Goya i els seus “Capritxos”

Segell autoretrat de Goya gravat per
José Sánchez-Toda (1.902-1.975)
El Segell forma part de la sèrie emesa
l'any 1.930 (La Quinta de Goya)

Francisco José de Goya i Lucientes neix el 30 de març de 1745 a Fuendetodos (Saragossa), en el si d’un família modesta. El seu pare, José Goya, era mestre daurador de Saragossa, i la seva mare, Gracia Lucientes, va pertànyer a una família de gentilhomes pagesos establerts a Fuendetodos. Aviat la família torna a Saragossa i Goya començar a estudiar a les Escoles Pies, on coneixerà a Martín Zapater, un dels seus millors amics amb el qual mantindrà una abundant correspondència, que ha permès als investigadors conèixer gran nombre de dades sobre la vida de Goya. El 1759, amb tretze anys, entra com a alumne en el taller de José Luzán, primer pintor de la ciutat a mitjans d’aquest segle XVIII. Es trasllada a Madrid el 1763, on continua la seva formació amb Francisco Bayeu. Després de dos intents fallits en un concurs de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid, va marxar a Itàlia per ampliar els seus coneixements (1770-1771), estada que marcarà el seu estil, li servirà per conèixer l’obra dels grans mestres i perfeccionar la tècnica del fresc.

A la tornada a Saragossa va executar gran nombre d’obres, principalment de tema religiós. El 1771 rep el primer encàrrec important: la decoració de la volta del Coreto de la Verge al temple del Pilar, entre 1772-1774 pinta, a l’església de la Cartoixa d’Aula Dei, a uns 13 quilòmetres de Saragossa, un ampli cicle iconogràfic amb escenes de la vida de la Verge. Però Saragossa se li queda petita i recolzat pel seu cunyat Francisco Bayeu, marxa a Madrid, on el 1775 va ingressar com a cartoner a la Reial Fàbrica de Tapissos, entrant en contacte amb l’aristocràcia madrilenya i amb intel·lectuals il·lustrats com Jovellanos i Moratín, relacions que l’hi serviran d’inspiració per a moltes de les seves obres.

El 1780 decora una altra cúpula al temple del Pilar representant a la Verge com Regina Martyrum. Però tindrà problemes amb el seu cunya i amb el Cabildo que el portaran a escriure una frase “en hablando de Zaragoza y pintura me quemo vivo”. Torna a Madrid, és escollit, amb altres pintors, per embellir l’església de San Francisco el Grande i inicià el gran llenç de San Bernardino de Siena.

Goya és conegut, estimat i gràcies a la seva constància va acumulant mèrits i pujant esglaons, fins arribar a ser nomenat pintor de Cambra el 1789.

Però en un dels seus viatges va emmalaltir i es refugia a casa del seu amic Sebastian Martínez a Cadis, la malaltia és molt greu, la seva oïda perdrà agudesa de manera irreversible. La sordesa l’aïlla del mon, es tanca en sí mateix i es bolca en la passió de la tècnica de l’aiguafort i l’aiguatinta. D’aquesta activitat sorgeixen els Capritxos (1793-1798).

És potser aquesta malaltia l’inici de la genialitat del pinto, lligat a una sèrie de vivències personals de gran intensitat (invasió francesa, guerra de la independència) que aniran forjant l’autèntica dimensió de l’artista. Des d’aquest moment en Goya conviuran el pintor d’ofici (retrats) i el pintor de caprici (Capritxos, Desastres, Disbarats, Pintures Negres...).

Recuperat de la seva malaltia Goya passa per un dels seus millors moments: tindrà diners, fama i molta feina (és en aquesta època quan pinta a la Família de Carlos IV). però el 1808 comença la terrible Guerra de la Independència de la qual Goya és testimoni i com a testimoni iniciarà els Desastres (que no es publicaran en vida del l’artista). Aquesta guerra va constituir el punt de partida d’una nova crisi. Goya viu dramàticament la contradicció i l’esquinçament entre les seves conviccions liberals i il·lustrades i la realitat ferotge de la invasió, els abusos i crueltats de les tropes d’ocupació. La seva vella confiança en el poder de la raó i de les “llums” es veu desbordada per l’evidència de la violència i de la sang d’una guerra irracional.

Acaba la guerra realitza una altra sèrie de gravats, la Tauromàquia (publicats el 1816). Però la situació espanyola, amb la tornada al poder del absolutista rei Ferrando VII, era incòmoda per a un home liberal com Goya, aquest se sentia oprimit, un món de fantasmes ha penetrat en ell i l’envolta. És el món surrealista de les Pintures Negres i els Disbarats. El 1824, amb l’excusa de necessitar una cura d’aigües en Plombières (França), es va auto exiliar, marxa a París i després a Burdeos, on mor el 1828, deixant amb la seva obra la porta oberta per a l’inici de l’art modern.

(continuarà)

Antoni Boneu i Puig

Unitat de distribució

Núm. VII - Gener-Febrer 2012