així: … el fanaler, el carter, el sereno o l’escombriaire… us desitja un bon Nadal. 

La targeta que hem seleccionat per felicitar-vos el Nadal va ser donada al Centre d’Història pel senyor Joan Soler Margarit, i  té la peculiaritat d’estar editada a Gavà durant la II República.

A destacar que està redactada en català i que utilitza els colors de la bandera republicana.

Avui en dia encara hi ha algún carter que obsequia als seus clients / amics amb aquestes targetes..

CRIPPLED BLACK PHOENIX (MAKING) THE CRAFTY APE (2012)

CBP”  es un supergrupo post-rock del Reino Unido, varios músicos han contribuido a los álbumes de Cripped Black Phoenix y han tocado con ellos durante sus conciertos.

Los miembros de la banda solían tocar en otras bandas (como Iron Monkey, Gonga, Mogwai, Electic Wizard y otros) en 2004, Justin Graaves, comenzó a grabar sonidos que tenia en mente desde hace años. Fue alentado por Dominic Aitchison, y sus ideas serian la columna vertebral de Grippel Black Phoenix.
Aunque en un principio tuvieron un comienzo poco ortodoxo, ya que todos los miembros de la banda eran parte y estaban ocupados con otros proyectos en el momento de la formación de la banda. Crippel Black Phoenix mantuvo su compromiso de permanecer juntos y forjaron su sonido.
La banda escribe lo que ellos llaman “baladas del fin de los tiempos” significando tanto la naturaleza un poco macabra de sus canciones y su insólita mezcla de estilos como la última evolución de la música. Esta mezcla ha dado lugar a que se les haya clasificado como stoner-prog, freak-flock, o doom.
Crippled Black Phoenix se han enfocado en sus actuaciones en directo, actuando en lugares insólitos y usando instrumentos de la época victoriana en conjunto con instrumentos más modernos.
(MAKIND) THE CRAFTY APE (2012) este es un trabajo con grandes influencias de Pink Floyd, no me esperaba que fuera inundado y sumergido por una franja de Gilmour como guitarras ofreciendo y sacando grandes epopeyas. La gran variedad de instrumentos y efectos utilizados crean un paisaje sonoro intrigante y siempre interesante. Es realmente un gran álbum prog-moderno, es precisamente el tipo de música que me gusta poner y disfrutar.
Os invito a todos a descubrir esta gran banda, seguro que a los que nos encanta la música, engancharan, ¡¡¡ SEGURO!!!

Paraula d’una Stone.

 Per Escoltar The Crafty Ape CLIQUEU AQUÍ

DESDE SES ILLES

Les festes de Nadal les solem associar  amb familia, amics, regals, cava, pero sobretot, amb menjar.
Acabem tots, després de dos setmanes a petar, i amb la promesa de començar dieta passat festes, ni que sigui per depurar el cos després dels excesos nadalencs.
Ja que es època de menjar, vull parlar una mica de la gastronomia de l'illa de Mallorca i dels plats o dolços típics de cada època de l'any.
Per a molts el primer que passa pel cap es la sobrassada i l'ensaimada (productes que fins que no els tastes a mallorca no saps el que es una bona sobrassada o ensaimada), però la gastronomia mallorquina és molt més àmplia, i està basada sobretot en en verdures i oli, productes ben mediterranis.
Així doncs, el que marca el caràcter de la gastronomia són, el cultiu de verdures i cereals, les matances, i la pesca.
La cria de porcs i la matança d'aquests permet no solament disfrutar de la sobrassada, sino també d'una àmplia varietat d'embotits, com pernil, camaiot i butifarró.
En tema de dolços, també hi ha un gran assortiment, ja que a l'illa hi ha una gran tradició pastissera que data del segle XIV. Son típiques les coques de patata i anís, els robiols per setmana santa (mitjes llunes de pasta farcides de mermelada o cabell d'angel), els crespells  (el que nosaltres coneixem com a mantecados).
Agermanats amb la gastronomia de lleida, en que es ben típica la coca de recapte, aquí 
tenim la coca de trampó, ben fàcil de fer i ben bona. És una coca de recapte amb pebrot verd, tomata i ceba, un bon rajolí d'oli, i al forn.
Un altre plat que ens agermana amb els catalans és el pa amb tomata, que ells en diuen pa amb oli, son llesques de pa de pagès, lleugerament torrades, fregades amb tomàtiga de ramallet (tomata de sucar) i un rajolíi generós d'oli. Hi ha moltes pambolieries per l'illa i es típic quedar per anar a fer un pa amb oli,un plat sencill i barat.
Per èpoques de l'any, al gener, es tradició per la setmana dels barbuts (entre ells Sant Sebastià)  sortir al carrer i fer foguerons per a torrar (es a dir, menjar carna a la brasa), que junt amb el pa amb oli, es un dels menjars que es fa quan es reuneix molta gent.

Per carnestoltes, al febrer, es fan espinagardes (coques de recapte amb espinacs) i ensaimades de carnestoltes, amb un tros de sobrassada i carabassó confitat a sobre.

Per pascua, tenim les panades de carn, pasta rodona farcida de carn de matança, saïmi opcionalment s'hi podem posar pèsols.

A l'estiu, que no faltin els gelats, ben típics de la zona de sòller, i durant tot l'any,un dels plats típics que podreu trobar a tots els menús es el frit mallorquí, que pot ser de matança o de peix. 

Els ingredients principals son carn i fetge de porc o corder, fregit amb oli, ceba, tomata, pebre i patata. Hi ha llocs on hi solen posar fonoll per aromatizar.
Aquest és el frit tradicional, el conegut de matança, però n'hi ha d'altres que no duen fetge o fins i tot de peix, on es substitueix la carn per algún tipus de peix.

Parlant de peix, un de ben apreciat a l'illa, potser el peix per excelència és la llampuga, s'acostuma a pescar a finals d'estiu, i es el peix estrella dels mercats en aquesta època de l'any.

Per anar acabant, ja que la boca es fa aigua i la gana comença a apretar, dir que a part de tot això, també hi ha beguda típica, com és el licor d'herbes, comparable al orujo, un bon digestiu per acabar els àpats aquestes festes.

Espero que no se us hagi despertat molt la gana. Bones festes "

 

Monica

TIN CAN MAIL - El Correu enllaunat

El regne de Tonga esta format per prop de 200 illes, totes localitzades a l’Oceà Pacífic, a la Polinèsia Occidental i al Nord-est de Nova Zelanda. Per els col·leccionistes de segells de format no habitual, aquest país és una font important de “estampilles”, en forma de fruites, mapes o d’altres motius originals.

Illa de Tonga

Però apart d’aquest formats tant inusuals de segells, Tonga en el mon de la filatèlia té una important curiositat per el singular sistema de transport del correu. Es va veure obligada a inventar, per la seva geografia d’una de les seves illes, un sistema de lliurà la seva correspondència

Niuafoou, l’illa més llunyana de Tonga, que en realitat és un crater volcànic encara actiu, obliga, tot sovint, a evacuar l’illa per la seva constant activitat volcànica.

Rodejada de penya segats, l’illa no permet que els vaixells pugin fer altra cosa, que passar a una distància prudencial. Per solucionar el problema que això suposava per l’enviament i la recepció del correu, es va idear un sistema de  “correu en llauna” (Tin Can Mail), que es va posar en funcionament a partir 1886 i que Ernest A. Kehr descriu de la següent manera:

“... les cartes de Niuafoou per el mon exterior, eren guardades i segellades dins d’una llauna de 5 galons que era confiada a un natiu, que nedava fins el vaixell, que estava ancorat en un lloc segur, empenyent la bústia flotant “la llauna”. Recorria d’aquesta manera més d’una milla de l’accidentada mar. Mentre el natiu es mantenia flotant a prop del vaixell, les cartes eren retirades de la llauna, a la vegada que es dipositava la correspondència que anava destinada a la illa i retornava al seu punt d’origen fen el mateix recorregut”

Carta circulada de Niuafoou a N. Wales, Anglaterra
amb data 28 de novembre de 1938

El treball de qui transportava la llauna amb la correspondència no estava exempt de perills i sembla que amb la mort d’un dels carters per un depredador, el tauró, va comportar a la suspensió del servei durant els últims vint anys. En aquell moment, les cartes transportades per aquest servei, eren buscades per els col·leccionistes, lo que va donar que pensar a les autoritats, les avantatges de mantenir el singular sistema amb finalitats filatèliques, de negoci i publicitat.

Walter George va assumir, per el seu compte, el càrrec de “Carter de la llauna” i reactivà el servei postal amb una petita variant, intentant minimitzar el perill dels taurons.

Les llaunes es transportaven en canoa fins el vaixell i tant sols quan aquest es trobava a prop, un nedador empenyia la llauna fins arribar a bord.

Aniversari del centenari del correu Tin Can Mail

 

El servei es va mantenir fonamentalment per motius filatèlics, doncs la correspondència nascuda i rebuda a l’illa era poca, amb relació amb la generada pels col·leccionistes, desitjosos d’obtenir alguna de les peces circulades per aquest correu tant peculiar.

El servei es va mantenir fins l’any 1983, quan amb l’auguració de l’aeròdrom de Niuafoou va ser innecessari aquest servei del “Tin Can Mail”.

 

Antoni Boneu Puig

Unitat de Distribució

PAPER NO?

Ja està tot dit però...

Rafel Baitg

 

Hola lectors que sou de paper. Si, perquè encara ni ha no?. Sembla, però, que amb l’alta velocitat a que tot avança, això del paper deixarà de ser el suport físic de les lletres. Quedarà per a col·leccionistes, per amants i tresorers de literatura. Les properes generacions veuran com a relíquies del passat, fotografies de biblioteques, prestatges plens de llibres de ca els avis, les paradetes d’antiquaris de la Rambla... Les tecnologies –totes- han suposat grans canvis en les societats. Ara no només tenim tecnologies, sinó noves tecnologies que a més a més avancen a velocitats ultrasòniques. Van –això sí- a tort i a dret, no filen prim, avancen caigui qui caigui. El Tronc de Nadal, els Reis Mags de l’Orient, el Papà Noel, Santa Claus i l’Amic Invisible, a ben segur aniran plens de tablets i e-books per a regalar a petits, grans i molt grans. Això sí, l’embolcall pot ser encara sigui de paper o de cartró –amb permís dels plàstics i polivinils. Més botigues “multimedia” i menys quioscos i llibreries. Crònica d’una mort anunciada?.

En els catàlegs de decoració desapareixeran els magnífics mobles i prestatgeries destinats a suportar la més variada literatura enquadernada. Menys paper, menys mobles... Els arbres ho agrairan. Vet aquí una conseqüència positiva. Una forma d’aturar la ferotge desforestació artificial del nostre planeta. 

En tot cas conserveu aquests humils fulls plens de lletra, perquè -qui sap si d’aquí a no gaire- esdevindran arqueologia.

 

http://lodeltraster.blogspot.com.es/

 

MALTA

Un viaje que en principio no estaba en mis planes realizar de momento pero que dadas las circunstancias hice. Las vacaciones las tuve que hacer tarde y no me pareció conveniente ir a otros lugares con temperaturas bajas (Bruselas, Amsterdam…etc.) o por el estado de mi “pata” ir a Estambul por ejemplo ya que no hubiera podido andar para ver el diez por ciento de lo que en condiciones normales me hubiera gustado ver. Pero Esmeralda me dijo que había estado aquí, que le había gustado y le dije “OK busca y para allí que me voy”. Y no me arrepiento; me gustó.

Últimamente la isla se ha abierto al turismo y se nota en los precios, pero lo mejor -como en cualquier otro sitio- es salir de los ”circuitos” y conocer lugares con pocos guiris y con gente autóctona.

 Pero, es claro, la ciudad y capital de la isla es de visita imprescindible. La Valletta es una ciudad amurallada que debe tener alrededor de los 10.000 habitantes. Tranquila, con poco tráfico rodado, callejuelas estrechas, casas bajas y eso sí, muchas calles en cuesta o con escaleras (que putada) vayas dónde vayas siempre saldrás topando con el mar. Tiene un inmenso puerto que se divisa desde miradores y parques pequeños pero muy bien cuidados (Lower Barraca Gardens y Upper Barraca Gardens) donde descansar un rato y ver el magnífico puerto. En La Valletta existen museos (el arqueológico es bastante interesante) iglesias, y edificios civiles realmente bonitos. También está plagada de joyerías (¿), tiendas de souvenirs y de bares y terrazas para comer o tomar algo. Pegado a La Valletta está Floriana que cuenta con un bonito jardín botánico.

Desde el puerto se puede ir en “barca-taxi” a lo que llaman “las tres ciudades”: Birgu, Cospiana y Senglea. Interesantes. Con un ambiente tranquilísimo y con grandes vistas a la capital. Dos o tres horas son suficientes para visitarlas. El viaje cuesta 1,80 € ida o 3.- € ida y vuelta.

Yo me alojé en un hotel situado al otro lado de la bahía, concretamente en la ciudad de Sliema, repleta de hoteles de todo tipo, pubs, restaurantes, bares, etc. El autobús para ir a La Valletta cuesta 2,80 € pero con el puedes viajar todo el día (no sirve para la noche) a cualquier lugar de la isla y cuantas veces quieras.

Malta es un Estado muy pequeño (apenas 400.000 habitantes) pero es el estado de la U.E con más densidad de población. Su moneda oficial es el Euro. Pero en algunos –o muchos- aspectos parece más del norte de África. Su lengua es el maltes y tiene muchas palabras en común con el árabe. Como por ejemplo nombres de ciudades: Sliema, Msida, Rabat, Mdina, Kirkop o Mqabba. Fuera de las zonas turísticas y paseos marítimos (hoteles, restaurantes…)  te adentras en estrechas calles que realmente te hacen sentir en Túnez o Marruecos. Se nota también en la comida con ingredientes mediterráneos –sobretodo italianos-  siempre muy condimentados. Precio similar al de aquí. Un plato inmenso de tallarines con almejas extraordinariamente condimentado, más la habitual bírra, me costó 11.-€.

Pero es un país raro. Permiten la marcha nocturna, sin problemas, pero sin embargo están prohibidos los matrimonios entres parejas del mismo sexo, el aborto, el divorcio, e incluso el Top-less.

Como curiosidad al llegar al aeropuerto (11 de la noche) no había autobús para llegar a Sliema: “a coger un taxi iy a ver lo que me clavan” pensé pero en el aeropuerto te dan una tarjeta donde te preguntan a dónde vas, te dicen el precio, te dan un ticket y este lo das al taxista. Precio oficial. No te dan vueltas inútiles, ni te pueden timar. Perfecto. Pero para hacer más carreras van a toda pastilla y como conducen por la izquierda vas “acojonado”.

Feliz 2014

Sahha

Fernando

 

DORIS LESSING

Fue una mujer con tantas batallas perdidas como ganadas. Superviviente de la familia, el colonialismo británico, el racismo, la guerra, la ilusión comunista, el ateísmo, la condición femenina, el amor, la fama, la autora de Historia de Londres no tuvo miedo a usar su libertad, y en mostrar sus desengaños y sus conversiones. A Doris no se le notó el triunfo. Esto le concedió el perdón y el reconocimiento, a pesar de ser, precisamente por su independencia, una de las autoras más molestas con los convencionalismos. Impertinente con el mundo, la literatura y la industria editorial, ha dejado escrito un incómodo legado que cuestiona la identidad de quien se conforma con su identidad.
“¡No, yo no seré como ellos!”, escribió en el primer volumen de su autobiografía, en la que dibujó a un padre enfermo moralmente y herido en la Primera Guerra Mundial, y una madre dominante y frustrada por no poder desempeñar en la vida un papel social o profesional relevante. El retrato decadente y moral de la familia, que traza en la serie de cinco novelas (llamada Hijos de la violencia)
Su vida es la memoria de un desencanto ideológico, de toda una época y una generación entera, en la que “todo el mundo era comunista”, pero nadie se atrevió a denunciar los crímenes de Stalin.

Hasta la publicación del El cuaderno dorado (1962) Lessing era considerada el referente de la novela de la extrema izquierda anglosajona. A partir de ese momento, se mostró contraria al Partido Comunista, porque nada tenía que ver el comunismo que promulgaba con el “comunismo utópico que propugnaba el amor mutuo de toda la humanidad”.
1949. Doris Lessing deja a los 36 años de edad, un marido y sus dos hijos mayores en Sudáfrica, y llega al Reino Unido con el pequeño. Bajo el brazo lleva el manuscrito de su primera novela, Canta la hierba, donde ya enseña sus molestas cartas: toca hablar de racismo y del amante negro de una blanca recién casada por convención.
Lessing cuenta en una de las partes de su biografía cómo la injusticia del racismo colonial en Rodesia del Sur la llevó a fundar un partido comunista local. Se había dedicado a las causas progresistas desde su primera juventud. Hacerse comunista fue un acto de rebelión que más tarde ella definiría como “el acto más neurótico de mi vida”.
De cronista del racismo a novelista de izquierda, para desembocar -con Un paseo por la sombra (1997)- en defensora del feminismo. “Y de todas las interpretaciones equivocadas, la más equivocada fue la de las feministas. Se equivocaron como los comunistas, haciendo de la vida una cuestión ideológica, pero la vida sigue su curso sin ellas y hasta contra ellas”, . Contraria al feminismo “cuando roza el fundamentalismo”, desmitificadora de la obsesión por lo freudiano, su vida fue un proceso continuo de conversión. Desde el comunismo al individualismo, desde el ateísmo a la espiritualidad trascendental de las religiones orientales.
A la Premio Nobel de Literatura del año 2007 se le reconoce una fina inteligencia y aventajada ironía, de las que se ha servido para sorprender y desconcertar a sus lectores con incursiones en la ciencia ficción.  Lessing se hizo pasar en 1984 –con 65 años- por Jane Somers, autora novel, que presentó dos novelas, La intención del seudónimo era desvelar los defectos de su sector

Mercè

 

NELLY ROUSSEL

El 18 de diciembre de 1922 muere de tuberculosis en el sanatorio de Buzenval de París la ensayista, poetisa, periodista, librepensadora y anarcofeminista Nelly Roussel. Había nacido el 5 de enero de 1879 en París. En 1903 participó en el Congreso Internacional de Librepensadores, donde hizo el discurso de clausura, al igual que en el del año siguiente. En 1904 participó en los actos contra la celebración del Centenario del Código Civil francés.

Militó con Paul Roben en la difusión de las ideas neomaltusianas, contra la ideología natalista del poder y de la Ley de 1920 que reprimía la contracepción y su propaganda. Fue una de las fundadoras de la Liga de la Regeneración Humana. Oradora de talento, hizo conferencias en toda Francia exaltando la maternidad consciente y a disponer del propio cuerpo, escarneciendo el machismo, ya sea de derechas o de izquierdas; muchas conferencias las acababa con «la escena simbólica» dramática “Par la révolte”, que representó por primera vez el 1 de mayo de 1903.

Reclamó independencia total para las mujeres, fundada en unas nuevas relaciones entre los sexos. Colaboró en periódicos y revistas de mujeres, antinatalistas, librepensadores y libertarios. Entre sus libros podemos destacar “Pourquoi ellas vont à el église: comédie en un acte” , “L’eternelle sacrifiée” (1979, póstumo), entre otros. Fue compañera del escultor Henri Godet.

Mercè

L'ENTREVISTA - Eva Caro

Eva Caro és Diplomada amb ciències empresarials, viu a l’Urgell i treballa des de fa uns mesos com a Comercial Bancari a l’Oficina Principal de Correus i T. De Lleida. La seva gran afició es l’Equitació.

ElCOP.- Com te vas aficionar a l’equitació? Tens familiars amics o coneguts que la practiquessin abans?

E.C.- Desde molt petita sempre m’han agradat molt els animals. El cavall es una animal armonios que aporta molta pau i tranquil·litat i per la seva grandesa i robustesa era un dels que mes em fascinava. Sempre havia desitjat tenir-ne un i poder pujar-hi i com que veien que tant m’agradava em van portar a una hipica a montar  i desde llavors mi vaig aficionar. Ningu a casa meva li agradaven, per tant la meva afició als cavalls em be de dins desde que era petita.

ElCOP.- Per la practica de l’equitació cal un equí.  En tens?  És de propietat? És cavall o egua? Quin nom te? És el primer que has tingut?

Hi ha diferències de caràcter-comportament, capacitat física... entre els sexes als equins?

E.C.-Durant tota la vida sempre havia somiat en poder tenir el meu propi cavall, i als 25 anys quan vaig acabar els estudis, els pares em van regalar una euga. Va ser el meu primer cavall despres de molts anys de desitjar-ho. Ara mateix ja no tinc l’euga perque la vaig cambiar per un cavall mes bo de salt, ja que era la disciplina que volia pràcticar. El que tinc ara es un cavall que es diu papycha mondain (nom frances). Es el segon cavall que tinc i la diferencia entre euga i cavall son notables. Les eugues tenen mes caracter i son mes nervioses en canvi el cavall es mes noble i mes tranquil, tambe depen dels caracters igual que nosaltres, pero per lo normal acostuma a ser així, sempre hi ha excepcions es clar.

ElCOP.-Practiques aquesta activitat per passar l’estona, fe esport....o també competeixes en concursos o curses. Quina modalitat curses o  obstacles? Amb quina freqüència practiques-entrenes? És l’equitació un esport elitista?

E.C.-La pràctica de l’equitació es igual que fer qualsevol altre esport, amb la diferència de que es necessita l’animal per poder-lo fer, amb la disciplina de salt es considera un esport, on en aquest cas hi ha diverses competicions, les territorials ( son de provincia) les nacionals i les internacionals. La meva modalitat com ja he nombrat abans es el salt, per poder mantenir el genet i el cavall en forma per a poder fer aquest tipus de competicions es molt important la regularitat a l’hora d’entrenar, per tant es un treball diari, no nomes saltant sino treballant en llis ( vol dir sense saltar, simplement treballant la musculatura del cavall). L’entrenament es de dilluns a dilluns, sempre pots deixar que algun dia descansi, però per norma jo l’entreno cada dia sempre i quan es pugui.

L’equitació en si, sempre s’ha considerat un esport per a un tipus de gent en concret, però això queda amb el passat, ara esta a l’abast de tothom i els que o practiquem intentem de que pugui ser a l’abast de tothom i s’esta aconseguint, clar que sempre hi haura gent i competicions en les que no i podrem accedir, però el que compta es passar-ho be i disfrutar.

ElCOP.- El manteniment de l’animal és costos? Hi ha molts llocs, quadres etc. per deixar-lo? Assistència Veterinària? -Aquí a les Terres de Ponent fer equitació és accessible, hi ha instal·lacions, infraestructures...?

E.C.-El manteniment de l’animal es depen d’on el tinguis i que li donis, aqui a les terres de Lleida en quasi totes les hipiques es bastant accessible a tothom, però si, son moltes coses a tenir en compte a part de l’alimentació que son: el ferratge, el veterinari i els complements alimentaris que li vulguis donar(aixo va a gust del propietari), les persones que els tenen a casa, es mes economic, pero avui en dia les hipiques s’han posat a l’avast de tothom i els preus son accessibles a quasi tothom. Aqui a Lleida compten amb quasi una desena de centres homologats per a poder pràcticar l’equitació i poder tenir el cavall en condicions i realment estan molt be i les instal·lacions son bones.

ElCOP.- “PAPYCHA MONDAIN” Parlem d’un esser viu. Menja tres cops al dia? Quina és la seva dieta? Te importància el pes de cara a la competició? El pes de l’amazona també te importància. Tu controles la teva dieta?

E.C-El cavall de competició ha de menjar tres cops al dia per anar be, pero aixo va depen de cada animal i de cada persona. En el cas dels que hi ha a lhipica on vaig, mengen tres cops al dia, tenen una alimentació molt variada aixo vol dir que no mengen les tres vegades el mateix. Cada hora te el seu tipus de menjar. En quant a la competició en principi si no son competicions molt dures, no els hi varia l’alimentació. El pes de l’amazona/genet no te importancia. No cal fer un control de la dieta de lamazona/genet.

ElCOP.- Al Papycha Mondain només el muntes tu? Les persones que tenen cura del seu manteniment, són o han de ser de la teva confiança? La pràctica de l’equitació produeix moltes “agulletes”?

E.C.-Sí el cavall nomes el munto jo o en el cas de que jo no puc, el monta l’entrenador, cada cavall s’ha d’avituar a la manera de montar del seu propietari i per aixo lo mes recomanat es que el monti sempre el propietari, per crear també el vincle entre cavall/genet. Les persones que es cuiden d’ell son de confiança sino es dificil poder confiar amb que estarà be.

Lo de les agulletes depen molt del tipus d’exercicis que facis, si forces mes del compte surten sino es un manteniment diari.

ElCOP.- A Catalunya hi ha concursos, probes, competicions estables? Hi ha apostes?

E.C.Sí a Catalunya hi ha moltes competicions hipiques a nivell territorial i a nivell nacional e internacional. La disciplina de salt no entra en el mon de les apostes, les apostes serien en la disciplina de les carreres, i ho desconec totalment com funciona.

ElCOP.- Si qualsevol vulgues practicar l’equitació –apart de l’animal- que necessitaria a nivell d’equipament, complements, seguretat..) S’hi pot trobar tot plegat per aquí, per exemple al Decathlon, Unipreus..etc?

E.C.- Es necessari portar els pantalons adequats que siguin comodes i que vagin arrapats ja que s’evita rosadures, les botes o botins i polaines també son necessaries per no fer-se mal amb el roce de l’animal i la montura. El mes important es el casc, que es el que et pot salvar si caus i protegeix el cap de possibles cops de caiguda. La resta d’equipament es pot portar el que es vulgui sempre i quan sigui comode i permeti la movilitat en tot moment. Tot l’equipament necessari per practicar l’equitació es pot trobar al decathlon de Lleida i sino a la botiga hipica que tenim a Lleida.

ElCOP.- Els vial, l’urbanisme actual. Estan adaptats a les passejades amb cavall? És pot fer? Te plantejaries anar a la feina amb el cavall??

E.C.La veritat es que no esta massa adaptat a poder anar amb cavall, es una pràctica que esta una mica descuidada i no si han posat massa a adaptar-lo com en altres paisos de la unio europea on donen mes importancia al mon del cavall i l’equitació. No me plantejat d’anar mai a treballar amb el cavall pel fet de que nose on el deixaria aparcat i perque la ciutat no es un bon lloc on anar amb cavall.

Fer Un Logotip

Avui intentarem donar els passos per fer un Logotip, NO us heu de fixar en el resultat final, perquè lo importa’n es el recorregut que se ha de fer, ja que la imaginació serà la vostra i podeu fer tantes variacions com vulgueu de tots els paràmetres explicats.

Crearem un arxiu nou, canviarem el color del pinzell

Farem un degradat i crearem una capa de texte.

Deformarem  el text

Crearem un “trazado del texto” seleccionant Capa > Texto > Crear trazado en uso.

 

Amb “selección directa” modificarem el trazado al nostre estil.

 

Quan estigui acabat crearem una capa nova.


 

Eliminem el trazado en la paleta Trazados, Eliminem la capa “Texto”. Reomplim el trazo que i haurà a la capa Trazado (no confondre amb la paleta) es pot fer de moltes maneres, la mes fàcil fen  clic en el botó “Rellenar trazado” en la part inferior de la paleta Trazados.

Desprès fen doble clic a la capa activarem el “estil de cap”a i podrem marcar els xecs:”sombra paralela”, “bisel y relieve”, “superposición de degradado” Cadascun de ells te paràmetres per poder personalitzar, los deixo al vostre gust.

 

Si volem podem posar un trazo marcant el xec Trazo que no te res a veure amb “crear trazo en uso” i modificar el paràmetres per incloure un ribet de color.

Practiqueu… Paciència i Bones FOTOS (FESTES)