Hermes, missatger dels déus.

De totes les divinitats del panteó grec, Hermes és sens dubte una de les més complexes i riques en matisos. Hermes és la divinitat protectora de coses tan aparentment dispars com el comerç, els robatoris, els camins, els missatgers, els somnis i les portes. En realitat, tots aquests àmbits comparteixen una característica comuna: suposen un canvi d'algun tipus. El comerç és l'intercanvi d'uns béns per altres; el robatori és un intercanvi forçós a canvi de res; un camí és la via per canviar de lloc; el missatger és l'encarregat d'intercanviar paraules entre dos individus o dues comunitats les portes són el límit entre un lloc i un altre; el somni és el canvi entre la vigília i un estat diferent. Podem deduir, per tant, que per als grecs, Hermes era el déu dels canvis de tota mena.

Per norma general, Hermes és representat com un jove bell, més gràcil que fornit, tocat amb un barret i amb un parell d'ales, bé en les seves sandàlies, bé directament en els peus, que li permeten volar. És un déu ràpid, que es mou amb facilitat entre el món de les divinitats i el dels mortals, i com a tal és el missatger dels déus, encarregat de portar les ordres de Zeus allà on el pare dels déus li ho ordenés. A més de missatger, Hermes és el déu psicopompos, l'encarregat de conduir les ànimes dels morts fins a l'entrada del regne d'Hades. L'arma característica d'Hermes és el caduceu, una vara que ha estat representada amb multitud de formes ia la qual s'atribuïa el poder de dormir a déus i mortals així com de servir perquè el seu portador pogués dirigir fins al Hades les ànimes dels morts .

Hermes va néixer com a fruit de la unió entre Zeus i Maya, una de les filles del gegantí Atles. El jove déu va néixer en una cova a la muntanya Cilene, en la salvatge Arcàdia. Als pocs dies del seu naixement, el déu va demostrar la seva precocitat escapant del seu bressol i tirant a caminar pels camps. D'aquesta manera, va arribar al lloc on el seu germà Apol·lo pasturava els seus ramats de vaques i bous. El jove Hermes va decidir robar els bous d'Apol·lo i tancar-los en una cova, de manera que el déu no pogués trobar-los. Un cop perpetrat el robatori, Hermes va tornar a la seva cova a Cilene.A l'entrada va trobar una tortuga, i en observar la forma de la seva closca concebre una idea. Va matar l'animal i, després de buidar la seva closca i tensar sobre ell una sèrie de cordes fetes amb budells de bou, va inventar la lira. Fet això, va tornar al seu bressol i es va quedar adormit.
  Quan Apol·lo va descobrir el robatori dels bous, va utilitzar els seus poders endevinatoris per esbrinar qui havia estat el culpable. Una vegada descobert que havia estat el petit Hermes, el déu Apol·lo va exigir a Zeus que es fes justícia. Mayava tractar d'exculpar al seu fill adduint que una criatura tan petita que encara dormia al seu bressol no podia haver perpetrat un robatori semblant. Zeus no es va deixar enganyar pel tendre aspecte del nen i va exigir a aquest que tornés a Apol·lo seus bous. Hermes, doblegat davant l'autoritat del seu pare, va conduir a Apol·lo fins a la cova on hi havia amagat els bous. Apol·lo, però, fascinat davant l'invent de la lira i les seves possibilitats musicals, va oferir al petit déu tot el seu bestiar a canvi de l'instrument musical, tracte al que Hermes va accedir gustós. A més dels bous, Apol·lo va regalar a Hermes el seu bastó de pastor, una vara amb la qual el jove déu va construir la seva arma predilecta i símbol per excel·lència: el caduceu.

Hi ha poques llegendes que tinguin a Hermes com a protagonista absolut, sent molt més freqüent que aquest déu realitzi el paper de personatge secundari. Normalment, Hermes actua a les ordres de Zeus, bé com a missatger, bé en algun altre paper.

Antoni Boneu (Unitat de Distribució)

POSTCROSSING

Una manera de conèixer el món a través de les postals i els segells

Què és "Postcrossing" exactament? És un projecte a través d'Internet, creat per Paulo Magalhães, que va decidir fundar una web mitjançant la qual usuaris de tot el món poguessin inscriure per enviar postals.

He de dir, que sempre m'ha semblat bonic rebre una postal, però no tenia molta gent que pogués enviar-ne una. A més d'això, un dels meus hobbies és conèixer coses sobre altres països a través dels segells i les targetes, de manera que quan vaig conèixer "Postcrossing" vaig considerar que era una manera perfecta d'aconseguir aquests dos objectius.

Com funciona exactament "Postcrossing"? És molt senzill, el primer que has de fer és accedir a la pàgina principal: www.postcrossing.com. Com podreu veure, el disseny de la web és simple ja que realment no necessita res més. La pàgina està en anglès, però amb un nivell bàsic d'aquest idioma ja podeu entendre la majoria de coses. En tot cas, han habilitat una petita secció en espanyol on s'expliquen les normes bàsiques del projecte: Postcrossing en espanyol.

Estar donat d'alta a la web és GRATIS. Quan t'inscrius, només has de donar un nom d'usuari, el teu país i ciutat, un e-mail i òbviament la teva adreça. Hi ha gent que pensa que això és enviar postals electròniques però no és així, aquest projecte és per enviar i rebre postals físiques. 

Quin tipus de postals rebràs? Quan et dones d'alta a la web, has d'escriure un petit text que serveix perquè et coneguin i que serà de les parts més importants del teu perfil (és preferible que estigui escrit en anglès). Aquí pots posar el que vulguis tampoc és qüestió que expliquis la teva vida, però bé això depèn de cada usuari. Una de les coses que és bo que mencionis és quin tipus de postals vols rebre (paisatges, llocs d'interès, imatges de pel·lícules, frases, dibuixos, pintures, animals, UNESCO etc.). En tot cas, això no suposa una obligació per a la persona que et va a enviar la postal, simplement és un suggeriment. En el meu cas, prefereixo postals que mostrin indrets d'interès o paisatges naturals del lloc d'on m'estan enviant la postal. I encara que gairebé tots ho han fet, algunes persones m'han enviat postals de dibuixos o flors i tot i així m'han agradat.

Què cal escriure a la postal? El que vulguis, sempre de manera respectuosa i depenent de la persona a la que va dirigida la postal. Normalment els escric un petit text explicatiu del que poden veure a la postal. Gairebé sempre són imatges de la meva ciutat, país, pintures, UNESCO fins i tot alguna imatge sorpresa.

Com comences a rebre i enviar? Quan et dones d'alta a la web, el primer que has de fer per poder rebre és enviar una postal. Posteriorment hauràs d'esperar que la persona a qui va dirigida la registri i pugi la imatge al mur.. És lògic, no és just que t'inscriguis amb l'única intenció de rebre. Cada vegada que sol·licites enviar una postal, la web et proporciona la direcció d'un usuari que pot estar en qualsevol part del món (en cap moment tens cap dret a escollir un país en concret). A més d'això podràs veure el perfil de l'usuari i se't donarà un petit codi, compost per dues lletres que identifiquen al teu país i una numeració que sempre serà diferent per cada postal, exemple: (ID ES-314123). Això ho hauràs d'escriure en la teva postal i així la persona que la rebi la podrà registrar.

Finlàndia emissió especial de quatre segells
basats en "Postcrossing 

Sabràs qui t'envia una postal abans de rebre-la? No. Aquesta serà una de les sorpreses, normalment reps una postal per cada postal que tu has enviat i ha estat rebuda. A vegades es produeixen desajustos i de sobte reps més de les que has de rebre, però després fins que no tornis a equilibrar les teves estadístiques no tornes a rebre.

Tots els usuaris veuran la teva adreça? Aquesta és una de les preguntes que a mi més m’espantaven a inscriure, però no és així. La meva adreça només la veuran els usuaris que hagin d'enviar una postal, quan l'hagis rebut la teva adreça desapareixerà fins i tot dels seus respectius perfils.

Per què m'agrada "Postcrossing"? Principalment per l'emoció que és veure que algú ha dedicat part del seu temps ha escriure't una postal i descobrir ciutats del món que no tenia ni idea que existien. A més és bo per a practicar l'anglès, aquest és l'idioma que sempre es fa servir, llevat que vegis que la persona a la qual li escrius té en el seu perfil que parla el teu idioma. I no només rebre emociona, també quan sol·licito una postal m'entusiasma pensar a quin lloc he d'enviar la meva postal. A més no és un hobby car (depenent de quantes postals vulguis enviar), jo acostumo a enviar 25 postals al mes i em resulta molt barat (Espanya seria 0,38 €, Europa 0'76 € i la resta del món (Àsia, Amèrica, Àfrica, Oceania) només són 0,92 € (segons les tarifes postals vigents de 2014).

¿El pitjor? Esperar que el destinatari de la teva postal la registri. Depenent de a quin país va dirigida, les meves postals poden trigar de 7 dies (per exemple: Alemanya, Holanda o en ocasions EUA), a 40 dies o més (per exemple: Rússia i la Xina són les que més solen tardar-me). També depèn de vegades si l'usuari la registra immediatament o es pren el seu temps.

Avui ja som 511.225 membres de 212 països. Cada hora s’envien 1.295 targetes postals.

Us animeu a formar part d'aquest projecte? 

 Antoni Boneu Puig

Unitat de Distribució

El transport de la correspondència i el ferrocarril

El naixement del ferrocarril va revolucionar el transport de la correspondència. El primer tren de viatgers de la història, que va unir les ciutats de Liverpool i Manchester en 1830, ja portava incorporat al comboi un cotxe correu de la Royal Mail. Des d'aquest moment, tots els països desenvolupats del món van començar utilitzar el tren per transportar el correu.

Targetes circulades amb data 6-11-1947

En el primer terç del segle XX la correspondència entre les capitals de província i les ciutats importants del país es transporta per ferrocarril. Així, els trens-correu, coneguts com ambulants en la terminologia postal, eren l'eix central del servei.

Aquest mitjà de transport reduïa els temps de lliurament del correu, permetia el trasllat de grans carregaments de correspondència, a més de poder-se classificar els enviaments a el mateix vagó-oficina durant el trajecte, realitzant els intercanvis pertinents en cada parada de la línia fèrria, aprofitant la mateixa per dipositar les cartes a la bústia.

A Espanya la primera expedició ambulant per ferrocarril va començar a funcionar entre Madrid i Albacete el 17 de setembre de 1895. La primera sèrie d'estafetes ambulants va ser de dos vehicles, construïts a Bèlgica, de dos eixos i caixa de fusta de 7 metres de longitud, pintats en color cirera i amb rodes de radis.

Centenari del ferrocarril de Suïssa 1847-1947

Fins 1890, es van construir en factories alemanyes i espanyoles cinc sèries més sota la denominació DGDC, amb un total de 58 vehicles que anaven incorporant les novetats tecnològiques que sorgien. Tots ells portaven a l'exterior sengles estreps per traslladar-se entre cotxes, ja que els testers eren tancats, i portaven en el sostre una campana de 25 kg de pes per assenyalar el final de les operacions de càrrega i descàrrega i boques de bústia en ambdós laterals. La càrrega es distribuïa al centre del cotxe deixant dos extrems habilitats amb casellers i taules de treball, un per als ajudants que manipulaven la correspondència ordinària i un altre per a l'administrador que s'encarregava dels certificats i valors.

Els primers cotxes metàl·lics es van construir durant la II República, concretament la sèrie JC, que van començar a circular en 1935. El 1952 tots els cotxes que encara estaven en servei es van rematricular amb les sigles DGDC seguides de numeracions correlatives, exceptuant els furgons TyC. En aquesta dècada es va arribar a un acord entre RENFE i Correus perquè els cotxes i furgons postals fossin similars als cotxes de viatgers utilitzats per la companyia ferroviària. Es van construir llavors les sèries 1500 i 2000, d'15 i 20 metres de longitud respectivament.

A partir d'aquest moment, les noves sèries que van aparèixer van mantenir característiques similars a aquests últims, com la sèrie 3000, construïda entre 1964 i 1985, amb més de 26 metres de longitud o la sèrie 3200 amb vint metres de longitud.

En aquesta època es van multiplicar les expedicions ambulants per ferrocarril, ja fos en cotxes correu de l'Estat, de RENFE o en Òmnibus, UT o en Automotors, arribant l'any 1957-246 expedicions diàries. El 1964 van començar a circular els trens postals, formats exclusivament per cotxes oficina i furgons de Correus, unint fins a la dècada de 1990 la capital de l'Estat amb Barcelona, Hendaia, Bilbao, la Corunya, València, Alacant, Gijón i Cadis.

En finalitzar la Guerra Civil, tots els vehicles postals van ser pintats en verd amb el sostre gris, posteriorment amb una franja groga en els laterals i a partir de 1977, de color groc amb dues franges vermelles a la part inferior dels laterals de la caixa i sengles cornamuses coronades, igualment en vermell. Aquest mateix any les sigles DGDC van ser substituïdes per DGCT (Direcció General de Correus i Telecomunicacions).

Carta certificada de l'últim ambulant Madrid-Barcelona, 11 de maig de 1996
al seu pas per Lleida

En l'última dècada del segle XX, el desenvolupament i abaratiment del transport aeri, unit a la major versatilitat del transport per carretera, va impulsar als operadors postals dels països del nostre àmbit a substituir el transport ferroviari per altres mitjans. El 30 de juny de 1993 a les 22:30 hores, va partir de l'Estació de Chamartín, el tren exprés Madrid - Màlaga, arrossegant l'última oficina ambulant (DGCT-3039) que correria el territori espanyol. Amb aquest viatge es tancava un segle i mig d'un servei que havia constituït la columna vertebral del transport postal al nostre país.

Per més informació : AZAFT (Amigos del Ferrocarril de Zaragoza)

Antoni Boneu Puig

Unitat de Distribució

700 anys de la Carta de Poblament de La Pobla de Cérvoles

La Pobla de Cérvoles celebra els 700 anys de la Carta de Poblament

La Pobla de Cérvoles, l'únic municipi de les Garrigues declarat zona de muntanya, compta actualment amb un cens estable de 190 habitants, però no sempre ha estat així. Anys abans de l'existència del municipi tal i com es coneix avui en dia, és a dir anteriorment a l'any 1.314, una desena de famílies vivien dispersades als paratges de La Fumada i La Vileta, que actualment formen part del terme municipal de la Pobla. Després de l'entrega de la Carta de Poblament per part del Bisbat de Poblet (actual Bisbat de Tarragona), aquestes tretze famílies va establir el nucli del que avui en dia és la Pobla de Cérvoles. Un municipi que va créixer en nombre d'habitants fins arribar a un màxim històric de 868, l'any 1.887. Posteriorment la xifra va decreixent fins a principis de l'actual segle XXI, quan es registra un lleu augment.

L'any 1.314 el pare abat de Poblet va atorgar a la Pobla de Cérvoles la Carta de Poblament, un privilegi que possibilitava la formació d'una població estable en aquest indret del sud-est de la comarca de les Garrigues. Per celebrar aquesta fita històrica -sobre la què avui en dia encara hi ha confusió perquè segons diversos estudis i llibres publicats la data exacta d'entrega de la Carta de Poblament va ser el dia 23 de febrer, i segons d'altres el 24 de febrer- l'Ajuntament de la Pobla de Cérvoles estaorganitzant un seguit d'actes per aquest 2014. 

L'alcalde, Jaume Estradé, ha volgut remarcar la transcendència històrica d'aquest acte, "ja que un centenari no se celebra cada dia, motiu pel qual creu oportú fer-ne ressò. Per això s'ha confeccionat un TU SELLO per donar a difondre aquesta efemèride.

garrigues.territoris.cat / pobla de cérvoles 700 anys

Antoni Boneu Puig

Unitat de Distribució

POSTIMPRESSIONISME

Els primers sis mesos que Van Gogh va viure a Arles, els va passar en soledat treballant en els seus llenços, escrivint a Theo i Bernard - qui li posava al dia sobre el Simbolisme i el cloisonnisme en què treballava - i xerrant amb el carter Joseph Roulin, al que veiem aquí retratat. L'amistat de Vincent amb aquest acèrrim republicà, va anar creixent fins a realitzar almenys tres retrats i un bon nombre de dibuixos.

Dia del Segell. El Carter Roulin
Museu de Boston
Oli sobre llenç - 1888

Roulin vesteix uniforme de Correus amb gorra inclosa, retallant la figura sobre un fons clar. Està assegut en una cadira i recolza el seu braç dret sobre una taula verda. Els contorns de l'uniforme estan delimitats amb una gruixuda línia de color negre, aplicant el color a l'interior de les zones creades per la línia de manera gairebé uniforme. Per contra, la cara està realitzada a base de petites pinzellades de variats colors, que conformen perfectament el dur gest d'aquest home amb aspecte de rondinaire. A les mans s'aprecien les mancances dibuixístiques de Van Gogh, de manera que els tons clars empleats s'apliquen amb una pinzellada ràpida i nerviosa .

Joseph- Etienne Roulin va néixer el dia 4 abril de 1841 a Lambesc, localitat situada a uns 50 Km d'Arlés. Va morir a Marsella al setembre de 1903. La seva esposa es deia Agustine i va servir de model a Van Gogh per diversos quadres, entre ells el titulat "La Berceuse". El matrimoni va tenir tres fills, Armand i Camille que al 1988 tenien respectivament 17 i 11 anys, i la petita Marcelle que estava acabada de néixer quan Van Gogh va pintar al seu pare .
Encara que en els quadres apareix Roulin com carter, no ho era tal com ara podem imaginar, sinó més aviat era com un empleat dels ferrocarrils que rebia i lliurava els paquets que arribaven per tren. Percebia, pel seu treball, 135 francs al mes (Compari amb els 150-250 francs que rebia Van Gogh del seu germà) i amb aquests breus ingressos mantenia a la seva família, de cinc persones, portant els seus problemes econòmics amb tota dignitat.

Van Gogh, el va conèixer pels freqüents contactes que tenia amb ell quan Theo li enviava pintures o Vincent remetia al seu germà els seus quadres . L'amistat entre els dos es veia afavorida , a més , per la proximitat dels seus domicilis . El carter vivia al nord de la casa del pintor, al carrer Mont de Cordes núm.10, situada entre la Casa Groga i l'estació de ferrocarril. Freqüentava el Cafè de la Gare, regit pel matrimoni Ginoux (Joseph i Marie) on Van Gogh va estar allotjat des de primers de maig fins al setembre de 1888. Per tant, el Cafè era un punt de freqüents trobades .

Roulin encarnava perfectament el paper de pare de família, personificant així un dels desitjos més profunds de Van Gogh, qui tenia un bon concepte d'ell. El seu rostre li recordava Dostoievski, qui al seu torn tenia l'aspecte d'un camperol rus .

“Ell és - escriuria Van Gogh - un revolucionari , probablement un republicà de tot cor , ja que detesta la república que ara tenim, i perquè comença a dubtar, a estar gairebé desil·lusionat dels principis republicans”.

Però un cop el vaig veure cantant La Marsellesa, hi vaig pensar que era al 89, no l'any que ve, sinó el passat (1789). Era un Delacroix, un Daumier sortint directament dels vells pintors holandesos.

Amb el temps, es convertiria en el millor amic de Van Gogh a Arles. Quan l'incident de la mutilació de l'orella, Roulin va constituir el seu més sòlid suport. Des del 23 de Desembre del 1888 fins el 7 de Gener següent, Roulin informà cinc vegades a Theo sobre l'estat del seu germà. Referent a això diria el pintor: "Encara que és un pobre i insignificant funcionari , Roulin ha estat meravellós amb mi i espero que seguirà sent un bon amic".

També va escriure a Gauguin el 4 gener 1889: "Roulin ha estat veritablement amable amb mi, el va tenir la intel·ligència de fer-me sortir d'aquell lloc (Es refereix a l'hospital en què havia estat ingressat després de la seva incident amb Gauguin) abans que els altres es haguessin convençut".

A la carta a Theo núm. 583, escrita entre l'1 i 5 d'abril de 1889, deia: "Encara que Roulin no és prou vell per ser el meu pare, ell m'ha tractat amb la tranquil·litat honestedat i amabilitat que un vell soldat pugui mostrar a un jove. Hi havia sempre alguna cosa, alguna cosa no dit. Jo no sé el que és, però és com si el em volgués dir: no sabem el que ens pugui passar demà, però passi el que passi, recordeu-vos de mi. I això li fa a un molt bé, especialment venint d'un home que no és amargat, ni malenconiós, ni perfecte, ni feliç, i també no sempre perfectament honest. Però és un bon company, savi, amb sentiments i fidel. Escolta, jo no tinc cap dret a queixar-me de res d'Arlés quan penso en algunes persones que vaig conèixer allà i que mai oblidaré".

Van Gogh li admirava també per la seva alegre personalitat i perquè mai es desanimava ni es lamentava de la seva difícil situació econòmica .

Joseph Roulin va ser destinat a Marsella el 21 gener 1889 deixant provisionalment a la seva família a Arles. Van Gogh es va veure afectat per la seva marxa, i és probable que això fos un element més que contribuís al seu ingrés voluntari a l'hospital de St. Remy uns mesos després. Temia que poguessin repetir els atacs de la seva malaltia i que no tingués al seu costat cap persona estimada que li atengués .
L'última vegada que es van veure, va ser a l'abril de 1889, però van continuar cartejant-se fins i tot després d'ingressar al sanatori psiquiàtric.

Informació addicional: www.vggallery.com

Antoni Boneu Puig

Unitat de Distribució

L’ÚLTIM VOL DE PETR GINZ

A l’any 2003 es preparava el vol de la llançadora espacial nord-americana Columbia i un dels membres de la tripulació era, Ilan Ramon, d'Israel, la seva mare havia viscut els horrors del camp d'extermini d'Auschwitz. Probablement per això, Ilan va decidir portar a l'espai un record, un símbol de la tragèdia de l'holocaust. Es va dirigir al museu de l'holocaust Yad Vashem de Jerusalem, on està dipositada la major part de dibuixos de Petr que s'han conservat, i va seleccionar, amb els membres del Museu, el quadre titulat “Paisaje Lunar”.  

Petr Ginz, Paisaje Lunar", 1942-1944, dibuix a llapis sobre
paper, 21 x 14,5 cm. Domnació de Ota Ginz.
Haifa, col·lecció del Museu d'Art Yad Vashem, Jerusalem

El tràgic destí del Columbia va commoure al món sencer. Igual que la resta de la tripulació, Ilan no va sobreviure al vol. Una vida jove que hagués pogut contribuir al progrés de tota la humanitat, es va truncar en un sol instant. I la mort del cosmonauta israelià, Ilan Ramon, li va recordar sobtadament al món, el destí d'altres centenars de milers de persones que es trobaven també al començament de les seves vides, a les que va posar fi l'holocaust. Petr Ginz és un símbol i el seu representant.

Text tret del llibre "Petr Guinz -
Diario de Praga (1941-1942)"
Ed. Acantilado

I va ser precisament el dibuix de Petr, que es va emportar al cosmos Ilan Ramon, el que va fer que tornessin a veure la llum les pàgines del diari escrit des del 24 febrer 1941 fins a agost de 1942. Unes setmanes després del tràgic final del Columbia, algú es va posar en contacte des de Praga amb el museu Yad Vashem i es va oferir a vendre'ls sis quaderns escrits per Petr i els seus dibuixos. Els havia trobat en un vell edifici del barri de Praga de Modrany, que havia comprat anys abans. S'havia desfet de la major part dels trastos dels que aquell vell edifici estava ple, però per algun motiu incomprensible havia conservat aquells quaderns i aquells dibuixos. Es va recordar de la seva "troballa" quan va sentir comentar a la televisió txeca, en relació amb la catàstrofe del Columbia, la història d'un noi de Praga anomenat Petr Ginz, i va enviar a Israel, per correu electrònic, imatges dels textos i els dibuixos que havia trobat.
Petr Ginz, (1928-1944), va néixer a Praga el 1928, de pare jueu i mare txeca i ària. Als pocs anys va destacar pel seu gran talent i creativitat, tant en el pla literari com en l'artístic. A finals de 1942 va ser traslladat al gueto de Terezin. En 1944 va ser deportat a Auschwitz, on va morir assassinat per la barbàrie nazi, a l'edat de 16 anys.

Segell de correus emès amb motiu del tràgic accident del transbordador nord-americà Columbia STS 107, en el que entre altres, morir l'astronauta israelià Ilan Ramon, que va portar al cosmos una reproducció d'aquest dibuix. El segell és obra del pintor Pavel Hrach. El gravat és obra de Václav  Fajt. El segell, de 26 x 40 mm., en un plec de 76 x 116 mm., es va imprimir a la fàbrica postal de valors de Praga SA, gravat en relleu, color negre, combinat amb offset en color.

Antoni Boneu Puig

Unitat de Distribució

TIN CAN MAIL - El Correu enllaunat

El regne de Tonga esta format per prop de 200 illes, totes localitzades a l’Oceà Pacífic, a la Polinèsia Occidental i al Nord-est de Nova Zelanda. Per els col·leccionistes de segells de format no habitual, aquest país és una font important de “estampilles”, en forma de fruites, mapes o d’altres motius originals.

Illa de Tonga

Però apart d’aquest formats tant inusuals de segells, Tonga en el mon de la filatèlia té una important curiositat per el singular sistema de transport del correu. Es va veure obligada a inventar, per la seva geografia d’una de les seves illes, un sistema de lliurà la seva correspondència

Niuafoou, l’illa més llunyana de Tonga, que en realitat és un crater volcànic encara actiu, obliga, tot sovint, a evacuar l’illa per la seva constant activitat volcànica.

Rodejada de penya segats, l’illa no permet que els vaixells pugin fer altra cosa, que passar a una distància prudencial. Per solucionar el problema que això suposava per l’enviament i la recepció del correu, es va idear un sistema de  “correu en llauna” (Tin Can Mail), que es va posar en funcionament a partir 1886 i que Ernest A. Kehr descriu de la següent manera:

“... les cartes de Niuafoou per el mon exterior, eren guardades i segellades dins d’una llauna de 5 galons que era confiada a un natiu, que nedava fins el vaixell, que estava ancorat en un lloc segur, empenyent la bústia flotant “la llauna”. Recorria d’aquesta manera més d’una milla de l’accidentada mar. Mentre el natiu es mantenia flotant a prop del vaixell, les cartes eren retirades de la llauna, a la vegada que es dipositava la correspondència que anava destinada a la illa i retornava al seu punt d’origen fen el mateix recorregut”

Carta circulada de Niuafoou a N. Wales, Anglaterra
amb data 28 de novembre de 1938

El treball de qui transportava la llauna amb la correspondència no estava exempt de perills i sembla que amb la mort d’un dels carters per un depredador, el tauró, va comportar a la suspensió del servei durant els últims vint anys. En aquell moment, les cartes transportades per aquest servei, eren buscades per els col·leccionistes, lo que va donar que pensar a les autoritats, les avantatges de mantenir el singular sistema amb finalitats filatèliques, de negoci i publicitat.

Walter George va assumir, per el seu compte, el càrrec de “Carter de la llauna” i reactivà el servei postal amb una petita variant, intentant minimitzar el perill dels taurons.

Les llaunes es transportaven en canoa fins el vaixell i tant sols quan aquest es trobava a prop, un nedador empenyia la llauna fins arribar a bord.

Aniversari del centenari del correu Tin Can Mail

 

El servei es va mantenir fonamentalment per motius filatèlics, doncs la correspondència nascuda i rebuda a l’illa era poca, amb relació amb la generada pels col·leccionistes, desitjosos d’obtenir alguna de les peces circulades per aquest correu tant peculiar.

El servei es va mantenir fins l’any 1983, quan amb l’auguració de l’aeròdrom de Niuafoou va ser innecessari aquest servei del “Tin Can Mail”.

 

Antoni Boneu Puig

Unitat de Distribució

HOPPER, EL PINTOR DE LA SOLEDAT I DEL SILÈNCI

Edward Hopper (1882- 1968) tracta d’explicar amb els seus quadres les pors, la tristesa, les incerteses, la solitud... Per això, força escriptors han reflexionat sobre l’obra d’aquest gran pintor nord-americà. Una part significativa d’aquestes reflexions han estat recollides en el monogràfic de Compartir (1) .

 A El Sol del Matí, una dona, -la mateixa que hem vist, nua, en un altre quadre, Matí a la ciutat-, en camisa de dormir i asseguda al llit, mira per la finestra oberta com surt el sol. Si al quadre Matí a la ciutat existeix un erotisme tens, a l’altre quadre el sol que surt il·lumina discretament el rostre de la dona que rep, alleugerida, la claror matinal desprès de la llarga nit: l’habitació s’omple d’una llum que recorda també la del cap      vespre. Hopper sembla suggerir que entre el matí i la tarda no hi ha diferència per aquesta dona, sola, fràgil.

Sola, fràgil? No hi ha algú que l’observa, i que no som nosaltres? El mateix pintor, sens dubte, però potser algú més.

“Hopper sempre va més enllà de l’anècdota: ens parla de la fragilitat de la condició humana, de fins a quin punt som efímers. Precisament per això, en les seves obres, no hi passa gran cosa.”(2)

 

 

 Antoni Boneu Puig

Unitat de Distribució
 
(1) Compartir- Revista del cooperativisme sanitari, número d’octubre, novembre i desembre de 2012.
(2)  Jordi Coca (Barcelona, 1947), escriptor i dramaturg català

 

 

SEGELL 25è ANIVERSARI COLLA CORNABUSTIA 1989-2013

La Colla Cornabústia està de celebració,  per commemorà el 25è Aniversari s’ha confeccionat un segell personalitzat, que va autoritzat Correos i que van gaudir tots els membres de la Colla. Es va posar en circulació el dia 25 de maig, juntament amb un sobre commemoratiu de la efemèrides i que estava mata-segellat.

Aquests segells, que porten la lletra A, són vàlids pel correu ordinari fins a 20 g. dins del territori nacional.

L’emissió va ser limitada i tant sols es va lliurà, el mateix dissabte de l’Aplec, a cada un dels membres de la Colla Cornabústia que van participar a la XXXIV edició de l’Aplec del Caragol.
Va ser la manera més adient de donar a conèixer la imatge d’aquesta Colla, que representa a un petit col·lectiu de carters. Esperem que en properes edicions, s’afegeixin més companys i així incrementar “l’esperit groc”.

 

Sobre il·lustrat amb el “Tu Sello”, amb una tirada limitada de 40 exemplars

              Antoni Boneu i Puig
Unitat de Distribució

ALPHONSE MUCHA: LA DONA, MUSA

Autorretrat de Mucha

Alphonse Mucha, va néixer a la ciutat de Ivancine (Moravia imperi austríac) al  24 de juliol de 1860. Les seves habilitats per el cant li van permetre continuar els seus estudis a Brno, capital de Moravia; però des de nen és va sentir atret pel dibuix. Va treballar en feines de pintura decorativa, principalment per escenes teatrals. Al 1879 marxà a Viena per realitzar tasques es una companyia vienesa de disseny escènic teatral, adquirint informació i  completat la seva educació artística.

Mucha va marxà a París al 1887 i continua els seus estudis a l’Acadèmia Julian i la l’Acadèmia Colarossi, produint al mateix temps il·lustracions per revistes i publicitat.



Cartell de Mucha
"El Zodiac", 1896

El salt a la fama, ho va aconseguir amb el seu primer cartell litografiat per l’actriu Sarah Bernhardt. El cartell anunciava l’obra Gismonde de Victorien Sardon, el cartell apareix els primers dies de gener de 1895 a les parets de París, i causà una autentica sensació. Sarah Bernhardt li ofereix un contracte d’exclusivitat per sis anys. Els cartells contribueixen a la difusió de la imatge de l’actriu més enllà de França. Fins 1901, Mucha no tant sols és responsable dels cartells publicitaris, sinó també de l’escenografia i dels vestits del Thèatre de la Reanissance. Fou aquesta l’obra que el va llançar a la fama i al èxit arreu del mon.                                                      

Una altra de les etapes de la seva carrera artística, van ser les creacions per la sèrie de joies realitzades pel reconegut joier parisenc Georges Fouquet. A Fouquet l’hi va cridar l’atenció els complements que Mucha ornamentava a les seves muses dels cartells, reproduïts amb un gran luxe de detalls. A més a més, dissenyar els interiors de la joieria Fouquet.



"La dansa" - 1898

Mucha, fou un dels artistes més reconeguts del seu temps, creador i difusor de l’estil Art Nouveau, pioner en l’aplicació de l’art de la pintura, als pòsters, il·lustracions, articles, decorats teatrals i litografies, així com dissenys de joies. Els treballs de Mucha freqüentment introduïen: elegants, sensuals i seductores dones joves, en unes vestimentes neoclàssiques. L’art de Mucha aspira a la bellesa femenina. Les seves acurades composicions posen en joc elements teatrals i al·legòrics, això crea una atmosfera de misteri propera a la poètica simbolista.

Les dones de Mucha, apareixen en comunió amb la natura, entre motius vegetals o amb elements decoratius fruit de la imaginació de l’artista, con ara orles, sanefes i vitralls. En l’obra de Mucha, la dona és el catalitzador i personificació de la bellesa, entesa com a valor absolut, que mitjançant l’art, transcendeix cap a una valors positius i universals.

Mucha recorre a la cabellera femenina, frondosa, llarga i abundant con un element més dels seus ornaments de vegetació que semblen irradiar de la dona, fins i tot arribant a convertir-la en una abstracció en forma de decoratius cercles concèntrics o remolins rebels, que s’agiten amb vida pròpia, con si volguessin fugir de la cabellera de les seves belles dones. Les torsions dels cossos i de la roba descriuen moviments helicoïdals, però compensats per l’equilibri compositiu de les seves obres.

Declarà que pensava que l’art existia per transmetre un missatge espiritual i res més; d’aquí la seva frustració per la fama a raó d’un art purament comercial.

Quan Txecoslovàquia va obtenir la independència, després de la Primera Guerra Mundial, Mucha dissenyar segells de correus, bitllets de banc i altres documents oficials per la nova nació.

Paradoxalment, quan va decidir tancar aquesta etapa parisenca i iniciar un nou projecte de caire humanista i nacional com a ideal exigent, va topar amb la solitud. Mucha va tornar a Bohèmia el 1910.

 

Selecció de segells de Txecoslovàquia disenyats per Alphonse Mucha 1918-1920

 

Van passar molts anys treballant en aquest nou projecte en lo que considerà la seva obra mestra. L’Èpica Eslava (Slovanska epopej), una sèrie de pintures de gran format que simbolitzava la història del poble eslau, els quals foren donats a la ciutat de Praga al 1928. Mucha havia somiat en completar aquesta sèrie de l’Èpica Eslava, des de las seva joventut que finalment va mostrar a la ciutat de Nova York al 1920. Al envair els alemanys Txecoslovàquia, Mucha és arrestat e interrogat per l’exèrcit d’ocupació. Mai més es va recuperar de la tensió d’aquest episodi fosc, ni de veure el seu país ocupat i vençut. Morir a Praga el 14 de juliol de 1939 a conseqüència d’una pulmonia i enterrat en el cementiri de Vysehrad. La seva última obra fou, El Jurament de unió dels eslaus. 

Antoni Boneu i Puig

Unitat de distribució

El Retaule d’Isenheim:

És una fascinant obra mestra del Renaixement. El 2012 marca l’any del 500 aniversari de la seva creació. La Poste va emetre, el dia 15 de juny de 2012, una fulla bloc en 3D, gràcies a la proesa de la tècnica, permet admirar-lo com si estiguéssim pressents davant d’ell.Els tres segells representen les escultures de:Sant Agustí, Sant Antoni i Sant Jerònim.

Fulleta Bloc, commemorant el 500 Aniversari de la
creació del Retaule d'Isenheim

 

  El Retaule d’Isenheim és un retaule políptic, de construcció vertical i que està compost per decoració esculpida i pintada. Es porta a terme entre 1512 i 1516 pel Mestre Mathis Grünewald, més conegut per Grünewald (pels panells pintats) i l’artista Nicolas de Haguenau (per les escultures).

Encarregat pelsuperior de l’ordre dels Antoninos d’Isenheim, Guido Guersi, preceptor del convent del 1490 fins 1516, situata uns vint kilòmetres de Colmar, ciutat del departament d’Alsàcia de l’Alt Rin, França.
L’ordre de Sant Antoni té comobjectiu tractar als pacients que patien del Foc de Sant Antoni, (nom aplicat a la Pesta Negra del 1348)flagell de l’Edat Mitjana.
El retaule consta de 9 panells pintats que giren al voltant d’un fondo central que envolten les escultures. Té dos conjunts d’ales, mostrant tres configuracions diferents. Els panells es poden obrir per il·lustrar els diferents períodes en el culte litúrgic d’acord amb les festes corresponents.
És una obra de grans dimensions (3,30 m. d’alçada per 5,90 m. d’amplada) que acull una iconografia densa que representa la vida de Crist i de Sant Antoni l’Ermità.
Grünewald barreja el realisme i la fantasia mòrbida, el manierisme, el teatre i la naturalitat, fen una obra monumental, única i sense precedents.
L’escena central mostra la Crucifixió de Crist. Davant d’un fosc i amenaçador fons, es retallen les diferents figures: al centre, el Crucificat, en una fusta que a dures penes resisteix el seu pes, amb el cap ajupit coronat per espines, que tramet mitjançant les mans, el dolor i la tensió que també observem al rostre, els peus trencats o la pell nafrada. A la dreta, la figura de Sant Joan Baptista, representant amb la seva presència la salvació humana; al seu costat, el xai de Crist, representant el sacrifici de Jesús per la humanitat. A l’esquerra trobem les figures de la Verge Maria, vestida de  

blanc simbolitzant la puresa, consolada pel jove evangelista Joan; agenollada veiem a Maria Magdalena, recognoscible pel pot de ungüents amb què ungí els peus de Crist.

Al panell de l’esquerra es representa a Sant Sebastià, un dels sants protectors contra la pesta; apareix sobre una base estelada i darrera podem observar una columna, on va ser lligat i assagetat, sobrevivint al martiri després de ser guarit per Santa Irene. La figura, de clara inspiració italiana, es cobreix amb un mantell vermell, on es pot apreciar al fons una tela en la que observem dos àngels portant una corona.

En el panell de la dreta es troba Sant Antoni, el sant patró de l’ordre que regia el Hospici d’Isenheim. També hi apareix sobre una basa estelada, vestint una túnica blava i un mantell vermell, on s’aprecia sobre ell, un dimoni que trenca una finestra i transmet la pesta gràcies al seu alè verinós.

La predel·la del retaule, figura el Sant Enterrament,un cop el cos del Salvador ha estat baixat de la creu per ser dipositat en el sepulcre. L’enorme figura de Crist està sent sostinguda per Sant Joan Evangelista, mentre les santes dones ploren i imploren a Déu en un segon pla, on s’aprecia, als peus del Salvador, la corona d’espines. Un fons de paisatge tanca la composició.

Va estar conservada al convent de los Antoninos d’Isenheim fins la Revolució i per evitar la seva destrucció, es va transportar a Colmar el 1792. Al 1852, fou traslladat a l’església del antic convent dominic d’Unterlinden, essent la joia del museu, on encara segueix fascinant als visitants.

 

La primera obertura del políptic, representa la vida de la Verge Maria, amb escenes de l’Anunciació, el Concert dels Àngels i una Verge amb el Nen al centre. Al panell de la dreta una elegant Resurrecció.Aquest conjunt, visible a la Pasqua, el Nadal i les festes principals de la Verge, simbolitza l'esperança i l'alegria. Llum i color puntuant aquesta immensa composició en moviment ascendent i descendent.

 

 

La segona obertura descobreix l'altar original amb les escultures de Crist i els apòstols de Nicolas d'Haguenau, flanquejat per dos magistrals panells de Grünewald: a l'esquerra La visita de sant Antoni a sant Pau, ia la dreta, una terrible escena de les temptacions de Sant Antoni, poblada de figures infames, gesticulant.

 

Antoni Boneu i Puig

Unitat de distribució