Els 33 pobles que integren la Vall d'Aran formen conjuntos de sabor anyenc en els que la pedra, la fusta i la pissarra es mesclen amb la bellesa de la intensa naturalesa dels seus paratges montans i alpins. Tots i cada un dels pobles tenen característiques pròpies que es posen d'especial relleu en les seves torres i campanars
LA LLENGUA D’OC
Quan la Val d’Aran vivia un dels moments clau de la seva història, entre els segles XIV i XV, en què els llargs anys de disputa entre francs i hispans culminava en el reconeixement dels privilegis que respectaren la seva autonomia organitzativa mitjançant diferents tractats i la Querimonia que concedi Jaume II, es configurava també una llengua que és fins els nostres dies el seu símbol de distinció: l'aranès.
A partir del segle XIII, la llengua occitana, llengua d’Oc o llengua dels trobadors evolucionà del llatí en paral·lel però separada de la llengua d’Oil i des de França anà quedant relegada cap el sud fins arribar a la Península ibèrica, on prengué altres camins i altres influències. A la Val d’Aran quedà la influència del tronc gascó de la llengua occitana i rebé algunes influències de les llengües del basc antic que es parlaren en segles anteriors als Pirineus, fins la Cerdanya.
Així doncs, no és estrany que els primers documents escrits en aquesta varietat de l'occità gascó siguin documents censals i relatius als quefers a la Vall por aquells segles de constants canvis i pressions polítiques, y no fou fins l'obra del poeta Mossèn Condó Sambeat, ja a finals del segle XIX, que trobem ja una mostra pròpiament literària d'aquesta llengua que ha perviscut amb formes pròpies fins els nostres dies.
A la biblioteca de Les es troben molts dels documents sobre la història de la Val d’Aran que estan escrits en una llengua occitana més primitiva, així como a l'arxiu del Conselh Generau d’Aran conservat a Arròs. A les biblioteques de Vielha i de Salardú es poden trobar nombroses obres d'autors aranesos.
Vielha e Mijaran
Viella (en aranès Vielha) és la capital de la Vall d'Aran i cap del municipi de Vielha e Mijaran i del terçó de Castièro. El municipi de Vielha e Mijaran es va constituir el 1970 arran de la fusió dels pobles de Vielha, d'Arròs e Vila, Betlan, Escunhau, Gausac i Vilac. El seu nom significa, precisament, vila.
Té una situació central a la vall i s'aixeca a 980 m d'altitud, a la confluència de la Garona amb el seu afluent el riu Nere. Hi passa la carretera N-230 de Lleida a Eth Pònt de Rei, a la frontera francesa, a través del túnel de Viella, i en surt la carretera C-28, que comunica la vall amb el Pallars Sobirà a través de Salardú i el port de la Bonaigua
L'Església de Sant Miquèu, amb elements romànics i gòtics (en destaca la portalada), allotja el Crist de Mijaran, talla romànica considerada la principal mostra escultòrica de l'Aran.
El Musèu dera Val d'Aran, instal·lat a la Tor deth Generau Martinhon, casa senyorial del segle XVII que exhibeix diversos aspectes i elements de la geologia, la vegetació, la fauna, la climatologia, la història, l'arqueologia, l'art, la llengua i l'etnologia de la vall.
Diverses cases i palaus de la part vella de la vila, a la dreta del riu Nere, com ara Çò de Rodés, Çò de Fedusa o Ço de burgaçol
La Fabrica dera Lan, edifici del segle XIX dedicat a mostrar l'antiga indús-
tria de la llana
El Parador de Vielha, dalt el turó d'Eth Castèth, construït el 1966.
El Palai de Gèu (Palau de Gel), modern poliesportiu i pista de gel.
Arròs
Aquest poble del Mig Aran allotja un dels tresors històrics més apreciats de la Vall: el seu arxiu públic. L'arxiu del Conselh Generau d'Aran està integrat per documents públics i privats que estan reunits a Ço deth Senhor d'Arròs, una de les cases pairals que formen part del patrimoni arquitectònic aranès.
Canejan
Aquest poble es descobreix en las altures des de la N-230, al seu pas pel nucli de Pontaut, perquè està penjant en una de les valls aèries de l'entrada de la bellíssima Vall de Torán, i des dels seus bancs de ferro forjat el visitant pot observar una magnífica vista sobre el Baix Aran y sobre el poble de Bausen. Als seus voltants trobem les restes del safareig de les Mines de Liat, que entre els segles XVII i principis del XX mantingueren aquesta vall amb una densitat de població de més de 1000 habitants.
Es Bòrdes
En aquest poble, presidit per una església romànica amb torre del segle XVII, comença el Mig Aran i està situat a la confluència del riu Joeu, que neix a l'enclavament anomenat Ulls del Joeu, és un fenomen geològico excepcional amb aigües que baixen de la glacera de l'Aneto. A més de punt de partida d'una de les excursions més belles de la Vall, a l'Artiga de Lin, on es fa una romeria cada 3r diumenge de juliol, per Es Bòrdes també travessa el Camin Reiau (camins trashumants) cap un bell enclavament anomenat Era Bordeta, en el trajecte del qual trobem un safareig que és una autèntica joia de l'arquitectura civil aranesa.
