Editorial III Aniversari

Tres anys. No són tres anys qualsevol. Crisi generalitzada. Del sistema? Pot ser en temps de crisi les neurones s’activen d’una forma especial. Pot ser. Sempre hi escletxes per a crear. El capficament d’una sola persona por arrossegar l’activitat de tot un conjunt de persones. Ara s’ha posat molt de moda això de l’emprenedoria, de tirar endavant projectes sense res a cap de les butxaques. Vet aquí un exemple. Una idea modesta, sense pretensions, ha aconseguit sense estridències que uns quants individus (de un i do) construeixin un producte col·lectiu. I quasi sense adonar-se! Els recursos materials –trampa aquí i allà- surten d’aquestes escletxes que tot sistema te. La saviesa i l’art de trobar-les i aprofitar-les està en aquells que volen més que en els que poden.

El resultat –pot ser sí- te un cert matis eclèctic. Això, però, no te perquè ser dolent. Tothom pot dir la seva. I això sí és important: dir, comunicar. Sense condicionants. Molt bones iniciatives moren al intentar fixar línies, criteris. Mantenir aferrissadament el purisme d’unes idees provoca un exclusivisme que aboca a una endogàmia que ocasiona l’autodestrucció. Per contra, la monotonia del tot val, també provoca avorriment, desgana. Per això cal –ningú s’espanti- canviar, obrir nous cicles.

Son tres anys, dinou números (dos nombres primers!) Ara toca renovar-se o morir. Aquelles escletxes s’han estretit (fotuda crisi!) Moments d’aprofitar l’oportunitat per a fugir de l’amenaça i superar les debilitats potenciant les fortaleses. Així és que fent anar aquell conegut exercici del D.A.F.O, podem iniciar (verb més positiu que el d’acabar) un nou cicle. Renovar-se o morir.

Llarga vida a ElCOP

La redacció

ANIVERSARIS

Els aniversaris tenen un no sé què de final, d’acabament. Les celebracions o commemoracions –tinguin caire festiu o trist- sempre fan referència al passat. Mai celebrem els propers cinc o deu... anys que vindran. Forma part segurament, d’allò incògnit que té el futur. Aquest 2014 –com la majoria dels anys- en té un grapat d’evocacions a fer. En aquestes latituds adquireix un significat extraordinàriament rellevant el de 1714. Assegurats desenes d’actes per recordar –això sí- una derrota. I esperances de futur?. També té una importància destacable el centenari del 1914: inici de la Gran Guerra. Com si d’un part es tractes, significà la primera gran contracció anunciadora d’una Europa diferent. Fins i tot d’un mon diferent. Després en vindran més de contraccions; totes elles molt doloroses, com les d’un part. De fet, pot ser encara no ha arribat el dolorós naixement d’aquesta Europa que molts no entenem i en la que se entesten en ficar-nos (o volen evitar que sortim).

Aniversaris. No tots són igual de sonats. Les xifres rodones –amb gran diferència els múltiples de 5 i 10- tenen més rebombori social i individual: acomplir 37 no té res a veure amb fer 30, 40, 50...) Ves quina ruqueria que diria l’Enric. Sempre, però, tenen una data inicial i una final, sigui el període més arrodonit o més boterut. Aquestes acotacions temporals, on més les podem veure es als cementiris. Les làpides, tombes i monuments funeraris tenen això en comú gaire bé sempre: nom, data d’inici i data final. Alguns inclouen epitafi que acostuma a ser una frase (normalment ampul·losa) que voldria reflectir o definir a la despulla en qüestió, deixant-la molt i molt bé.

A l’hora de tancar aquest especial del –ei!- III aniversari de ElCOP, ens ha deixat en Gabriel García Márquez. Des de aquest modest full no podem aportar res que no s’hagi dit d’aquesta gran persona. Només expressar l’humil i sincer record. Pot ser 2014 una bona data per celebrar el inici –no el final- d’un període. Hi ha contingut variat. Per tant, Salut i als que ens han deixat, que la terra els hi sigui lleu.

lodeltraster

THE SNOW GOSSE (1975) - CAMEL

Inspirados en la mas famosa obra literaria de Paul Gallico, Latimer y Ferguson “ganaron” la decisión sobre que tema usar para su tercer álbum de estudio, contra la opinión de Bardens quién quería componerla a textos de Steppen Wolf. Así Camel pone este disco concepto como carta de presentación y boom mundial para caracterizarse con una de las mejores obras realizadas para el rock progresivo. Es una de mis favoritas.
Para este álbum la alineación de músicos sigue siendo la que dio forma al grupo: Peter Bardens (órgano, mini moog, teclados) Doug Ferguson (bajo), Andy Ward (batería, percusiones) y Andrew Latimer (guitarra, flautas y voz principal). Para producirlo, Latimer y Bardens co escriben la obra original y para los arreglos orquestales participa nada más y nada menos que David Bedford. Así, “THE SNOW GOOSE” escribe su concepto. Una obra clásica llevada a los extremos para convertirla en uno de los mejores proyectos progresivos que he escuchado desde que me enamore de este género musical.

Pocas veces he escuchado un álbum concepto cuya elocuencia con la historia haya sido tan bien representada, en sentéis, la historia trata sobre un hombre maltrecho, RHAYADER, que tras su joroba y brazo con garra de que esconde un gran amor por la vida. El segundo personaje principal es FRITHA, una adolescente que descubre a la persona real detrás de un físico de pesadilla.

Rhayader vive en un faro y sólo va al pueblo más cercano cuando no hay otra opción. El dedica su tiempo a cuidar las aves de la zona. Precisamente por esa realidad es que Fritha va a buscarlo porque le dijeron que Rhayader podía curar el ave que Fritha había encontrado herida. El ave  es, como habrás supuesto bien, un ganso. Pero no era cualquier ganso. En Inglaterra (lugar donde se desenvuelve esta historia) se conoce como Snow Goose, pero resulta extraño que haya estado por allí, pues el ganso es canadiense. En fin, que Rhayader lo cuida y Fritha lo visita solo mientras vive cerca del faro. La historia se desenvuelve a través de los descubrimientos afectivos que se dan por esas visitas de Fritha al ave, mientras Rhayader cultiva en silencio lo que poco a poco va sembrando en la pequeña niña.

Decía que pocas veces he escuchado un álbum concepto cuya elocuencia con la historia haya sido tan bien representada. La música de este álbum lo hace, describiendo con sonidos los momentos, los escenarios, los sentires, las situaciones, la historia… y luego el disco se volvió un gran clásico, sobre todo la pieza principal “RHAYADER” himno persistente de este legendario grupo y buena pieza para ser interpretada por otras bandas más.

“THE SNOW GOOSE”  es un álbum que no sólo describe situaciones con gran legibilidad, sino que, musicalmente hablando, contempla en su interpretación los elementos más característicos de un rock progresivo de primera línea. La misiva progresa, su construcción es tipo música de concierto, los electos característicos de la obra se retoman en diferentes secciones de la obra, tiene una libre interpretación y en buen manejo de elementos “ingenieriles” en estudio.

Un álbum 100% recomendable, indispensable, bellísimo. Actualmente  Andrew Latimer con su banda ( la divina senectud de un camello mágico) realizan la gira 40 aniversario del álbum, en Barcelona fue el 18 de marzo, puedo empezar esta crónica con elogios, no parar hasta el final y es que se me acaban los calificativos para hablar y referirme a un concierto de ensueño, de leyenda, lleno de emotividad y magia como fue el concierto de CAMEL en Barcelona, un regreso tras 10 años de silencio que nos rompió el corazón en su día cuando conocíamos la enfermedad de Andy Latimer, ahora todo es gozo y alegría en nuestra alma. Y es que es fue el concierto de aquella noche, una paz interior inmensa durante mas de dos horas de música sin limites para soñar, una reconciliación con nuestros corazones y una muestra mas que si no existe Dios, lo parece,  porque había tocado son su vara mágica a ese genio de la guitarra vivo que es Latimer. Totalmente entregado y emocionado en el concierto, estaba en el cielo!!!!!

Latimer es el alma, el alma sonando sobre 6  cuerdas.

Os invito a todos a redescubrir este precioso álbum seguro que os va emocionar

 Paraula d’una Stone!!!

 

CLIQUEU AQUI per escoltar The Snow Gosse

POSTIMPRESSIONISME

Els primers sis mesos que Van Gogh va viure a Arles, els va passar en soledat treballant en els seus llenços, escrivint a Theo i Bernard - qui li posava al dia sobre el Simbolisme i el cloisonnisme en què treballava - i xerrant amb el carter Joseph Roulin, al que veiem aquí retratat. L'amistat de Vincent amb aquest acèrrim republicà, va anar creixent fins a realitzar almenys tres retrats i un bon nombre de dibuixos.

Dia del Segell. El Carter Roulin
Museu de Boston
Oli sobre llenç - 1888

Roulin vesteix uniforme de Correus amb gorra inclosa, retallant la figura sobre un fons clar. Està assegut en una cadira i recolza el seu braç dret sobre una taula verda. Els contorns de l'uniforme estan delimitats amb una gruixuda línia de color negre, aplicant el color a l'interior de les zones creades per la línia de manera gairebé uniforme. Per contra, la cara està realitzada a base de petites pinzellades de variats colors, que conformen perfectament el dur gest d'aquest home amb aspecte de rondinaire. A les mans s'aprecien les mancances dibuixístiques de Van Gogh, de manera que els tons clars empleats s'apliquen amb una pinzellada ràpida i nerviosa .

Joseph- Etienne Roulin va néixer el dia 4 abril de 1841 a Lambesc, localitat situada a uns 50 Km d'Arlés. Va morir a Marsella al setembre de 1903. La seva esposa es deia Agustine i va servir de model a Van Gogh per diversos quadres, entre ells el titulat "La Berceuse". El matrimoni va tenir tres fills, Armand i Camille que al 1988 tenien respectivament 17 i 11 anys, i la petita Marcelle que estava acabada de néixer quan Van Gogh va pintar al seu pare .
Encara que en els quadres apareix Roulin com carter, no ho era tal com ara podem imaginar, sinó més aviat era com un empleat dels ferrocarrils que rebia i lliurava els paquets que arribaven per tren. Percebia, pel seu treball, 135 francs al mes (Compari amb els 150-250 francs que rebia Van Gogh del seu germà) i amb aquests breus ingressos mantenia a la seva família, de cinc persones, portant els seus problemes econòmics amb tota dignitat.

Van Gogh, el va conèixer pels freqüents contactes que tenia amb ell quan Theo li enviava pintures o Vincent remetia al seu germà els seus quadres . L'amistat entre els dos es veia afavorida , a més , per la proximitat dels seus domicilis . El carter vivia al nord de la casa del pintor, al carrer Mont de Cordes núm.10, situada entre la Casa Groga i l'estació de ferrocarril. Freqüentava el Cafè de la Gare, regit pel matrimoni Ginoux (Joseph i Marie) on Van Gogh va estar allotjat des de primers de maig fins al setembre de 1888. Per tant, el Cafè era un punt de freqüents trobades .

Roulin encarnava perfectament el paper de pare de família, personificant així un dels desitjos més profunds de Van Gogh, qui tenia un bon concepte d'ell. El seu rostre li recordava Dostoievski, qui al seu torn tenia l'aspecte d'un camperol rus .

“Ell és - escriuria Van Gogh - un revolucionari , probablement un republicà de tot cor , ja que detesta la república que ara tenim, i perquè comença a dubtar, a estar gairebé desil·lusionat dels principis republicans”.

Però un cop el vaig veure cantant La Marsellesa, hi vaig pensar que era al 89, no l'any que ve, sinó el passat (1789). Era un Delacroix, un Daumier sortint directament dels vells pintors holandesos.

Amb el temps, es convertiria en el millor amic de Van Gogh a Arles. Quan l'incident de la mutilació de l'orella, Roulin va constituir el seu més sòlid suport. Des del 23 de Desembre del 1888 fins el 7 de Gener següent, Roulin informà cinc vegades a Theo sobre l'estat del seu germà. Referent a això diria el pintor: "Encara que és un pobre i insignificant funcionari , Roulin ha estat meravellós amb mi i espero que seguirà sent un bon amic".

També va escriure a Gauguin el 4 gener 1889: "Roulin ha estat veritablement amable amb mi, el va tenir la intel·ligència de fer-me sortir d'aquell lloc (Es refereix a l'hospital en què havia estat ingressat després de la seva incident amb Gauguin) abans que els altres es haguessin convençut".

A la carta a Theo núm. 583, escrita entre l'1 i 5 d'abril de 1889, deia: "Encara que Roulin no és prou vell per ser el meu pare, ell m'ha tractat amb la tranquil·litat honestedat i amabilitat que un vell soldat pugui mostrar a un jove. Hi havia sempre alguna cosa, alguna cosa no dit. Jo no sé el que és, però és com si el em volgués dir: no sabem el que ens pugui passar demà, però passi el que passi, recordeu-vos de mi. I això li fa a un molt bé, especialment venint d'un home que no és amargat, ni malenconiós, ni perfecte, ni feliç, i també no sempre perfectament honest. Però és un bon company, savi, amb sentiments i fidel. Escolta, jo no tinc cap dret a queixar-me de res d'Arlés quan penso en algunes persones que vaig conèixer allà i que mai oblidaré".

Van Gogh li admirava també per la seva alegre personalitat i perquè mai es desanimava ni es lamentava de la seva difícil situació econòmica .

Joseph Roulin va ser destinat a Marsella el 21 gener 1889 deixant provisionalment a la seva família a Arles. Van Gogh es va veure afectat per la seva marxa, i és probable que això fos un element més que contribuís al seu ingrés voluntari a l'hospital de St. Remy uns mesos després. Temia que poguessin repetir els atacs de la seva malaltia i que no tingués al seu costat cap persona estimada que li atengués .
L'última vegada que es van veure, va ser a l'abril de 1889, però van continuar cartejant-se fins i tot després d'ingressar al sanatori psiquiàtric.

Informació addicional: www.vggallery.com

Antoni Boneu Puig

Unitat de Distribució

Ja està tot dit però...TRES

És el tres un nombre diferent tot i formar part de un conjunt infinit de guarismes, té entitat pròpia. Pertany al selecte grup dels primers. Raresa que comparteix amb pocs i que fa de ell un ordinal singular. Els podis tenen tres llocs i tot i ser l’últim, el tercer entra en els millors de qualsevol competició fet que li permet formar part de currículums i estadístiques.

De vegades els tercers son els que reben (Se pelearon dos y recibió un tercero) i un tercer premi d’una rifa encara dona peu a una bona celebració. Altres cops és molestós (Entró un tercero en discordia. Dos son compañia tres multitud). I de vegades forma part d’experiències diferents i pot ser encisadores com el Menage a Trois.

La religió també el situa en un lloc privilegiat per il·lustrar el que no s´ha de fer (En verdad te digo Pedro de que antes de que cante el gallo me habrás negado tres veces) o tres van ser les vegades que Satanás va temptar a Jesús. Aquest mateix finalment ( segons la llegenda) va ser assassinat als trenta-tres anys i ressuscità al tercer dia.

En l’exòtic orient, el geni de la llàntia concedí tres desitjos a Aladí. De l’Orient també venen puntualment cada any, els tres Reis Mags que fan realitat les il·lusions dels infants en molts indrets del mon. Alexandre Dumas va fer que D’Artagnan sempre anés acompanyat dels tres mosqueters Athos, Porthos i Aramis i qui és que no ha llegit el compte dels tres porquets? Als seixanta Palito Ortega va popularitzar el Tres cosas hay en la vida: Salud, Dinero y Amor molt utilitzada per l’aparell de propaganda franquista per adormir als ciutadans sotmesos per la dictadura.

Les oportunitats també tenen en el tres un especial significat (No hay dos sin tres. A la tercera va la vencida) i la reiteració també està penalitzada en alguns jocs de cartes (Tres de un palo malo). I, és clar, té la clau màgica per unificar les expressions, les entrades o les sortides col·lectives (A la una, a las dos y a las tres!)

Doncs El Correu de l’OP compleix en aquest exemplar tres anys de vida, dinou entregues (ambdós nombres primers!). El anglosaxons cridarien: hip hip hurra! hip hip hurra! hip hip hurra! Tres vegades és clar. Felicitats doncs a tots i a totes.

Un, dos, tres...botifarra de pagès!!!

 

Rafel Baitg

http://lodeltraster.blogspot.com.es/

LIVERPOOL

Ya hace unos años que fui allí. Indudablemente no es una ciudad típicamente turística. Pero tenia dos motivos para ir: The Beatles y el Liverpool Football Club.

La ciudad fue duramente castigada por los bombardeos nazis y en los ochenta la “Dama de Hierro” la remató con una reconversión industrial que la llevó al desastre, perdiendo cantidad de empleos, lo que obligó a muchos a marcharse. De hecho actualmente no llega a medio millón de habitantes.

Pero se ha rehecho como demuestra el hecho de que los abandonados “docks” (muelles) son ahora una zona muy maja con tiendas de todo tipo, restaurantes y algún que otro museo como el Marítimo. Junto a esta zona se encuentra el “The Beatles Story”, museo con cantidad de objetos, fotografías, etc. Del mítico grupo (entre ellos el piano blanco con el que John Lennon tocó Imagine).
Yendo al centro neurálgico de la ciudad (Victoria Hill) se encuentra Mathew St. Donde se halla la tienda oficial de The Beatles, así como pubs tipicamente ingleses con nombres como Revolution, John Lennon Pub.. y por encima de todos el mítico The Cavern Club”. Un auténtico placer tomarse una buena pinta de Foster escuchando a The Beatles, allí donde empezaron su carrera musical. Justo enfrente está el más moderno “The Cavern Pub” con una estatua del omnipresente Lennon en la puerta.

Pero aparte de esto la ciudad tiene cosas interesantes que ver, como la Universidad, el edificio de la Aduana junto al rio Mersey, las dos catedrales (una gótica y otra moderna) y un barrio pintoresco como el barrio chino con sus comercios, talleres e incluso algún edificio típicamente oriental.

Y por último el principal motivo que me llevó allí, era presenciar un partido del Liverpool en su mitico estadio de Anfield y cantar su famoso himno “You’ll never walk alone”. Fui el dia anterior al partido, conseguí una entrada y visité el museo del club con sus cinco copas de Europa en las vitrinas. Y el día del partido a cantar con 45.000 personas más el himno conocido en todo el mundo. Aunque a uno no le guste el futbol, el vivir ese momento es impresionante. Dan ganas de llorar de emoción (alguna lágrima se me escapó)

Y como siempre, la típica excursión no podía faltar. Un autobús desde la estación central y a pasar el dia a Manchester. Típica ciudad inglesa –aparte Londres- sin grandes atractivos. Un museo muy interesante en una antigua estación de tren, una vuelta por Picadillys Gardens y en una zona verde y con pequeños canales, muy agradable, tomar una buena pinta en Catalan Square y el pub Barça.

El cambio de moneda no es ningún problema. Incluso hay máquinas que te cambian Euros por Libras. De la comida –toda la fama que tiene es merecida- mejor ni hablar. Y a cuidar la tortícolis del primer día. Para cruzar las calles miras hacia un lado y te das cuenta de que los coches vienen por el otro. Acabé con un mal de cuello...

Y la vuelta la hice, como no, desde el Liverpool John  Lennon Airport, en cuya entrada o salida hay un Yellow Submarine.

Quiero dedicar este escrito a la memoria de las 96 víctimas del Liverpool en una avalancha humana en un partido de copa en Sheffield, y del queel pasado 15 de abril se cumplieron 25 años. El Liverpool Memorial está en recuerdo de las víctimas en la puerta de Anfield y siempre está lleno de flores y bufandas.

“You’ll never walk alone”

Good bye

Fernando.

Las Trece Rosas, “que mi nombre no se borre de la historia”

Durant vuit publicacions he anat aportant la biografia de dones que d’una manera o altra han estat presents en la rendivicació dels nostres drets, lluitant per les nostres igualtats, intentant obrir pas en un món dirigit de fa molts anys per homes, dones que van donar i donen tot el seu compromís per la lluita , algunes d’elles van estar perseguides, empresonades, callades , rebutjades, incompreses.

Donem un gir aquesta secció i les dones amb  empremta , no podia o volia acabar aquesta dinàmica sense recordar  “LES TRETZE ROSES”.

Las Trece Rosas, “que mi nombre no se borre de la historia”

Estas fueron las últimas palabras de Julia Conesa Conesa de 19 años, que al igual que sus compañeras pertenecía a una España hundida.

El nombre de estas trece mujeres, al igual que su trágica muerte, no puede quedar en el olvido. Ellas no sólo simbolizaban a esa España exiliada y derrotada, también la lucha por la igualdad, la libertad y la justicia.

Estos son los nombres de las trece mujeres fusiladas, ante las tapias del cementerio del Este, por la represión de la dictadura del ejército franquista en Madrid, el 5 de agosto de 1939, poco después de finalizar la Guerra Civil.

Carmen Barrero Aguado (20 años, modista). Trabajaba desde los 12 años, tras la muerte de su padre, para ayudar a mantener a su familia, que contaba con 8 hermanos más, 4 menores que ella. Militante del PCE, tras la guerra, fue la responsable femenina del partido en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Martina Barroso García (24 años, modista). Al acabar la guerra empezó a participar en la organización de las JSU de Chamartín. Iba al abandonado frente de la Ciudad Universitaria a buscar armas y municiones (lo que estaba prohibido).

Blanca Brisac Vázquez (29 años, pianista). La mayor de las trece. Tenía un hijo. No tenía ninguna militancia política. Era católica y votante de derechas. Fue detenida por relacionarse con un músico perteneciente al Partido Comunista..

Pilar Bueno Ibáñez (27 años, modista). Al iniciarse la guerra se afilió al PCE y trabajó como voluntaria en las casas-cuna (donde se recogía a huérfanos y a hijos de milicianos que iban al frente). Fue nombrada secretaria de organización del radio Norte. Al acabar la guerra se encargó de la reorganización del PCE en ocho sectores de Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Julia Conesa Conesa (19 años, modista). Nacida en Oviedo. Vivía en Madrid con su madre y sus dos hermanas. Se afilió a las JSU por las instalaciones deportivas que presentaban a finales de 1937 donde se ocupó de la monitorización de estas. Pronto se empleó como cobradora de tranvías, ya que su familia necesitaba dinero, y dejó el contacto con las JSU. Fue detenida en mayo de 1939 siendo denunciada por un compañero de su “novio”. La detuvieron cosiendo en su casa.

Avelina García Casillas (19 años). Militante de las JSU. Hija de un guardia civil viudo. Le mandaron una carta a su casa afirmando que sólo querían hacerle un interrogatorio ordinario. Se presentó de manera voluntaria, pero no regresó a su casa. Ingresó en prisión el 18 de mayo de 1939.

Elena Gil Olaya (20 años). Ingresó en las JSU en 1937. Al acabar la guerra comenzó a trabajar en el grupo de Chamartín.

Virtudes González García (18 años). Amiga de María del Carmen Cuesta (15 años, perteneciente a las JSU y superviviente de la prisión de Ventas). En 1936 se afilió a las JSU, donde conoció a Vicente Ollero, que terminó siendo su novio. Fue detenida el 16 de mayo de 1939 denunciada por un compañero suyo bajo tortura.

Ana López Gallego (21 años). Militante de las JSU. Fue secretaria del radio de Chamartín durante la Guerra. Su novio, que también era comunista, le propuso irse a Francia, pero ella decidió quedarse con sus tres hermanos menores en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo, pero no fue llevada a la cárcel de Ventas hasta el 6 de junio. Se cuenta que no murió en la primera descarga y que preguntó “¿Es que a mí no me matan?”.

Joaquina López Laffite (23 años). En septiembre de 1936 se afilió a las JSU. Se le encomendó la secretaría femenina del Comité Provincial clandestino. Fue denunciada por Severino Rodríguez (número dos en las JSU). La detuvieron el 18 de abril de 1939 en su casa, junto a sus hermanos. La acusaron de ser comunista, pero ignoraban el cargo que ostentaba. Joaquina reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. No fue conducida a Ventas hasta el 3 de junio, a pesar de ser de las primeras detenidas.

Dionisia Manzanero Salas (20 años). Se afilió al Partido Comunista en abril de 1938 después de que un obús matara a su hermana y a unos chicos que jugaban en un descampado. Al acabar la guerra fue el enlace entre los dirigentes comunistas en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Victoria Muñoz García (18 años). Se afilió con 15 años a las JSU. Pertenecía al grupo de Chamartín. Era la hermana de Gregorio Muñoz, responsable militar del grupo del sector de Chamartin de la Rosa. Llegó a Ventas el 6 de junio de 1939.

Luisa Rodríguez de la Fuente (18 años). Entró en las JSU en 1937 sin ocupar ningún cargo. Le propusieron crear un grupo, pero no había convencido aun a nadie más que a su primo cuando la detuvieron. Reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. En abril la trasladaron a Ventas, siendo la primera de las Trece Rosas en entrar en la prisión.

  Mercè

DES DE SES ILLES

L'altre dia anava amb l'autobús i sentia com dos noies parlaven al meu costat i una li deia a l'altra que el dia abans habia anat a veure a una nena recen nascuda, filla d'una companya de feina i que li havien posat de nom Nuredduna.
Em va cridar l'atenció i en arribar a casa vaig buscar per internet informació sobre Nuredduna. Si es veritat que sabia que a Palma hi ha un carrer que es diu així, ja que hi ha una parada d'autobús que utilitzo de vegades, pero no sabia la llegenda de Nuredduna.
Nuredduna és (més ben dit, era) una sibil.la (personatje mitològic) creada per l'escriptor mallorquí (de Pollença) Miquel Costa i Llobera. Costa i Llobera fou un escriptor important en l'època (principis del segle XX), ja que el van nombrar "Mestre del gai saber", al guanyar tres premis dels Jocs Florals. Va plasmar el mite de Nuredduna en el seu poema "La deixa del geni grec", dins del llibre "Tradicions i fantasies". Aquest poema es va convertir en òpera l'any 1947 amb llibret de Miquel Forteza y música d' Antoni Massana.

Nuredduna vivia en el poblat talaiòtic de Ses Païsses, a la zona d'Artà (nord est de l'illa), i era neta del sacerdot de la tribu.

Un dia va arribar navegant Melesigeni, entre altres companys, que fou capturat i fet presoner, amb l'intenció d'oferir-lo en sacrifici als déus de la tribu.
Com provenia de terres hel.lèniques, Melesigeni parlava llengua forastera i Nuredduna noentenia res. Malgrat això, en el seu captiveri, ell tocaba la lira, i la seva música si que era entesa, com també el que transmitia la seva mirada.Amb tot això, Nuredduna es va enamorar  d'ell.
Desobeïnt al seu propi poble, el va ajudar a escapar. Melesigeni va poder fugir, però ella ho va haver de pagar. La seva condemna fou èsser lapidada. Mentre era apedregada, i abans de l'últim al.lè, les pedres li van dir: "Per un batec de l'ansia amb què ton cor expira, daríem les centúries de calma que tenim."
Nuredduna es va arrossegar malferida fins a les coves on es va amagar el seu estimat, arribant a morir abraçada a la seva lira, aquella que habia fet que s'enamorés d'ell malgrat no entendre ni una paraula del que deia.

Costa i Llobera explica perquè tria el nom de Nuredduna per a un dels seus personatjes: "Aquest nom l'he format sobre el mot "nur", que en llengües antigues de l'Orient significa  foc, per la qual cosa fou anomenada Nura pels fenicis l'illa de Menorca, on sigularment  abunden els talaiots, monuments que encara es diuen nuraghe a l'illa de Sardenya. Així Nuredduna ve a esser com una personificació del foc sagrat de la raça, la seva sacerdotessa poètica. Li he donat caràcter sibil·lític per lo arrelada que està a Mallorca  la tradició de la   Sibil·la".

La llegenda de Nuredduna ha conseguit traspassar la realitat de la ficció, ja que n'hi ha que diuen, que en les nits d'estiu, quan el cel està clar i la lluna brilla intensament, es pot veure per les coves d'Artà la figura d'una jove que duu una lira i que entre cants, mira l'horitzó esperant que la mar li dugui de nou el seu amor, l'amor al qual va entregar la seva vida i el que la va convertir en llegenda.

 

 

 

  Mónica 

Camera RAW (2ª Part)

Fitxes de ajust de imatge

Básico: Ajustarem el equilibri de blancs, la saturació del color i la tonalitat.

Curva de tonos: Afinar la tonalitat mitjançant  una corba paramètrica i una corba de punts.

Detalle: Enfocar imatges o eliminar el “ruido”.

HSL / escala de grises: Afinar els colors mitjançant los ajustos de “tono”, saturació i luminància.

Virado: Coloreja imatges monòcromes o crear efectes especials amb imatges en color.

Correcciones de lente: Compensar la aberració cromàtica i las vinyetes provocades per la lent de la càmera.

Calibración de la cámara: Corregir una projecció de color en las ombres i ajustar colors no neutres per compensar la diferencia entre el comportament de la càmera i el perfil RAW del vostre model de càmera.

Ajustes preestablecidos: Guardar i aplicar la configuració de la imatge com ajustos predeterminats.

Exposición: Ajusta el brillo general de la imatge amb un efecte major en els valors alts. Reduïu la exposició per enfosquir la imatge; augmenteu la exposició per donar-li brillo. Els valores s’expressen en increments equivalents a números f de obertura del diafragma. Un ajust de +1,50 es similar a ampliar la obertura 1,5 números. De la mateixa manera, un ajust de -1,50 es similar a reduir la obertura 1,5 números. (Utilitza la recuperació per reduir els valors de ressalt.)

 

Resum: Determina el Brillo

Corretges la exposició

Si mantenim la tecla (Alt) mentre belluguem el cursor es veuran el píxels retallats

Recuperación: Intenta recuperar detalls de los ressalts. RAWde càmera pot reconstruir alguns detalls de àrees en les que un o dos canals de color estan retallats en blanc.

 
Resum: Si mantenim la tecla (Alt) se visualitzaran els retalls

Luz de relleno: Intenta recuperar detalls de ombres sense donar brillo als negres. RAW de càmera pot reconstruir alguns detalls de àrees en las que un o dos canals de color estan retallats en negre.

       
Resum: Si arrastrem a la dreta se aclariran les zones mes fosques.

Negros: Especifica els nivells de entrada assignats al negre en la imatge final. Si se augmenten los negres, se amplia las àrees assignades al negre. En ocasions, aquest proses ofereix la impressió de un augment del contrast de la imatge. El canvi major se aprecia en les ombres, sent menor el canvi en los mitjos tonos i los ressalts.

També podeu pressionar la tecla (Alt) per veure el píxels retallats

Brillo: Ajusta el brillo o la foscor de la imatge de forma molt similar a la propietat “Exposición”. En lloc de retallar la imatge en los ressalts o les ombres, aquest ajust comprimeix los ressalts i amplia les ombres al bellugar el control cap a la dreta. Sovint, la millor manera de utilitzar aquest control consisteix en definir la escala tonal global definint primer la exposició, la recuperació i los negres i, posteriorment, el brillo. Els grans ajustos de brillo poden afectar al retall de ombres o ressalts, por lo que es recomana reajustar les propietats de exposició, recuperació o negres després de ajustar el brillo.

Resum: Torna la imatge mes clara o mes fosca

Consell: Utilitzeu Exposició i si fos necessari després el brillo.

Contraste: Augmenta o disminueix el contrast de la imatge, especialment los mitjos tonos. Al augmentar el contrast, las àrees de imatge mitja fosques s’enfosquiran mes y las àrees de imatge mitja clares se aclariran mes. Generalment, se utilitza la propietat “Contraste” per ajustar el contrast de los mitjos tonos després de definir los valors de Exposició, Negres i Brillo.

Resum: Augmenta o redueix sense retallar.

Claridad: Augmenta o redueix los mitjos tonos no alterant les ombres i les il·luminacions.

Consell: Aplicant un valor negatiu se suavitzen els detalls.

Intensidad:Protegeix els colors saturats i realça els menys intensos, dona mes impacte als retrats sen se espatllar  els tons de la pell.

Saturación: Augmenta o redueix la saturació general del color.

Ara ja podeu obrir una imatge am Càmera RAW i començar a desplaçar els controls per experimentar i veure com afecta al conjunt cada acció.

A la 3ª Part  explicarem mes controls per donar pas a un exemple pràctic.

Paciència i bones fotos.