Quan arriben
aquestes dates, els que tenen una edat i encara treballen o han treballat a
Correus, recorden la època d’una manera particular. Les Festes de Nadal a
Correus, eren una temporada especial per la quantitat de feina que en pocs dies
es generava. Milers i milers de cartes arribaven als centres de treball, com si
d’un tsunami postal es tractes. Calia contenir –en aquest cas donar sortida- a
tot aquell allau. Contractaven a temporers com fan a les zones agrícoles a les
grans collites. En dèiem “turroners”. Però no ni havia prou per a donar l’abast.
Calia doblar torns, reforçar serveis. Més hores de feina –amb una minsa
retribució- de les que en deiem “xampanyeres” perquè alguns usuaris –concients
de l’esforç del personal de Correus en aquells dies- donaven un “l’aguinaldo”
que prenia forma d’ampolla de cava que era distribuït equitativament (?)entre
el personal. Aquell detall feia que la prolongació de jornada tingues un cert
aspecte festiu. Tot això es vivia amb molta intensitat a “la sala de batalla”
(Sala de Direcció. Era un no parar de classificar, lligar, ensacar..... Temps
era temps.
dimarts, 6 de gener del 2015
EDITORIAL
Etiquetes de comentaris:
Editorial
Ja està tot dit però...
I la
Botifarra ?
Si voltem per
algun local, generalment bars o cafeteries, on se juga a la botifarra, podreu
observar –estadística pura- que els que hi participen responen a un perfil
d’edat avançada. Això no és una novetat. Jo sempre he vist més gran a la gent
que jugava a les cartes. El final de l’etapa laboral n’era una explicació que
donava sentit a aquesta realitat. Però els joves també jugàvem. De estudiants,
al plegar de la feina, els festius...Alguna cosa ha canviat i no és pas el joc
de cartes més popular en aquestes contrades. Ara podem veure al jovent –pot ser
al mateix local- reunits i connectats tots a l’aparell mòbil, suposo que
compartint les seves jugades. Són els nous temps (que no tenen perquè ser
necessariament dolents). El que hem sabria greu és que el meravellós joc de la
botifarra, acabes a un de tants museus de l’activitat humana (etnològics en
diuen). En la era de la comunicació, el joc de la botifarra, n’és un bon
exemple de contacte. Els “xateixos” jugant al joc de la manilla, són
impagables. Penseu que és l’únic joc conegut en el que la escridassada se
l’emporta el company, no els adversaris. Una gran lliçó; és una manera de dir-li
al company: si no anem a una, no guanyarem la partida. Solidaritat, suport
mutu, valors que transmet aquest joc. De debò, tot un exemple de com sortir
guanyador junt a.... Gran ensenyança! CONTRO, RECONTRO, SANT VICENÇ!!
Etiquetes de comentaris:
Opinió
GENESIS
FOXTROT (1972)
Posiblemente, “FOXTROT” es uno de los discos más escuchados
en la historia del rock progresivo y del que más reseñas se han hecho u
escrito.
Después de que “Nursey Cryne” mostraran a un Génesis capaz
de alcanzar el umbral de su madurez estilística, “Foxtrot” fue el disco donde
esta madurez fue debidamente iniciada y consolidad. Lanzando al mercado en el mismo
año que otras joyas definitivas del genero progresivo “Close to the Edge” de
Yes, “Pictures at an exhibition” y
“Trilogy” de ELP, Focus III, de Focus. Génesis puso su propia piedra
angular para su carrera con este excelso catalogo de ideas musicales variadas e
intensas. El sonido del grupo se nota definitivamente mas agitado que nunca
antes abarcar una mayor dosis de fuerza, con respeto a la calidad de las
composiciones, estas portan la misma sensibilidad melódica de siempre pero es
patente que los arreglos y los despliegues de ingenio han llegado al punto de
la casi perfección, incluso los nuevos miembros se sienten completamente
asentados dentro de la orientación global que perfila el estilo del grupo. Phil
Collins, derrocha su versalidad y buen gusto en la batería, mientras que Steve
Hackett se muestra más suelto en sus fraseos y armonías de guitarra. Incluso su
soltura le lleva a ofrecer su primera composición acústica al repertorio de la
banda “Horizons” es una delicada serenata bucólica que refleja la arquetípica
firma de Haclett a la guitarra clásica ( aunque esta versión fue grabada con
una guitarra acústica de cuerdas de metal porque una guitarra de cuerda de
nylon no estaba disponible en el momento del registro, en fin) aunque aun hay
presentes ciertas ideas que existían cuando Anthony Phillips esta aún en al
banda, se nota que esta alineación renovada tiene un estilo propio. FOXTROT es
un buen disco progresivo, que comienza con el sonido perfeccionado del
melotron, es variadísimo, hermoso, teatral (gracias a Gabriel y su letras dramáticas)
barroco (gracias al mayor talento de la historia de la banda, Steve Hackett), poderoso
y maravilloso. Pues en todas las partes y canciones del álbum están todos los
elementos del rock progresivo. No es por moda que se considera uno de los
mejores y más bonitos albums de rock progresivo y una joya que me tiene
enamorada.
Espero que os guste, un buen regalo para esta navidad,
SEGURO
Etiquetes de comentaris:
Música
POSTCROSSING
Una manera de conèixer el
món a través de les
postals i els segells
Què és "Postcrossing"
exactament? És un projecte a través d'Internet, creat per Paulo Magalhães, que
va decidir fundar una web mitjançant la qual usuaris de tot el món poguessin
inscriure per enviar postals.
He de dir, que sempre m'ha semblat
bonic rebre una postal, però no tenia molta gent que pogués enviar-ne una. A
més d'això, un dels meus hobbies és conèixer coses sobre altres països a través
dels segells i les targetes, de manera que quan vaig conèixer
"Postcrossing" vaig considerar que era una manera perfecta
d'aconseguir aquests dos objectius.
Com funciona
exactament "Postcrossing"? És molt senzill, el primer que has de fer
és accedir a la pàgina principal: www.postcrossing.com.
Com podreu veure, el disseny de la web és simple ja que realment no necessita
res més. La pàgina està en anglès, però amb un
nivell bàsic d'aquest idioma ja podeu entendre la majoria de coses. En tot cas,
han habilitat una petita secció en espanyol on s'expliquen les normes bàsiques
del projecte: Postcrossing en espanyol.
Estar donat d'alta a la web és
GRATIS. Quan t'inscrius, només has de donar un nom d'usuari, el teu país i
ciutat, un e-mail i òbviament la teva adreça. Hi ha gent que pensa que això és
enviar postals electròniques però no és així, aquest projecte és per enviar i
rebre postals físiques.
Quin tipus de postals rebràs? Quan
et dones d'alta a la web, has d'escriure un petit text que serveix perquè et
coneguin i que serà de les parts més importants del teu perfil (és preferible
que estigui escrit en anglès). Aquí pots posar el que vulguis tampoc és qüestió
que expliquis la teva vida, però bé això depèn de cada usuari. Una de les coses
que és bo que mencionis és quin tipus de postals vols rebre (paisatges, llocs
d'interès, imatges de pel·lícules, frases, dibuixos, pintures, animals, UNESCO
etc.). En tot cas, això no suposa una obligació per a la persona que et va a
enviar la postal, simplement és un suggeriment. En el meu cas, prefereixo
postals que mostrin indrets d'interès o paisatges naturals del lloc d'on
m'estan enviant la postal. I encara que gairebé tots ho han fet, algunes
persones m'han enviat postals de dibuixos o flors i tot i així m'han agradat.
Què cal escriure a la postal? El
que vulguis, sempre de manera respectuosa i depenent de la persona a la que va
dirigida la postal. Normalment els escric un petit text explicatiu del que
poden veure a la postal. Gairebé sempre són imatges de la meva ciutat, país,
pintures, UNESCO fins i tot alguna imatge sorpresa.
Com comences a rebre i enviar?
Quan et dones d'alta a la web, el primer que has de fer per poder rebre és
enviar una postal. Posteriorment hauràs d'esperar que la persona a qui va
dirigida la registri i pugi la imatge al mur.. És lògic, no és just que
t'inscriguis amb l'única intenció de rebre. Cada vegada que sol·licites enviar
una postal, la web et proporciona la direcció d'un usuari que pot estar en
qualsevol part del món (en cap moment tens cap dret a escollir un país en
concret). A més d'això podràs veure el perfil de l'usuari i se't donarà un
petit codi, compost per dues lletres que identifiquen al teu país i una
numeració que sempre serà diferent per cada postal, exemple: (ID ES-314123).
Això ho hauràs d'escriure en la teva postal i així la persona que la rebi la
podrà registrar.
Finlàndia emissió especial de quatre segells basats en "Postcrossing |
Sabràs qui t'envia una postal
abans de rebre-la? No. Aquesta serà una de les sorpreses, normalment reps una
postal per cada postal que tu has enviat i ha estat rebuda. A vegades es
produeixen desajustos i de sobte reps més de les que has de rebre, però després
fins que no tornis a equilibrar les teves estadístiques no tornes a rebre.
Tots els usuaris veuran la teva
adreça? Aquesta és una de les preguntes que a mi més m’espantaven a inscriure,
però no és així. La meva adreça només la veuran els usuaris que hagin d'enviar
una postal, quan l'hagis rebut la teva adreça desapareixerà fins i tot dels
seus respectius perfils.
Per què m'agrada
"Postcrossing"? Principalment per l'emoció que és veure que algú ha
dedicat part del seu temps ha escriure't una postal i descobrir ciutats del món
que no tenia ni idea que existien. A més és bo per a practicar l'anglès, aquest
és l'idioma que sempre es fa servir, llevat que vegis que la persona a la qual
li escrius té en el seu perfil que parla el teu idioma. I no només rebre
emociona, també quan sol·licito una postal m'entusiasma pensar a quin lloc he
d'enviar la meva postal. A més no és un hobby car (depenent de quantes postals
vulguis enviar), jo acostumo a enviar 25 postals al mes i em resulta molt barat
(Espanya seria 0,38 €, Europa 0'76 € i la resta del món (Àsia, Amèrica, Àfrica,
Oceania) només són 0,92 € (segons les tarifes postals vigents de 2014).
¿El pitjor? Esperar que el
destinatari de la teva postal la registri. Depenent de a quin país va dirigida,
les meves postals poden trigar de 7 dies (per exemple: Alemanya, Holanda o en
ocasions EUA), a 40 dies o més (per exemple: Rússia i la Xina són les que més
solen tardar-me). També depèn de vegades si l'usuari la registra immediatament
o es pren el seu temps.
Avui ja som 511.225 membres de 212
països. Cada hora s’envien 1.295 targetes postals.
Us animeu a formar part d'aquest projecte?
Antoni Boneu Puig
Unitat de Distribució
Etiquetes de comentaris:
Xiflatelics
ATENAS
Hace unos
cinco años que realicé el viaja a Atenas, conocida por su arte, pero que
indudablemente es mucho más para bien y para mal.
Plaza Syntagma |
La ciudad es
bastante extensa y en muchos casos caótica, sobretodo en relación con el
tráfico. No estás seguro ni en la acera ya que las motos la toman como otro
carril más. Y de cruzar por un paso de cebra, olvídate a no ser que te gusten
los deportes de riesgo extremo. Pero no todo es malo. Hay unos barrios
preciosos con sus callejuelas estrechas, semipeatonales, llenas de tiendas de
todo tipo, bares, restaurantes. A mí en concreto me gustaron especialmente los
barrios de Plaka, Monastiraki y Psiri.
En cuanto al
arte, te puedes aburrir de ver tanto. Un día fui, cerca del hotel donde me
alojaba, al Museo Arqueológico Nacional (precioso). Fui a la hora de la
apertura (las 8 de la mañana) y un buen rato tenía una sensación rara al estar
solo en las inmensas salas.
El centro
neurálgico de la ciudad es la plaza Syntagma, donde se encuentra el Parlamento
y su famoso cambio de guardia. De aquí salen unas de las más importantes
avenidas y calles de Atenas, como Ermou donde tienen las grandes marcas
comerciales de ropa, joyerías sus elegantes tiendas. En mitad de esta calle hay
una pequeña pero hermosísima iglesia bizantina (hay unas cuantas más repartidas
por la ciudad) Si quieres seguir de museos recorriendo el precioso Museo de
Arte Bizantino y Cristiano, la Pinacoteca
Nacional , Museo Numismático, y así hasta la tira.
Templo de Erecteion |
Una visita
obligada es la colina de Lycabeto a la que se puede subir a pie o en un
funicular que va por dentro de la colina y cuando llegas arriba contemplas unas
magníficas vistas de la ciudad y de la Acrópolis.
Y por supuesto la visita obligada a esta última es
inexcusable. Los Propileos, El Teatro de Dionisos, el Erection y el Partenon
hacen un conjunto magnífico. Aquí se encuentra también el gran museo de la Acrópolis
(lamentablemente cerrado por obras cuando yo estaba). El precio de la entrada
fue de 12 € pero aparte de la
Acrópolis vale para visitar el Agora Romano, la Antigua Agora , el cementerio
Keramikos o el magnífico Olympeion con sus esbeltas columnas corintias.
Otra visita
interesante es, cerca de la plaza Syntacma, lo que se denomina los Tres Templos
de la Cultura. Están
uno al lado del otro (Biblioteca Nacional, Universidad y Academia).
Y si te gusta
el deporte y la historia, a visitar el Estadio donde se celebraron los primeros
Juegos Olímpicos modernos de la historia (1898).
Iglesia Bizantina |
Y para acabar
la excursión de rigor. Coger un metro en la estación Syntagma o en Monastiraki
y en unos 20 minutos estás en El Pireo, considerado como el puerto de Atenas.
Pero tiene entidad propia y más de 200.000 habitantes. El metro te deja junto
al puerto comercial y atravesando la ciudad das al puerto deportivo y a la zona
de playas. Agradable paseo por una zona llena de tiendas y restaurantes. Por lo
que vi pocas cosas más interesantes.
Alguna bonita iglesia bizantina, algún museo y suficiente. Eso sí en cuanto al
tráfico no hay ninguna diferencia. Peligro contínuo.
Anedio
Fernando
NOVA YORK, LA CIUTAT QUE MAI DORM...NI S'ASSEU PER MENJAR.
Fa poc, he tornat de
passar les meves vacances a Nova York, i tot i que era el segon cop que
hi anava, ni un sol dia m'ha deixat de sorprendre la ciutat o la gent que hi
viu. Ara ho he vist des d'un altre punt de vista. Certes coses havien perdut
aquell encant o màgia de veure-ho per primer cop i d'altres les he vist des
d'un punt de vista mes madur, ja que de l'altre viatge han passat 7 anys, i la
veritat és que la vida ha donat alguna que altra volta desde llavors. Fins hi
tot, la companyia ha estat diferent. Però ho he disfrutat, tant o més que el
primer cop.
Nova York és la ciutat
de les pelis i les sèries. De fet, quan passejes no només pels llocs més
emblemàtics com pot ser Central Park, sino per altres carrers o centres
comercials, et dóna la sensació de que ja has estat allí, pel munt de vegades
que ho hem vist per la televisió. De fet, fins hi tot hi ha gent que fa tours
de pel.licules, visitant els escenarias mes emblemàtics d'aquestes, o buscant
la casa de "fulanito" o el bar de "sutanito".
I si, és veritat, Nova
York és la ciutat que mai dorm. Pots comprar o menjar a qualsevol hora del día
o de la nit, però també es la ciutat on es complicat trobar un lloc per
seure i poder menjar tranquil.lament (que no sigui en un restaurant car).
La ciutat està plagada
de Deli's. Llocs on venen menjar a pes (que et serveixes tu mateix dins un
tupper), una mica al estil buffet. Hi ha vitrines d' amanides, menjar
calent (carn, pollastre, purés, verdures, etc) i de fruites. Es bastant
econòmic, però t'ho has de menjar al carrer o bé emportar-t'ho a casa o a la
feina. En tema de menjars, cada dos metres, sense exagerar, hi ha alguna
paradeta de les de hotdogs, així que es imposible morir-se de gana.
A Nova York, al
contrari del que diu molta gent, no es menja malament. Últimament han
proliferat molt els mercats de pagesos y la cadena WholeFoods, que ven menjar
orgànic i eco i bio i tot això que està tant de moda. També hi ha moltes
parades de fuita fresca pel carrer, i la veritat es que fa molt bona cara. Et
convida a menjar-la.
Menjar a Nova York
tampoc es car. A la vista està que et pots gastar el que vulguis. Pots anar a
restaurants i deixar-te 200 dólars, pero també pots menjar per menys de 30 dólars
o inclús de 20, y no significa que sigui menjant una hamburguesa o menjar
basura. En alguns dels llocs on venen menjar a pes, vam menjar pollastre amb
puré i arròs mes una beguda cadascu per menys de 20 euros (com uns 15
euros)
Com a emblema cosmopolita
que és, sempre hi ha turistes per tot arreu on vagis, i ni tan sols matinant
t'estalvies fer cues. Mes cues que a Port aventura un cap de setmana
d'Agost.
Pero New York es New
York y es màgica, i enganxa i vols tornar-hi una i altra vegada, no només per
comprar, ja que és el paraís de les compres (cada cop menys ja que el dólar es
va fent fort) sinó també per passejar pels seus carrers i parcs. Menjar un
canoli a Little Italy, flipar amb les coses tant estrambòtiques que venen a
Chinatown, veure el "ajetreo" de Wall St., passejar i disfrutar del
luxe de la 5ª Avinguda, mirar, admirar i remirar les llums de Time's Sq,
demanar un "slice" de pizza i menjar-lo al estil americà, doblegat
per la meitat mentre t'asseus en un dels centenars de parcs i espais verds
que hi ha a la ciutat. Patinar sobre gel, anar amb bici per Central Park, donar
de menjar als esquirols, creuar el pont de Brooklyn per veure com cau el dia,
perdre's durant la tarda en llibreries de segona mà al Village o simplement
gaudir del silenci assegut als bancs de les escales de la biblioteca veient
passar la gent.
Així que, tot i la
mandra de creuar l'atlàntic durant 7 hores dins d'un avió i la poca gràcia que
em fa volar, ho tinc decidit. No se quan, pero se que tornaré a New York, tal i
com ho sabia després de tornar d'allí el primer cop.
Mònica
Etiquetes de comentaris:
Des de Ses Illes,
Viatges
EL PILAR AL SOLSONES
Aquest any
el dia 12 d’octubre, festa del Pilar, vaig anar a celebrar el dia de la patrona
de Correus amb els companys de Solsona.
Enguany, però, era un dia
especial, ja que es complia mig segle des que
el Sr. Josep Porredon va iniciar aquesta celebració al Solsonès. La
celebració, que començà l l any 1964, ha mantingut l'esquema inicial, tot i el
pas del temps. La trobada va sorgir de manera informal fent un dinar anual a
Solsona, només amb els treballadors de l’oficina de la capital comarcal. Més
tard, es van afegir els altres carters de la comarca. El primer any que es va
fer la celebració fora de Solsona va ser a Cambrils. A partir d’aquí, la
trobada passa a ser itinerant, cada any se celebrà en un poble diferent del
Solsonès i la festa esdevé més formal. A més, a cada trobada es canvien els
organitzadors, però sempre són un carter de Solsona i un carter rural.
Una
cinquantena de treballadors i familiars van assistir a Missa. Un cop acabat
l'ofici religiós es van celebrar un dinar, es va projectar un audiovisual fent
un petit recull de la vida de la gent que durant aquests 50 anys ha treballat a
Correus i com cada any es va fer l’homenatge al personal
que es jubila a la demarcació. La celebració va ser molt agradable un dinar que
destacà pel bon ambient i els detalls,
es notar que les organitzadores d’aquest any eren dones (La Florentina, la
Dolors i la Pili), la trobada serveix
per estrènyer els Llaços d’amistat entre tots els assistents. Els temps canvien, les festes religioses cada cop
costa mes de celebrar-les. però fa 50
anys que ells es troben, per cadascú la trobada tindrà un sentit diferent, però el que està
clar que tots tenen ganes de compartir una estona amb els seus companys, fora
de la feina, xerrar d’aquelles coses que el dia a dia no els hi permet parlar
amb tranquil·litat.
Aquesta festa els
cohesiona com a grup, i els permet mantenir el contacte amb els companys
jubilats, Jo des d’aquestes ratlles vull
FELICITAR-LOS de tot cor i DESITGAR-LOS que continuïn celebrant
aquesta festa molts anys mes.
Jordi Molins
Etiquetes de comentaris:
Festes
RELATS (de tardor)
Dos quarts de cinc.... ja arribo tard... com sempre, tenia
cita a un quart de quatre.... no diran res però me sap greu, sempre cinc minuts
més per acabar un paper, una trucada .. soc incorregible...
Ja veig la porta del salo de bellesa.... va...va... aquest semàfor no és fica amb verd.... accelero el
pas... ja hi soc... apunt d’obrir la
porta, me crida l’atenció un cartell “ avui dia del client... massatges a meitat
de preu” per un segon el meu cervell diu: OHHH... estaria bé, però no tinc temps faig tard,
desestimo la opció.
Entro sufocada - Hola- hem diu la Georgina, una noia rosa,
ben plantada, no tindrà mes de 22 anys, amb una rialla tota amable . Li
contesto: Hola, perdona pel retràs. - No
hi ha problema, hem respon, avui esta tranquil, la Rosanna t’espera a la cabina
3-.
Deixo l’abric, el bolsó a la taquilla i hem dirigeixo al passadís,
m’espera la Rosana, una noia molt maca, és llatina, cabells morens, pell bruna,
té els ulls marrons color de mel, menuda amb
bata blanca,ja fa uns quants anys que treballa en aquest salo i és una
de les millors. M’acull amb un gran somriure,- Hola!!, passi i sentis, que
farem avui?, hem pregunta.
Li demano excuses pel retard, manicura i pedicura, tinc un
sopar i voldria alguna cosa bonica. Mira les mans, i pregunta: el vestit que
porta de quin color es? Sopar informal, de feina, amics...?? , no sopar d’amics i vestit informal, pantalons
estrets de cuiro negre, amb brusa transparent roja, uns sostens vermells que es
veuen amb la brusa, sabata de talo negra i caçadora de cuiro. M’entres li
explico va fent-me un massatge a les mans, suaument, hem mira els ulls, i
diu... provocadora, no?, jo per un moment obro els ulls i dic SI.
Me dona una proposta molt encertada per les ungles “vermell
pasión” , i jo afirmo, té unes mans que son una meravella, primer me fica una
crema des dels colzes a les mans fen massatges suaus de dalt a baix... acaricia
els meus braços, poc a poc, sense pressa... m’estic relaxant.. tot el que m’he angoixava
feia una estona va desapareixen , el drama dels bancs, papers, clients, ja
queden una mica més lluny... la Rossana es dona comte que m’estic relaxant i
pregunta – no voldria fer-se el massatge que tenim avui pels clients - afirmo, però
he arribat tard i ja deveu tenir-ho tot ocupat... li comento... - ella respon, crec que li aniria molt be, esta
molt tensa i per una bona clienta com vostè, sempre hi ha lloc. Miro l’hora en un petit rellotge que hi ha sobre la còmoda. Les cinc, a les set he quedat , penso, aniré
justa però m’apeteix. La Rossana me torna a insistir... i jo dintre del meu mar
de dubtes accedeixo a fer-me el massatge.
Para de fer-me els massatges als braços, i surt de la
cabina, passat cinc minuts torna a entrar acompanyada de la Liu, hem comenta si
m’importa que el massatge el faigui la
Liu, es una experta amb massatges orientals i creu que el millor per relaxar-me
és amb pedres calentes i olis essencials. Ella desprès acabarà amb la manicura
i pedicura. Jo li dic que –si- cap problema, el que li sembli més be. La Liu,
es una noia molt i molt menuda asiàtica, amb ulls molt rasgats, cabells negres
lluents agafats amb una cua, porta una mica de coloret a les galtes que sobre
surt amb la seva pell blanca com la neu, la Liu me invita que me despulla del
tot, me dona una tovallola blanca, i amb molta prudència, jo obeeixo del tot,
me trec la faldilla, les calces, la brusa i els sostenidors, me quedo nua del
tot envoltada amb la tovallola, la Liu m’indica que hem tomba de bocaterrosa,
me treu la tovallola i fica una de petita sobre el cul.
Aquella situació me produeix plaer, abans quan la Rossana me
feia carícies ja havia notat una excitació plaentera, però ara aquí bocaterrosa
.... la Liu m’explica que començarà ficant-me oli de roses... fa una olor
impressionant.. esta una mica calent.. les seves mans menudes comencen a
recorre el clatell.. les espatlles... cap als braços... mans... esquena.... baixa
i puja per tot el meu cos aquestes mans menudes i a la vegada fortes,
sensuals... cap a les cames fins als peus... del clatell... les espatlles...
columna... cames i peus....les olors me inbaeixen els sentits... les mans... me
produeixen plaer... sento que m’excito. Miro de controlar els meus sentits...
Ara la Liu me demana que hem gira... ho faig amb un segon...
continua passant les seves petites mans pel coll, clavícula, mans..
pits...cames...peus...baixa’n suament... pujant suaument... la meva excitació
cada vegada es mes gran...les olors .... la calentor dels olis, ara fa olor de gessamí...
no vui que s’acabi aquest massatge, penso.
Me torna a demanar que me giri, segueix resseguint-me el
cos... ara me fica les pedres calentes sobre tota la columna.... quina
agradable sensació.... m’entres ella me fa massatge al coll i espatlla... el
meu desig es tant que els meus efluvis surten...
Passat, no se els minuts, la Liu, es fica davant meu, fa una
reverencia i me comunica que ja esta i si m’agrada’t... jo no se que dir-li ni quina cara tinc... crec
que ella s’ adonat de tot..
M’alço hem fico un barnús , entra la Rossanna, me mira als
ulls fa una rialla i una pregunta amb afirmació,- be, no???
Surto del salo de bellesa nova, quina experiència... repetiré
de segur...
Dana
Etiquetes de comentaris:
Relats
PORQUE SEMOS ASINA
Antonio
Gallardo “Colorín” (Campanario, 1952)– Voz
Paco
Consuegra (Lleida 1948)– Guitarra
Angel Castro
(Santa Cruz de Mudela – 1948) – Laúd
Angel Castro
es funcionario de Telégrafos jubilado.
ElCOP.- ¿Cómo fue de
empezar con esto de la música? ¿Cuando vinisteis a Lleida?
Antonio Gallardo.- Casi desde que tenía uso de razón. Con mucha
timidez, porque casi me escondía. De adolescente cantábamos cuando nos
juntábamos con amigos, en fiestas, etc. porque allí en el pueblo no había coros
o grupos que hicieran música. Entonces sólo se escuchaba música por la radio; en
los programas de canciones dedicadas. Eran los años sesenta y ponían tanto
canción tradicional o popular, como música moderna. Me encantaba Rafael –aunque
me cohibía un poco por las formas que tenía de expresarse.
En el año
1970 vine a Cataluña a trabajar primero a Tarragona y diversas poblaciones,
hasta que acabé en Lleida después de la mili ya en 1974.
Paco Consuegra.- Yo nací en Lleida, dcerca de la Costa del Jan. Empecé
tocando el laúd hace unos 52 años, en la
Banda de Educación y descanso. Me enseño un hombre que era ciego. No hice
ningún estudio de música. Entré en la Rondalla de San Martín, y empecé a salir
con amigos que tocaban la guitarra y me aficioné. Montábamos grupos y tocábamos
en locales parroquiales. El primer grupo se llamaba “los Infantes”. Era un trío.
Poníamos una pastilla y cuerdas metálicas y sonaba como una guitarra eléctrica.
Ensayábamos en un almacen cerca del cementerio, después de trabajar. Hacíamos
las canciones de la época (mediados de los sesenta). De los Sirex, Los
Mustang...etc. Después hicimos un grupo de Rumba que se llamó “Los Flamencos”.
Peret estaba de moda. Poco tiempo después entre de funcionario y no estuve en
ningún grupo concreto. Eso sí la guitarra iba siempre conmigo.
Angel Castro.- Empecé tocando el laúd. En Santa Cruz de Mudela iba
a un colegio de Jesuitas que tenía una rondalla. Allí estudié solfeo. Cuatro de
la rondalla formamos un grupo llamado “Los Ecos”. Hacíamos lo que se llamaba
entonces música moderna. Pero antes de debutar, entré en Telégrafos y ya no
continué en el grupo. Ellos siguieron con un cierto éxito.
Vine a Lleida
en 1966 pero me quedé definitivamente en el 1971 después de hacer el Servicio
Militar. Ya tenía novia en Lleida. Entonces dejé la música. Sólo tocaba con
compañeros de Telégrafos, en las fiestas, comidas, etc.
ElCOP.- ¿Cómo os conocisteis los tres?
A.G.- Conocí al Paco en la asociación Terraferma, que era
una escisión de la Casa de Andalucía. Yo conocía al presidente desde hacía
tiempo. Había un guitarrista con el que cantaba, pero el tocaba mucho del
folclore andaluz, Sevillanas...etc. y a mi no me iba mucho aquel estilo.
Entonces vi tocar a Paco y me interesó mucho la forma y la calidad que tenía de
tocar la guitarra.
P.C.- Entré en la Casa de Andalucía en el año 1999 por un
anuncio en el periódico. Necesitaban un guitarrista. Iba también a ensayar al
Terraferma y una temporada también estuve en un grupo que se llamaba “Akai” que
también surgieron de ese centro.
A.G.- Hasta que tomé contacto con los andaluces, no había
hecho nada. En 1984 formamos la Casa de Extremadura, que pasó por distintos
locales hasta el actual. Cantaba en la fiestas y actos o simplemente tomando
unas copitas en algún bar. En la Casa de Extremadura, montamos también una peña
de l’Aplec del Caragol y ya más adelante la rondalla a la que se incorporó
Paco.
A.C.- Conocí a
Antonio y Paco hace 8 o 9 años a través de un socio de la Casa de Extremadura
que cantaba en la Rondalla. Entre a tocar el laúd en la Rondalla y empecé a
venir alguna tarde a escuchar a Paco y Antonio cuando ensayaban. Siempre
acompañado del laúd.
A.G.- Paco y yo tocábamos mucho flamenco. Cuando
conocimos a Ángel, introdujimos el laúd y pasamos a hacer más tipos de músicas
y ritmos. El laúd le da un toque muy nuevo a una formación como la nuestra.
Ahora hacemos muchos tipos de canciones. Nos atrevemos con todo. Así nació
“Porque semos Asina”
ElCOP.- ¿Cómo fue de grabar un CD?
A.G.- Fue gracias a Francesc Pané. Era concejal en el
Ayuntamiento y se preocupaba mucho de las Casas Regionales. Venía a menudo por
el Centro Extremeño, y nos oyó a Paco y a mí. Le gustó mucho y nos propuso
grabar un disco. Se hicieron muchas copias y se distribuyeron por las Casas
Regionales. Fue el primero; allá por 2006. Ayudó a que fuéramos más conocidos.
Después en el
2011, ya con Ángel, hicimos otro –producido por nosotros mismos- y lo
comercializamos junto con el primero porque el primero no se podía vender.
El que hemos
hecho último, “Recuerdos”, ya refleja el cambio en el repertorio, que es muy
amplio (habaneras, pasodoble, fado,...).
A.G.- No. Paco sí tiene una letra “Tanguillos de Lleida”,
y varios amigos míos, como un maestro de Campanario que me dio clases, que han
hecho letras para que las cantara.
ElCOP.- ¿Cómo dais a conocer vuestra trabajo,
conciertos, radio..?
A.G.- No hay muchas oportunidades. En el Centro Extremeño
y en algunos eventos a los que nos invitan, normalmente relacionado con las
Casas Regionales. En general les instituciones, no nos ayudan mucho. Prefieren
contratar a artistas más conocidos, aunque sean peores, que no llamarnos a
nosotros que somos de aquí.
En la Radio
pasa un poco lo mismo. Tuve ocasión de conocer a Justo Molinero de Radio
Teletaxi, pero ha programado poquísimas veces nuestra obra.
Hacemos esto
porque nos gusta. No buscamos lucro.
ElCOP.- ¿Vuestra experiencia viviendo en Lleida como
la consideráis?
A.G.- Buena. Aquí hemos formado la familia, hemos
trabajado y se nos trata bien. No hay ningún tipo de discriminación.
A.C.- Si no
hubiera estado bien hubiera pedido el traslado. En el año 1978, fundé el Torneo
de Telégrafos. Una competición de fútbol para veteranos que continua y es un
referente deportivo de primer orden en estas tierras. La Asociación de
Telegrafistas, me concedió la distinción “KDO” en reconocimiento a mi labor,
por extender el nombre de Telégrafos.
DISCOGRAFIA:
Antonio “Colorín y Paco Consuegra
“Entre Lleida
y Extremadura” - 2006
“Porque semos asina”
- “Entre
Lleida y Extremadura” (Vol 2) – 2011
- “Recuerdos”
2014
Etiquetes de comentaris:
Entrevista
Martina Castells i Ballespí
(Lleida 1855 –
1884)
Si ens traslladem
a temps llunyans, les dones no podien cursar estudis, no més tenien privilegis
el homes, però Martina Castells, va ser la primera dona que es va llicenciar
amb medicina al estat Espanyol, no va ser fàcil ja que per aquella l’època les
dones nomes podien tenir coneixements com a llevadores , sanadores,
coneixedores de remeis naturals, etc.
Va ser al 1868, on
va poder optar a cursar estudis universitaris, el canvi de govern facilita que les
dones puguin estudiar carreres científiques, això comporta una giravolt a la
vida de Martina, on reprèn els seus estudis, acabant el batxillerat a
d’Institut de LLeida, per ingressar al setembre ce 1877 a la Facultat de Medicina a
Barcelona, allà va coincidir amb dos dones més cursant estudis - Maria Elena
Maseras i Dolors Aleu-, quatre anys més tard, al 1881, és llicencia, i abans
d’acabar ja insta papers amb Madrid per obtindré el títol.
Però el Ministeri
de Foment, encarregat d’aquest assumptes, la seva resposta va ser negativa, dient
“ situació anòmala i il·legal, fruit de la ignorància i la superstició” i qualifica
la negativa de que les dones facin l’examen de llicenciatura.
Acabats els
estudis i juntament amb Dolors Alleu, sol·licita el examen de llicenciatura de
medicina al juny del 1881, però no obté permís fins l’abril de 1882.
Martina, es
doctora al octubre de 1882, amb la tesi “Educación fisica, intelectual y moral
que debe darse a la mujer para que contribuya en grado máximo de perfeccion y
la dicha de la Humanidad
a Madrid” , aquesta provoca un gra reso mediatic als diaris de l’època, on
aquest pas es tant important com la incorporació de les dones a cursar carreres
on el l’època sols eren pels homes.
El seu padrí va
ser el doctor Josep de Letamendi, escriu a la premsa la bona rebuda de la Martina per parts dels
estudiants, a pesar de que molts titllen de poca-soltada que una dona pugui
exercir medicina trontollant els mes classistes
davant una dona amb empenta i que aspira de sortir dels tradicionals
fogons.
Martina es dedica a la pediatria , però va ser poc
temps ja que és va morir molt jove al 1884.
Mercè Boldú
Etiquetes de comentaris:
Dones
LAS ESTADÍSTICAS EN EL HANDBOL
La confección de las estadísticas
de un partido de Balonmano es una de las tareas a realizar por parte del
ayudante del entrenador o bien por el delegado del equipo. En ella se plasma el
desarrollo del partido al menos en los aspectos más tangibles, como pueden ser
los lanzamientos de los jugadores a portería, y las paradas de los porteros, así
como las recuperaciones y pérdidas de pelota, más los rebotes a favor y en
contra.
Para realizar esta tarea
y poder sacar de ella el máximo provecho de la información recogida, es
fundamental coordinarse con el entrenador del equipo, ya que es la persona que
mas trabajara con la información que se
pueda extraer de los datos recogidos. El será la persona que nos indicara que
datos que se deberán de tomar y que serán de su interés. Los datos pueden referirse a aspectos
generales del juego, o bien centrarse en algún aspecto en concreto, e incluso en
algún jugador en particular o línea del equipo.
A la hora de confeccionar
la estadística son muy importantes las plantillas que se han de hacer servir
tanto para la recogida de los datos, como para su posterior exposición. Sirva a
modo de ejemplo las siguientes:
De recogida de datos:
Recogida de datos |
Eugenio Aguilá
Etiquetes de comentaris:
Esport
REFRENDO
Avui que és parle molt d’aquesta paraula, en el nostre argot postal el REFRENDO ja te
uns quants anys ( fins i tot abans que no
estes tant popularitzada)
Refrendo: és la acció de estampar el segell de dates
sobre l’enviament postal. Per així donar validessa al enviament amb data.
G20
Si parlem de G20, el podríem definir com: El grup de vint anys (G-20)
és un espai de reflexió i un fòrum per a la cooperació, on els països membres
discuteixen temes relacionats amb el sistema financer internacional,
estabilitat econòmica i el creixement. Participen els països industrialitzats i
les economies emergents. aquest grup de països és crea per als voltants de 99,
amb els primers integrants del G7,
Però aquesta definició no
es de la que volem fer memòria, a Correos des de fa moltes dècades hem tingut i
tenim impresos amb aquest nom, tots ells relacionats amb l’enviament de diners,
però el G20 acompanyat del G21, va ser un dels impresos més importants
contablement parlant, mes coneguts com “la sabana o llençols”, la seva funció
era contabilitzar dia per dia els moviments dels girs ordinaris, urgents, ioc,
fnass, etc... tant de admissió, pagament o retornats, on temps enllà els mes agosarats
de la historia eren capaços de sumar sense calculadora les sumes amb columnes i
quadra’n tot el sistema contable de l’oficina.
També dir, que la nostra
oficina està en un grup que es diu G18 actualment, algun temps també vam ser
G20, on formen part les oficines de la gerència amb mes ingressos o categoria
important.
Així doncs..... es veu que
aixó de la globalització, nosaltres contablement i de representació ho tenim ja
fa molts anys.... casualitat o no, el G20 i el G21, va desaparèixer amb arribar
l’era informàtica, on el sistema ja té totes les dades i no fa falta anar
l’últim dia del mes a la tarda a l’oficina per quadrar contablement .
Com de “G” ni hi han molts
un altre dia parlarem d’aquells que possiblement el nostre record sigui mes
present...
Visca el “G”
SOL I SERÈ
Èxtasi. Llum. Clavell. La matinada.
Sol i serè per vies innombrables.
Absent i aci varat de quatre potes
Com un vaixell a les aigües del port.
Èxtasi. Llum. Ancorat i salvatge
Amb un dolor que estranyo i no sé dir,
I el tintineig de les noves paraules.
Et sento lluny i entristit cor caduc,
(només vint-i-tres anys) però caduc.
I toques (com et toca!), lleu,
La llosa del silenci!
Mut. Te n’adones? Cec
De mirar i de parlar. Calla. Ja ho sé.
Et sens ombra vivent amb dret a ser
Només un pensament pul·lurador.
I n’estàs tip; i n’estàs fart; i
n’estàs plé.
(Ànima meva: Quin Nord caldrà seguir).
N’estic cansat. (Quin Nord
retrobarem?).
Ànima meva: Calles. Com el glaç.
Èxtasi. Llum. Clavell. La matinada.
(Roda d’un temps contra el temps et
baralles
Sol i serè per vies innombrables)
(De: “Els passos”)
Jordi Guasch - 1974
Etiquetes de comentaris:
Poesia
RIO ABIERTO
Ed. Plec
Lleida 2014
És un recull de fotografies de Ander Maishkyn (Miguel Castellano) acompanyades de tetxs de Ester Bravo. La darrera publicació de Plec. Tant unes com els altres amb una extraordinària qualitat.
"La resonancia de dos formas de entender y expresar, que permite llegar allí donde uno solo no puede"
Si us interessa podeu demanar-lo a:
pleclleida@gmail.com
Lleida 2014
És un recull de fotografies de Ander Maishkyn (Miguel Castellano) acompanyades de tetxs de Ester Bravo. La darrera publicació de Plec. Tant unes com els altres amb una extraordinària qualitat.
"La resonancia de dos formas de entender y expresar, que permite llegar allí donde uno solo no puede"
Si us interessa podeu demanar-lo a:
pleclleida@gmail.com
Etiquetes de comentaris:
Llibres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)