Editorial Núm IX

Definició de “prima” per la  Real Academia Española

3- respecto de una persona,  hijo o hija de su tío o tía.

8.-cantidad extra de dinero que se da a alguien a modo de recompensa, estímulo, agradecimiento, etc…

9.-cantidad que el cesionario de un derecho o una cosa da al cedente por añadidura de coste originario.

5.- persona incauta que se deja engañar o  explotar fácilmente

                    Etc….

     ¿¿¿¿¿¿¿¿¿  Som uns “””primos”””????????

Núm. IX - Maig-Juny 2012

JON ANDERSON

“OLIAS OF SUNHILLOW” (1976)

El nom de Jon Anderson està íntimament lligada a la de YES, una de les bandes més decisius i influents en la història del Rock progressiu. La llegenda explica que Anderson (nascut John Roy Anderson, 25 d’octubre de 1944, Anglaterra), va treballar en una granja i conduïa un taxi abans de crear la seva primera banda, Tere Warriors, amb el seu germà Tony el 1967. Duran 30 anys Anderson ha contribuït àmpliament als àlbums de diversos artistes i projectes, prestant el seu talent vocal a la tall de Vangelis, Kitaro, Mike Oldfield, John Paul Jones, Tangernine Dream, Toto, així com als seus companys de YES, els seus àlbums en solitari. Malgrat els seus nombrosos compromisos, Anderson va trobar temps per fer 13 àlbums en solitari de particular interès és el seu àlbum debut com a solista i l’obra mestra “OLIAS OF SUNHILLOW”, una obra molt bonica i bella de les aventures en els temps i llocs mítics. Enllaçant amb celestials harmonies vocals i carregat de cadenes i teclats (estil de Vangelis), compta amb Anderson tocant tots els instruments ell mateix.

“OLIAS OF SUNHILLOW” és un disc concepte, un projecte de moltíssima qualitat, mostrant el costat de Anderson sensible al color, al matis, a la varietat de tots barrejats amb molt bon gust en una paleta rítmica i de possibilitats infinites. Si no fos per 1973, 1976 seria un dels meus anys favorits i no només per al rock progressiu, sinó per al rock clàssic en general.

És un any molt bo pel que fa a la collita musical es refereix, i Anderson ho va saber aprofitar molt bé (en aquest any col·labora també amb Alan White en la gravació del seu disc “Ramshackled”). Però “Olias” és la seva primera producció com a solista una, en què a més fa gala de músic. Anderson toca tots els instruments : arpa, guitarra acústica, campanes, sintetitzadors, percussions i per descomptat explora la seva interpretació amb el seu delicat timbre vocal. Els temes estan composats  tots per ell, i la producció també és seva.

En 8 temes i 44 minuts de música atmosfèrica, delicada, plena de sentit natural i espiritual de Anderson mes subtils elements de poder, sembla  que estigui present la influencia del seu gran amic Vangelis, sobretot pel so dels sintetitzadors. No resulta rar, i menys si es té en compte que el 1975, Anderson va estar convidat per gravar el seu disc “Heaven and Hell” hi ha partir d’aquest moment es consolidarien com un dels seus amics músics més influents, respectivament. Però  aquí també afloren les composicions líriques abstractes d’un home que destaca l’espiritualitat com a raó de vida. Entre els seus tocs orientals ocasionats per teclats i percussions, resulta una mica complicat desxifrar el que Joan Anderson vol dir en aquest àlbum que tracta sobre l’Arca de Noe, posada en l’espai.

També a dir que l’art gràfic de la carpeta que és espectacular només si no està llegit el que diu allà, “OLIAS OF SUNHILLOW” és un àlbum rodo observat des d’una estètica World Music o progressiu atmosfèric.

La meva humil opinió, es que aquest és un dels millors projectes en solitari, d’un dels membres de YES, la veu d’Anderson són els àngels, es un àlbum de una gran delicadesa i sensibilitat i màgia musical que a través dels altaveus et portarà en un món màgic o un altre món durant uns 45 minuts.

Paraula d’una Stone

Clica aquí per a escoltar el disc

Núm. IX - Maig-Juny 2012

Goya i els seus “Capritxos” III

Disbarats

El Disbarats és l’última gran col·lecció gravada per Goya entre 1819 i 1824. Són segurament els gravats de Goya més difícils d’interpretar, la més misteriosa i enigmàtica de les sèries. A la dificultat de lectura que presenten per si soles ha vingut a sumar-se al desconèixer l’ordre de Goya va poder donar a les estampes.

En vida de Goya no es va publicar, només trenta-sis anys després de la seva mort  l’Acadèmia de Sant Fernando va preparar una edició de les divuit planxes que havien arribat al seu poder el 1862. En publicar la sèrie l’Acadèmia ha va fer sota el títol de Proverbis ja que algunes estampes semblaven servir de comentari a determinats proverbis o refranys. Algú intent de demostrar aquesta teoria ha resultat negatiu.

Aiguafort satíric de la col·lecció
de Goya "Allá va eso"

“Ahí va una bruja a caballo
en el diablo cojuelo. Este
pobre diablo, de quien todos
hacen burla, no deja
de ser útil algunas veces.”

Goya

Algunes proves porten inscripcions, autògrafs pel que sembla, de Goya, aquestes inscripcions tenen alguna cosa en comú, totes comencen amb el terme “disbarat” (Disbarat femení, disbarat ridícul...), el que ha permès que es generalitzi aquesta denominació que sembla adient amb aquestes imatges, on hi regna l’absurd i l’irracional. Algunes estampes ens recorden a les seves pintures juvenils, afloren temes i motius de la joventut del pintor, reelaborades en clau dramàtica, ombrívola o grotesca com si Goya reprengués en la seva memòria les seves pròpies i velles obsessions.
Són aquestes estampes visions de malson, escenes absurdes, personatges que no són d’aquest món, és l’obra més hermètica, més personal de Goya. Un acte creatiu fruit del lliure vol de la seva imaginació que obre el camí als surrealistes.
La tècnica torna a ser, en general, la combinació de l’aiguafort i aiguatinta, aquesta última en ocasions matisada pel brunyidor. Però sembla com si Goya hagués tornat als seus orígens, con si l’aiguafort vingués a definir les figures esbossades en els dibuixos i ajustar la composició al marc. Els retocs sol fer-los amb punta seca, en molt rares ocasiona s’empra el burí i només una vegada ha emprat l’aiguada, i per això, aquesta sèrie és l’obra més acurada i treballada per Goya. El pintor domina la tècnica, no hi ha improvisació ni rectificacions.

Goya connecta amb els seus contemporanis, aconsegueix treure el gravat de l’anquilosament  que patia el segle XVII.

Antoni Boneu i Puig

Unitat de distribució

Núm. IX - Maig-Juny 2012

Magdalenas con problemas

Admito que el último número de esta revista, en que introduje el tema del bullying, barrí hacia mi terreno, porque el nacimiento de mi segundo libro estaba ya gestándose en la imprenta. Bajo este título que puede llamar a la confusión, se esconde una novela infantil dirigida a niños a partir de 7 años, que trata del acoso escolar. Como madre de la criatura no seré objetiva en cuanto a los calificativos, así que os invito a leerla y a juzgar por vosotros mismos.
Lo que sí puedo hacer es contaros cómo está enfocada para que podáis valorar su utilidad. El protagonista de esta historia es Pablo, un niño normal, que sufre el acoso de tres compañeros de su nueva escuela. He tratado de explicar la historia de forma que sirva como espejo para el chico que sufre el maltrato escolar para que sepa que no es el único, que no está solo, que la ayuda de los demás es necesaria para resolver su problema y que, en efecto, existe una solución para su problema.
Y por otra parte quiero que en el otro lado de este espejo, un chico que está asediando y molestando a otro pueda ponerse bajo la piel de su víctima y comprenda que está sufriendo.

Magdalenas con problemas
Magdalenes amb problemas

96p. Ed. Proteus. 12 €.

Ana Bergua Vilalta

Infermera

Núm. IX - Maig-Juny 2012

Església de Sant Pere de Ponts (segles XI-XII)

Si passeu per Pons, pregunteu per L’església romànica de Sant Pere de Ponts, es troba situada en la muntanya de Sant Pere, al cim de la qual es troben les ruïnes del castell de Ponts, entre boscos i natura, s’alça aquesta majestuosa col·legiata.
Per accedir-hi des de Ponts s’hi podeu anar-hi per un trencall de la C-14 (2 km), carretera cap a Andorra o bé a peu , a través d’un antic camí.

Des del punt de vista arquitectònic, l'església és un edifici d’una sola nau, formada per tres grans absis disposats en forma de creuer; a l’interior l'abscís central presenta, a més, tres grans fornícules buidades en el gruix del mur. La nau està coberta amb volta de canó, dividida en tres trams emmarcats per dos arcs faixons i un arc triomfal a l’acabament.

Externament la torre es compon de dos pisos decorats amb finestres geminades, partides per un mainell de secció poligonal.

La singularitat del conjunt és remarcada per l’organització externa dels murs, especialment en el sector de la capçalera. Els elements decoratius, de tipus llombard, es manifesten en la part superior dels murs. Als absis i les arcuacions apareixen espaiades per lesenes i contenen una galeria de finestres cegues de punt rodó a la part superior.

Va ser la seu d’una antiga canònica Agustiniana creada al segle XI sota el patronatge dels comtes d’Urgell. Actualment només se’n conserva l’església, que es degué a la seva edifici a partir de les donacions comtals dels anys 1091-1094

i darrerament, ha estat restaurada en gran part per les aportacions dels veïns d’aquesta localitat.

La primera referència històrica que en tenim data de l’any 1024, l’ abat de Santa Cecília d’Elins, restituí l’església de Cortiuda i d’altres béns eclesiàstics a Ermengol, bisbe d’Urgell, en un judici celebrat a l’interior del temple en presència dels comtes de Barcelona i d’Urgell, acompanyats de llurs magnats. Un diploma del 1089 ja esmenta els canonges a propòsit de la renúncia que en féu un tal Pere, fill d’Arnau i senyor de Ponts, de la possessió simoníaca que tenia sobre aquest temple.

La canònica obtingué importants donacions comtals a la zona de Balaguer, les quals van ser ratificades el 1094, un cop conquerida la ciutat. Al seu entorn, l’any 1143, el comte Ermengol VI dotà l’església de Sant Pere amb tres masos als termes de Ponts, Agramunt i Alòs de Balaguer, respectivament.

El mes de març de 1839 les tropes carlistes expugnaren i incendiaren el castell i l’església de Sant Pere. El cimbori octogonal i la coberta de la volta dels peus de la nau quedaren destruïts. La incúria posterior abocà l’edifici a un progressiu deteriorament, recentment aturat amb els treballs de consolidació i reconstrucció. L’abril de 1931 l’església va ser declarada Monument Nacional de Catalunya per la Generalitat República

També dir que el primer dia del mes de maig, els veïns de Pons fan una romeria aquesta col·legiata, on s’apleguen tots ells en la cel.lebració, fen actes diversos i menjant tots plegats en aquest indret. I també els forasters son benvinguts.

Mercè

 

Núm. IX - Maig-Juny 2012

LEGALISE IT

Fa unes setmanes que una població de les terres de Tarragona, ha pres un cert espai en l’exposició mediàtica d’aquestes contrades. Darrerament ho ha estat per una gran desgracia com sempre és un incendi que s’ha cruspit moltes hectàrees de naturalesa. Però una mica abans va saltar a la més calenta actualitat amb la reobertura d’un debat que fa dècades resta latent en la societat occidental, apareixent o esmortint-se sequencialment: legalització o no de les drogues anomenades toves.

En primer lloc hem de establir clarament el concepte de droga i les seves diferents efectes potencials. El diccionari ofereix varies accepcions. Des de qualsevol substancia emprada en química, fins al vesant psicològica:  aquelles substancies que alteren l’estat d’ànim, la percepció, el coneixement i que sovint produeixen dependència. Aquesta darrera ens interessa per l’argumentació. Pot ser la primera distinció a fer seria entre drogues naturals i artificials –o de síntesi. A continuació cal parlar, per entrar directament al contingut, de drogues legals i il·legals, permeses i no permeses, lliures amb la única limitació de l’edat  o subjectes a prescripció facultativa. Aquestes últimes estarien en el grup de les drogues artificials o de síntesi, però creades per obtindre una millora en el estat físic o psicològic, utilitzades de la forma i en les quantitats prescrites per un professional. Per contra hi ha les drogues anomenades “de disseny” l’objectiu de les quals és arribar a un determinat estat de eufòria o de capacitat física (entrarien aquí també les utilitzades pels esportistes)

De les drogues legals doncs tenim les que qualsevol major d’edat pot fer ús, l’alcohol i el tabac, i les que s’administren sota prescripció facultativa. Estan més que descrits els perjudicis que proporciona l’abús  de les dues primeres o la utilització indeguda de les segones (el grup amfetamines ha estat tradicionalment utilitzat per arribar a estats eufòrics). Totes elles a més a més tenen darrera potentíssims interessos econòmics!

Ara bé les naturals, i el cànnabis en concret, a part de que son un fon de alimentació farmacèutica de primer ordre, el seu consum  amb seny pot proporcionar un bon estat inclòs la millora en determinades infermetats. El Cànnabis te propietats terapèutiques com per exemple la acció pal·liativa del dolor produït per algunes patologies

Certament es menys perjudicial que l’alcohol i igual que el tabac. Això sí hi deu d’haver potents raons econòmiques i polítiques per que encara sigui motiu de presó. Durant molt de temps, i encara ara en molts àmbits es considera que el consum del cànnabis i altres herbes similars, és la porta d’entrada al consum de drogues artificials molt més dures i perjudicials sens dubte. El situar aquest tipus de herba a la alçada d’altres tipus de plantes emprades en medicina o simplement com a consumible alternatiu (moltes infusions) possiblement faria que aquest component psicològic d’entrada en el mon de lo prohibit, quedés anul·lat. Que la legalitzin ja!  

Lo del Traster

http://lodeltraster.blogspot.com.es/

Núm. IX - Maig-Juny 2012

Photoshop (3)

No hem rebut peticions per donar-vos una adreça de Photoshop, lo qual vol dir que ja disposeu de la eina adequada per fer els exercicis, si us heu descarregat els arxius la contrasenya per descomprimir el resolt es; 0101

En el tema de avui podrem practicar com fer una <màscara> o reserva com es deia al “cuarto oscuro”.

Per començar obrirem el arxiu de la lliçó 1 i utilitzarem la herramienta lazo escollin “lazo magnético” ho fem perquè donat el objecte ens serà mes fàcil, però la elecció sempre serà en funció del area on tinguem que treballar.

 En aquest cas anirem seguin per l’exterior del objecte la silueta i ens anirà marcant automàticament uns punts que determinaran la mascara que se aplicarà.

Un cop seleccionada anirem a las paleta capes i crearem una capa nova, escollirem copiar i seleccionant la capa que haurem anomenat “Reserva” farem l’acció de pegar.

 

Fen això, nomes tindrem la marmita de coure, la resta de la imatge haurà desaparegut.

Ara treballarem  amb la “trama” o “multiplicar” com ho varem fer al primer exercici però no mes actuarem en la part seleccionada.

Per veure el efecte de una “reserva” podeu activar o desactivar el ull de cada capa i així apreciar com afecta el retoc a tota la imatge o be a una part reservada.

Paciència i Bones Fotos

                                                                                                        

Núm. IX - Maig-Juny 2012

Cuscús amb verdures

Ja tornem a ser aquí amb una nova recepta: un cuscús amb verduretes.

Com veureu no és una recepta de cuscús tradicional, sinó que simplement hem fet servir el cuscús com a ingredient per preparar-lo a la nostra manera, d’una manera ben senzilla i ràpida.

En realitat potser no caldria posar-hi tantes verdures diferents, però vam preparar-ho just després de tornar de la fruiteria amb el carro ple, i clar, teníem la nevera amb una varietat de colors que feia goig; no vam poder-nos estar de fer un bon sofregit amb una mica de cada!

Ingredients (2 pers.):

- Mitja ceba

- 2 o 3 alls tendres

- Mig tomàquet (hem fet servir un cor de bou mitjanet)

- Espàrrecs verds

- Bajoques (mongeta tendra)

- 1 tros petit de carbassó

- 1 tros petit d’albergínia

- 2 o 3 xampinyons

- Cuscús precuit (vam fer uns 80g per ració)

- Aigua o caldo de verdura

- Una culleradeta de maizena

- Comí i curri

- Oli, sal i pebre

Preparació

Sofregim la ceba i els alls tendres, i hi anem afegint les verdures segons l’ordre de cocció: espàrrecs verds, bajoques, carbassó, albergínia, xampinyons i tomàquet. Una vegada sigui tot ben cuit hi posem un polsim de comí i de curri, i salpebrem.

Cobrim amb aigua o caldo de verdures, i per espessir una mica el brou i que es formi salsa hi posem una culleradeta de maizena prèviament diluïda en una mica del líquid.

Coem el cuscús segons indicacions de l’envàs (nosaltres el vam daurar en una paella i el vam cobrir d’aigua calenta), i el servim acompanyat de les verdures.

Núm. IX - Maig-Juny 2012

Carxofes amb cloïses

Ingredients:
4 Carxofes
1 Ceba
500 g de Cloïsses
Farina
Oli

Preparació:

Rentem les cloïsses amb aigua, i les deixem mínim mig hora amb aigua i sal. Despuntem i treiem els tronxos de les carxofes. Les tallem a vuitens longitudinals. Els arrebossem amb farina i els fregim en una paella amb una mica d'oli.

Un cop netes les cloïsses, les fem al vapor fins que estiguin totes obertes.

A la mateixa paella on hem fet les carxofes, treiem les restes de farina fregida. Hi afegim la ceba tallada ben fineta, i la deixem coure fins que estigui ben toveta! Tot seguit hi afegim les carxofes i les cloïsses, inclòs el suc que hagin fet al coure-les al vapor. Deixem fent xup-xup, dos minuts més i servim!

Núm. IX - Maig-Juny 2012

L'Elefant Encadenat

                Autor: JORGE BUCAY

Des que era molt petit, al protagonista de la nostra història li rondava una pregunta pel cap: per què l'elefant del circ, un animal tan fort i poderós, no s'allibera de la petita estaca a la que el lliguen després de la funció.

Un dia, un amic molt savi li dóna una resposta: «L'elefant del circ no s'escapa perquè ha estat lligat a una estaca com aquesta des que era molt i molt petit.
 En aquell momentva intentar alliberar-se amb totes les seves forces i no va poder. I des d'aleshores, creu que és impossible alliberar-se».
Amb aquesta bonica paràbola tradicional que ens parla de la importància de conèixer les nostres capacitats i les nostres possibilitats, en Jorge Bucay fa la seva primera incursió a la literatura infantil


Núm. IX - Maig-Juny 2012