La Revolució de les comunicacions al segle XIX (II)

FENOMEN ÍNTIM, FENOMEN PÚBLIC

L'escriba assegut
Pedra policromada s. IV - V dinastia

Per les mesocràcies emergents, l’escriptura d’una carta era un fet reservat amb el seu lloc especialitzat a l’àmbit domèstic; aleshores pels estatus populars, orfes de la il·lustració i presos de l’analfabetisme imperant, l’escriptura d’una carta va continuar sent un fenomen semipúblic. Podríem resumir la situació a través dels següents elements: un escrivà públic, un home o una dona dictant amb certa angoixa, però amb plena dignitat, la missiva adreçada a la família llunyana, que bé podria ser a l’Espanya de l’època, un immigrant o bé un fill complint el servei militar. En aquest cas la carta perdia intimitat i segurament força en el sentiment que volia transmetre, ja que els escrivans podien confondre la carta amb un formulari prèviament establert.

Grans diferències, doncs, entre les cartes enviades per individus de classes mitjanes o de les de “elit”, aquestes amb la singularitat de l’ús dels formulismes i les classes populars tendeixen a la unificació per part de l’escrivà. Escrivans, memorialistes, amanuenses... diferents denominacions per anomenar a uns personatges que feien de cordó umbilical entre l’emissor i el receptor dels missatges transmesos per carta, a canvi d’un modest “estipendio”.

Les seves petites taules o barraques, eren visibles en llocs públics de les poblacions. L’exemple de Barcelona ens serveix de model. En un primer moment els escrivans es van instal·lar davant el convent dels Trinitaris, lloc més tard ocupat pel Liceu de Barcelona. La urbanització de la Rambla els va fer marxar a la plaça de la Virreina i desprès a la de la Garduña. El moment de més esplendor va coincidir amb el increment  dels moviments migratoris procedents de les regions agrícoles. Les seves funcions eren molt diferents; a l’escriptura de cartes s’ajuntava la redacció de documents, sobre tot de signe oficial, pel que eren anomenats “els gestors dels pobres”.



Dr. Thebussem “Cartero Mayor Honorario”.
Segell fiscal.

En qualsevol cas, tan per les classes acomodades com per els menys pudents rebre una carta era un fet especial. Un dels més grans i millors divulgadors de la importància del Correu en l’Espanya del seu temps, el doctor Thebussem escrivia que la carta “es un consol de la vida per totes les classes de la societat, l’arribada d’una carta és tant celebrada com la d’un llibre nou e interessant, com la visita del amic i paren més volgut; el plec de paper de la persona més estimada val molt més que centenars de volums de la millor biblioteca... L’epístola, ja tristona, ja alegre o ja indiferent, impressiona l’ànim amb la tristesa, amb l’alegria o amb la indiferència, i cap d’aquets estats de l’ànima es deixa reflexionar sobre el treball, rodejos i manipulacions que simbolitza el paquet que des de  Mèxic o Filipines arriba fins el nostre dormitori de Madrid o de Viena”.

                                     

CARTA ESPECIALITZADA    

Més enllà d’aquestes diferències el cert és que duran el segle XIX les cartes van anar especialitzant-se. Adquireixen un gran desenvolupament, estableixen els diferents models a seguir per la redacció d’una carta comercial, d’aquella altra amb contingut polític, de la que va destinada a actes de protocol. Models que evolucionen molt lentament amb els temps, ja que algunes formulacions fitxades al segle XIX; o fins i tot abans, es van anar estenen al llarg del segle següent.

Els diccionaris decimonònics van definir a la carta com una conversació per escrit. El seu ús habitual com a forma de comunicació va portar a una creixen depuració i el perfeccionament del llenguatge epistolar. L’expressió dels sentiments mitjançant la paraula escrita imposa un distanciament de reflexió que permet una ampliació literària de les formes expressives i buscar l’impacte sobre el destinatari. 

Carnet de Gran Bretanya. 1994. Segells de felicitació

 

Antoni Boneu i Puig

Unitat de distribució