diumenge, 16 de març del 2014

8 de març Dia Internacional de la Dona treballadora

Dia Internacional de la Dona Treballadora: Es considera una jornada de lluita feminista a tot el món en commemoració del dia 8 de març de 1908, en què les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York anomenada Cotton es van declarar en vaga en protesta per les condicions de treball. L’empresari no va acceptar la vaga i les obreres llavors es van tancar a la fàbrica. L’amo aleshores va tancar les portes i va calar foc, i van morir cremades les 129 treballadores que hi havia a dintre (...)»

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA, no radica solament en el esdeveniment aïllat amb la manifestació  de les dones  obreres en sector tèxtil, ni en l’incendi d’una fabrica, s’ha de mirar més àmpliament en el context de la historia e ideològic.
En aquells moments el sector tèxtil, les dones constituïen la majoria de la mà d’obra, noies immigrants entre els 16 i  24  anys, les condicions eren deplorables arribant, moltes vegades, a les 70 hores setmanals, en setembre de 1909 comença la desocupació d’aquest sector, reivindican millores en les condicions laborals. La vaga de les treballadores va acabar el febrer del 1910 amb resultats molt desiguals.
Si els empresaris haguessin acceptat les demandes de les vaguistes, probablement no hauria succeït l’any següent, el 25 de març de 1911,  l’indenci de la fabrica de “Cotton”.
Tant la vaga com l’incendi, van succeir en un moment històric. Per entendre el naixement de la celebració del 8 de març, primer anomenat Dia de la Dona Treballadora, tenim que parlar de  Clara Zetkin, líder del moviment internacional de dones, va ser la impulsora d’aquest moviment reivindicatiu ficsant la data del 8 del març com a símbol de la unió  en aquesta lluita davant la discriminació. Va lluitar pel dret al sufragi femení, fet que en molts  estats no s’ha aconseguís fins ben entrat els segle XX.
Més tard  la Revolució Russa de 1917 tindria una gran influencia a tots nivells, les dones russes donaven inici a un procés revolucionari per la falta d’aliments.
Acabada la II Guerra Mundial , l’ ONU  invita a participar a les dones de tots els països que havien alliberat el món del terror feixista, de tal manera que es garantia el reconeixement dels seus drets en un nou ordre internacional, mes ampli com el desenvolupament econòmic i social.
Avui en dia, encara arrosseguem la precarietat laboral en molts dels sectors, no es estrany veure la discriminació laboral ambdós sexes, on sempre la dona per naturalesa es menys valorada o fins i tot discriminada, agreujada aquesta situació els últims anys amb la crisis. Com també la discriminació social.
             La  redacció

 

RODRIGUEZ. - Cold Fact (1970) - Coming from reality (1972)


Sixto Díaz Rodríguez, mas conocido como Rodríguez (Detroit – Michigan 1942) es un músico y compositor estadounidense. Sus padres, inmigrantes mexicanos, es el sexto hijo de una familia humilde. En muchas de sus canciones Rodríguez habla de las crueldades que enfrentan los sectores sociales más pobres y marginados de las grandes urbes. Rodríguez gravo sus dos únicos álbumes con Sussex Records, Cold Fact en 1970 y Coming From Reality en 1971. Pero luego de recibir criticas poco entusiastas debido a las bajas ventas, fue despedido del sello, que cerro en 1975.
Renunció a su carrera como músico luego de fracasar en su intento de hacerse un nombre en la escena musical estadounidense. Sin embargo, a pesar de ser relativamente desconocido en su país natal, a mediados de los años 70 sus álbumes comenzaron a ser muy difundidos en países como Sudáfrica, Zimbawe, Nueva Zelanda y Australia.
Actualmente Rodríguez continua realizando giras en varios países. Sus dos álbumes fueron reeditados en 2009 por Light in the Attic Records. En 2012 se estreno un documental sobre el cantante, titulado “Searching for Sugar Mon” ganador de premio Oscar.

Cold Fact (1970) 
Primer álbum que incluye canciones que combinan folk rock, rock psicodélico y pop con letras de contenido social. Las ventas del disco fracasaron en Estados Unidos debido en parte a que su sello era distribuido por Buddals Records, otra compañía discográfica que apenas tenia acceso al circuito de emisoras FM orientado en ese entonces a divulgar artistas de géneros similares.
Sin embargo se convirtió en un disco de culto en Sudáfrica donde vendió alrededor de 6000 copias, una cifra inusual para este país, sin contar la distribución de bootegs. La razón principal de este éxito se hallaba en que las letras de las canciones sintonizaban con el clima de disconformidad de amplios sectores de la población joven de amplios sectores de la población joven blanca con el “apartheid”, el rechazo al servicio militar obligatorio para blancos y el clima de represión cultural y sexual imperante en los años 1970 en la sociedad sudafricana.
También alcanzo gran difusión en Australia y Nueva Zelanda, en base a los cual Rodríguez realizo una gira por estos países entre 1979 y 1980. El éxito que este disco tuvo en los países de habla inglesa del hemisferio sur y sus estatus como unos de los símbolos de la “contracultura” sudafricana en tiempos del apartheid, fueron durante muchos años desconocidos por el propio Rodríguez.
En 2008 fue reeditado en Estados Unidos por el sello Ligh in the Attic.

Coming From Reality (1971)
Es el segundo y ultimo álbum de estudio, hasta la fecha, igual que en su primer álbum, también se caracteriza por sus canciones que combinan folk rock, rock psicodélico y pop con letras de contenido social. Fue reeditado en Sudáfrica en 1976 con el nombre de Affter The Fact. En mayo de 2009 lo reedito Light in the Attic Records.
Esta es mi sugerencia musical, de dos álbumes, son de una gran belleza, es poesía, que espero que os guste y cautive, para mi un gran descubrimiento, seguro que os gustara.

L’ÚLTIM VOL DE PETR GINZ

A l’any 2003 es preparava el vol de la llançadora espacial nord-americana Columbia i un dels membres de la tripulació era, Ilan Ramon, d'Israel, la seva mare havia viscut els horrors del camp d'extermini d'Auschwitz. Probablement per això, Ilan va decidir portar a l'espai un record, un símbol de la tragèdia de l'holocaust. Es va dirigir al museu de l'holocaust Yad Vashem de Jerusalem, on està dipositada la major part de dibuixos de Petr que s'han conservat, i va seleccionar, amb els membres del Museu, el quadre titulat “Paisaje Lunar”.  


Petr Ginz, Paisaje Lunar", 1942-1944, dibuix a llapis sobre
paper, 21 x 14,5 cm. Domnació de Ota Ginz.
Haifa, col·lecció del Museu d'Art Yad Vashem, Jerusalem

El tràgic destí del Columbia va commoure al món sencer. Igual que la resta de la tripulació, Ilan no va sobreviure al vol. Una vida jove que hagués pogut contribuir al progrés de tota la humanitat, es va truncar en un sol instant. I la mort del cosmonauta israelià, Ilan Ramon, li va recordar sobtadament al món, el destí d'altres centenars de milers de persones que es trobaven també al començament de les seves vides, a les que va posar fi l'holocaust. Petr Ginz és un símbol i el seu representant.
Text tret del llibre "Petr Guinz -
Diario de Praga (1941-1942)"
Ed. Acantilado
I va ser precisament el dibuix de Petr, que es va emportar al cosmos Ilan Ramon, el que va fer que tornessin a veure la llum les pàgines del diari escrit des del 24 febrer 1941 fins a agost de 1942. Unes setmanes després del tràgic final del Columbia, algú es va posar en contacte des de Praga amb el museu Yad Vashem i es va oferir a vendre'ls sis quaderns escrits per Petr i els seus dibuixos. Els havia trobat en un vell edifici del barri de Praga de Modrany, que havia comprat anys abans. S'havia desfet de la major part dels trastos dels que aquell vell edifici estava ple, però per algun motiu incomprensible havia conservat aquells quaderns i aquells dibuixos. Es va recordar de la seva "troballa" quan va sentir comentar a la televisió txeca, en relació amb la catàstrofe del Columbia, la història d'un noi de Praga anomenat Petr Ginz, i va enviar a Israel, per correu electrònic, imatges dels textos i els dibuixos que havia trobat.
Petr Ginz, (1928-1944), va néixer a Praga el 1928, de pare jueu i mare txeca i ària. Als pocs anys va destacar pel seu gran talent i creativitat, tant en el pla literari com en l'artístic. A finals de 1942 va ser traslladat al gueto de Terezin. En 1944 va ser deportat a Auschwitz, on va morir assassinat per la barbàrie nazi, a l'edat de 16 anys.

Segell de correus emès amb motiu del tràgic accident del transbordador nord-americà Columbia STS 107, en el que entre altres, morir l'astronauta israelià Ilan Ramon, que va portar al cosmos una reproducció d'aquest dibuix. El segell és obra del pintor Pavel Hrach. El gravat és obra de Václav  Fajt. El segell, de 26 x 40 mm., en un plec de 76 x 116 mm., es va imprimir a la fàbrica postal de valors de Praga SA, gravat en relleu, color negre, combinat amb offset en color.

Antoni Boneu Puig
Unitat de Distribució

Ja està tot dit però...Al seu lloc

Fa uns dies els mitjans de comunicació, sobre tot els audiovisuals, es feien ressò del gest que va fer el jugador del Reial Madrid Di Maria en esser substituït. El gest en qüestió va ser posar la ma en allò que en diuen el baix ventre, on s’ubiquen els atributs sexuals dels mascles. Es va obrir un debat al voltant de si el gest era una expressió obscena adreçada als aficionats, o una operació d’acomodació dels seus apèndix penjants a una situació més còmoda dins la roba interior. I és que certament de vegades –i especialment fent esport se “desacomoden”. Acomodar: posar en un lloc convenient. A tot això, m’ha vingut al cap la figura, l’ofici –avui gairebé desaparegut- de l’acomodador a les sales de cinema i teatre. Ofici curiós que consistia en acomodar a l’espectador al seient corresponent quan les llums de la sala s’apagaven i començava l’espectacle. L’espectador poc puntual era acomodat en un seient. La més o menys bona situació del lloc era directament proporcional als cèntims que –això d’una forma molt discreta- deixava caure l’interessat a la ma parada, sempre a punt, de l’acomodador. Era, doncs, aquesta figura l’encarregada d’ordenar la disposició física del espectador a la sala d’exhibició.

Ah! Però no només l’ordre físic era la seva funció. Proveït de la seva particular arma, una llanterna (nosaltres en dèiem “pila”), s’encarregava també de mantenir l’ordre moral i el decor degut en un lloc públic. Reprimia les actituds poc convenients, fins i tot impúdiques d’aquells espectadors/es que en lloc d’exercitar els sentits de la vista i l’oïda, es donaven amb fruïció a l’ investigació del sentit del tacte i fins i tot del gust . Quan aquestes situacions eren detectades pel acomodador, els infractors/es eren enlluernats pel focus acusador de la llanterna i amonestats o fins i tot expulsats de la sala. Acomodar. Verb encantador. Posar al lloc. Acomodador ofici curiós
Rafel Baitg
 

MAR MENOR


A mediados de noviembre del año pasado y antes de incorporarme a mi actual puesto de trabajo, me fui una semana al Mar Menor. Largo viaje en tren (casi seis horas desde Tarragona a Murcia). De Murcia autobús hasta el Mar Menor. Fui a Los Narejos, una pedanía de Los Alcázares. A descansar, leer, pasear, tomar un poco el sol y darme algún bañito.
Ambiente, dada la época del año en que viajé, poco, aunque parece ser que en verano está a tope. Hay zonas totalmente turísticas, llenas de pizzerías, pubs tipo inglés y restaurantes de todo tipo (comida japonesa, pakistaní,  indú...) Y como una semana da para bastante, aproveché para hacer las inefables excursiones.
Una mañana cogí el autobús y me planté en Murcia a pasar el dia y conocer la ciudad. Visitas ineludibles son el Museo Salzillo, conocido por las obras que realizó para los pasos de Semana Santa y su gigantesco Belén, la Catedral, mezcla de varios estilos arquitectónicos, el palacio Episcopal o el Casino (S. XIX). Agradable resulta pasear por el centro de la ciudad y su zona peatonal y comercial (calles Traperia o Plateria) y llegar a la plaza de Santo Domingo. Ciudad aparentemente muy tranquila.
Otro día aproveché para ir a Cartagena y ver lo más característico. En el puerto se encuentra el interesante Museo Nacional de Arqueología Subacuatica y desde allí te adentras en el teatro Romano, el Augusteum o la muralla púnica. Cartagena tiene también una zona peatonal muy tranquila y con pequeñas, pero coquetas, plazas donde tomar cualquiercosa cosa.
El hotel de Los Narejos, es un hotel familiar con muy buen trato y mejor servicio. Habitación amplia, limpia y si quieres comer, te dan comida casera a muy buen precio. Las siete noches más desayuno me costó 160.- .

P.D.: Sólo un pero muy grande a este viaje. Al lado de Los Narejos se encuentra la base aérea de San Javier y desde primeras horas de la mañana, ves y oyes los aviones en prácticas de entrenamiento,  continuamente. Molesta, pero molesta más aún el sentir que los recortes que se dan en Sanidad, Educación, I+D, etc. No se dan en Defensa ni de coña. Manda huevos que diria aquel.
Chao
Fernando

Germaine Greer



El 29 de enero de 1939 nace en Melbourne (Victaria, Australia) la intelectual y escritora anarcofeminista Germaine Greer. Su padre fue un de los principales ejecutivos de aseguranzas australianas, que había sido comandante de la Royal Australian Air Force (RAAF, Real Fuerza Aerea Australiana) durante la II Guerra Mundial. Después de estudiar secundaria al selecto colegio católico irlandés para señoritas Star of the Sea Collage, en Gardenvale (Melbourne), gana en 1956 una beca y se matricula en la Universidad de Melbourne. En 1959 se graduó en lenguas y literatura inglesa y francesa. Instalada en Sydney, participó activamente en las activitades del Sydney Push, grupo de intelectual anarquistas partidarias del sexo libre al margen de matrimonios y de familias, y de las Sydney Libertarians (Llibertarixs de Sydney).
En 1963 se doctora con una tesis sobre Lord Byron (The Development of Byron's Satiric Mode). En 1964 gana una beca de la Commonwealth que le permite estudiar en la Universidad de Cambridge (Inglaterra), donde escandalizará por sus opiniones feministas y sobre la revolución sexual.
En Londres vivió la bohemia underground donde forma parte de un grupo de teatro estudiantil (Cambridge Footlights). Bajo el pseudónimo de Dr. G.escribió artículos, considerados pornográficos por la sociedad bienpensante, en la revista contracultural OZ y, con el de Rose Blight, en la satírica Private Eye. En esta época también dirige la revista Suck d'Amsterdam. En 1968 se doctora en filosofía con un ensayo sobre las primeras comedias de Shakespeare y empieza a dar clases de inglés en la Universidad de Warwick (Coventry). Ese mismo año, en Londres, se casa con el periodista australiano Paul du Feu, pero el matrimonio solo dura tres semanas y acaba en divorcio en 1973.
En 1968, también, viaja a Cataluña con el libro de George Orwell “Homenje a Cataluña” como guía buscando las improntas de los viejos anarquistas, pero la decepción fue absoluta, puesto que sólo encontró «yugos y flechas». En 1970, después del éxito de su libro “The famale eunuch”--que ha sido traducido a 12 idiomas--, decidió abandonar la Universidad de Warwick y recorrer el mundo promocionando su obra. 
Con Kenny Everett i Jonathan Routh presenta en Granada Television el programa Nice Time. Más tarde se instala en Italia y colabora en The Sunday Times. Después viaja por África y por Ásia y en Bangladesh ayuda a las mujeres violadas durante el conflicto en Pakistan. En 1972, durante una gira por Nova Zelanda, fue detenida por utilizar expresiones «ordinarias», hecho que provoca un gran movimiento de apoyo. Durante los años setenta se dedica al estudio de la historia del arte y en 1979 publica The obstacle race: The fortunes of women painters and their work. También en 1979 dió clases en la Universidad de Tulsa (Oklahoma) y fue la directora del Center of the Study of Women's Literature; entre 1981 y 1982 funda el periódico académico Tulsa Studies in Women's Literature. 1989 vuelve a dar clases en el Newnham Collage de Cambridge, pero en 1996 dimitió por una campaña contra su colega transexual Rachel Padman. El 23 de abril de 2000 fue secuestrada en su casa por Karen Burke, estudiante de la Universidad de Bath don las facultades mentales perturbadas. Actualmente está jubilada, pero conserva su puesto como profesora emérita del Departamento de Inglés y de Literatura Comparada de la Universidad de Warwick. En septiembre de 2008 participa en el «Hay Festival Segovia» donde habla sobre su educación anarquista y la importancia que tuvo la Revolución española para ella. Escribió sobre sus propias experiencias respecto al lesbianismo, la violación, el aborto, la infertilidad y el fracaso matrimonial. En diversos libros mantiene la tesis de que la familia tradicional, nuclear, urbana y consumista reprime la sexualidad femenina y la convierte en un eunuco. Reivindica una sexualidad desinhibida y sin prejuicios
Mercè

MARGUERITE ASPÈS

El 26 de enero 1901 nace en el Distrito X de París la militante anarquista y sindicalista revolucionaria Marguerite Aspès.
Sus abuelos eran inmigrantes italianos de Venecia y de Milán --el padrino Carlo combatió con Garibaldi—y su padre Charles Aspès trabajaba de carpintero ebanista; su hermano mayor Charles también fue militante libertario.
A principios de los años treinta milita en la Confederación General del Trabajo Socialista Revolucionaria de Alger. El 18 de diciembre de 1931, encabezados por el inspector de la Seguridad Filippini, la policía entra sin ningún mandato judicial para un registro en una oficina de uno de los sindicatos de la Bolsa de Trabajo de Alger mientras se realizaba una clase de esperanto y ella, sin pensarselo, sacó un revólver de la bolsa y dispara contra Filippini, fallando el tiro que fue a parar al suelo.
Aspès había denunciado días antes en el periódico République el alzamiento policiaco a los trabajadores extranjeros a la salida de la Bolsa del Trabajo. La prensa argelina calificó a la militante anarquista de «comunista» y el secretario del Partido Comunista de Argel, en vez de defender a la luchadora y denunciar la intrusión policiaca de la policía en la Bolsa del Trabajo, emite un comunicado en Presse Libre del 20 de diciembre calificando Aspès de «enferma». Cuando la guerra de España, marchó a la Península para defender la Revolución y volvió en Francia el abril de 1937. De una gran sensibilidad artística, amante de la pintura y de la música, Marguerite Aspès se suicidó el 7 de julio de 1937 en Foix al enterarse de la muerte de su compañero Leopold.
 Mercè

"Libertatd" - Carolina Coronado


Libertad” és un poema escrit per Carolina Coronado, a Almendralejo (Badajoz), el 1846. Diu que les celebracions dels homes per una renovació política de tipus lliberal no afecta a les dones. “Para nosotras no hay fueros”, diu, i segueix així:
¡Libertad! ¿qué nos importa?;
¿qué ganamos, qué tendremos?:
¿un encierro por tribuna
y una aguja por derecho?
¡Libertad! ¿de qué nos vale
si son los tiranos nuestros
no el yugo de los monarcas,
el yugo de nuestro sexo?
¡Libertad! ¿pues no es sarcasmo
el que nos hace sangriento
con repetir ese grito
delante de nuestros hierros?
¡Libertad! ¡ay! para el llanto
tuvímosla en todos tiempos;
con los déspotas lloramos,
con los tribunos lloraremos,
que, humanos y generosos,
estos hombres, como aquellos,
a sancionar nuestras penas
en todo siglo están prestos
Los mozos están ufanos,
gozosos están los viejos,
igualdad hay en la patria,
libertad hay en el reino.
Pero, os digo, compañeras,
que la ley es sola de ellos,
que las hembras no se cuentan
ni hay Nación para este sexo.
Por eso aunque los escucho
ni me aplaudo ni lo siento;
si pierden ¡dios se lo pague!
y si ganan ¡buen provecho!”
 

 

Xerren Baleà

Mai habia parlat (o xerrat) tant català (diguin el que diguin) com aquí a Palma. Ni quan era  a Lleida ni molt menys a Vielha.
N'hi ha qui s'encaparra en dir que no parlen català a Mallorca, que ells "xerren baleà", però la veritat es que ens entenem quan parlem, i jo, ho faig en català (tot i que cada cop se m'escapen més expressions mallorquines, i això que no el parlo amb la meva familia política, però si a la feina.)
També hi ha gent que quan veuen que no parlo mallorquí, em canvien i se'm dirigeixen en castellà, jo els dic rient que segueixen en mallorquí, que els entenc, i em diuen (en castellà) que es imposible, que català i mallorquí no son el mateix.
El tema de la llengua, més ben dit, de com denominar a la llengua, está constantment en boca de tots. En el tema de la vaga de docents, on uns hi volen veure procatalans vs. probalears (tot i que aquests la major part del temps "xerren foraster"),i també en el tema delmèrit o requisit del català en la funció pública.
Qui s'ha proclamat com a defensor de baleà (com a llengua diferent del català) es el circulo balear, una fundació, una mica dels temps de "paquito", que només veient la seva pàgina web ja donen ganes de sortir corrents, ja que es poden llegir paraules tals com "adoctrinament", paraula molt propera al ministre Wert.
A molts dels membres d'aquesta associació se'ls considera forasters( tot aquell que no és balear se'l tracta de foraster) per bona part dels mallorquins.
Dels trets del mallorquí que m'agraden més, hi ha l'article salat, i si em fecin triar una expressió, triaria "barco de rejilla".
El barco de rejilla és una expressió que utilitzen els que parlen mallorquí, quan algú no vol parlar mallorquí o els desprècia la llengua, els i diuen: Sino t'agrada, barco de rejilla (crec que tothom entén l'expressió, una rejilla, o reixa, s'enfonsa).
El català es parla a Mallorca des del temps de la conquesta de Mallorca al s.XIII, aquesta fou repoblada per gent sobretot de Rosselló o de l'Empordà, d'aquí a que es conservin trets dialectals comuns, ja que per exemple l'article salat s'utilitza a algunes zones del empordà.
Tot i així, dins de l'illa de Mallorca solament, hi ha varietats en el parlar, per no dir ja les diferències amb el parlar de la resta d'illes. No parla igual un de Palma, que un de Manacor o de Pollença, i com passa a molts llocs, no parlen igual a ciutat que a poble. El parlar dels de poble és molt tancat i de vegades costa una mica d'entendre.
A la conclusió a la que arribo és que, els que parlen mallorquí, veuen amenaçada la seva llengua pel català "normatiu", el de Pompeu Fabra. No es que vulguin parlar castellà o que vulguin que a l'escola només s'ensenyi castellà, sino que el que no volen és que se'ls imposi el català normatiu.
He pogut comprobar que, parlant el meu català de Lleida, la gent no se sent tant amenaçada, i fins hi tot els agrada veure que a Lleida (i sobretot, si parlo de poble) hi ha moltes paraules o expresions que s'asemblen molt, per no dir que són iguals.                                                              

      Mònica

 

Arxius RAW de càmera (1ª Part)

Aquest tipus d’arxiu seria un equivalent del negatiu de una foto. Contenen dades en escala de grisos sense processar ni comprimir, així com la informació de la presa de la foto (los metadatos). Se poden processar en qualsevol moment ajustant el equilibri de blancs, el rang tonal, el contrast, la saturació del color i l’enfocament entre altres coses. I sempre se conservaran les dades originals perquè les modificacions son emmagatzemades en un arxiu independent.
Per poder utilitzar aquest Plugin tenim que configurar la càmera per que arxivi la foto amb aquest format, i ha càmeres que tenen fins i tot la possibilitat de gravar al mateix temps el arxiu RAW i un JPEG
Cada càmera te un format específic encara que sigui RAW, per lo tant tindreu que mira si la vostra càmera es compatible amb la versió de Photoshop que tingueu, però sempre podreu anar a la web i descarregar la ultima versió del plugin perquè es una cosa que se actualitza sovint.
Una observació: no teniu que confondre el format RAW de Photoshop (format per transferència de imatges) amb el arxiu RAW de Càmera.
Una vegada que tinguem la foto definitiva, el arxiu processat el podrem arxivar com PSD, JPEG, PSB, TIFF, PNG, PBM, etc
Però os aconsello que la graveu amb format Digital Negative (DNG) que es compatible amb TIFF-EP i a la llarga es molt poblable que sempre tindrem algun programa que pugui llegir aquestos arxius RAW.

Metodologia:
1- copiar arxius RAW des de la targeta de memòria al disc dur, organitzar-los i donar-les noms manejables.
2- Obrir arxiu en RAW de càmera.
3- Ajustar Color
Inclou Equilibri de blancs, to i saturació. (tenim una opció de càlcul automàtic, però es millor les correccions personals), també podem aplicar correccions de ajustos guardats.
4-La resta de "herramientas" permetran corregí l’enfocament de la imatge, la reducció del "ruido", els defectes de la lent i el retoc de la imatge
5- (Opcional) Si volem aplicar la mateixa correcció a altres imatges podem guardar els ajustos.
6- No mes ens quedarà guardar-la en RAW o obrir-la en Photoshop per aplicar uns altres efectes.

Avui us mostraré la pantalla de treball i el exemple pràctic serà amb la 2ª-Part

LA PROSPECCION PETROLIFERA

Toda prospección petrolífera es un atentado en sí mismo, no entiendo la absurda  pretensión del ministro Soria  y creo que es quien tiene la cartera de industria. No se Sr Soria, desde mi humilde opinión buscar petróleo en el Mediterráneo, cerca de las islas Pitiusas o cerca de sus islas, Canarias sea rentable, destrozar el fondo marino y toda la industria del turismo que con gran esfuerzo se ha conseguido, no creo que sea la gran solución para salir de nuestra crisis. Quizá no sea el mejor turismo del mundo, pero lo tenemos, no lo destruyamos, intentemos conservarlo y busquemos mejorarlo, intentemos dar un turismo de la naturaleza que tenemos, pero no la destruyamos. No vendamos parques naturales como pretenden hacer, la naturaleza es de todos no de unos pocos.
Creo que buscar petróleo en determinados lugares es la mayor necedad que he oído y esto lo hago extensible al Ártico. Alguien de la clase política ha oído hablar de las energías renovables, porque existen. Qué pena que tengamos todos los medios para ser pioneros en estas materias y no muevan un dedo para incentivarlas. Se ha dado cuenta que aniquilar el medio ambiente es llevar a la emigración, tanto de personas como de fauna. La naturaleza es como un animal, solo ataca si se siente en peligro o tiene hambre y actualmente la naturaleza se está defendiendo, solo hay que ver los grandes desastres naturales que hay. La naturaleza se está defendiendo.
No sé, creo que no tienen ideas propias, que a nosotros nos merman cada día la liberta, pero ustedes es que no saben lo que es eso. A mí me coartarán la mi libertad, pero nunca me quitarán mi libertad de pensamiento.
Creo que todavía no se han dado cuenta que son trabajadores públicos, y un principio básico es la empatía, creo que ustedes no la tienen. ¿Y si hicieran algún curso sobre empatía y honradez?

No a las prospecciones petrolíferas en Baleares, Canarias, Ártico.

No a la venta de parques naturales.
                                                                                                          Maria Jose Ferriols

 

Cigrons estofats

Ingredients: Per a 2/3 persones

1 Pot de Cigrons cuits
1 Ceba
1 Xoricet tendre
1 Ou
2 o 3 Cullerades soperes de tomata fregida
Un raget de llet
(Si agrada una dent d’all petita)
Oli

Elaboració:

- En una cassola no massa gran es cobreix el fons d’oli i s’hi tira la ceba tallada fina per sofregir-la. Foc a mitja temperatura (si volem all, tallat ben finet, l’afegim quan la ceba ja està quasi a punt)
- Quan està sofregida la ceba i afegim el xoricet tallat a trossets petits i ho remenem perquè es faci una mica. Remenant i si convé afeixin una mica d’oli.
- S’afegeixen els cigrons (amb el suc que porten). Anem remenant perquè no s’enganxi. El foc fort al principi i l el reduïm quan vol començar a bullir. 
- S’afegeix la tomata fregida i un raget de llet. Remenem sovint.
- Finalment hi afegim l’ou (que abans hem fet dur) tallat molt petit. Un parell de minuts més i ja està.
Al servir se h i poden afegir uns daus de pa torrat. 

Per veure la elaboració en video cliqueu aqui