EDITORIAL NÚM XIV

EDITORIAL EXTRA II ANIVERSARI

Dues primaveres; dos anys. Va ser un 14 d’abril. Al 2011, va veure la llum El Correu de l’OP. Una senzilla publicació amb la intenció pròpia d’aquests mitjans d’expressió: comunicar. En el sentit més ampli. Posar en comú quasi tot allò que es pugui compartir. Sense pretensions, magnificències ni pontificats. Compartim coneixements, reflexions, opinions, gustos, neguits, alegries, records, experiències. Tot plegat, de lo més variat.
Neix com una iniciativa que respon a la necessitat de comunicar, i com a nexe d’unió, com a punt de referència, l’Oficina Principal de Correus i Telègrafs de Lleida. L’empenta de la seva directora ho ha aconseguit. Ha aconseguit aplegar un grup de persones molt variades –com variats són els continguts- que comparteixen amb qui vulgui seguir-la, una mica del que cadascú té.
El llumí que va provocar l’espurna, surt a l’O.P. de Correus i T. de Lleida, però poc a poc va estenent-se mon enllà. Perquè, com no podia ser d’una altra manera, és una idea oberta a tots, a totes i a tot, amb els únics límits que la raó pot fixar.
Aquella espurna ha esdevingut una foguera que edició rere edició alimenten el J. Bibia amb els seus disenys; Jesús G.P. amb les seves lliçons de fotografia i la seva memòria raconera; la Carmen i els seus relats; les aventures i viatges del Jordi, l’Agustí i darrerament el Fernando; els consells saludables de l’Anna que amb el Jesús ens va donar pautes per millorar la nostra ergonomia; les músiques de la Montse i el Rafel: l’acurada investigació filatèlica de l’Antoni; les recomanacions de lectura de la Luz; l’actualitat editorial de la Mercè... Tot plegat acuradament revisat per la Cristina; el suport dels representants locals de la Companyia...  Ah! I la espontània col·laboració de moltes i molts amb les aportacions de fotos històriques pel divertit concurs “Endevina qui és”...i  el regal sorpresa de la Paquita pel dia de St. Jordi i més, i més...  La “nòmina” de col·laboradores s’amplia constantment ; des d’ara mateix amb la  Mònica  (corresponsal a ses Illes), la Dolors (“Maria”)  i la Mª José. Així doncs, el resultat d’una feina col·lectiva.

DES DE SES ILLES

Estrenem secció, estrenem estació  i donem ja la benvinguda al bon temps, les tardes llargues, més hores de sol ( o pluja, ja que diuen que a l’abril, aigües mil) i sobretot  ho estrenem amb ganes de sortir de casa després d’hivernar  tres mesos i de fer coses a l’aire lliure.

Aquest t primer article el vull centrar en desmitificar el concepte de primeres que es té de l’illa de Mallorca, que és sol i platja i fer veure una mica a la gent, que Mallorca, està per disfrutar-la els  12 mesos de l’any, les 4 estacions. Personalment potser no soc massa neutral, ja que soc una gran amant de la platja a l’hivern pel gran poder relaxant que té sobre mi.

Els mesos d’hivern, de desembre a març, serien (si es que n’hi ha algun) els mesos  més desaconsellables per visitar les illes. Tot i que els hiverns son suaus, l’humitat és molt alta, i és un fred ben diferent al que estem acostumats a ponent. Es cala als óssos i no hi ha qui se’l tregui de sobre. Això si, si visites l’illa en aquests mesos i penses q no trobaràs “guiris”, vas malament, els jubilats alemanys sempre estan per l’illa. Ah! I de febrer a març, trobaràs els mítics IMSERSO, que no se’n perden ni una.

SI la intenció del visitant és visitar l’illa,els seus pobles i les seves cales o bé  venir a fer cicloturisme (més freqüent cada cop), i no venir a torrar-se com un llangardaix a la sorra de la platja, la primavera és la millor època. No fa calor sufocant, no hi ha aglomeracions, y molts comerços i establiments de restauració de zones turístiques ja comencen a estar oberts preparant la temporada d’estiu (que en realitat comença a mig gas per Setmana Santa, i es prolonga, també al final a mig gas, fins mig octubre).

El que és recomanable 100% és llogar un cotxe per poder moure’s per l’illa. Si es visita només un cap de setmana (per exemple volant des d’Alguaire , de divendres a diumenge) n’hi ha prou quedant-se a Palma i gaudir de la ciutat, però si es ve per més dies, imprescindible el cotxe. L’illa és petita , i en pocs dies la pots recórrer tota visitant les coses més emblemàtiques o conegudes. No passeu per alt recórrer les carreteres de la Serra de Tramuntana (Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 2011), les vistes son inigualables i podreu disfrutar de nombrosos miradors a peu de carretera.

Una altra cosa destacable és que aquí pots trobar allò que vulguis. Tranquil.litat, moviment, turisme rural, turisme de platja, aglomeracions, luxe o bé turisme més assequible. Mallorca, tot i que no ho sembli,  està feta per a totes les butxaques, ja que es pot disfrutar de un munt de coses gratuïtes, o gairebé gratuïtes.

La gran sort que tenim, és la connexió amb la península. Hi ha una gran freqüència de vols amb Barcelona i Madrid (pot arribar a haver-hi fins 15/20 vols diferents al dia a cada una d’aquestes ciutats). A part, hi ha connexió amb la majoria de les principals ciutats espanyoles, així com també una important connexió amb Alemanya i Regne Unit. Destacar les recent connexions amb Rússia degut al increment de turistes d’aquesta nacionalitat. També hi ha un trajecte diari de ferry entre Palma amb Barcelona i València. Per mar destacar la creixent importància que està adquirint  Palma com a parada de la majoria de creuers pel Mediterrani.
En altres articles us parlaré de gastronomia, costums, tradicions i llocs emblemàtics de Mallorca. Salut!

Mònica Rius

 

YO RECLICO, TU RECICLAS Y ¿ELLOS?

El ser humano es el único animal que conozco, que destruye su hábitat.

¿Es una forma de evolucionar, de adaptarse al medio o de destruir el medio?

La realidad puede ser el todo, la unidad de la adaptación, de la evolución y de la destrucción llevada a límites extremos. Todo es necesario pero siempre hay unos límites, unos límites que los gobiernos y las multinacionales evitan, igual que nosotros, que miramos hacia otro lado.

Actualmente nos bombardean con el reciclaje, nos meten miedo con la capa de ozono, etc., da la sensación que nosotros, el pueblo llano tiene la culpa. Pero la cruel realidad es el dinero, todos caemos bajo su dominio feroz. Los gobiernos se dejan comprar y venden sus montes y reservas por el pueblo, solo por el bien del pueblo. ¿El bien del pueblo? Como pueden especular con unos terrenos que no son de ellos, que son de todos de la misma gente que les vota. No se dan cuenta que un simple árbol da paz y tranquilad, da vida. Un espacio verde no es solo un lugar bonito, un lugar que da oxigeno sino es algo que repara nuestras energías, que nos aleja de estados violentos, que fomenta la creatividad y el optimismo.

No entiendo para que sirve el Protocolo de Kioto, si las grandes multinacionales prefieren pagar una multa que gastar en medios no contaminantes, y luego nos exigen reciclaje. No entiendo tanta destrucción del Amazonas, del Ártico y no invierten en energías alternativas. Para exigir también hay que dar ejemplo pero no es así y sino por que dejan pagar la multa y ya no hacen nada más.

Cuando yo era pequeña se iba a la tienda con un bolso, con la huevera, la botella, las botellas de crista se devolvían, etc., eso era sostenibilidad, pero en un momento determinado todo cambio, por el bien del pueblo, ibas a la tienda y decías por favor no quiero bolsa, llevo yo, pero no ni caso, te daban no una, varias, ahora pides esporádicamente una bolsa y te miran como si el planeta explotase, casi te hacen sentirte culpable. Volvemos a los límites extremos, pero a las grandes compañías, les dejan hacer y deshacer.

Es bueno reciclar, siempre se ha hecho y entre todos, granito a granito podemos hacer una montaña, pero por mucho que nosotros lo hagamos si las grandes compañías y los gobiernos no hacen nada, no servirá de mucho. Menos poner leyes hacia el pueblo llano y más hacer cumplir esas mismas leyes a las grandes empresas. Concienciar sí, pero no meter miedo. Regular sí, pero con igualdad. Inviertan y cuiden el planeta, pero con lógica. Sean valientes por una vez. El pueblo y ustedes, que también forman parte del mismo planeta, lo agradecerán. Piensen que si se destruye el planeta, ustedes ya no harán más dinero por qué no quedará nada.

No destruyamos el planeta, es nuestro hábitat y no tenemos otro.

María José

GENESI DE LES EMOCIONS

He trobat escaient aquesta vegada fer un repàs al mon de les emocions que tant ens poden pertorbar, dur-nos a la infelicitat o al contrari, al goig
Per tant és important conèixer-les i així les podem dominar o transmutar.
L’emoció és de dues classes, la que ens fa sentir bé i la que ens fa patir.
El plaer ens produeix atracció i amor, el dolor produeix repulsió, odi.



Amb aquest quadre sinòptic veurem els sis tipus d’emoció i com se manifesta segons el seu tipus d’amor u odi i el seu grau.
 
Dolors

TENHI SAIVO (2011)

TENHI (antigua palabra finlandesa que significa “un anciano de la aldea, viejo sabio o vidente) es una banda finlandesa que se formo en 1996, su música neo-folk, melancólica es minimalista y oscura. Por lo general, las líneas de instrumentos de ritmo Sige las costumbres de la música rock moderna. Los instrumentos melódicos y voces son sin embargo de influencia muy pero muy popular. El instrumentaría básico de la banda esta compuesto por la guitarra acústica, el bajo i la batería. Instrumentos adicionales frecuentes son el piano, el violín, la viola y la flauta y menos frecuentes, arpa de boca, harmonium, cello, didgeridoo, udu y sintetizador.
Tenhi siempre ha logrado crear hermosos paisajes sonoros de simplicidad melancólica y SAIVO es una magnifica adición a su discografía. Sutil, natural  y siempre fascinante, esto no es “metal” por definición, por su resonancia con los fans del genero es innegable. Estos finlandeses han hecho un hueco por si mismos dentro del campo neo-folk-atmosférico, pero han empujado constantemente los limites de la melodía y la armonía sin sacrificar la pura estética popular de la música, de 2006 MAAAET era una verdadera obra maestra, elegante mezcla la innovación con la fascinación de las imágenes de Sonic y SAVIO viene muy cerca de igualar la grandeza del álbum antes mencionado, SAIVO crea una atmosfera nocturna misteriosa, la voz sombría casi hablando, en capas con el conmovedor violín y la suave sonoridad de la guitarra acústica y otras texturas de hermosa instrumentación folk que nos transporta a los inviernos fríos y duros escandinavos, en los bosques muertos, en los árboles sin hojas altos y desnudos, siluetas negras en un entorno blanco infinito, con la única compañía de los vientos helados de vez en cuneado acarician la corteza de los árboles, a los cuervos negros acurrucados en una carcasa podrida de algún esqueleto arboreo. La voz del espíritu del bosque del invierno muerto susurrando a través de las brumas del mar.

 

Descubrí  a TENHI a través del Pilar, una amiga que fue hasta poco, colaboradora en la tienda de música Revolver de Barcelona, aún recuerdo su comentario: “Tenhi nunca ha lanzado un álbum de cepcionante y SAVIO mejora su legado ya increíble” este disco posee una oscuridad primigenia equilibrando con calidez subyacente, como las llamas que brillan intensamente en un fuego ritual enviando chispas en un cielo de la noche invernal.

El sello “PROPHECY” ha editado una preciosa edición en ARTBOOK 2-CD REF PRO 119 LU . En el interior de sus paginas las letras de sus canciones en finlandés intercaladas con unas preciosas laminas o pinturas, jugando con texturas con el color blanco y gris, letras en bronce, en paginas de riguroso negro.

THENI es todo un descubrimiento para los amantes del progresivo a los cuales nos gusta experimentar, os invito a todos a compartir sus músicas y relatos nórdicos, a sus bosques y espíritus, a su folklore que seguro que como a mí y a Pilar, seguro, muy seguro os va atrapar y maravillar.

Paraula d’una Stone.

Cliqueu aquí per escoltar una mostra de la música d'en Tenhi

EXCURSION A BALAGUER

Hola compañeros, os voy a contar la pequeña excursión que hicimos un sábado esplendido de finales de marzo.
Los protagonistas somos: nuestra querida Pepita, Silvino, Magda y una servidora (Llum).
Os la explico ya que fue todo sobre la marcha y resulto muy divertida.
Salimos, sobre las once de la mañana desde la OP con Silvino, nuestro taxista particular dispuesto a llevarnos al “Sant Crist”. Lo más divertido fue que en vez de entrar directamente por donde lo hace el 90% de la población, llegamos a l’esglesia de Santa María” por un camino que nos obligó a hacer algo de montañismo obligado.
Silvino, con sus ganas de descubrir cosas nuevas,  nos llevó por un precioso barranco, con lo cual,  al no conocer demasiado el camino, hubo un momento en que nos encontramos en una situación embarazosa…. Un escalón de enorme altura y sin  ver la manera de bajarlo salvo descolgándose….
Yo…. riéndome a carcajadas y la Pepita rezando… “Mare de Deu i ara que farem…..”
pero ahí estaba Silvino para salvarnos…
Por fin pudimos caminar un tramo un  tanto estrecho, pero conseguimos llegar a tierra firme sin hacer barranquismo, escalada…. etc.
A un así bajamos un tramos pequeño de montaña. La Pepita bien agarrada al Silvino… y yo detrás riéndome e intentado no resbalar.
Por fin llegamos al final del camino a la hora del ángelus “12:00”, las campanas de Santa María repicando parecía que nos estaban recibiendo con un sol maravilloso brillando.
…. Pero no se acaba aquí, la historia; no sé si sabéis que para subir al “Sant Crist” hay la opción de hacer el camino del Vía Crucis, pues nosotros lo quisimos hacer y ver, pero al revés (de arriba a bajo) jajaja…. ( Primero lo matamos y luego lo resucitamos).
Sobre el medio día nos pusimos en contacto con Magda la cual nos llevó por la Plaza Mercadal con
todo el ambientillo del mercadillo….Y por fin llego el ansiado “vermut” en uno de los mejores
bares de Balaguer por indicaciones de la “Magda”….. unas bravas, olivas….
Volvimos a Lleida más contentos que unas pascuas… y sobre todo para mi lo más divertido fue ver a nuestra Pepita disfrutar.
                                                                                                                                                        
Llum

ALPHONSE MUCHA: LA DONA, MUSA

Autorretrat de Mucha

Alphonse Mucha, va néixer a la ciutat de Ivancine (Moravia imperi austríac) al  24 de juliol de 1860. Les seves habilitats per el cant li van permetre continuar els seus estudis a Brno, capital de Moravia; però des de nen és va sentir atret pel dibuix. Va treballar en feines de pintura decorativa, principalment per escenes teatrals. Al 1879 marxà a Viena per realitzar tasques es una companyia vienesa de disseny escènic teatral, adquirint informació i  completat la seva educació artística.

Mucha va marxà a París al 1887 i continua els seus estudis a l’Acadèmia Julian i la l’Acadèmia Colarossi, produint al mateix temps il·lustracions per revistes i publicitat.



Cartell de Mucha
"El Zodiac", 1896

El salt a la fama, ho va aconseguir amb el seu primer cartell litografiat per l’actriu Sarah Bernhardt. El cartell anunciava l’obra Gismonde de Victorien Sardon, el cartell apareix els primers dies de gener de 1895 a les parets de París, i causà una autentica sensació. Sarah Bernhardt li ofereix un contracte d’exclusivitat per sis anys. Els cartells contribueixen a la difusió de la imatge de l’actriu més enllà de França. Fins 1901, Mucha no tant sols és responsable dels cartells publicitaris, sinó també de l’escenografia i dels vestits del Thèatre de la Reanissance. Fou aquesta l’obra que el va llançar a la fama i al èxit arreu del mon.                                                      

Una altra de les etapes de la seva carrera artística, van ser les creacions per la sèrie de joies realitzades pel reconegut joier parisenc Georges Fouquet. A Fouquet l’hi va cridar l’atenció els complements que Mucha ornamentava a les seves muses dels cartells, reproduïts amb un gran luxe de detalls. A més a més, dissenyar els interiors de la joieria Fouquet.



"La dansa" - 1898

Mucha, fou un dels artistes més reconeguts del seu temps, creador i difusor de l’estil Art Nouveau, pioner en l’aplicació de l’art de la pintura, als pòsters, il·lustracions, articles, decorats teatrals i litografies, així com dissenys de joies. Els treballs de Mucha freqüentment introduïen: elegants, sensuals i seductores dones joves, en unes vestimentes neoclàssiques. L’art de Mucha aspira a la bellesa femenina. Les seves acurades composicions posen en joc elements teatrals i al·legòrics, això crea una atmosfera de misteri propera a la poètica simbolista.

Les dones de Mucha, apareixen en comunió amb la natura, entre motius vegetals o amb elements decoratius fruit de la imaginació de l’artista, con ara orles, sanefes i vitralls. En l’obra de Mucha, la dona és el catalitzador i personificació de la bellesa, entesa com a valor absolut, que mitjançant l’art, transcendeix cap a una valors positius i universals.

Mucha recorre a la cabellera femenina, frondosa, llarga i abundant con un element més dels seus ornaments de vegetació que semblen irradiar de la dona, fins i tot arribant a convertir-la en una abstracció en forma de decoratius cercles concèntrics o remolins rebels, que s’agiten amb vida pròpia, con si volguessin fugir de la cabellera de les seves belles dones. Les torsions dels cossos i de la roba descriuen moviments helicoïdals, però compensats per l’equilibri compositiu de les seves obres.

Declarà que pensava que l’art existia per transmetre un missatge espiritual i res més; d’aquí la seva frustració per la fama a raó d’un art purament comercial.

Quan Txecoslovàquia va obtenir la independència, després de la Primera Guerra Mundial, Mucha dissenyar segells de correus, bitllets de banc i altres documents oficials per la nova nació.

Paradoxalment, quan va decidir tancar aquesta etapa parisenca i iniciar un nou projecte de caire humanista i nacional com a ideal exigent, va topar amb la solitud. Mucha va tornar a Bohèmia el 1910.

 

Selecció de segells de Txecoslovàquia disenyats per Alphonse Mucha 1918-1920

 

Van passar molts anys treballant en aquest nou projecte en lo que considerà la seva obra mestra. L’Èpica Eslava (Slovanska epopej), una sèrie de pintures de gran format que simbolitzava la història del poble eslau, els quals foren donats a la ciutat de Praga al 1928. Mucha havia somiat en completar aquesta sèrie de l’Èpica Eslava, des de las seva joventut que finalment va mostrar a la ciutat de Nova York al 1920. Al envair els alemanys Txecoslovàquia, Mucha és arrestat e interrogat per l’exèrcit d’ocupació. Mai més es va recuperar de la tensió d’aquest episodi fosc, ni de veure el seu país ocupat i vençut. Morir a Praga el 14 de juliol de 1939 a conseqüència d’una pulmonia i enterrat en el cementiri de Vysehrad. La seva última obra fou, El Jurament de unió dels eslaus. 

Antoni Boneu i Puig

Unitat de distribució

UNIVERSITAS – RES PUBLICA

Llegeixo  amb perplexitat en un diari que el Govern de Catalunya suggereix a les Universitats públiques que venguin patrimoni, per eixugar el dèficit. Això fa mal. Universitat ve d’Universitas aquell lloc on es concentra tot el saber (tota la sapiència) i un concepte ampli demanaria que aquest saber arribés a la quantitat més gran de persones possible. El fet de que durant uns anys semblava que la possibilitat d’accedir a aquest meravellós lloc s’obria a amplis sectors de la societat a molts ens esperançava. Ha estat un miratge. Està clar que als que tenen els comandaments d’aquest sistema social i econòmic, no els interessa gens ni mica que el coneixement sigui al abast de tothom. Seria molt perillós per la conservació del seu status. Així és que poc a poc s’han anar rebaixant els continguts a moltes disciplines; el que vulgui tenir la formació completa haurà de finançar-ne un master  que li costarà uns bons calerons, un ull de la cara. És clar, això el que els tingui. Cada cop menys persones.

Ara s’albira el cop de gràcia...es vendran el patrimoni. A qui traslladarem tanta experiència, tant coneixement? Als que s’ho puguin pagar. Sentència de mort per La universitat.
És el fi d’un altre concepte que a molts ens ha esperonat a lluitar per la seva universalització: la Res Publica.
El concepte de públic quan ens referim a una activitat, a un servei, s’ha d’entendre com alguna cosa que està a l’abast de tothom. Te un aspecte absolutament preciós com és el que no estigui sotmès a l’especulació. L’objectiu no és la rendibilitat econòmica sinó l’acompliment d’allò que és la seva raó de ser. La Sanitat, l’Ensenyament, els serveis bàsics perquè una societat funcioni correctament (que vol dir l’atenció a tots i cadascun del individus que la composen) no han de competir sinó amb ells mateixos, amb la seva eficiència i eficàcia. I això no només és aplicable al que diem serveis essencials sinó a d’altres com els que anomenen “estratègics”. Les comunicacions, l’energia, en són un bon exemple. Tenim millors serveis de comunicacions ara que estan en mans de capital privat? Tenim les energies bàsiques més assequibles? En el àmbit industrial passa el mateix. Els sectors –estratègics també- de l’explotació de recursos naturals, l’industria naval i aeronàutica, s’han anat tancant quan han deixat d’estar en el sector públic. Els detractors d’aquest sistema argumenten que aquesta manca de competitivitat relaxa el funcionament i en conseqüència no s’avança. És clar que l’explicació a tot plegat és molt clara. Els que tenen el poder de decisió no miren al conjunt dels individus d’una societat sinó a omplir les seves expectatives de riquesa.

Lo del Traster

http://lodeltraster.blogspot.com.es/

Entra el Sol pels finestrons…

Comencen a aparèixer les primeres clarianes de l'estiu. Una d'aquests s'escola per la finestra i aconsegueix trencar la foscor de la cambra.
Un raig de llum que ratlla rajoles, una per una, fins arribar als peus del llit. Abans d'escalar per la fusta antiga del llit, els raigs ensopeguen amb part dels llençols, malgirbats, que han caigut a terra.
A fora, més enllà de l'estret balcó sonen les piulades dels pit-rojos. Eixerits, ja deuen dur un parell d'hores llevats. En canvi jo amb prou feines duc un quart d'hora llevat. El temps just per anar a la cuina i tornar amb la tassa de cafè, un parell de torrades, la melmelada del colmado de la cantonada i un tros de xocolata.
Cada cop n'hi ha més de llum. Res a veure amb la foscor del passadís i la empassegada amb la calaixera i el dit petit com a víctima.
Aquell filet de llum que s'escola entre les finestres ha aconseguit, no sense esforç, arribar al cim del llit. Poc a poc travessa el que queda dels llençols.
De sobte, atrapa el dit gros, alhora petit, del peu. A partir de la descoberta del dit, és llença a l'aventura. Recorre la geografia, d'una forma accelerada, d'aquelles cuixes blanques. Puja pels bessons, els genoll i segueix per la cuixa.
Embadalit, la llum acarona les cuixes nues, que s'han desfet  dels llençols durant la nit. Per molt que intenti ho intenti amagar entrecreuant les cuixes, la claror aconsegueix trobar-li tota la intimitat.
Es mou, no s'acaba de llevar, amb prou feines ha estat un acte reflex en notar aquella estranya escalfor que desprenen els rajos de llum matiners. Una calor que li escala per les cuixes.
Ara ja li ronda el melic, sembla que l'envolti. Després d'entretenir-se amb tot el ventre, de cantó a cantó, fa una estirada i arriba als pits.
Aquella claror tan típica dels matins d'estiu juga amb els mugrons que responen a aanrquella tímida escalfor eriçant-se, alhora que ho ha fet la pell.
Després d'enlluernar quasi tot el cos, es disposa a l'últim pas.
Un calfred li recorre el cos alhora que el fil de claror destapa de la negror el coll i li retorna el blanc habitual.
Arriba als llavis que esbossen un somriure tímid. Agafo una torrada del plat mentre aquell tímid raig que s'havia escolat per la finestra arriba al nas, que s'arrufa com si li fes pessigolles.
M'hi acosto i li beso la galta, marxo.  Abans que la claror li arribi als ulls i es llevi.                                                                   

Héctor

 

TALLIN

Hoy iremos a Tallin, capital de Estonia, ciudad de cerca de medio millón de habitantes. Es una ciudad llena de contrastes. Por una parte está la zona antigua (Old Town) y por otra el resto de la ciudad. La zona antigua es realmente bonita con rincones y edificios medievales, calles estrechas y empedradas con gran encanto. En el “Old Town” destacan edificios como el Ayuntamiento (Raekoda) precioso edificio medieval, la iglesia de San Olaf o la de San Nicolás, así como el interesante monasterio dominico. Cerca del “Old Town” y fuera de las murallas que lo rodean se encuentra el bonito barrio de Toompea donde se hallan varios miradores con grandes vistas de la ciudad antigua y el puerto sobre el Báltico. Esta parte de la ciudad, me parece a mi, está sobreexplotada, pues está repleta de tiendas de souvenirs, de restaurantes y pienso que no pueden dar para todos, teniendo en cuenta que la temporada vacacional es corta. El invierno es tremendamente frio (a la llegada al aeropuerto conocí a una chica que iba a trabajar un año dando clases de castellano y me comentó que le habían dicho que comprara unas botas con clavos para el invierno, cual alpinista). Fuera de esta zona, la ciudad es realmente extensa con barrios llenos de contrastes. Junto a horribles edificios de la época soviética –algunos de ellos con grandes patios interiores con una sola entrada para poder ser más vigilados- y de edificios desvencijados que no me explico como pueden pasar el invierno, se ven rascacielos modernos de multinacionales instaladas tras la caida del comunismo y tras la independencia de Estonia (1991).

 

Tras la llegada del turismo internacional, los precios se han disparado y comer en restaurante o comprar cualquier cosa, te resulta más o menos como aquí (caro). Pero estando de vacaciones hay que darse algún placer. La última noche en Tallin me zampé un plato de reno a la brasa y una botella de vino tinto. Casi 40 €...pero que a gusto se pagan. La moneda es el Euro desde 2011.

 

 

 

HELSINKI

Ya que estamos aquí que mejor que acercarnos al puerto y coger un ferry que te lleva en dos horas y media a Helsinki (ida y vuelta 32 €). Helsinki no es una ciudad, digamos, turística pero me llamó la atención por varias cosas. Hay sitios para ver como la estación de tren –obra del prestigioso arquitecto Eliel Saarinen- el Teatro de la Ópera, El Estadio Olímpico o la Catedral. Llama la atención la gran cantidad de bicicletas que circulan por la ciudad y que luego cuando las dejan, te fijas que prácticamente ninguna esta con candado –aquí no durarían ni diez minutos. Otra cosa que, no por conocida, llama la atención es el altísimo nivel de vida. Tienen sueldos altísimos y los precios están a la altura. Asustan. Cerveza, unos 6 €. Cerveza con Frankfurt en puesto callejero 10-12 €. Y si vais por la zona comercial, en tiendas y restaurantes no os confundáis al mirar los números que se ven: no son de teléfono, son los precios. Es una pequeña exageración pero la verdad es que alucinas.

Y para acabar, un consejo práctico. Llevad un buen plano pues no es muy recomendable perderse y preguntar alguna dirección. Por ejemplo, del puerto al Estadio Olímpico se va por Kanavakatu, Pohjoisesplanadi, Mannerheiminti y Mannerheinyägen. Pa perderse. La moneda oficial es el Euro.

El viaje se realizó en septiembre de 2011. Vuelo de Ryanair desde Girona ida y vuelta y cinco días en hotel –esta vez un poco cutre- me salió por unos 250 €.

Agur

Fernando

Maria Goyrí

1874-1955), Nascuda a Algorta (Guecho, País Vasco)

Literària, investigadora, professora, defensora dels drets de la dona, filla natural d’Amalia Goyri. La seva mare va ser una modista de gran caràcter, amb molta cultura i lliurepensadora. Va educar als seus fills sense tenir en compte les conviccions de l’època, apuntant a al seva filla María a un gimnàs i matriculant-la a l’escola del Comerç amb 12 anys d’edat. Va ser la primera dona que va obtenir la licenciatura de Filosofía i Lletres, al 1896, i la primera en obtenir el doctorat, al 1909.

La Guerra Civil va sorpendre al matrimoni de María Goyri i Ramón Menéndez Pidal, a la seva casa de Segòvia. A l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola consta que des de Burgos, lloc on es situava la Junta de Defensa Nacional a les ordres de Franco, van demanar el 2 de juliol de 1937 a les autoritats de Segovia un informe ampli i pres de forma discreta dels membres de la família Menéndez Pidal-Catalán.

L’informe que es va remetre a Burgos deien sobre María Goyri: “Persona de gran talento, de gran cultura, de una energía extraordinaria, que ha pervertido a su marido y a sus hijos; muy persuasiva y de las personas más peligrosas de España. Es sin duda una de las raíces más robustas de  la revolución.“                               

Mercè

Teresa Claramunt

Sabadell, 1862 – Barcelona, 1931)

Obrera teixidora i destacada dirigent anarcosindicalista. Una de les poques dones que va aconseguir una posició dirigent en l’anarcosindicalisme militant; va participar, junt a lliurepensadores i massones, en la creació de les primeres entitats feministes de Catalunya.

Va fundar un grup anarquista a Sabadell influïda per Fernando Tarrida del Mármol, amb el qual va participar en la vaga de les set setmanes de 1883 on es reivindicava la jornada de les 8 hores. També fundà la revista El Productor (1901), va col·laborar en La Tramuntana, en La Revista Blanca, dirigí el diari El Rebelde (1907-1908) i va participar activament en les reivindicacions socials de  principis de segle XX.

Durant la seva vida pateix diverses detencions: al 1893 després de l’esclat d’unes bombes al Gran Teatre del Liceu de Barcelona i, posteriorment durant la repressió del Procés de Montjuïc (1896), durant el qual fou colpejada brutalment, cosa que li provocarà  seqüeles per a la resta de la seva vida.

Novament detinguda després dels fets de la Setmana Tràgica l’agost de 1909 i confinada a Saragossa, va impulsar l’adhesió dels sindicats locals a la CNT i també la vaga general de 1911, cosa que li comportà un nou empresonament.

Mercè

Imatges 3D

Desprès de saber que al menys tinc un seguidor del meus humils consells en Photoshop i atenen la petició de que expliques una cosa “especial” per aquest numero del segon aniversari, vull que com es moda veureu tot en 3D direm com convertir les vostres instantànies en un 3D senzill però curiós.

Per capturar una imatge en  3D hauríem de començar per disposar de dues càmeres fotogràfiques muntades paral·lelament a una distancia entre 3 i 5 cm. (això ho farem d’altre manera) després amb les dues instantànies conservant el ordre esquerra – dreta eliminarem els colors blau i verd (de la esquerra) i vermell (de la dreta) respectivament.
Les fusionarem i per poder observar-les necessitarem  unes ulleres anaglífiques

Començarem pas per pas:
Amb aquesta plantilla (podeu descarregar la imatge  a mida real del correu) i els estris de manualitats: cartolina (millor de color negre), estisores, lamines de acetat de colors vermell i cian (les trobareu a la “Imprenta Comercial de Lleida”), pegament, etc. Construireu les ulleres.

Un consell: com el acetat no te la densitat suficient haureu de tallar varies capes fins arribar a tenir una densitat adequada.(amb 4 podria ser suficient)

 

 

Continuarem...

Com que lo habitual es que disposeu de una sola càmera, la muntareu amb trípode i tenint cura fareu la 1ª instantània, per desprès desplaçar uns tres centímetres i fer-ne la 2ª , així seria com si disposéssim de dues càmeres.

Amb els dos originals, obrirem un arxiu que tindrà dues capes una per l’ull esquerra i l’altre per l’ull dret i eliminarem els canals corresponents per aconseguir el efecte 3D.

Anem pas per pas:

Obrirem les dos fotos del exercici

 (Foto_1 i Foto_2)

Escollim la Foto_2 i en Selección > Todo

Desprès Edición > Copiar.

A continuació Archivo > Nuevo, en Nombre posarem: Imatge en 3D > OK

Edición > Pegar.

 

 

 

En la Paleta Capas  escollim Capa 1 i Canviem el nom a  Dreta.

Crearem una Capa nova posant-li el nom: Esquerra.

Escollim Foto_1 i en Selección > Todo

Desprès Edición > Copiar

I escollin Imatge en 3D, com estarà la capa Esquerra seleccionada  en Edición > Pega

A continuació tancarem la Foto_1 i la Foto_2. Nomes quedarà la que estem treballant.

La guardarem “ per si de cas...” Archivo > Guardar. Maximizar compatibilidad i OK.

I ara comença el procés (*)

 

Seleccionada la Capa Esquerra: Imagen >Ajustes > Niveles > Canal Rojo i en Niveles de salida el valor 255 lo posarem a “0” canviarà a color cian. OK

 

Seleccionem ara la capa Dreta: Imagen>Ajustes>Niveles>Canal Verde i en Niveles de salida el valor 255 lo posarem a “0”  fem el mateix amb el canal Azul i per últim OK canviant a vermell.

 

Seleccionem la Capa Esquerra i en el modo de fusión escollim Trama.

Veureu la imatge com canvia i sembla borrosa i tornarem a gravar “per si de cas...”

Per últim en Filtro > Otros > Desplazamiento i per defecte sortirà +70, en aquesta ocasió serà suficient per tan OK.

Ara si ja heu fet les ulleres.. os les podeu

posar si teniu curiositat... Que veieu..?

Continuem:

En la paleta Capas eliminen la Capa fondo.

En Capa escollirem “Combinar visibles”.

(marxarà el cian i el vermell)

Escollim rectangle i emmarquem la visió que

volem de la imatge

(per eliminar la part vermella que es veu als costats.)

Edición > copiar.

 A continuacio Archivo>Nuevo, en Nombre posarem “Mi Imatge 3D” > OK

Edición > Pegar

Per últim Guardar como ..   feu-lo en format JGP i podreu passar-la a qualsevol (també imprimir-la).

 

Si voleu podeu fer la proba nomes amb una foto (de las que ja teniu fetes a casa vostra) tindreu que duplicar la capa i seguin el passos a partir de la marca amb asterisc. (*)

Podeu utilitzar la foto 3 de les que trobareu al correu, així com el exercici resolt per comparar si ha sortit be.

Això si, el resultat no es el mateix, però serà millor que res.

Al correu trobareu les tres fotos, la plantilla de les ulleres i les dos finals per comparar.

Paciència i bones fotos (avui me descobriré) Jesús G. Pinós