Goya i els seus “Capritxos” III

Disbarats

El Disbarats és l’última gran col·lecció gravada per Goya entre 1819 i 1824. Són segurament els gravats de Goya més difícils d’interpretar, la més misteriosa i enigmàtica de les sèries. A la dificultat de lectura que presenten per si soles ha vingut a sumar-se al desconèixer l’ordre de Goya va poder donar a les estampes.

En vida de Goya no es va publicar, només trenta-sis anys després de la seva mort  l’Acadèmia de Sant Fernando va preparar una edició de les divuit planxes que havien arribat al seu poder el 1862. En publicar la sèrie l’Acadèmia ha va fer sota el títol de Proverbis ja que algunes estampes semblaven servir de comentari a determinats proverbis o refranys. Algú intent de demostrar aquesta teoria ha resultat negatiu.

Aiguafort satíric de la col·lecció
de Goya "Allá va eso"

“Ahí va una bruja a caballo
en el diablo cojuelo. Este
pobre diablo, de quien todos
hacen burla, no deja
de ser útil algunas veces.”

Goya

Algunes proves porten inscripcions, autògrafs pel que sembla, de Goya, aquestes inscripcions tenen alguna cosa en comú, totes comencen amb el terme “disbarat” (Disbarat femení, disbarat ridícul...), el que ha permès que es generalitzi aquesta denominació que sembla adient amb aquestes imatges, on hi regna l’absurd i l’irracional. Algunes estampes ens recorden a les seves pintures juvenils, afloren temes i motius de la joventut del pintor, reelaborades en clau dramàtica, ombrívola o grotesca com si Goya reprengués en la seva memòria les seves pròpies i velles obsessions.
Són aquestes estampes visions de malson, escenes absurdes, personatges que no són d’aquest món, és l’obra més hermètica, més personal de Goya. Un acte creatiu fruit del lliure vol de la seva imaginació que obre el camí als surrealistes.
La tècnica torna a ser, en general, la combinació de l’aiguafort i aiguatinta, aquesta última en ocasions matisada pel brunyidor. Però sembla com si Goya hagués tornat als seus orígens, con si l’aiguafort vingués a definir les figures esbossades en els dibuixos i ajustar la composició al marc. Els retocs sol fer-los amb punta seca, en molt rares ocasiona s’empra el burí i només una vegada ha emprat l’aiguada, i per això, aquesta sèrie és l’obra més acurada i treballada per Goya. El pintor domina la tècnica, no hi ha improvisació ni rectificacions.

Goya connecta amb els seus contemporanis, aconsegueix treure el gravat de l’anquilosament  que patia el segle XVII.

Antoni Boneu i Puig

Unitat de distribució

Núm. IX - Maig-Juny 2012