Núm VIII - Març-Abril 2012 - 1r Aniversari

JEHTRO TULL - AQUALUNG 1971

Jethro Tull, és un grup Anglès de rock que es va formar al 1967. Les seves senyes d’identitat musicals són el personal estil vocal i la flauta solista del seu líder IAN ANDERSON.

Els seus inicis feien RYTHM-BLUES, amb un toc d’experimentació, incorporant amb els anys elements del folklore musical de les illes Britàniques o del jazz, així com ajudant a crear, amb l’àlbum AQUALUNG, les bases del HARD ROCK.
Les seves influències eclèctiques, la variada instrumentació, les seves elaborades lletres del treball conceptual dels seus àlbums els han portat a ser etiquetats sovint com a grup de rock progressiu. Prenen el nom de l’inventor homònim de diversos utensilis per a l’agricultura.
Aqualung és el quart àlbum de la banda, que va ser llançat en 1971, i un dels seus més famosos discos. Freqüentment és considerat con un àlbum conceptual, encara que el líder de la banda IAN ANDERSON, nega que ho sigui. Va arribar el setè lloc en vendes a la llista de Bill Boarda d’Amèrica del Nord, i el single HYMN43, va aconseguir el lloc 91 de la llista de singles.
Va ser una de les primeres gravacions que va realitzar ISLAND RECORDS en els seus acabats d’estrenar estudis de Basing Street, a Londres, on també estava gravant Led Zeppelin  seu IV àlbum.

L’àlbum és especialment conegut per la cançó que dona títol a aquest “AQUALUNG” (que tracta sobre un rodamón pedòfil anomenat d’aquesta manera) i per altres, com la famosa “LOCLOMOTIVE BREATH” (l’alè de la locomotora), de gran intensitat rítmica. Les lletres d’Anderson en cançons com “MY GOD” “HYMN43” i “WIND UP” critiquen la religió institucionalitzada i “CROSS-EYEDMARY” (Maria la guerxa) tracta sobre una prostituta menor d’edat. Els vagabunds i marginats de la societat són abundants en aquest disc. La autobiogràfica “CHEP DAY RETURN” va ser escrita per Anderson després de tornar de visitar el seu pare, greument malalt. La música del mateix presenta una barreja de Folk i Hard Rock, amb seccions acústiques, molt breus i tranquil·les, intercalant amb moments on el centre d’atenció gira al voltant de la virtuosa guitarra elèctrica de Martin Barre. El continu contrast entre passatges melodiosos i tranquils i períodes musicals enèrgics serà una constant en tota la música de Jethro Tull. El virtuosisme de la flauta de Ian Anderson queda definitivament assentat en els passatges instrumentals de “MY GOD” i “LOCMOTIVE BREATH”.

Abans de la gravació d’aquest, es va unir a la banda el baixista JEFFREY HAMMOND, amic de la infància d’Anderson (el nom apareix en les cançons d’altres àlbums “ asong for Jeffrey”, “Jeffrey goest to lei cester square” i “for Michael Collins, Jeffrey, and me”) per reemplaçar Glenn Cornick

El LP estava dividit en dues parts : La cara A (titulada AQUALUNG) i la cara B (MYGOD) en la primera part, el fil conductor d’algunes lletres és el món de la mendicitat, mentre que , en la segona, ho serà la relació entre deu i l’home. La bella portada del disc, un dibuix del captaire AQUALING, curiosament, és una de les que menys agraden a Ian Anderson, tanmateix, aquesta portada  s’asseurà en un precedent que es repetirà en molts dels àlbums posteriors del grups, el captaire no és altre que el mateix Ian Anderson, que tornarà a aparèixer a la portada d’altres discos, com per exemple, en Songs From The Wood, Too Old to Rock’n’roll (en el paper de Tay Lomas) i Stormwatch, entre altres.

Segons declaracions d’Ian Anderson sobre AQUALUNG – aquest treball va ser exactament el que necessitàvem, encara vam tenir moltíssims problemes tècnics durant la gravació, perquè l’estudi era nou i les coses no funcionaven, recordo que, aquest dies els membres de Led Zeppelin caminaven per aquí mateix, preparant el seu quart disc el de Stairway to Heaven-.

Els crèdits del disc segueixen indicant avui que l’autora de la lletra de AQUALUNG és JENNIE ANDERSON, primera esposa d’IAN, encara que segons declaracions d’aquest, la realitat és molt diferent: - ella nomes va escriure uns pocs versos per descriure una fotografia d’un captaire, que després jo vaig utilitzar per compondre la peça. Això sí, va aconseguir uns bons royalties gràcies aixó

A Espanya, a causa de la censura imperant durant la dictadura del franquisme, aquest àlbum no va ser publicat fins 1976, i en una edició en què la cançó “LOCOMOTIVE BREATH” havia estat censurada, sent substituïda per “GLORY ROW” aquesta última cançó apareixerà després en els altres països en recopilacions o com bonus track. Aixó va convertir a l’edició Espanyola de l’àlbum en una peça molt apreciada per a col·leccionistes d’altres països. Una censura similar patiria el seu següent àlbum THICK AS A BRICK, que també va quedar mutilat en alguns dels seus temes.

 Per resumir  “AQUALUNG” es un excel·lent disc, que marca l’inici oficial de la maduresa musical de JETHRO TULL, no pot faltar a la discoteca de casa coma a fons musical, os convido a escoltar-lo, i crec que segur i molt segur que a tots i a totes agradarà molt

¡ PARAULA D’UNA STONE!

Per sentir l'album CLIQUEU AQUÍ

Núm VIII - Març-Abril 2012 1r Aniversari

Goya i els seus “Capritxos” II

La publicació d’aquesta col·lecció d’estampes, el 1799, s’ha convertit en un dels símbols de final de l’Antic Règim i l’inici o visió anticipada d’una nova època per venir: l’època contemporània. Amb aquest gravats Goya inicia una activitat artística nova, completament personal i al marge dels seus compromisos oficials. Són obres en les quals, segons comenta el mateix pintor, podia “fer observacions al fet que regularment no donen lloc les obres encarregades, i en que el capritxos i la invenció no tenen eixample”. En aquest gravats Goya es vol expressar lliurement. Reivindica aquesta llibertat, aquesta independència d’inspiració i d’execució que el converteix en un pioner del Romanticisme, es planteja la necessitat de l’artista modern que actua segons el seu propi dictat. És un art no subjecte a les limitacions de les obres d’encàrrec perquè “l’artista no ha de deixar-se guiar per opinions i gustos al·lilens”.

Els Capritxos neixen de la necessitat de difondre les idees de la minoria il·lustrada, de  censurar els vicis universals (borratxera, gola, ociositat), o tòpics del moment (defectuosa educació dels nens, perjudicis de la ignorància i la superstició) ambdós tractats com a malalties de la raó humana que s’han de corregir o desterrar a través de l’educació.

En els Capritxos, Goya retrata la societat del seu temps partint de les idees del seu amics il·lustrats (Jovellanos i Moratín). Critica diversos temes com la crueltat materna el món del seguici i la prostitució, l’estat de superstició i obscurantisme en què es troba el poble espanyol, endarrerit en relació als altres països europeus. I finalment Goya critica una de les institucions més poderoses de l’època: la inquisició, institució que l’artista veia necessari desterrar. Es lamenta dels poder i efectes negatius que el Sant Ofici exercia sobre la població espanyola.També en aquestes estampes Goya ens fa una crítica de la situació de les diferents classes socials a l’Espanya de finals del segle XVIII. Aquestes classes socials eren: el Clergat), la noblesa i el poble pla.

Segells procedents de la sèrie
La Quinta de Goua (1930)
Aquests també foren gravats
pel prestigios mestre gravador de la
F.N.M.T. José Luis Sánchez-Toda
(1902-1975)

Del Clergat critica les seves immenses riqueses, els seus privilegis, la seva oposició als corrents innovadors, el seu afany de lucre i la seva vida regalada. Comparteix les idees dels seus amics il·lustrats, que demanen a crits una reforma de l’estament eclesiàstic. Un grup de gravats denuncien la seva vida ociosa i regalada dels convents.

També combat l’estat nobiliari, la noblesa hereditària. Els grups renovadors en aquest segle XVIII llancen una ofensiva contra els privilegis de la noblesa. Els més coneguts tòpics antinobiliaris de finals d’aquest segle poden il·lustrar-se amb alguns d’aquests capritxos (El de la Rollona, Las Chinchillas).

El tercer Estat (el 90 per cent de la població), agricultors i artesans, també apareixen en aquests Capritxos. En aquest Segle de les Llums la seva penosa situació va aparèixer com injusta, l’única classe productora del país vivia en unes condicions infrahumanes, aclaparada de càrregues i tributs a favor d’unes minories (clergat i noblesa) que basen la seva opulència en la misèria dels altres. 

En els Capritxos, Goya aixeca acta d’acusació de les infames condicions de vida en que jeia el sector més laboriós de la població. Descobreix i denuncia les injustícies socials que assolen el món rural encobertes en el brillant colorit amb que l’art havia contemplat lo popular (Tú que no puedes, miren que graves).

El 19 de febrer de 1799 es donava en el Diario de Madrid l’últim anunci d’aquest Capritxos i en 1803 Goya, per evitar més complicacions amb la inquisició va decidir suspendre la venda dels Capritxos i cedir les làmines de coure a la Real Calcografia juntament amb 240 exemplars a canvi d’una pensió per al seu fill. 

Tècnicament els Capritxos suposen una novetat respecte a les còpies de Velázquez, ja que combina l’aiguafort i l’aiguatinta i no la superposa una vegada conclosa la làmina amb l’aiguafort, sistema emprat en les còpies de Velázquez. Goya utilitza l’aiguatinta per a uns fons que van des de les ombres més denses, a les delicades ombres tènues.

(continuarà)

Antoni Boneu i Puig

Unitat de distribució

Núm VIII - Març-Abril 2012 1r Aniversari

ASSETJAMENT ESCOLAR O BULLYING

No és un concepte nou, tot i l’anglicisme que s’empra per designar-lo en l’actualitat. Des de sempre hi ha hagut, en l’àmbit escolar, nois que han fet abús de poder i d’altres que s’han trobat en una situació de desavantatge respecte a ells. Per dir-ho d’una forma més clara, opressors i oprimits. Els matons de tres al quart s’aprofitaven de la seva superioritat numèrica per passar l’estona fent plorar a l’esquifit de la classe, o al que duia ulleres, o al grassonet o al qui estudiava massa. 

Avui dia canvien dues coses que agreugen la situació. Els mitjans emprats: l’accés a les xarxes socials, la possibilitat de fer gravacions en vídeo i poder-les penjar a internet, s’associen a la preocupant manca de fonaments morals i de valors dels nostres joves. 

D’una banda, l’assetjador no és capaç de témer cap autoritat, ni de posar-se en la pell de qui pateix els seus actes. D’altra, el noi que és a l’altre costat, que mai no ha hagut de superar cap enfrontament, perquè ha viscut en un ambient sobreprotegit, ara ha de fer front a una situació que l’humilia i l’enfonsa. Perquè aquells que són agredits per altres, acostumen a tenir l’autoestima baixa.  

Caldrà que dins l’àmbit familiar els pares prenguin atenció del comportament dels seus fills. Els qui pateixen les agressions poden presentar símptomes com l’apatia, el plor, la falta de son, irritabilitat, disminució de l’apetit. Els que agredeixen, presenten normalment conductes violentes, es mouen en grups socials, tenen necessitat de cridar l’atenció. Perquè, no ens enganyem, aquells que necessiten fer ús de la violència per sentir-se superior, també tenen un problema d’autoestima. 

I tots nosaltres, com a societat, caldria que ens plantegéssim quin són els valors que han de tenir els infants que demà seran els qui conduiran el nostre món.  

Ana Bergua Vilalta

Infermera

Núm. VIII - Març-Abril 2012 1r Aniversari

El camí dels bons homes

Avui anem a fer una ruta diferent i de pas una mica d’història amb els càtars.

Des del segle X fins al segle XIV es va expandir per tota la zona d'Occitània (sud de la França actual), una creença religiosa herètica, anomenada catarisme. Els càtars, també anomenats bons homes o perfectes, eren homes i dones de rígida moral, que rebutjaven tota riquesa, que no creien en l'Antic Testament, ni en els seus sacraments i repudiaven l'església catòlica i el sistema feudal dels nobles del moment. Però en canvi, van acollir en la seva Església a la dona, cosa del tot revolucionària en aquell temps i en una cultura tan missògina com l’occidental. Altre tret important, és la seva creença en la reencarnació. El catarisme fou un moviment evangèlic, o sigui, el retorn al que havia de ser el cristianisme dels apòstols i que l’Església Catòlica havia fet tant malament. Per això, fraparen en les poblacions amb l’exemple i la seva prèdica. Per aquest motiu, i veient en ells una competència, l’Església de Roma els perseguí. Conseguí involucrar als emperadors en aquesta guerra, i per aquesta raó, s’iniciaren unes creuades en la pròpia Europa, atiant la guerra de contra cristians, perquè els càtars també eren cristians. Per aquest motiu també, va aparèixer la inquisició, un instrument pervers que els anà molt bé per a la posterior persecució de la “bruixeria”, que com sabem, es convertí en un altre holocaust, no menys dondemnable.

Per tot això, els bons homes i bones dones foren considerats heretges per part de l'església catòlica, la qual, amb l'ajut del rei de França i  de la noblesa francesa, inicià la seva persecució i extermini.

Hi ha qui diu que darrera la persecució càtara hi havia una maniobra política i econòmica per part de la monarquia francesa i de l'església de Roma per acabar amb el poder dels rics nobles occitans (com els comtes i vescomtes de Tolosa, Foix, Carcassona, compromesos amb el catarisme, la fortuna dels quals podia comparar-se fins i tot superior a la del rei de França).

Fossin quins fossin els motius, el fet és que la croada i la Inquisició van perseguir intensament el catarisme a partir de primers dels s. XIII, fins a començaments del XIV, on el catarisme va haver de refugiar-se en altres terres com la Corona Catalano-aragonesa i a la Llombardia, principalment. A resultes d’aquestes persecucions, els càtars i els seus seguidors van gairebé gairebé desaparèixer d'Occitània. Un dels últims punts més emblemàtics de la resistència càtara i de les llibertats dels territoris occitans, fou el castell de Montsegur, que va partir un setge de nou messos de setge, i que en l'any 1244, on finalment vençut, dos centenars i mig de persones afectes al catarisme, preferiren morir cremades abans que lliurar-se als vencedors, sense haver de renunciar a la seva fe.

Després de la desfeta de Montsegur, els càtars que quedaren emprengueren un camí de penalitats, vida clandestina i el seu exili forçat cap a altres terres, molts, van escollir cap a casa nostra, tot travessant els Pirineus per anar a refugiar-se en els dominis dels nobles catalans que els acolliren, o bé, per a passar desapercebuts en una nova vida en terres catalanes. Alguns dels indrets coneguts per establir-s'hi foren les terres dels senyors de Bretós (Berga), dels Pinós (Bagà i Gósol), de la família Castellbò (Castellbò) o dels senyors de Josa (Josa del Cadí). Lleida ciutat fou un dels llocs on més presència van tenir en tot el Principat, atrets, sobretot, pel fluxe comercial i el creixement de la ciutat en aquest moment. Els càtars havien trobat un gran suport en la burgesia, doncs aquests no penalitzaven el mercadeix dels diners amb interès, cosa que l’Església recriminava constantment en aquesta nova classe emergent. Altres indrets on constatem presència de càtars fou a Perpinyà, Puigcerdà, al Maresme, Sant Mateu, Flix, Ciurana, Solsona, Sanaüja, etc. També a les noves terres de poblament a resultes de la conquesta de les Illes, València, i fins i tot, podria ser a Múrcia i Sevilla. A la resta de la Península, també tenim notícies, però en menor intensitat, doncs aquests van triar casa nostra per la simil·litut de l’occità i el català (especialment). A Lleó, fou una de les ciutats castellanes o va haver més enrenou.

Cal recordar que en la batalla de Muret (Occitània), el 1213, perdè la vida el nostre monarca Pere el Catòlic. Cap país pagà un preu tan alt per a defensar les llibertats occitanes i, evidentment, la presència catalana, més enllà dels Pirineus, doncs allò, encara no era França. No morí, com erròniament es diu, per a defensar els càtars, sinó per a defensar la paraula donada als seus vassalls occitans, amb els que s’havia compromés en jurament, tot i que Romà, l’intutul·là “el catòlic”, havent vingut gran vencedor de la batalla de les Navas de Tolosa. 

Partint d'aquest context històric va sorgir, no fa massa, el Camí dels Bons Homes, que rememora les rutes de migració i pas dels càtars o bons homes fugitius. Així doncs, el Camí dels Bons Homes és en un itinerari entre el Castell de Montsegur (Ariège, França) i el Santuari de Queralt (Berga, Berguedà) que creua pobles amb una vinculació històrica amb el catarisme, tot travessant el departament francès de l'Arieja i les comarques catalanes de la Cerdanya i el Berguedà. També cap a les comarques de l'Alt Urgell i el Solsonès hi ha una variant del Camí dels Bons Homes que arriba fins a Solsona.

Des del segle XI fins el XVI, el Camí dels Bons Homes fou un important nexe d'unió econòmica entre l'Arièja i el Berguedà. Els Càtars, fugint de la croada i la inquisició varen utilitzar aquesta ruta per cercar refugi a Catalunya. A través de les muntanyes, de casa amiga a refugi precari, arribaren a les terres catalanes en les zones de l'Alt Urgell, la Cerdanya o el Berguedà. Seguint aquesta ruta pirinenca, descobrireu les mateixos paisatges que aquells homes i dones de l'Edat Mitjana en la seva lluita per la llibertat i potser, també sentireu l'alè de la història. 

El Camí dels Bons Homes és també un fort símbol de cooperació transfronterera entre l'Arièja i els territoris Catalans del Berguedà, Alt Urgell i Solsonès. Aquesta cooperació ha permès crear una ruta que es pot seguir a peu, a cavall i en bicicleta tot terreny. A més s'ha incrementat notablement la seguretat pels senderistes gràcies a una senyalització específica i diversos treballs de millora del sender en si. 

Si voleu més informació dels càtars recomano la pàgina de Septimània edicions, del bon amic Jordi Bibià, reconegut especialista en història medieval relacionada amb el catarisme, autor de diversos treballs divulgatius sobre aquesta temàtica. L'any 1996 va ser un dels fundadors de l'associació “Amics dels càtars” (CAOC, Cercle d’Agermanament Occitano-català).

Mercè

http://www.septimaniaedicions.com/

Núm VIII - Març- Abril 2012 1r Aniversari

Dret a la Vida...DIGNA

El passat mes de març –no sé ben bé quin dia- es cel·lebrava el dia mundial de la vida. Mai he entés perquè gairebé cada dia de l’any ha d’estar dedicat a reivindicar, fer memòria o festeixar un tema, causa, infermetat, situació social, ...etc. El primer que em ve al cap és que hi ha molta hipocresia i molts interessos (materials i també interès de netejar consciències). Per part d’institucions, religioses, politiques, i socials tant de l’àmbit regional i nacional com internacional. Per un costat m’enriqueixo a costa dels pobres i per l’altra faig un dia dedicat a eliminar la pobresa fent –de pas- recapte d’almoines. Per un costat fabrico i venc armes, provoco guerres, bloqueixo l’entrada d’aliments i medicaments i per l’altra faig una crida al respecte i al dret a la Vida.

Tot això ve a que en aquest Estat, el dia dedicat al dret a la Vida, els habitants de la caverna ideològica, es van dedicar a fer la seva guerra en contra del dret (també ho és) a l’avortament. És el de sempre. No estan contra l’avortament. S’oposen a que sigui al abast de tothom. Ells van a Anglaterra si fa falta. El ministre de Justicia Alberto Ruíz Gallardon ho va dir clar: “ Hay que volver a los tiempos en que las mujeres iban a abortar a Inglaterra” (més o menys literal).

La vida ens ve donada per un procés químic. Després –perquè així ha evolucionat la nostra espècie- tenim un període d’aprenentatge individual i social (o a l’inrevés si voleu). A partir de que tenim aquesta maduresa, les decisions són nostres, o si hi ha algun entrebanc, d’aquells que realment ens estimin i nosaltres i confiem. És per això que si una persona ha d’arribar a la vida autònoma amb possibilitat de no poder desenvolupar totes les seves capacitats , o posar en seriós perill a la mare, per unes o altres raons, els responsables d’aquesta vida futura han de tenir el dret i els mitjans d’interrompre el procés. 

De la mateixa manera, quan una persona, en ús de les seves facultats intel·lectuals, decideix que la vida no té sentit perquè ha perdut l’autonomia, física o intel·lectual, ha de tenir el dret de posar-hi fi. Molt poques legislacions preveuen aquesta possibilitat d’una manera oberta. No deu de ser casual que aquestes legislacions siguin de països socialment més avançats (amb una cultura i una moral molt més progressista). A l’Estat Espanyol estem encara discutint temes religiosos (camuflats de moral o deontologia) per ficar negre sobre blanc aquest tema. Es poden veure notables diferències entre les normatives de les Comunitats Autònomes –les que ho tenen regulat. Mentre a Catalunya o Andalusia s’atansen a facilitar aquest final de la vida (motivat i lliurement decidit) mitjançant  el Document de Voluntats Anticipades (DVA), a la C. A. de Madrid van a la caça dels professionals que miren de defensar la dignitat de la vida (pot ser un altre dia m’entretindré més en el cas del Servei d’Urgències de l’Hospital Severo Ochoa a Leganes, Madrid coordinat pel doctor Luis Montes)

El DVA és un pas –sens dubte- important si tenim en compte que estableix l’obligació d’acomplir la instrucció del interessat sense que es pugui objectar. 

Falta, però, molt camí per recórrer. Aquest tema, com la immensa majoria dels que afecten a la nostra relació amb la societat, es un tema antropològic, de cultura de grup. S’ha de destriar el que son les pròpies creences individuals de les normes que han de regir al conjunt de la col·lectivitat. La norma ha de ser àmplia, oberta. El límit ja el ficarà l’individu.

Quan es parla d’Eutanàsia sempre s’afegeix  “dret a una mort digna”. Jo penso que el dret és a una Vida Digna. Quan deixa de ser-ho ha d’arribar la mort que no és més que una conseqüència de la vida. 

Lo del Traster  

http://lodeltraster.blogspot.com

 Núm VIII - Març-Abril 2012 - 1r Aniversari

Photoshop (2)

Ha passat temps i suposo que el desig de  fer proves per crea capes a les fotos haura set immens i tindreu el ordinador ple de arxius. Però  per fer els exercicis de aquest tema utilitzarem el arxiu que podeu descarregar en la adreça de la revista 

Be, seran dos arxius :

• Un sense cap modificació.
• L’altre amb els exercicis resolts perquè pugueu comprovar que ho  heu fet bé

Moltes vegades al moment de fer la “instantánea”  la obertura del diafragma no ha set la correcta i la foto  ha quedat  diferent de com ens hauria agradat. Avui amb un petit exercici podrem corregí  aquesta errada.

El que explicarem té més utilitats però això ho deixem a la vostra imaginació.

Si ja el teniu obert, endavant.

Creareu una capa..., poseu el nom de Obertura diafragma. Al desplegable escolliu “Trama” i a la opacitat un 39%, segurament no haureu notat res , però si mireu a la esquerra veureu un ull. Feu “Clic”  a sobre d’ell, el ull desapareix (quan torneu a fer “Clic”  veureu l’efecte de obrir un punt el diafragma)

Ara creareu una altra capa (poseu-li el nom adequat), i al desplegable trieu “Multiplicar”, a la opacitat poseu el mateix %, tindreu el efecte contrari (Tancar el diafragma 1 punt). Recordeu que la capa de “Obertura diafragma” te que estar desactivada (el ull no es pot veure)

Podeu experimentar tot el que vulgueu, el pròxim exercici servirà per crear una màscara i solsament aclarir o enfosquir una zona de la foto.

Ja podeu practicar al “cuarto oscuro” i bones fotos.

Num. VIII -Març-Abril 2012 - 1r Aniversari

SALSA DE CALÇOTS

Qui no ha anat mai a una calçotada? Durant els mesos de febrer i març és quan se celebren les calçotades arreu de Catalunya (i sobre tot a les terres de Valls), una “celebració” molt estesa i popular que moltes vegades és l’excusa perfecta per fer trobades amb amics i familiars al voltant d’una taula.
El secret d’una bona calçotada és la salsa on hi suquem els calçots. No és gens complicada, només que s’ha de destinar-hi una mica de temps... però al final, si està bona, és la que s’emporta tots els aplaudiments (fins i tot més que els propis calçots).

INGREDIENTS

Un parell de NYORES grans
Unes 40 AMETLLES torrades
4 TOMÀQUETS
1 cabeça d’ALLS
4 llesques de PA TORRAT
LLIMONA (en farem servir 1 quart)
Una mica de SAL
Una mica de PEBRE NEGRE
Un polsim de PEBRE VERMELL DOLÇ
½ litre d’OLI
Una cullereta de VINAGRE

PREPARACIÓ El primer que hem de fer és preparar les nyores: les obrim, traiem les llavors i les posem en remull en un got amb aigua calenta.Posem a escalivar els 4 tomàquets i la cabeça d’alls. Ho podem fer al forn (fins que s’estovin) o, si volem anar més ràpid, també ho podem fer al microones (uns 10 minuts cada cosa), tenint en compte que els alls els heu de pelar.Mentre les nyores se segueixen estovant, preparem una olla o un bol molt gran, on hi anirem posant tots els altres ingredients: els tomàquets escalivats els pelem i els tirem a dins l’olla juntament amb el suc que han deixat anar; els alls escalivats, les ametlles torrades pelades, les llesques de pa torrat (les podem haver torrat nosaltres o també es pot fer amb pa torrat empaquetat); el quart de llimona, pelada i sense pinyols; una mica de sal; una mica de pebre negre; el polsim de pebre vermell dolç; i finalment, la “carn” de les nyores. Hem d’agafar-les i anar rascant la carn que està enganxada a la pell i que, després d’haver estat a l’aigua, veureu que està molt tova i surt fàcilment.
Ho triturem tot amb el "minipimer", de manera que ens quedi tot ben barrejat. Si veiem que no vol agafar una mica de consistència, li podem afegir una mica de l’aigua on hem estovat les nyores.Agafem l’oli i el tirem a dins l’olla. Amb el "minipimer" ho anem barrejant tot com si estiguéssim fent maionesa. La massa s’anirà lligant i cada vegada tindrà més consistència. Finalment hi posem el vinagre i ho barregem una estona més.
Si ens falta una mica de sal, ara és el moment de provar la salsa i rectificar.

Ja sabeu com fer la salsa, la part més “complicada” per poder fer la calçotada. Ara només heu d’aconseguir el calçots i avisar a la família i amics. Ja veureu com  diran: “Mmmm... quina salsa més bona!!!”

Núm VIII - Març-Abril 2012 - 1r Aniversari

El solstici d'hivern, el caga-tió i els arbres de nadal: què en sabem?

Nadal és una festa d'arrels molt antigues. Abans de ser celebrada com la commemoració del naixement de Crit era una festa dedicada al sol. Com sabem bé, en apropar-se el hivern les nits es fan més llargues i els dies més curts i el solstici d'hivern, entre el 21 i el 22 de desembre, marca el moment de l'any en el que hi ha menys hores de llum solar. Podem imaginar la por dels nostres avantpassats en adonar-se que la llum va desapareixent, cada dia una mica més! Però, afortunadament, passada la data del solstici els dies comencen a allargar-se altre cop. Per això moltes cultures antigues celebraven en aquest moment el triomf del sol damunt la foscor, de la llum sobre les tenebres i, en definitiva, de la vida sobre la mort. Els romans, en concret, celebraven la festa del Natalis Solis Invictus, el naixement del sol vencedor. El cristianisme va heretar aquest simbolisme i, al segle IV, va adoptar aquesta data per a commemorar el naixement de Jesús.

La presència dels arbres en la festa de Nadal, ja sigui en forma de tronc tallat, ja sigui com a arbre dret, està íntimament relacionada amb aquest significat  de renaixement.

El tió, un dels costums més entranyables de la nostra cultura tradicional nadalenca, és el tronc que crema a la llar de foc. Una soca que, en cremar, dóna béns tan preciosos en temps de nits llargues com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica ofereix presents a tots els de la casa. Així, un tronc d'arbre esdevé màgicament un ésser fantàstic que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a la cuina o al menjador de casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema. Els regals han anat evolucionant amb el temps: primer eren els dolços, fruita seca i confitada, neules, torrons i llaminadures que es necessitaven per celebrar la festa; avui hi ha tendència a fer que el tió ofreni presents de més envergadura. Sigui com sigui, quan fem cagar el tió pensem en el tresor de llum i d'energia que l'arbre conté!  

Bona casa i bona brasa
bona brasa i bon tio
i bon Nadal que Deu us do! 

L'Arbre de Nadal també és una tradició ancestral. Des de l'antiguitat molts pobles han considerat els arbres de fulla perenne com símbol de la vida eterna. En espacial, als països nòrdics (Suècia, Noruega, Finlàndia…) on a el hivern la natura sembla paralitzar-se sota la blanca capa de neu, l'avet és considerat com l'arbre victoriós, ja que resisteix verd i majestuós. L'arbre s'il·lumina i es guarneix, per subratllar encara més el triomf de la vida i la llum damunt la fosca hivernal. 

De quina espècie és el nostre avet de Nadal?  

Els arbres que més s'utilitzen per Nadal són els avets dels gèneres Abies i Picea, de la família Pinàcies.

L'avet autòcton o del país, també dit pivet o avet blanc, és l'Abies alba. És esvelt, de capçada cònica i tronc columnar. L'escorça, gris cendrosa, és llisa mentre l'arbre és jove i esdevé més tard clivellada i resinosa. Les branques s'estenen horitzontals i rígides, formant pisos superposats i densament farcits de fulles verd fosc brillant per sobre i guarnides amb dues línies de cera blanquinoses per sota. Cada fulleta és linear i aplanada, amb l'extrem arrodonit, oscat i no punxant. Les fulles apareixen tot al voltant de la tija però es retorcen per rebre el màxim d'il·luminació, de manera que es situen totes en un mateix pla, pentinades en dos rengles oposats al llarg de les branquetes. Les pinyes es disposen erectes sobre les branques superiors de la capçada. En madurar, les bràctees i els pinyons van caient fins que les pinyes es desfan completament i en queda només l'eix, dret i pelat damunt de la branca. És un arbre forestal de climes freds, amant d'ombra i humitat, que viu bé als sòls frescos i profunds. Es troba a les muntanyes alpines d'Europa, de Polònia fins a Sicília, però no a les zones boreals. Al nostre país es troba a les obagues de les muntanyes, dels Pirineus fins al Montseny, entre els 1000 i 2000 m d'altitud.

A la zona mediterrània hi ha espècies d'avets emparentades. Una d'elles és el pinsapo (Abies pinsapo) d'Andalusia, resistent a l'aridesa però de creixement lent.

Un híbrid d'avet i pinsapo, que es va descobrir cap a la meitat del segle XX a Espinelves, ha estat batejat com avet de Masjoan (Abies masjoannis) pel nom de la finca on es va reconèixer. Aquest híbrid és un arbre molt bonic i resistent, que creix amb rapidesa i regularitat, donant branques fortes i densament cobertes de fulles. Aquestes característiques en fan un perfecte arbre de Nadal: per això és el més cultivat a la zona del Montseny dedicada a la producció d'aquests arbres.

Als països nòrdics i centreeuropeus, l'arbre de Nadal per excel·lència, dret, esvelt i amb perfil triangular, és la pícea o avet roig (Picea abies), anomenat així pel color de la seva escorça esquamosa. Molts trets el distingeixen clarament de l'avet pròpiament dit. En primer lloc, la seva capçada cònica té l'extrem afuat i el ramatge de les branques aprimat i penjant. També les fulles, ben verdes, filiformes, quadrangulars, agudes i punxants, disposades en espiral tot al voltant de la branqueta, són prou característiques. Insistint en la diferència, les pinyes són pèndules i cauen senceres a terra després de disseminar les llavors.

La pícea no arriba a les nostres muntanyes. Tanmateix, és un dels arbres més importants d'Europa, que s'estén des d'Escandinava fins als Carpats i als Alps. Resisteix molt el fred i a les zones àrtiques forma el límit del bosc. També es planta molt, arreu, ja que a més de comercialitzar-se com a arbre de Nadal, la fusta s'usa per fer mobles i hi ha una varietat de característiques particulars (arbres de ressonància) que es fa servir per a la construcció de violins i violoncels.


Núm. VI - Octubre-Desembre 2011 - Suplement de Nadal