EDITORIAL XI

VANGELIS - HEAVEN AND HELL

EVANGELOS ODYSSEAS PAPATHANASSIOU (VANGELIS )

Neix a la ciutat Grega de Volos, fill d’un pare pintor i d’una mare cantant. Aprengué a tocar piano de manera autodidacta als 4 anys i als 6 dona el seu primer recital públic. Virtuós intèrpret i compositor, hi destaquen el piano i els sintetitzadors, fou un dels primers musics Grecs a adquirir un orgue Hammond.

En l’astronomia es anomenat seqüència principal fase  en la qual una estrella estable, amb aquest àlbum Vangelis va començar la seva “ seqüència principal “, es adir, el període de major creativitat i global brillantor, amb un contracte signat recentment amb RCA i novament va arribar a Londres, Vangelis va començar la construcció d’un estudi de gravació, el famós “estudi Nemo”.

Al mateix temps que redactar aquest treball, de fet, algunes parts van ser gravades en mig dels obrers m’entres acabaven la construcció Vangelis creava per aquest àlbum un so veritablement revolucionari, una veritable fusió de formes clàssiques amb la música electrònica, que també inclou la primera de diverses col·laboracions del mestre grec de Jon Anderson, seguint el model operat per Mike Olfield que juxtaposen diverses peces curtes per poder muntar  un suite, que ocupava les dos cares del LP, Vangelis crea una enorme varietat d’ambients, des de la frenètica a dramàtic i sublim, sense sonar repetitiu o fora de lloc. La primera part de la suite, identificat en algunes edicions de l’àlbum com “BACCHANALE”,  mostra una agressivitat que poques vegades es mostren d’aquest compositor i ens dona una pista de perquè “YES” que estaven interessats en la contractació de ell. La primera part es una demostració de la tècnica clàssica de Vangelis, en la seva maestria en piano Fender Rhides, el Moog i el piano de cua. Es impossible d’escoltar una versió rudimentària del tema “CHARIOTS OF FIER”, just abans del fragment titulat  “SO LONG AGO, SO CLEAR”, el tema inoblidable on la veu angelical de Joan Anderson treballa i col·labora amb els versos i la veu en  “MOVEMENT 3”.

La segona part d’aquest treball es basa en el romanticisme de “INTESTINAL BAT” per arribar a una secció molt rítmica “NEEDLES AND BONES” que es una variada gamma de percussió i desprès la part central de l’obra “12 O’CLOOK”, un himne emocional cantada per Vana Veroutis, i molts recordi com una de les seleccions musicals que mes emprat Carl Sagan per a la sèrie “Cosmos”. Aquest part es impressionant per la seva elegància clàssica i interpretació en moviment de Vana. Es segueix una marxa que recorda una mica als aires de “ELP”, finalment i suaument per acabar amb el Fendre Rhodes A WAY”, “HEAVEN AND HELL”, ens descriu una gran varietat de paisatges sonor i malgrat les obvies juxtaposició de temes, l’obra no perd una coherència estètica de moment, ni la seva originalitat. Molt innovador en el moment, encara avui conserva el seu poder i la seva ambició revolucionari.

Aquest disc HEAVEN AND HELL, i la banda sonora de BLADE RUNNER, son els millors valorats i considerats quasi de “culte” que espero a tots i totes us agradi, es un bon inici per  redescobrir la musica electrònica que segur i mot segur us “ENGANXARA”

Paraula d’una Stone.

 Per sentir Heaven and Hell Part I - Cliqueu aqui

Per sentir Heaven and Hell Part II - Cliqueu aqui

La Revolució de les comunicacions al segle XIX (II)

FENOMEN ÍNTIM, FENOMEN PÚBLIC

L'escriba assegut
Pedra policromada s. IV - V dinastia

Per les mesocràcies emergents, l’escriptura d’una carta era un fet reservat amb el seu lloc especialitzat a l’àmbit domèstic; aleshores pels estatus populars, orfes de la il·lustració i presos de l’analfabetisme imperant, l’escriptura d’una carta va continuar sent un fenomen semipúblic. Podríem resumir la situació a través dels següents elements: un escrivà públic, un home o una dona dictant amb certa angoixa, però amb plena dignitat, la missiva adreçada a la família llunyana, que bé podria ser a l’Espanya de l’època, un immigrant o bé un fill complint el servei militar. En aquest cas la carta perdia intimitat i segurament força en el sentiment que volia transmetre, ja que els escrivans podien confondre la carta amb un formulari prèviament establert.

Grans diferències, doncs, entre les cartes enviades per individus de classes mitjanes o de les de “elit”, aquestes amb la singularitat de l’ús dels formulismes i les classes populars tendeixen a la unificació per part de l’escrivà. Escrivans, memorialistes, amanuenses... diferents denominacions per anomenar a uns personatges que feien de cordó umbilical entre l’emissor i el receptor dels missatges transmesos per carta, a canvi d’un modest “estipendio”.

Les seves petites taules o barraques, eren visibles en llocs públics de les poblacions. L’exemple de Barcelona ens serveix de model. En un primer moment els escrivans es van instal·lar davant el convent dels Trinitaris, lloc més tard ocupat pel Liceu de Barcelona. La urbanització de la Rambla els va fer marxar a la plaça de la Virreina i desprès a la de la Garduña. El moment de més esplendor va coincidir amb el increment  dels moviments migratoris procedents de les regions agrícoles. Les seves funcions eren molt diferents; a l’escriptura de cartes s’ajuntava la redacció de documents, sobre tot de signe oficial, pel que eren anomenats “els gestors dels pobres”.



Dr. Thebussem “Cartero Mayor Honorario”.
Segell fiscal.

En qualsevol cas, tan per les classes acomodades com per els menys pudents rebre una carta era un fet especial. Un dels més grans i millors divulgadors de la importància del Correu en l’Espanya del seu temps, el doctor Thebussem escrivia que la carta “es un consol de la vida per totes les classes de la societat, l’arribada d’una carta és tant celebrada com la d’un llibre nou e interessant, com la visita del amic i paren més volgut; el plec de paper de la persona més estimada val molt més que centenars de volums de la millor biblioteca... L’epístola, ja tristona, ja alegre o ja indiferent, impressiona l’ànim amb la tristesa, amb l’alegria o amb la indiferència, i cap d’aquets estats de l’ànima es deixa reflexionar sobre el treball, rodejos i manipulacions que simbolitza el paquet que des de  Mèxic o Filipines arriba fins el nostre dormitori de Madrid o de Viena”.

                                     

CARTA ESPECIALITZADA    

Més enllà d’aquestes diferències el cert és que duran el segle XIX les cartes van anar especialitzant-se. Adquireixen un gran desenvolupament, estableixen els diferents models a seguir per la redacció d’una carta comercial, d’aquella altra amb contingut polític, de la que va destinada a actes de protocol. Models que evolucionen molt lentament amb els temps, ja que algunes formulacions fitxades al segle XIX; o fins i tot abans, es van anar estenen al llarg del segle següent.

Els diccionaris decimonònics van definir a la carta com una conversació per escrit. El seu ús habitual com a forma de comunicació va portar a una creixen depuració i el perfeccionament del llenguatge epistolar. L’expressió dels sentiments mitjançant la paraula escrita imposa un distanciament de reflexió que permet una ampliació literària de les formes expressives i buscar l’impacte sobre el destinatari. 

Carnet de Gran Bretanya. 1994. Segells de felicitació

 

Antoni Boneu i Puig

Unitat de distribució

LAICISME versus ANTICLERICALISME (I)

Estem immersos en una època ce crisi. Crisi en un sentit ampli -econòmica, social, de valors- encara que l’aspecte financer sembla ser l’ull del huracà. L’efecte més directe per les persones és o són les extraordinàries retallades en el finançament de innombrables serveis, prestacions i activitats en general. En tots el casos això ens afecta als més febles. Sempre ha estat així. Hi ha, però, algun detall que hem crida l’atenció de manera especial. L’Església Catòlica Espanyola manté un silenci curiós, per a dir-ho d’alguna manera. Pel que sembla les retallades no li han afectat.

Sense tenir un coneixement extraordinari del tema, si puc deduir que les vies principals de finançament de l’Església Catòlica no han rebut el impacte. Diguem que el “Concordato” que te l’Estat Espanyol amb la Santa Sede –renovat no fa gaires anys pel govern socialista d’aleshores- en el seu vesant econòmic no ha sofert retallades. Hauria de ser ben coneguda la influència de l’Església Catòlica a l’Europa Occidental a partir de l’Edat Mitjana. Una Europa que va colonitzar bona part de la terra. Influència que grans potencies com la Britànica es van espolsar creant la seva pròpia estructura religiosa, o com més modernament els estats centrals i nòrdics van situar-la en el seu lloc, sense donar més concessions que a qualsevol estructura associativa.

A Espanya, no és pas el cas. Pot ser pels anys de dictadura no tan llunyans que hem patit. Sempre ha estat una constant el poder que ha exercit el Vaticà en la vida política i social d’ aquest Estat. Hi ha hagut, sens dubte, èpoques en que aquest fet ha estat anul·lat o al menys minimitzat . La Constitució de la II República establia clarament la laïcitat de l’Estat i va –aleshores si- retallar moltes de les prebendes de la secta religiosa majoritària (molt especialment en l’àmbit educatiu). És clar que després van ficar tot i més per ajudar als que van eliminar per la força de les armes aquella situació. Hi ha ,però, precedents de retallades en èpoques anteriors, justificades per raons econòmiques –que no ideològiques o morals. Al segle XIX, Espanya va viure –crec jo- la etapa més transcendental de la seva història dels darrers 400 anys. Pot ser va quan va perdre la connexió amb una Europa que va canviar amb les revolucions Anglesa i Francesa (per aquest ordre). Doncs,  al marge de la profunda influència social de l’Església, quan l’Estat es va veure en una situació de greu endeutament, de falta de liquiditat (sembla el mateix que ara –salvant les distàncies) va recórrer a  “desamortitzar” bens de l’Església. Això va passar en varies etapes. Des de 1835 a quasi 1860 aproximadament l’Estat va posar en venta propietats de l’Església. Les més conegudes son les de Mendizábal i Madoz, i van fer-se per raons estrictament econòmiques: no hi havia “cales” i l’Església tenia un grandíssim patrimoni erm.  Està clar que el producte va anar a eixugar el deute del Estat molt malmès per les guerres (les carlistes i els creixents conflictes colonials) i no a millorar aspectes socials. Tanmateix, els grans beneficiats van ser els grans terratinents i la burgesia que van veure augmentar les seves propietats a preus molt econòmics. 

Tot i això el patrimoni eclesial continua sent hores d’ara extraordinari.

Lo del Traster

www.lodeltraster.bloggspot.com

ARFA

Si ens traslladem al Segle XVII, podríem dir, que Arfa va ser un cau de Bandolers, pel conegut Trucafort.

Per la situació, Arfa, es torba entre la Seu d’Urgell, el país veí d’Andorra i França, entre les muntanyes i serralades, era un lloc propici pels bandolers i altres personatges d’aquell temps, ara mateix podríem dir que el context actual es ben diferent. Però si voleu gaudir de la natura, tranquil·litat i  paisatge no dubteu anar a visitar Arfa, el poble de les cireres.....

El poble d'Arfa es troba sobre un tossal rocós damunt del riu Segre, a 668 metres d'altitud, rodejat de prats i boscos. Situat cinc quilòmetres al sud de la Seu d'Urgell, hi viuen poc més de 150 persones. Vila d'història mil·lenària, de carrers costeruts i laberíntics, allotja un valuós patrimoni arquitectònic i gaudeix d'un interessant entorn natural. Arfa, el poble de les cireres, és una vila tranquil·la i acollidora, allunyada de la carretera general, on encara podem sentir l'autèntic sabor rural.

La mil·lenària vila d'Arfa va néixer gràcies a la seva estratègica ubicació damunt un esperó rocós sobre el riu Segre, dominant un dels camins que comunicaven la Seu amb el sud del comtat d'Urgell. D'Arfa ja n'hi ha constància documental l'any 839, a l'acta de consagració de la catedral, on apareix amb el nom d'origen preromà Assoa (esbarzer), que es transforma en Asfa (segles XII i XIII) i, finalment, en Arfa.

A l'Edat Mitjana, comtes i bisbes es van disputar el control de l'anomenada muntanya o penya d'Arfa. L'Església va guanyar finalment la partida i Arfa va pertànyer al Capítol Catedralici d'Urgell fins al XIX quan, amb la desamortització, va passar a mans dels seus vilatans.
A principis del segle XIII es reconstrueix o rehabilita una antiga fortalesa o torre, el Castell Genís, que ja existia al punt més alt.

Una passarel·la de fusta permetia creuar el riu fins que es va construir el pont, l'antiguitat del qual no està clara. Alguns experts el situen, per la seva morfologia, en els segles XII – XIII . o el de l'any 2011), encara està en servei, un cas excepcional a tot el curs del Segre.
La torre, que també feia de presó, va patir un destí diferent, doncs l'any 1786 un terratrèmol la va afectar tant que l'any següent la van haver d'enderrocar del tot.
El pont (comunicacions), la torre (seguretat) i l'aigua van fer que Arfa fos un important centre comercial i industrial medieval, especialment en la confecció de teixits en diversos telers. Al poble hi havia diverses botigues de roba i de queviures. Les cases es van anar distribuint en forma circular al voltant de la torre, probablement formant un el seu dia una vila closa de caire defensiu. Apartada d'aquest nucli es va construir (segle XII) l'església parroquial de Sant Serni, d'estil romànic, que amb diferents modificacions ens ha arribat fins a avui. El campanar, de curiosa forma octogonal en la part superior, data de 1707 i, segons la tradició, la seva construcció la va sufragar un vilatà que s'havia enriquit a les guerres dels Països Baixos. El rellotge del campanar, del 1816, que encara es conserva, fou fet per un rellotger d'Ordino.
Un altre element patrimonial destacat d'Arfa és el pou de gel, propietat del Capítol d'Urgell, que el va fer construir a mitjan segle XVII per abastir els canonges de manera exclusiva.
Amb una història tan llarga, el poble ha viscut moltes vicissituds històriques. Probablement, des de la penya d'Arfa hauríem vist passar Anníbal amb el seu exèrcit amb elefants en el seu camí Segre amunt en direcció a Roma. O com arribaven famílies gascones buscant refugi tot fugint de les guerres de religió a França o de la croada contra els càtars. Els llibres d'història també ens parlen de com Arfa va esdevenir, durant els segles XVI i XVII, un important cau de bandolers,.
Les Bordes d'Arfa són diverses  situades al llarg del camí ral de la Seu, dins el terme d'Arfa. Rodejades de prats i al peu dels boscos, les Bordes d'Arfa apleguen paisatge, natura i caràcter rural.
Riu, prats, horta i bosc, aquests quatre elements configuren les característiques de la gastronomia arfenca: plats d'elaboració senzilla però saborosa, basada en uns productes d'alta qualitat. El famós trinxat de verdura (típic plat de muntanya pensat per als hiverns pirinencs, amb patata i col trinxats acompanyades de rosta -cansalada viada- i arengada), els estofats de senglar o de llebre, el farcit de carnaval (un embotit fet amb ou), la vianda (escudella), l'arròs de muntanya i, per fer honor a la història, un bon grapat de les famoses Cireres d'Arfa. Ah! i quan plou cargols, i a la tardor bolets i castanyes.
Pel que fa a la producció artesana, l'històric molí d'Arfa, situat al costat del Segre i del pont, perviu en una ferreria que encara treballa la forja del ferro a la manera tradicional.

Arfa ofereix grans possibilitats per a no avorrir-se: podem fer caiac o piragüisme al Segre, al voltant del pont; o bé excursions en bici, a peu o a cavall per diversos camins senyalitzats. El riu també és apte per a la pesca, i les seves riberes ofereixen bones possibilitats per als amants de l'observació d'ocells. ,  a la tardor, els boscos d'Arfa s'omplen de bolets.

    Mercè

 

TU ME QUIERES BLANCA

Tú me quieres alba,
Me quieres de espumas,
Me quieres de nácar.
Que sea azucena
Sobre todas, casta.
De perfume tenue.
Corola cerrada
Ni un rayo de luna
Filtrado me haya.
Ni una margarita
Se diga mi hermana.
Tú me quieres nívea,
Tú me quieres blanca,
Tú me quieres alba.
Tú que hubiste todas
Las copas a mano,
De frutos y mieles
Los labios morados.
Tú que en el banquete
Cubierto de pámpanos
Dejaste las carnes
Festejando a Baco.
Tú que en los jardines
Negros del Engaño
Vestido de rojo
Corriste al Estrago.

Tú que el esqueleto

Conservas intacto
No sé todavía
Por cuáles milagros,
Me pretendes blanca
(Dios te lo perdone),
Me pretendes casta
(Dios te lo perdone),
¡Me pretendes alba!
Huye hacia los bosques,
Vete a la montaña;
Límpiate la boca;
Vive en las cabañas;
Toca con las manos
La tierra mojada;
Alimenta el cuerpo
Con raíz amarga;
Bebe de las rocas;
Duerme sobre escarcha;
Renueva tejidos
Con salitre y agua;
Habla con los pájaros
Y lévate al alba.

Y cuando las carnes

Te sean tornadas,
Y cuando hayas puesto
En ellas el alma
Que por las alcobas
Se quedó enredada,
Entonces, buen hombre,
Preténdeme blanca,
Preténdeme nívea,
Preténdeme casta.
 

Alfonsina Storni

(Poeta y escritora argentina del modernismo. Feminista, con su obra literaria abogó por la igualdad de género. Hasta último momento defendió su derecho a decidir. Padeciendo un cáncer de mama incurable, se suicidó el 25 de octubre de 1938 internándose mar adentro en la playa de Mar del Plata).

                             

Mercè

 

PLORA QUE PLORARÀS!

Coneguda mundialment, la ceba és a més d’un excel·lent aliment en qualsevol cuina, un incomparable remei per a molts mals que afecten a la humanitat i a més relativament molt barato.

Un fruit de la mare Naturalesa curatiu en tots els seus usos. Els pobles de l’antiguitat coneixien tant el seu valor nutritiu com el seu benvolgut valor curatiu. Si bé la ceba és la causant de tantes llàgrimes en la cuina, el seu ús porta més que alegria a qui la tingui en compte a l’hora d’alleugerir malestars i malalties quan la situació ho requereixi. Gairebé cap tipus de cuina deixa d’incorporar un bulb tan ric i benèfic enlloc del món.

La ceba conté moltes vitamines i minerals en el seu estat cru, el seu valor s’aprecia des de molt antic, ja en el antic Egipte era considerada una formidable font de salut i poder per a qui la consumia. En general es menjava en grans quantitats i en estat cru. La ceba aportava fortalesa i salut a aquells que havien de portar a terme tasques que exigirien força i habilitat.

Propietats:

En l’actualitat, no ha perdut el seu benvolgut valor, doncs moltes persones saben dels seus variats usos aplicats en les teràpies domèstiques. Els nostres avis sabien molt bé de la bona salut que aportava l’ús de cebes en la dieta diària. Les malalties en les quals actua eficaçment les cebes són: Asma, catarros, ronquera, úlceres, inflors de qualsevol tipus, malalties de la pell, problemes de gola, és desinfectant, actua contra les impureses de la sang i l’enforteix, és imprescindible en la bona formació i manteniment dels ossos, excel·lent per al cansament cerebral, ajuda al restabliment estomacal, intestí, ronyons, en casos de reumatisme, gota, constipats, tos, grip, tisi, caigudes, cops, torcedures, restrenyiment, caspa, creixement del cabell, cucs, microbis, ènemes, càncer, insomni, diarrea, berrugues a la cara i mans, retencion d’orina, tos convulsa, i moltes més.

La ceba conté substàncies que ajuden al cos al seu bon estat aportant, sofre, fòsfor, silici, ferro, calci, magnesi, sodi, vitamines A, B i C. A causa de el seu suc purificador expulsa de la sang tota classe de toxines i substàncies estranyes, per això té, la ceba un lloc de privilegi en les cures de tipus casolanes. Per a fer ús del seu gran poder curatiu es pot bullir cebes i el líquid resultant es pren després com si fos un te. Això és efectiu en casos de dolors estomacals, reuma, restrenyiment, i tots els problemes d’origen intern abans citats. Un te de cebes en casos de grip o constipat és molt curatiu. També es pot esprémer una ceba, extreure’n el seu suc mitjançant una espremedora o ratllant-la manualment. El suc es barreja amb una mica de suc de llimona, s’afegix una mica de sucre i es pren a cullerades durant tot el dia i la nit.

Per a expulsar el pus dels grans en la pell, s’utilitza suc de cebes, barrejant-lo amb una mica de fang i mel, s’escalfa tot just  una mica i s’aplica sobre la zona afectada, col·locant-hi després una gasa per a mantenir la calor. Es deixa per espai d’unes hores -millor fer-ho al vespre- i es retira rentant la pell amb aigua tèbia. D’aquesta manera ajudarà a l’organisme a expulsar aquestes substàncies estranyes que va encapsular en un antiestètic granet. Tambien en casos d’ulceracions de la pell es pot aplicar el suc de la ceba en combinació amb oli d’oliva i friccionant suaument la zona afectada. Així mateix, es poden picar algunes cebes, s’escalfen en una mica d’oli i es practiquen cataplasmes en casos de dolors reumàtics o artrítics. El mateix és aplicable en casos de torcedures, cops, dolors per caigudes, etc. Qui tingui problemes de caiguda del cabell, pot extreure el suc de les cebes i barrejant-lo amb una mica de suc de llimona i suc d’ortigues, ha de friccionar-se el cuir cabellut amb la barreja, això és eficaç tant en cas de caspa, seborrea com pèrdua de cabells. Es deixa per espai d’una hora actuar el líquid en el cuir cabellut i després pot rentar-se amb un xampú d’ortigues. Per a combatre l’insomni s’ha de tallar una ceba per la meitat i aspirar pel nas la seva olor, d’aquesta manera actua a través dels conductes nasals que informen al cervell i aviat es manifestarà una sensació de somni. Tambien es pot fer un te de cebes amb una mica de mel o sucre i beure’l abans de ficar-se al llit.

Contra les berrugues:

Buidar una ceba extraient-ne el centre de la mateixa amb lo qual hi queda un buit que fa de recipient, agregar-hi una certa quantitat de sal. Després tapar amb la mitja part superior de la ceba que s’hagi tallat abans, al moment de buidar-la. Deixar la ceba en un recipient que pugui contenir el líquid que durant la nit es desprendrà, pot ser un plat profund, o una tassa gran. A l’endemà, amb un pinzell o un bastonet per les orelles aplicar sobre les berrugues. Es pot fer durant el dia, si no s’ha de sortir o a la nit. Després d’una hora rentar-se la pell. L’aplicació diària del suc resultant farà que en poc temps desapareguin les berrugues del rostre o de les mans.

Xarop de ceba i llimona contra la bronquitis:

Pelar una ceba i tallar-la a rodanxes. Col·locar-la en un vas de vidre. Cobrir-la amb 1/2 tassa de mel, afegir-hi el suc de dues llimones i 40 gotes d’extracte de pròpolis. Barrejar-ho bé.

Tapar i deixar-ho reposar durant 24 hores.   Colar i posar el xarop en un recipient de vidre fosc.   Guardar a la nevera. Prendre’n una cullerada tres vegades al dia.

www.biosfera.cat:8888/biosfera/?p=5189

 

Photoshop (4)

Esponja /Reemplaçar/Màscara

Ajustar la saturació amb la “herramienta Esponja”

Hora, saturarem el color de les góndoles del fons amb la herramienta Esponja. Al canviar la saturació de un color se ajusta la intensitat o puresa. La herramienta esponja permet realitzar canvis sotils de saturació en àrees concretes de la imatge.

1 -Polseu el botó del ratolí sobre la herramienta Sobreexponer       

del quadre de herramientas i arrastreu fins la herramienta Esponja  

2- Feu clic en la pestanya Opcions i escolliu Saturar en el menú desplegable. Per fixar la intensitat en l’efecte de saturació, feu clic en la fletxa contigua al quadre de text Presión i arrastreu el regulador desplegable Presión al 90% o escolliu la que mes os agradi.

 

 

 També podeu tenir aquest altre menú. On la pressió es anomenada Flujo.

 

3- Seleccioneu un pinzell de calat petit de la segona fila de la paleta Pinceles.

 

4- Arrastreu la esponja endavant i enrere sobre les góndoles per saturar el color vermell.

Abans           Desprès

  

Reemplaçar part de una imatge

Donat que el cel de aquesta fotografia es bastant monòton i apareix gris, lo substituireu per un cel mes interessant de un altre arxiu. Començareu per seleccionar el cel actual.
 

1- Seleccioneu la herramienta Varita mágica  

Feu clic per seleccionar part del cel. Polseu Mayús i feu clic en la resta del cel per seleccionar-lo.

 

 

 

Altre possibilitat de menú: Heu de tenir seleccionada la opció "añadir” per cobrir tot el cel en parts.

2-Obriu el arxiu Nubes ubicat en la adreça de correu.

3-Escolliu Selección > Todas  i  Edición > Copiar. Tanqueu el arxiu Nubes
4-Escolliu Edición > Pegar dentro per empegar els núvols en la selecció actual. Observeu que la nova capa s’afegeix a la paleta Capas.

 

 

Núvols empegats

5-Seleccioneu la herramienta Desplazar 

 i arrastreu els núvols a la posició desitjada.

 

 

Núvols desplaçats

 

 

Per acabar canviareu la opacitat dels núvols perquè se adeqüin amb la resta de la imatge.

6-Podeu posar  mitjanant el teclat per escriure, un número del 01 (1%) al 100 (100%) i fixar la nova opacitat de la capa dels núvols (per exemple, un 55%).

 

        

  



Opacitat fixada en el 55%                                                                                    Resultat

7- Escolliu Archivo > Guardar.

Desprès acoblarem la imatge en una sola capa per poder aplicar el filtre Máscara de enfoque, el pas final del retoc de la foto. Utilitzeu el comando “Guardar como” per guardar el arxiu acoblat amb un nom diferent ja que es recomanable disposar de una copia del arxiu amb les capes intactes.

8- Escolliu Capa > Acoplar imagen.

9- Escolliu Archivo > Guardar como. Escriviu el  nom del arxiu i feu clic en Guardar.

Aplicar el filtre Máscara de enfoque

El últim pas del procés de retoc fotogràfic es aplicar el filtre Máscara de enfoque, que ajusta el contrast dels límits i crea la il·lusió de una imatge millor enfocada.

 

1- Escolliu Filtro > Enfocar > Máscara de enfoque. Comproveu que la opció Previsualizar esta seleccionada per veure l’efecte abans d’aplicar-lo. Per aconseguir una vista millor, col·loqueu el punter en la finestra  de previsualització i arrastreu per veure parts diferents de la imatge. També podeu canviar el augment de la previsualització amb els  botons mes i menys, situats sota  la finestra.

2- Arrastreu el regulador Quantitat fins que la imatge tingui la nitidesa desitjada (en l’exemple, 120%)  i feu clic en OK per aplicar el filtre Máscara de enfoque.

 

Paciència i bones fotos