El passat mes de març –no sé ben bé quin dia- es cel·lebrava el dia mundial de la vida. Mai he entés perquè gairebé cada dia de l’any ha d’estar dedicat a reivindicar, fer memòria o festeixar un tema, causa, infermetat, situació social, ...etc. El primer que em ve al cap és que hi ha molta hipocresia i molts interessos (materials i també interès de netejar consciències). Per part d’institucions, religioses, politiques, i socials tant de l’àmbit regional i nacional com internacional. Per un costat m’enriqueixo a costa dels pobres i per l’altra faig un dia dedicat a eliminar la pobresa fent –de pas- recapte d’almoines. Per un costat fabrico i venc armes, provoco guerres, bloqueixo l’entrada d’aliments i medicaments i per l’altra faig una crida al respecte i al dret a la Vida.
Tot això ve a que en aquest Estat, el dia dedicat al dret a la Vida, els habitants de la caverna ideològica, es van dedicar a fer la seva guerra en contra del dret (també ho és) a l’avortament. És el de sempre. No estan contra l’avortament. S’oposen a que sigui al abast de tothom. Ells van a Anglaterra si fa falta. El ministre de Justicia Alberto Ruíz Gallardon ho va dir clar: “ Hay que volver a los tiempos en que las mujeres iban a abortar a Inglaterra” (més o menys literal).
La vida ens ve donada per un procés químic. Després –perquè així ha evolucionat la nostra espècie- tenim un període d’aprenentatge individual i social (o a l’inrevés si voleu). A partir de que tenim aquesta maduresa, les decisions són nostres, o si hi ha algun entrebanc, d’aquells que realment ens estimin i nosaltres i confiem. És per això que si una persona ha d’arribar a la vida autònoma amb possibilitat de no poder desenvolupar totes les seves capacitats , o posar en seriós perill a la mare, per unes o altres raons, els responsables d’aquesta vida futura han de tenir el dret i els mitjans d’interrompre el procés.
De la mateixa manera, quan una persona, en ús de les seves facultats intel·lectuals, decideix que la vida no té sentit perquè ha perdut l’autonomia, física o intel·lectual, ha de tenir el dret de posar-hi fi. Molt poques legislacions preveuen aquesta possibilitat d’una manera oberta. No deu de ser casual que aquestes legislacions siguin de països socialment més avançats (amb una cultura i una moral molt més progressista). A l’Estat Espanyol estem encara discutint temes religiosos (camuflats de moral o deontologia) per ficar negre sobre blanc aquest tema. Es poden veure notables diferències entre les normatives de les Comunitats Autònomes –les que ho tenen regulat. Mentre a Catalunya o Andalusia s’atansen a facilitar aquest final de la vida (motivat i lliurement decidit) mitjançant el Document de Voluntats Anticipades (DVA), a la C. A. de Madrid van a la caça dels professionals que miren de defensar la dignitat de la vida (pot ser un altre dia m’entretindré més en el cas del Servei d’Urgències de l’Hospital Severo Ochoa a Leganes, Madrid coordinat pel doctor Luis Montes)
El DVA és un pas –sens dubte- important si tenim en compte que estableix l’obligació d’acomplir la instrucció del interessat sense que es pugui objectar.
Falta, però, molt camí per recórrer. Aquest tema, com la immensa majoria dels que afecten a la nostra relació amb la societat, es un tema antropològic, de cultura de grup. S’ha de destriar el que son les pròpies creences individuals de les normes que han de regir al conjunt de la col·lectivitat. La norma ha de ser àmplia, oberta. El límit ja el ficarà l’individu.
Quan es parla d’Eutanàsia sempre s’afegeix “dret a una mort digna”. Jo penso que el dret és a una Vida Digna. Quan deixa de ser-ho ha d’arribar la mort que no és més que una conseqüència de la vida.
Lo del Traster
http://lodeltraster.blogspot.com
Núm VIII - Març-Abril 2012 - 1r Aniversari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada