El caganer és una de les figures més característiques i entranyables de la imatgeria popular nadalenca catalana. La inserció d’aquesta desinhibida i controvertida figura al pessebre és un contrapunt que humanitza la representació del misteri de Nadal i fa d’aquesta representació casolana una meravellosa síntesi que harmonitza el seu missatge transcendent i sobrenatural amb la realitat material i els condicionaments biològics del nostre organisme. Figura que anualment és objecte d’una contínua i creativa reinterpretació dels artesans figuristes, el caganer és un dels elements que personalitzen i donen identitat al nostre imaginari nadalenc enmig de la profusa invasió d’inconografia de tradició anglosaxona que ens envolta en aquestes dates.
El pessebre
El pessebre, representació plàstica del misteri de Nadal, que en principi tan sols es feia a les parròquies i els convents (seguint l’exemple de sant Francesc d’Assís, que va bastir un pessebre vivent la nit de Nadal de 1223), de mica en mica es va anar introdouint a les cases particulars. Van ser les llars aristocràtiques del segle XVIII, les primeres a construir grans pessebres monumentals, que visitava un públic nombrós. Després el costum es va estendre al poble, i la seva gran popularització fa que avui encara sigui un dels elements més vius del nostre art popular. La bugadera, el rabadà, la dona de les tites, els Reis d’Orient, el caganer i uns quants personatges més, com també l’aviram, les cases de suro i el riu de paper argentat, posat demunt uns bocinets de molsa i suro, ens porten en un racó del menjador la il·lusió d’un món feliç i un tros de natura a casa.
El caganer
Podem definir el caganer com un element de la imatgeria popular que representa un individu, ajupit i amb les natges al descobert, satisfent les necessitats fisiològiques a l’aire lliure. La versió més coneguda d’aquest personatge és, sens dubte, la genuïna i singular figura que trobem formant part dels nostres pessebres casolans i que també rep el nom de “cagador”, “home que caga” o “home que fa ses feines”. Acompanyat a vegades d’un porquet que l’ensuma encuriosit i col·locat tradicionalment sota un pont, rere un paller o en un altre indret ocult (perquè seria una manca de respecte que la figura se situés en un lloc del paisatge pessebrístic que fos visible des de la cova del naixement o pels qui van a adorar Jesús), és costum que quan la mainada contempla el pessebre se li digui per entretenir-la: “On és el caganer?”
Història
El caganer no apareix d’una manera exclusiva als pessebres, sinó que també és present en més espais de la imatgeria popular. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, època de preponderància dels gremis, el trobem com a motiu a les anomenades “rajoles dels oficis”. Hi ha també romanços del segle XIX, en català i castellà, que glosen el personatge del caganer i les accions biològiques que escenifica. És possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc (al final del segle XVII o al començament del segle XVIII), un moviment que es caracteritzava per l’extremat realisme que va abocar, sobretot, a les natures mortes i a les escenes costumistes, totes molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. És aleshores quan les condicions de feina i les escenes casolanes i a l’aire lliure es van tenir en compte com a temàtica artística. D’aquesta manera, es dignificaven aspectes de la realitat quotidiana que fins aquell moment s’havien menystingut. Amb l’impuls del barroc i l’acostament costumista a la realitat, el caganer pren tot el seu significat, cru, irònic i escatològic alhora, conseqüent amb la condició humana i amb les servituds de la seva naturalesa. Es tracta d’una figura molt adequada i identificada del tot amb el medi rural d’on procedia.
Tipologies
La figura tradicional del caganer és un pagès cofat amb barretina. Sol portar un cigarret al llavi o una pipa mentre compleix la seva obligació natural, i algunes vegades té a la mà un tros de paper o un diari obert per amenitzar la tasca amb la lectura i emprar-lo per a la posterior neteja. Quant a la variant femenina d’aquesta popular figura, cal dir que des de fa uns trenta anys ençà es fabriquen models de “caganera”. El seu creador va ser el figurista barceloní Lluís Vidal, coincidint amb l’època d’aparició de les primeres minifaldilles al carrer. A part aquestes tipologies, que són les més comunes, també hi ha models vestits amb la indumentària hebraica.Cada any, els ninotaires pessebrístics, com a novetat o en ocasió d’un esdeveniment d’actualitat o d’una circumstància concreta, o bé per satisfer els col·leccionistes, en creen models insòlits i especials. Entre alguns d’aquests models singulars cal destacar els caganers futbolistes vestits amb els colors del Barça o l’Espanyol, i els caganers que representen personatges famosos i autoritats polítiques del país i de fora.
A semblança dels gegants, també hi ha figuretes de caganers pròpies i al·legòriques en pobles i viles, com per exemple els caganers d’Anglès, de Bagà, de Centelles, de Ripoll…
Àrea geogràfica
Malgrat que Catalunya (i alguns indrets del País Valencià) és el lloc on té més tradició, popularitat i arrelament, el caganer del pessebre no és pas una figura exclusiva de la nostra terra. Així, doncs, se’n troben també als pessebres de Múrcia, Nàpols i Portugal, on són coneguts amb els noms de cagones, cacone o pastore che caca i cagões, respectivament.
Núm. VI - Octubre-Desembre 2011 - Suplement de Nadal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada