Zoe Rosinach Pedrol

( Lleida 1894- Saragossa 1973 )

Passejant per la ciutat de Lleida trobem els “Jardins de la Zoe Rosinach”, ens traslladem  fins el començament del segle XX, on la Zoe es un referent a la lluita femenina d’aquest segle.

Zoe Rosinach Pedrol, lleidatana de naixement que es doctorava en farmàcia el 1920, tot i que pot semblar molt tardana si la comparem amb el primer doctorat femení de medicina en el 1882, la carrera de farmàcia era un tercer grau independent de les ciències de la salut des del pla l’estudi aprovat pel parlament el 1845, aquest la deslligava de la medicina i, amb dret i teologia , ampliava a quatre les carreres aprovades en l’anterior pla  de 1836.

El pare de la Zoe – Pau- natural de Juneda, era un dentista ambulant, que també venia productes elaborats per ell mateix i feia petites curacions amb algunes fórmules, després es va doctorar amb medicina amb l’especialitat de odontologia.

La mare Carme, natural de Lleida, exercia de llevadora. Visqué al carrer Blondel número 22.

D’aquesta unió van néixer quatre fills, Carme, París, Zoe i Pau. Família fora del comú en aquella època, donant suport als fills educant-los i donant suport a les seves carreres universitàries, fora del comú en aquella època, la Zoe farmacèutica i la segona filla Pau d’odontologia.

Peculiars també els noms que van ficar als fills en l’època que vivien, Zoe i Pau per les filles petites, i París per l’únic fill mascle  (batejat com a Carmel per oposició del mossèn de ficar-li París, però en la unitat familiar sempre li van dir el nom escollit pels pares) el nom de Zoe, del grec, es traduiria per vida, nascuda el 6 de febrer del 1894, la seva germana Pau, del llatí, vindria a ser tranquil·litat – harmonia. I París, el nom del germà, del grec, vindria a dir el que millor socors podia donar.

La Zoe i Pau, van cursar carreres universitàries relacionades amb la medicina i seguiran, durant els primers anys, inquietuds vitals.

Després de superar el batxillerat la l’Institut General Tècnic de Lleida al juny de 1913, va cursar farmàcia, però no va ser fàcil, sobretot per les dificultats externes que es trobà en el seu camí. Després de superar el curs preparatori i matricular-se a la Universitat de Barcelona el setembre de 1913, fins el curs 1915-1916 no aprovà les assignatures amb excel·lent o matricula d’honor, menys l’analisi químic, que arrossegava per la negativa frontal del seu catedràtic a aprovar-la.

Si també afegim que l’assistència a les classes no era gens fàcil, pel fet que ella i dues companyes més es tenien que asseure separades del homes i un catedràtic les tenia que acompanyar al seu domicili per assegurar la seva integritat, no ho ficava gens fàcil.

Tot i així, la vocació i la tossudesa de la Zoe, no van poder menguar les seves ganes i el pròxim pas va ser la Universitat Central de Madrid, acollint-se a una nova normativa aprovada el desembre del 1916, que autoritzava l’examen en un altre centre que restava d’algunes assignatures per acabar la carrera, en aquesta universitat va honorar la seva disposició i brillantor per acabar la carrera i llicenciar-se, on era conscient que en aquest temps era molt difícil obrir-se pas entre la societat masclista que predominava, tot i així estava preparada per al proces acadèmic i professional de la dona.

Tot i així el seu esforç i el seu somni es va dur a terme el febrer del 1917, on la Zoe es va llicenciar, ni que el títol li va vindre dos anys més tard, però entretant va convèncer el Doctor Francisco de Castro, catedràtic de l’assignatura de Microbiologia per sol·licitar una plaça d’investigadora al Doctor Obdulio Fernández, que dirigia l’Institut Nacional d’Higiene Alfons XIII. La seva instància fou acceptada i aprovada al 1920 per unanimitat la seva tesi doctoral, va merèixer l’elogi de la comunitat  farmacèutica, fins al punt que l’institut li oferí la continuïtat d’investigació en el mateix centre. Però la Zoe no demana el títol de Doctora fins el 1952. Després d’aquestes barreres que va tindre que passar, els elogis li començaven a arribar per tot arreu, inclòs el Rei la va felicitar personalment, la revista “blanco y negro”, tot plegat es va fer ressò a Lleida on aparegué la seva foto en el butlletí oficial de farmacèutics de la província, això sí, acompanyada d’una felicitació.

En els últims anys  va coincidir a Madrid amb la seva germana  Pau, on foren viscuts amb intensitat, acompanyades de Victòria Kent participant amb en els primers moviments feministes, on la Zoe, era una exemple per a les universitàries de la dècada dels anys 20 i demostrava que la dona havia d’organitzar-se si volia ocupar el lloc on li pertocava en la societat. La Zoe va ser una activista i anomenada primera secretària de la Joventut Universitària feminista de Madrid, en defensa de les dones, dirigida per Clara Campoamor.

Es va traslladar a Barcelona el 1920, més o menys, acompanyada de la seva germana Pau, les dos germanes compartien les mateixes idees i lluitaven per la dona, per la seva llibertat.

En poc temps els llaços de les dues germanes es va separar. Pau, va ser elegida primera presidenta de la Joventut Universitària Femenina de Barcelona, però la Zoe va fer un gir radical, en els seus viatges a Madrid va conèixer el qui va ser el seu marit Pedro Baringo, també metge, on la Zoe es  traslladà a Albalate del Arzobispo, d’aquesta unió van tindre dos fills, de sobte estrobava en un poble que per l’època la majoria dels habitants eren contraris al treball professional de la dona, però la Zoe va esperar al seu moment fins que el titular farmacèutic de Alabalate morí, així ella es va donar d’alta al Col·legi de Farmacèutics de Terol fins que va poder obrir la farmàcia en aquesta població.

Però la dècada dels 30, la política que es vivia en el país era conflictiva, el marit de la Zoe era considerat de dretes i sofrí un atemptat, la situació encara es complicava més i van tindre que marxar corrent cap a Saragossa, ja que algú els advertí que un grup d’esquerres anava cap al seu domicili per assassinar el metge.

Aquells primers anys a Saragossa van ser molt complicats, el marit sota sospita política i la Zoe demanant la col·legiació, sense rebre resposta, però la tossudesa de la Zoe podia més que la negativitat o silenci administratiu fins que el gener del 1938, li donaven permís per poder obrir una apoteca al número 1 del carrer Cortes de Aragón. La Zoe no tenia diners, però una empresa del ram l’avalà amb l’única penyora de la seva paraula, després de tres anys es trasllada l’apoteca  al número 34 del carrer Hernan Cortés, on va estar fins la fí dels seus dies.

La Zoe com a farmacèutica destacava per la seva dedicació en l’elaboració artesana de fórmules magistrals, ni que la seva vida la va passar fora de Lleida, la Zoe sempre va estar lligada amb aquesta, tant per les seves relacions familiars, l’accent català que no el va perdre mai, i sobretot amb la gastronomia, on no dubtava en preparar les receptes lleidatanes, que solia exhibir.

Mercè