Editorial

Fa uns dies a La Vanguardia digital publicava un reportatge sobre Lleida. Un recull de l’oferta cultural, turística i urbana de la ciutat. Reportatge típic, bastant complert i a la vegada poc original. Els comentaris, però, eren interessants, si més no per la diversitat: Lleida ciutat avorrida vs Lleida un lloc amb qualitat de vida. Certament a Lleida hi ha una considerable oferta cultural. Sí. Però igual que passa amb el tema urbanístic, l’iniciativa va de dalt a baix. Amb la qüestió de les retallades per la crisi, la cultura –en el seu sentit més ampli- ha estat la més perjudicada. Els poders públics tenen materialment “segrestada” la activitat cultural i també la planificació de la ciutat. És un error creure en la subvenció com a sistema de promoció de la cultura. Hi ha moltíssimes iniciatives que no tiren endavant per falta de infraestructures racionals. Amb la despesa de –per exemple- la Llotja o el pont de Princep de Viana, podria haver molts locals per a que els artistes, iniciatives sorgides des de la ciutadania mateixa,  poguessin exposar la seva proposta. L’obra artística ha de subsistir per ella mateixa, sigui de l’àmbit que sigui, plàstica, literària, musical, dramàtica i els diners de tots no poden dedicar-se únicament a uns quants privilegiats, ni molt menys fer un mètode de finançament de la despesa pública.

Ja està tot dit però...

DON’T LIKE

Molts són els debats, comentaris, reflexions, etc., al voltant de les anomenades xarxes socials. Alguns són o haurien de ser força profunds. Límits de l’expressió, qui i com comunica i rep...Jo vull, però, centrar-me en aspectes més superficials (?). Facebook és possiblement de les xarxes més utilitzades per la gran capacitat que té des de tots els aspectes de la difusió escrita i gràfica. Consisteix en tenir un grup més o menys nombrós de persones i/o entitats amb les que intercanviar impressions, sensacions, inquietuds, projectes, vivències utilitzant la paraula, imatges o referències a altres xarxes. Tenim doncs una llista d’amics (Aquí  he de fer un incís important per a dir que no m’agrada gens això d’amics. L’Amistat es un concepte que s’hauria de tractar amb molt de respecte. M’estimaria més coneguts) Els comentaris, fotos, vídeos, etc. que exposen-exposem, poden ser qualificats, comentats i/o compartits. Tenim tres alternatives doncs: m’agrada, comentar, compartir. M’agrada (me gusta, like) te el sentit de: he vist la proposta...però i si no m’agrada per alguna raó –tot i que ho pengi un conegut? L’única sortida que hem queda és fer un comentari expressant la meva opinió divergent, fet que pot iniciar un debat virtual que sovint és poc entenedor i pren un temps preciós per a fer altres coses. Trobo, doncs, a faltar un altra alternativa (botó) que digui NO M’AGRADA (no me gusta, don’t like) així li puc comunicar al conegut (amic de facebook) que no hi estic d’acord. El LIKE porta implícita l’anuència, i no tinc temps per a debatre...doncs: Don’t like.

P.S. Poso lo de like perquè si teniu el mobil configurat amb català (amb el PC no passa) al Facebook surt amb angles... NO COMENT

Rafel Baitg

http://lodeltraster.blogspot.com.es/

EL DORADO 1974

ELECTRIC LIGHT ORCHESTRA (E.L.O)

Si atendemos a la denominación “rock sinfónico” como un intento de unir rock y música clásica, o lo que es lo mismo, dotar de estructuras clásicas del rock usando instrumentos propios de la música clásica, este disco es un claro exponente de esta intención, que persiguió desde un principio el responsable máximo de la ELO, Jeff Lynne. Para su cuarto disco, Lynne se decidió, en vez de las continuas superposiciones de instrumentos de cuerda en distintas pistas, a emplear una orquesta sinfónica para lo cual se puso en contacto con el director Louis Clark que, tras la satisfacción que supuso este inmenso y reconocido trabajo, paso a ser un miembro fijo en sucesivas grabaciones del grupo.

EL DORADO fue concebido primero como un cuento donde el habitual recurso de huir de la desagradable civilización nos lleva a buscar nuestros sueños en eses mágico fular ideal llamado “EL DORADO” (la portada muestra un fotograma de la película El Mago de Oz). Después vino la música, a modo de sinfonía. Con la idea de confeccionar un álbum, con héroes, heroínas y otros personajes atormentados en busca de sus sueños, como salidas de cuentos medievales. En esta obra maestra hay magia. Y esta en cada una de las bellísimas canciones que se suceden desde la Overtura hasta el Fínale. La hermosísima “CARITGET IT OUT OF MY FEAD” nos conquista, desde su primera escuha, con su preciosa melodía y su pegadizo estribillo. “BOY BLUE” (héroe de la edad media que regresa a su aldea después de sus conquistas) comienza con una barroca y arrolladora intro de la orquesta para acabar en un medio tiempo, con unos arreglos cautivadores, presentes en todos los demás temas.

“LAREDO TORUADO”, una despedida como dramática protesta por la proliferación de lo concreto. “POOR BOY” habla de un orgulloso Robin Hood.

El eterno buscador de oro lo encontramos en “MISTRES KINGDOM”.

“NOBODY’S CHILD”, piano y coros magníficos, cuenta la historia de un niño seducido por una señora mayor (a painted lady). Un potente  rock’n roll para que un chico cuente a su psiquiatra sus misteriosas visiones, “ILLUSIONS en G Major”

Y la cumbre: “EL DORADO” con un  Jeff pletórico, con interpretación vocal superlativa y absoluto protagonista, donde habla del triste despertar en la realidad y la ilusión por volver a ese lugar hipnótico, centro de toda su sinfonía. La belleza des dará, la alegría y el jubilo rock’n roll, himnos triunfales, desgarros y baladas, todo se puede oír en esta esplendida obra de la Electric Light Orchestra, la ELO, que seguro que a todos os cautivará

.

¡SEGURO!

Paraula d’una Stone

Per a escoltar El Dorado de E.L.O. Cliqueu aqui

El transport de la correspondència i el ferrocarril

El naixement del ferrocarril va revolucionar el transport de la correspondència. El primer tren de viatgers de la història, que va unir les ciutats de Liverpool i Manchester en 1830, ja portava incorporat al comboi un cotxe correu de la Royal Mail. Des d'aquest moment, tots els països desenvolupats del món van començar utilitzar el tren per transportar el correu.

Targetes circulades amb data 6-11-1947

En el primer terç del segle XX la correspondència entre les capitals de província i les ciutats importants del país es transporta per ferrocarril. Així, els trens-correu, coneguts com ambulants en la terminologia postal, eren l'eix central del servei.

Aquest mitjà de transport reduïa els temps de lliurament del correu, permetia el trasllat de grans carregaments de correspondència, a més de poder-se classificar els enviaments a el mateix vagó-oficina durant el trajecte, realitzant els intercanvis pertinents en cada parada de la línia fèrria, aprofitant la mateixa per dipositar les cartes a la bústia.

A Espanya la primera expedició ambulant per ferrocarril va començar a funcionar entre Madrid i Albacete el 17 de setembre de 1895. La primera sèrie d'estafetes ambulants va ser de dos vehicles, construïts a Bèlgica, de dos eixos i caixa de fusta de 7 metres de longitud, pintats en color cirera i amb rodes de radis.

Centenari del ferrocarril de Suïssa 1847-1947

Fins 1890, es van construir en factories alemanyes i espanyoles cinc sèries més sota la denominació DGDC, amb un total de 58 vehicles que anaven incorporant les novetats tecnològiques que sorgien. Tots ells portaven a l'exterior sengles estreps per traslladar-se entre cotxes, ja que els testers eren tancats, i portaven en el sostre una campana de 25 kg de pes per assenyalar el final de les operacions de càrrega i descàrrega i boques de bústia en ambdós laterals. La càrrega es distribuïa al centre del cotxe deixant dos extrems habilitats amb casellers i taules de treball, un per als ajudants que manipulaven la correspondència ordinària i un altre per a l'administrador que s'encarregava dels certificats i valors.

Els primers cotxes metàl·lics es van construir durant la II República, concretament la sèrie JC, que van començar a circular en 1935. El 1952 tots els cotxes que encara estaven en servei es van rematricular amb les sigles DGDC seguides de numeracions correlatives, exceptuant els furgons TyC. En aquesta dècada es va arribar a un acord entre RENFE i Correus perquè els cotxes i furgons postals fossin similars als cotxes de viatgers utilitzats per la companyia ferroviària. Es van construir llavors les sèries 1500 i 2000, d'15 i 20 metres de longitud respectivament.

A partir d'aquest moment, les noves sèries que van aparèixer van mantenir característiques similars a aquests últims, com la sèrie 3000, construïda entre 1964 i 1985, amb més de 26 metres de longitud o la sèrie 3200 amb vint metres de longitud.

En aquesta època es van multiplicar les expedicions ambulants per ferrocarril, ja fos en cotxes correu de l'Estat, de RENFE o en Òmnibus, UT o en Automotors, arribant l'any 1957-246 expedicions diàries. El 1964 van començar a circular els trens postals, formats exclusivament per cotxes oficina i furgons de Correus, unint fins a la dècada de 1990 la capital de l'Estat amb Barcelona, Hendaia, Bilbao, la Corunya, València, Alacant, Gijón i Cadis.

En finalitzar la Guerra Civil, tots els vehicles postals van ser pintats en verd amb el sostre gris, posteriorment amb una franja groga en els laterals i a partir de 1977, de color groc amb dues franges vermelles a la part inferior dels laterals de la caixa i sengles cornamuses coronades, igualment en vermell. Aquest mateix any les sigles DGDC van ser substituïdes per DGCT (Direcció General de Correus i Telecomunicacions).

Carta certificada de l'últim ambulant Madrid-Barcelona, 11 de maig de 1996
al seu pas per Lleida

En l'última dècada del segle XX, el desenvolupament i abaratiment del transport aeri, unit a la major versatilitat del transport per carretera, va impulsar als operadors postals dels països del nostre àmbit a substituir el transport ferroviari per altres mitjans. El 30 de juny de 1993 a les 22:30 hores, va partir de l'Estació de Chamartín, el tren exprés Madrid - Màlaga, arrossegant l'última oficina ambulant (DGCT-3039) que correria el territori espanyol. Amb aquest viatge es tancava un segle i mig d'un servei que havia constituït la columna vertebral del transport postal al nostre país.

Per més informació : AZAFT (Amigos del Ferrocarril de Zaragoza)

Antoni Boneu Puig

Unitat de Distribució

BRUSELAS

Bruselas, una ciudad más conocida actualmente por ser sede de instituciones europeas que lo que da de sí en una visita turística. Tiene un centro histórico precioso, comenzando por la Grand Place, una auténtica joya arquitectónica. Luego es recomendable perderse por las intrincadas calles que la rodean y encontrarse, sin querer, con el Manneken Pis o muchos murales en las casas con cómics como los de Tintín.

Visitas casi obligadas serian el parque del Cincuentenario cerca de la zona del Parlamento Europeo (¡puaf!), el Atomium, símbolo de Bruselas, situado en la zona norte de la ciudad, y por su puesto, a los que nos gusta el arte los Museos Reales, de Bellas Artes. Museos inmensos, donde se pueden disfrutar de las obras de los artistas flamencos de siempre (Van der Weyden, Van Eyck, Bouts, Brueghel, etc.) hasta obras de Delvaux, Ensor o Magritte. ¡Impresionante!. Bruselas tiene tres estaciones de tren, donde puedes ir para coger el tren o autobús y hacer excursiones. Transportes cómodos y asequibles de precio.

Así hice la primera de las excursiones. Tren y a Gante y a Brujas. Suficiente en un mismo día. Son dos ciudades, en su parte antigua, medievales. Preciosas, con sus monumentos e iglesias y sobre todo con su mayor atracción turística, que consiste en sus canales, que atraviesan estas ciudades. Coger una barca (7,50 €) y ver los edificios que rodean estos canales, es realmente inolvidable. Me gustó más –y es una opinión personal- Gante que Brujas. Por una parte me pareció más “artificial” Brujas y encima está a reventar de turistas. Es difícil hasta caminar.

Antes de continuar, diré tres cosas encantadoras de Bélgica:

1)       La cerveza. Hay 500 tipos de cerveza diferentes (no las probé todas)

2)       El Chocolate. Para la persona que le guste, es un paraiso. Hay chocolaterias por todas partes y de una calidad extraordinaria.

3)       Les Frittes (patatas fritas). Te las venden en tiendas, restaurantes y quioscos callejeros. Las prové dos veces y son extraordinarias. Las pides con un refresco o una cerveza y las tomas en un banco o por la calle y a gozar (con o sin salsa). Elige tomate, mayonesa o a palo seco y además ¡baratas!.

Siguiendo con la tónica de excursiones, que mejor que ir, por ejemplo a Amsterdam. Una ciudad en la que por desgracia, sólo estuve unas horas. Me dio tiempo de ir a la plaza Damm, la más céntrica, a coger un barco por los canales (1 h. = 15 €) -precioso el paseo- acercarme al Barrio Rojo (sólo a mirar) y darme cuenta de que es una ciudad totalmente tolerante y abierta. Estuve, fuera, en un coffeshop, donde la gente toma libremente hachis y marihuana. Otras cosas que me llamaron la atención es ver circular por la calle una especie de bicicleta donde 8 personas pedalean en los costados, mientras en el centro hay una mesa con un grifo de cerveza y su correspondiente barril. Mientras pedalean, cogen otro pedal. Todo legal. En Amsterdam pedalean diariamente unas 600.000 bicicletas que tienen prioridad en las calles incluso a los peatones. Si le añades los tranvías, autobuses y la circulación habitual, la cosa se complica a la hora pulular. Aunque difícil es una ciudad que se está planteando reducir la circulación con coche en el interior.

Y por último fui a Luxemburgo. Una ciudad con menos habitantes que nuestra querida Lleida. Visita de un día, más que suficiente. Es preciosa, pero me temo que el día a día de los ciudadanos tiene que ser muy aburrido.

Consejos: Si vas a Bruselas, paciencia cuando llegues al aeropuerto. Es inmenso y para encontrar el autobús o el tren cuesta un poco. Luego está todo perfectamente señalizado.

Utiliza calzado cómodo. Hay muchas calles empedradas en todas las ciudades y sobre todo imprescindible el paraguas o chubasquero Llueve que te…mojas. En Gante o Brujas no hablan francés. Lo odian. Mesuena de de algún idioma si lo hablas en el “foro”.

Merece mucho la pena ir.

Au Renoir

Dag (adiós en flamenco)

Fernando

Londres en 3 dies

El 1r dia, tot i dormir ben poc, i després de deixar les maletes a les habitacions, ens va faltar temps per posar-nos en marxa.

Vam començar la nostra aventura per Candem Town. Aquest és un dels mercats més característics i peculiars amb multitud de botigues i paradetes de roba, complements, productes originals i de disseny i, també, menjar.  Aquí vam rebre la visita de les primeres gotes de pluja que només van servir per afegir més ganes a la nostra aventura.

Aquella mateixa tarda vam visitar una de les zones més concorregudes de Londres que és Picadilly Circus. La plaça és la major intersecció de trànsit de la ciutat  i un important punt de trobada per londinencs i turistes; representa una atracció turística en sí mateixa. Tota la zona és sinònim d'oci i diversió amb teatres tan famosos com el Criterion o el London Pavilion. També cal destacar els gegants panells publicitaris, il·luminats dia i nit, així com l'escultura d'Eros que ha servit i servirà de postal per multitud de fotografies.

Amb un passeig vam arribar a Carnaby Street, que tot i ser un sol carrer dóna nom a tota una zona comercial. La popularitat de Carnaby va lligada a la dècada dels 60 i a grups com Rolling Stones o Beatles.

No sé d’on vam treure les forces però encara en vam tenir per passejar per Regent Street, diuen que és un dels carrers més glamorosos amb infinitat de botigues de primera marca; Coventry Street amb el famós Trocadero i, no podia faltar Oxford Street, el carrer comercial més gran del món amb més de 300 botiges.

L’últim esforç va ser per agafar el metro i fer cap al Royal National Hotel. Només teníem al cap dormir per recuperar  noves energies pel  següent dia.

ENTREVISTA

Jordi Gasion – El Fill del Mestre (Alpicat 1978) – Músic. Treballa de tant en tant a Correus.

ElCOP – Vas començar a la música molt jove. De petit a casa teva s’escoltava música? El Fill del Mestre és el teu alter ego? Com i quan va néixer?

Jordi Gasion – S'escoltava música com en qualsevol casa, ni més ni menys, recordo  els meus germans escoltant música que estava de moda en aquella època, em venen al cap grups com Tequila, Hombre G, Europe...  no si van ser una gran influència per a mi. No vinc d'una família de músics, ni de gent aficionada amb la música.

Suposo que sí, Un cop algú em va dir que quan pujava a l'escenari com El Fill del Mestre, era capaç de tot, però que quan baixava i tornava a ser el Jordi Gasion era un covard, hahaha

El fill del Mestre va néixer de les cançons que no entraven al grup que teníem amb uns amics d'Alpicat la dècada del 90, però el projecte de forma seriosa va néixer sobre el 2004.

 ElCOP –  Després de tres treballs com El Fill del Mestre, vas publicar com Jordi Gasion. Necessitat d’estar sol? Ara tornes a El FdM- El que contes com un o l’altre és diferent? La teva veu –diem tan melosa- dona una sensació de molta intimitat, d’una comunicació molt propera. Els teus texts volen simplement expressar o vols comunicar missatge? A qui va adreçat?

J.G. - Volia començar de nou, recuperar les ganes de comunicar-me amb el món amb les cançons, tornar a sentir la música d'una forma més neta, sense esperar res a canvi i amb El Fill del Mestre anava en una direcció totalment contrària a allò que em demanava el cos. Sempre he fet el que m'ha donat la gana i això de vegades és bo però d'altres et torna a portar al mateix lloc d'on volies fugir. 

Amb el projecte de Gasion, vull mantenir la llibertat creativa, una mica allò de, fes-t'ho tu mateix, fabrico els discos a mà, gravo i mesclo les cançons a casa, no faig promoció, si vull fer un disc de versions, el faig, si musico un poema, trec un single, una mica el que em ve de gust.

En canvi El Fill del Mestre depèn de més gent, comparteixo maneres d'entendre la música amb persones que m'aporten molt tant en l'àmbit musical com humà. Tot és més reflexiu, són treballs construïts com s'entenien el segle passat, molt més costosos en tots els aspectes. I en el moment de plantejar-me el retorn d'El Fill del Mestre, tenia l'energia suficient per a afrontar de nou aquest repte.

De vegades ni jo mateix ser de què parlen les cançons. Segurament sóc jo més seu, que elles meves.

ElCOP -  En algun comentaris, t’adjudiquen influencies de la música americana...Dylan, Neil Young, Country. També has fet versions de temes com Petita Festa (Joan Vergés - Toti Soler) o Canço a Mahalta (Marius Torres-Lluis Llach). Quines són les teves referències-influències? Quina música escoltes darrerament?

J.G. -   Les referències són totes i al mateix temps cap, no penso en ningú a l'hora d'escriure una cançó, però a dins meu hi ha tota la informació que he anat absorbint des que era un nen, des de les cançons 'horteres' de la meva infància fins a la cançó que vaig escoltar ahir.

Darrerament escolto sobretot bandes sonores, aquests dies estic escoltant la banda sonora de Carnivale de Jeff Beal.

ElCOP –  Creus que podem parlar en les Terres de Ponent –o si prefereixes Les Terres de Lleida- de música i músics amb qualitat i fent-se un lloc dins d’aquest mon? Per exemple Blaumunt, Lexu’s...etc.

J. G. -  Fa temps que he desconnectat de l'etiqueta Terres de Ponent, Músics de Lleida, etc... som uns sapastres, anem tots a la nostra. Em va costar entendre-ho, però un cop assumit, tot és més senzill.

ElCOP –  Els artistes, creadors en general ho tenen cada cop més difícil per subsistir amb la seva feina? Com produeixes i distribueixes els teus treballs? El directe va a més o també s’està tornant molt precari. Les Xarxes informàtiques són el futur? Que dius de tot aquest debat sobre els drets d’autor, la pirateria..etc.

J. G. -  No sé quin és el futur, ha deixat de preocupar-me tot això. El meu present és intentar escriure cançons que tinguin la capacitat de sobreviure en el temps, siguin aquests, bons o dolents. No podem basar les nostres vides en tancar quan van mal dades i obrir quan tot ve de cara.
L'èxit per a mi seria escoltar la meva obra al cap d'uns anys i sentir que he sigut coherent amb la meva manera d'entendre la vida i la música. Que no m'he desviat massa del camí que vaig escollir quan era un adolescent que aprenia a tocar la guitarra. Les carreteres secundaries porten al mateix lloc que les principals, però més lentament, i això et dóna més temps d'assimilar els canvis i de gaudir del paisatge.

ElCOP –  Com va ser lo de treballar a Correus? Per on has passat i quines experiències (bones i dolentes) t’ha aportat aquesta feina? Li veus futur a la activitat postal? Sembla que tens seguidors a Correus. Ho sabies?

J. G. -  Actualment estic treballant de nou de carter a Alpicat, És una feina que m'agrada, tens contacte amb la gent, veus la vida a peu de carrer, els problemes, les aficions, les rareses de les persones que dia a dia fem que aquest món continuï girant. La música m'allunya del món i Correus m'hi apropa.

Alguns comentaris m'han arribat, hahaha

ElCOP –  Estem ficats en un procés pel dret a decidir...9N...etc. Opines?

J. G. -  Avui en dia, dir que et fa mandra la política, sembla pecat, però em feia mandra fa 10 anys i em continua fent mandra ara. L'únic que tinc clar és que vull votar. Però segueixo desconfiant de la majoria de la classe política.

ElCOP –  Vols afegir quelcom més? Algun somni? Algun desig? Alguna realitat?

J. G. -  Endavant amb El correu de l'OP!

Discografia

Handbol Pardinyes Lleida

El Club Handbol Pardinyes Lleida fou fundat al 1993, amb el recolzament de l’Orvepard. I te la seva seu d’activitat al Pavelló Municipal de Pardinyes. Des de la seva creació, ha anat ampliant el número d’equips i jugadors en edat formativa, ascendint de categoria des de la tercera catalana en l’any de la seva fundació fins assolir la Primera estatal en la temporada 2000-2001.

 

Com a entitat esportiva està afiliada a la Federació Catalana d’Handbol i participa amb tots els equips a les seves competicions a nivell nacional.  I en l’actualitat és l’únic club d’handbol masculí de la ciutat de Lleida, a més de ser el que ostenta la categoria de competició més alta del conjunt de la demarcació de Lleida.

 

Aquesta temporada, en la que el club celebra el seu 20è aniversari, comptem amb 6 equips de competició, amb més de 100  esportistes, que cobreixen totes les categories d’edat des de alevins fins a sèniors, tots ells competint a nivell autonòmic. Dels que destaca el equip “sènior A” que milita a la Segona Nacional (Lliga Catalana).

Volem ser un club esportiu gestionat d’una manera eficient, eficaç i en coherència amb el nostre territori i convertir-nos  en una veritable referència de l’handbol formatiu i de competició, capaç de recolzar amb la nostra imatge i els nostres valors, la capitalitat de Lleida com a ciutat moderna i innovadora per la seva pluralitat, dinamisme i obertura de mires.

Amb l’objectiu principal de preparar jugadors i tècnics amb una metodologia innovadora basada en la formació integral de l’esportista, per fer del club una referència per la seva cultura de pedrera, i assolir un model de gestió que ens permeti cobrir les necessitats per competir sense perjudici de la qualitat dels equips de base.

Eugenio Aguilá 

“UTVA” (Ultra Trail Valls D’Àneu) 19/07/2014

Primera edició 

Fitxa Tècnica:

· 95 Km.

· 7500 metres de desnivell positiu

Sortida i arribada a Esterri d’Àneu.A primers de febrer , després de donar-li voltes decideixo inscriurem a l’ UTVA. Una cursa tan llarga  és un repte i un motiu més per planificar l’entrenament amb els companys durant 3 o 4 mesos. La resta de curses que fas en mig són un complement per arribar amb les millors condicions físiques el dia clau.

Conec part del recorregut, és excepcional! També sé que és molt dur, passen els dies i els mesos i el llistat d’inscrits no creix, és clar que el recorregut espanta! Al final amb l’última setmana s’anima i ens aturem a 70 corredors.

Des de Ses Illes

Immersos en plena campanya oficial de vacances m'he adonat de perquè no faig vacances en el mes per excel·lència per fer-les, l'agost.

Primer que res perquè la feina a l'agost, baixa notablement i per a que estiguin mirant les musaranyes altes, m'hi estic jo i l'altre motiu és perquè hi ha riuades i riuades de gent per tot arreu i conseqüència d'això, tot és més car.

El cap de setmana del 15 d'Agost vaig tenir visita de la península i vaig tenir l'honor de fer de guia turística i ensenyar els racons de l'illa que més m'agraden com si dugués ja anys aquí.

En realitat però, vaig ser una turista més, ja que vaig veure Palma, les platges i l'illa través de l'objectiu de la meva nova rèflex, fent fotos a tota cosa, animal i/o persona com si no ho hagués vist mai.

I ja sigui través de l'objectiu o directament a través dels meus propis ulls vaig corroborar el que ja sabia: gent, gent, gent i molta gent.

Els que vivim aquí habitualment, sabem on anar per evitar les aglomeracions i gaudir igual o mes dels racons de l'illa o dels llocs on degustar un dinar o  sopar en bona companyia i lluny dels "guiris", ja que encara que sembli mentida queden llocs poc colonitzats per anglesos i alemanys.

Però quan venen visites, i és normal, volen veure les coses mes típiques i turístiques.

Jo intentant evitar els turistes el màxim possible i els meus convidats només volien veure les coves del Drach, monument turístic balear per excel·lència.

I clar, vas al lloc turístic i ...pam, clatellada!

Cafès amb llet dolents, laxants purs i durs, això si, a preu d'or. Entrepans de pa congelat i recalentat, amb sort sucats amb tomàquet (tot i que corres el risc de que sigui agre) a preu d'entrepà de pernil de jabugo del bo (i no en te res de jabugo).

Per sort, em van fer cas, i vam poder evitar aquelles paelles precuinades amb gambes i musclos mutants, que et serveixen en xiringuitos de dubtosa salubritat, això si, amb vistes al mar. A canvi vam gaudir de menjars en llocs menys turístics i poc transitats, lluny de les rutes dels turistes. Menjars boníssims i a meitat de preu.

I parlar de turistes i aglomeracions implica parlar del lloguer de vehicles, ja sigui cotxes, motos o quads. I això ja és més perillós.

La gent, en general, aquí, condueix bastant malament, i si a sobre li sumes que una gran part dels vehicles que circulen son de lloguer i molts d'aquestos son anglesos i estan acostumats a conduir per l'altre costat...imagineu el panorama.

L'intermitent és un gran desconegut. Crec que el 90% dels que surten de les rotondes no el posen. I els que avancen per l'autopista, o no el posen, o el posen quan ja han sortit i estan enmig del carril per avancen.

El cediu el pas és un altre tema a part. Els que s'incorporen a les vies principals, tenen un carril d'acceleració, amb un cediu el pas, però aquí molt sembla que entenguin que TOTS els que circulem per la via principal els hi hem de cedir el pas als que es volen incorporar. I com no frenis per cedir el pas al que s'incorpora, se't mengen!

I con hi ha molta gent i poc lloc per aparcar (gratuït) trobem als que anomeno els "il·legals", es a dir, aquí aparco jo i punt! Els hi es igual si es un pas de vianants, línea groga o una plaça per a minusvàlids.

Conclusió: Les vacances a l'agost no estan fetes per a mi. Ni a l'agost ni a l'estiu en general, i menys ara que visc al costat de la platja.

Però lo millor, per a mi, es que quan jo les faig (octubre/novembre) vaig mes tranquil·la pel mon i amb els preus no tant alts com a l'estiu.

Així que continueu fent vacances a l'agost, que jo les gaudiré a la tardor  .

Espero que hagueu tingut bones vacances, o que les tingueu si encara no les heu fet."

Mònica Rius

 

ESTRÉS HÍDRICO

Llegó el verano y con ello noticias sobre la escasez del agua.  Hay numerosos pueblos que tienen que llevar agua potable para el uso cotidiano, pero nadie habla de sus causas ni de la mala gestión. Aparecen algunos artículos en diarios y alguna pequeña noticia en los telediarios pero de una forma anecdótica como para llenar un espacio por falta de noticias, sin ver que realmente es algo que debería preocupar mucho y esos medios que tienen un cierto poder hacer hincapié en el meollo de la cuestión. 

El estrés hídrico se produce cuando la demanda de agua excede la cantidad disponible durante un determinado periodo de tiempo o su baja calidad rescinde el uso.           

Nuestros ríos están cansados solo hay que darse una vuelta por el Ebro y ver lo que pasa a la altura de Flix, en la margen derecha donde la fábrica electroquímica vertió cantidades industriales de residuos, si bien ahora lo están limpiando, con el dinero dado por la UE y no por quien contaminó desde hace décadas el río. En realidad quien se beneficio, debería pagarlo y no como siempre el pueblo. Creo, en mi humilde opinión que, quien contamine pague. Pero los intereses y los conflictos están servidos. En Flix hay una presa un poco más abajo de la fabrica química, la cual se construyó para cubrir las necesidades eléctricas del complejo, y que ha hecho una barrera donde se han ido acumulando residuos y dejando el lecho casi sin caudal. Si los ríos no fluyen, la autolimpieza no funciona y si fluyeran  y no tuvieran  demasiadas trabas esta capacidad de autolimpieza con el arrastre podría solucionar algo el tema.

Los embalse pueden ser otra traba, si bien son necesarios también suponen un problema para los ríos ya que en momentos determinados dejan sin cauce a los ríos y con ello ponen en peligro a la fauna que tienen y su capacidad de renovación. Los sistemas fluviales tienen una capacidad de recuperación altísima, pero requieren inversión, apoyo social y decisiones políticas. Y como siempre los dos grandes partidos se echan las culpas mutuamente. En el 2000 la Comisión Europea aprobó La Directiva Marco del Agua, para proteger las aguas tanto cuantitativa como cualitativa  y garantizar la sostenibilidad, cosa que España como siempre no ha llegado a cumplirla y mucho me temo que no llegará a cumplirla, a pesar de tener algunos problemas judiciales con la UE. En realidad la cabecera de los ríos están bien, es el cauce medio y final el que tiene problemas, y en nuestros ríos los que más estrés tienen son: las cuencas internas de Cataluña, Júcar, Segura, Guadiana, Guadalquivir, Tajo y Baleares.

La situación puede ser complicada pero creo que todavía podemos estar a tiempo de remediarla. Si en Europa ya se pusieron medidas hace 14 años, en España deberían hacerlas, aunque hay que decir en su favor que en los últimos años se han concienciado y han hecho un plan por un periodo de tiempo del 2015 al 2021.

Deberíamos ser conscientes de la escasez del agua y dejar las guerras por ella a un lado y todos buscar una solución, pero claro los intereses de la agricultura, turismo y energía van por un lado, pero creo que todo puede ser compatible si se pone sentido común.  En realidad es hacer una política que no ponga en peligro la salud de los ríos. ¿En qué se traduce esto? En contaminar menos y castigar más a quien lo haga, y a lo mejor eliminar barreras en los ríos, en el Duero ya se está haciendo, y reestructurar el regadío. Difícil no lo es, y recursos tenemos, simplemente no lo sabemos usar.

Resulta curioso que en nuestro viaje encontramos la reserva natural de Serbes que por estar un poco más arriba no se viera azotada por los vertidos de la fábrica química. El agua fluye y con ello va generando vida, si no fluye el ciclo de la vida se para.

Como dijo Jacques Y. Cousteau:” Olvidamos que el ciclo del agua y el ciclo de la tierra son uno mismo”.

No vivamos de espaldas a nuestros ríos, cuidémoslo y hagamos que los cuiden. Sin agua ¿Qué alternativa tenemos?

Mª José Ferriols