Josepa (Pepita) Uriz i Pi

Badostain, Navarra, 15-03-1883 - Berlín, República Democràtica d’Alemanya, ?).

 El 16 d’abril de 1921, el diari La Vanguardia informava que Josefa Uriz Pi havia guanyat el concurs de trasllat per a la plaça de professora de pedagogia de l’Escola Normal de Lleida, a la qual s’incorporà el 21 de maig. Uriz, més coneguda actualment per la seva faceta sindical i la seva implicació política amb la Segona República, pertanyia llavors a un grup de pedagogs renovadors propers a la Institució Lliure d’Ensenyança (ILE), i des de bon començament xocà amb els mètodes tradicionals de la directora de l’Escola de Mestres de Lleida, Lilia Heras.

Pepita Uriz fou lleidatana d’adopció, ja que havia nascut a Navarra, havia estudiat a Madrid,vivia a Barcelona i havia treballat a la normal de Girona, però desenvolupà la plenitud del seu magisteri a Lleida de 1921 a 1939. 

Pepita Uriz,  té l’honor de ser la millor i més preparada pedagoga que passà per Lleida fins el 1930, tenia una definida vocació de mestra.

Estudià a la secció de ciències de la primera promoció de l’Escuela Superior de Magisterio de Madrid (1909-1912) becada per la JAE (Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, 1907-1934), una associació creada pel ministeri d’Instrucció Pública perquè els alumnes espanyols més destacats viatgessin per Europa (ella estudià a França i Alemanya) i aprenguessin nous mètodes per renovar el sistema educatiu i científic del país.

Uriz, en acabar els estudis el 1912, era una professora preparada i implicada amb el canvi cultural o egeneració que necessitava el país, però quan es proposà dur a terme la teoria que havia après sovint

topà amb obstacles per desenvolupar-la.

 La seva implicació sindical es manifestà ben aviat i, segons sembla, una celebració amb els alumnes i la seva germana Elisa, també professora de música de l’escola de Girona, de l’1 de maig fou la causa que propicià el seu trasllat a Lleida.

Zoe Rosinach Pedrol

( Lleida 1894- Saragossa 1973 )

Passejant per la ciutat de Lleida trobem els “Jardins de la Zoe Rosinach”, ens traslladem  fins el començament del segle XX, on la Zoe es un referent a la lluita femenina d’aquest segle.

Zoe Rosinach Pedrol, lleidatana de naixement que es doctorava en farmàcia el 1920, tot i que pot semblar molt tardana si la comparem amb el primer doctorat femení de medicina en el 1882, la carrera de farmàcia era un tercer grau independent de les ciències de la salut des del pla l’estudi aprovat pel parlament el 1845, aquest la deslligava de la medicina i, amb dret i teologia , ampliava a quatre les carreres aprovades en l’anterior pla  de 1836.

El pare de la Zoe – Pau- natural de Juneda, era un dentista ambulant, que també venia productes elaborats per ell mateix i feia petites curacions amb algunes fórmules, després es va doctorar amb medicina amb l’especialitat de odontologia.

La mare Carme, natural de Lleida, exercia de llevadora. Visqué al carrer Blondel número 22.

D’aquesta unió van néixer quatre fills, Carme, París, Zoe i Pau. Família fora del comú en aquella època, donant suport als fills educant-los i donant suport a les seves carreres universitàries, fora del comú en aquella època, la Zoe farmacèutica i la segona filla Pau d’odontologia.

Peculiars també els noms que van ficar als fills en l’època que vivien, Zoe i Pau per les filles petites, i París per l’únic fill mascle  (batejat com a Carmel per oposició del mossèn de ficar-li París, però en la unitat familiar sempre li van dir el nom escollit pels pares) el nom de Zoe, del grec, es traduiria per vida, nascuda el 6 de febrer del 1894, la seva germana Pau, del llatí, vindria a ser tranquil·litat – harmonia. I París, el nom del germà, del grec, vindria a dir el que millor socors podia donar.

La Zoe i Pau, van cursar carreres universitàries relacionades amb la medicina i seguiran, durant els primers anys, inquietuds vitals.

Després de superar el batxillerat la l’Institut General Tècnic de Lleida al juny de 1913, va cursar farmàcia, però no va ser fàcil, sobretot per les dificultats externes que es trobà en el seu camí. Després de superar el curs preparatori i matricular-se a la Universitat de Barcelona el setembre de 1913, fins el curs 1915-1916 no aprovà les assignatures amb excel·lent o matricula d’honor, menys l’analisi químic, que arrossegava per la negativa frontal del seu catedràtic a aprovar-la.

Si també afegim que l’assistència a les classes no era gens fàcil, pel fet que ella i dues companyes més es tenien que asseure separades del homes i un catedràtic les tenia que acompanyar al seu domicili per assegurar la seva integritat, no ho ficava gens fàcil.

Tot i així, la vocació i la tossudesa de la Zoe, no van poder menguar les seves ganes i el pròxim pas va ser la Universitat Central de Madrid, acollint-se a una nova normativa aprovada el desembre del 1916, que autoritzava l’examen en un altre centre que restava d’algunes assignatures per acabar la carrera, en aquesta universitat va honorar la seva disposició i brillantor per acabar la carrera i llicenciar-se, on era conscient que en aquest temps era molt difícil obrir-se pas entre la societat masclista que predominava, tot i així estava preparada per al proces acadèmic i professional de la dona.

Tot i així el seu esforç i el seu somni es va dur a terme el febrer del 1917, on la Zoe es va llicenciar, ni que el títol li va vindre dos anys més tard, però entretant va convèncer el Doctor Francisco de Castro, catedràtic de l’assignatura de Microbiologia per sol·licitar una plaça d’investigadora al Doctor Obdulio Fernández, que dirigia l’Institut Nacional d’Higiene Alfons XIII. La seva instància fou acceptada i aprovada al 1920 per unanimitat la seva tesi doctoral, va merèixer l’elogi de la comunitat  farmacèutica, fins al punt que l’institut li oferí la continuïtat d’investigació en el mateix centre. Però la Zoe no demana el títol de Doctora fins el 1952. Després d’aquestes barreres que va tindre que passar, els elogis li començaven a arribar per tot arreu, inclòs el Rei la va felicitar personalment, la revista “blanco y negro”, tot plegat es va fer ressò a Lleida on aparegué la seva foto en el butlletí oficial de farmacèutics de la província, això sí, acompanyada d’una felicitació.

En els últims anys  va coincidir a Madrid amb la seva germana  Pau, on foren viscuts amb intensitat, acompanyades de Victòria Kent participant amb en els primers moviments feministes, on la Zoe, era una exemple per a les universitàries de la dècada dels anys 20 i demostrava que la dona havia d’organitzar-se si volia ocupar el lloc on li pertocava en la societat. La Zoe va ser una activista i anomenada primera secretària de la Joventut Universitària feminista de Madrid, en defensa de les dones, dirigida per Clara Campoamor.

Es va traslladar a Barcelona el 1920, més o menys, acompanyada de la seva germana Pau, les dos germanes compartien les mateixes idees i lluitaven per la dona, per la seva llibertat.

En poc temps els llaços de les dues germanes es va separar. Pau, va ser elegida primera presidenta de la Joventut Universitària Femenina de Barcelona, però la Zoe va fer un gir radical, en els seus viatges a Madrid va conèixer el qui va ser el seu marit Pedro Baringo, també metge, on la Zoe es  traslladà a Albalate del Arzobispo, d’aquesta unió van tindre dos fills, de sobte estrobava en un poble que per l’època la majoria dels habitants eren contraris al treball professional de la dona, però la Zoe va esperar al seu moment fins que el titular farmacèutic de Alabalate morí, així ella es va donar d’alta al Col·legi de Farmacèutics de Terol fins que va poder obrir la farmàcia en aquesta població.

Però la dècada dels 30, la política que es vivia en el país era conflictiva, el marit de la Zoe era considerat de dretes i sofrí un atemptat, la situació encara es complicava més i van tindre que marxar corrent cap a Saragossa, ja que algú els advertí que un grup d’esquerres anava cap al seu domicili per assassinar el metge.

Aquells primers anys a Saragossa van ser molt complicats, el marit sota sospita política i la Zoe demanant la col·legiació, sense rebre resposta, però la tossudesa de la Zoe podia més que la negativitat o silenci administratiu fins que el gener del 1938, li donaven permís per poder obrir una apoteca al número 1 del carrer Cortes de Aragón. La Zoe no tenia diners, però una empresa del ram l’avalà amb l’única penyora de la seva paraula, després de tres anys es trasllada l’apoteca  al número 34 del carrer Hernan Cortés, on va estar fins la fí dels seus dies.

La Zoe com a farmacèutica destacava per la seva dedicació en l’elaboració artesana de fórmules magistrals, ni que la seva vida la va passar fora de Lleida, la Zoe sempre va estar lligada amb aquesta, tant per les seves relacions familiars, l’accent català que no el va perdre mai, i sobretot amb la gastronomia, on no dubtava en preparar les receptes lleidatanes, que solia exhibir.

Mercè

Martina Castells i Ballespí

(Lleida 1855 – 1884)

Si ens traslladem a temps llunyans, les dones no podien cursar estudis, no més tenien privilegis el homes, però Martina Castells, va ser la primera dona que es va llicenciar amb medicina al estat Espanyol, no va ser fàcil ja que per aquella l’època les dones nomes podien tenir coneixements com a llevadores , sanadores, coneixedores de remeis naturals, etc.

Va ser al 1868, on va poder optar a cursar estudis universitaris, el canvi de govern facilita que les dones puguin estudiar carreres científiques, això comporta una giravolt a la vida de Martina, on reprèn els seus estudis, acabant el batxillerat a d’Institut de LLeida, per ingressar al setembre ce 1877 a la Facultat de Medicina a Barcelona, allà va coincidir amb dos dones més cursant estudis - Maria Elena Maseras i Dolors Aleu-, quatre anys més tard, al 1881, és llicencia, i abans d’acabar ja insta papers amb Madrid per obtindré el títol.

Però el Ministeri de Foment, encarregat d’aquest assumptes, la seva resposta va ser negativa, dient “ situació anòmala i il·legal, fruit de la ignorància i la superstició” i qualifica la negativa de que les dones facin l’examen de llicenciatura.

Acabats els estudis i juntament amb Dolors Alleu, sol·licita el examen de llicenciatura de medicina al juny del 1881, però no obté permís fins l’abril de 1882.

Martina, es doctora al octubre de 1882, amb la tesi “Educación fisica, intelectual y moral que debe darse a la mujer para que contribuya en grado máximo de perfeccion y la dicha de la Humanidad a Madrid” , aquesta provoca un gra reso mediatic als diaris de l’època, on aquest pas es tant important com la incorporació de les dones a cursar carreres on el l’època sols eren pels homes.

El seu padrí va ser el doctor Josep de Letamendi, escriu a la premsa la bona rebuda de la Martina per parts dels estudiants, a pesar de que molts titllen de poca-soltada que una dona pugui exercir medicina trontollant els mes classistes  davant una dona amb empenta i que aspira de sortir dels tradicionals fogons.

Martina  es dedica a la pediatria , però va ser poc temps ja que és va morir molt jove al 1884.

Mercè Boldú

MARIA SAURET

Avui  viatgem als segles XVII i XVIII, a la ciutat de Lleida on va viure Maria Sauret. A molts ens sonarà el nom pel carrer que hi ha entre el carrer Comerç i la Av. del Segre, però ens podríem preguntar: per què un carrer porta aquest nom?.

Segons les referències cadastrals de l’època, la Maria va viure al solar de la catedral nova, entre els carrers de l’Almodí Vell i de Montgai, perpendiculars al carrer Major. Allà es trobava la casa de Joan Sauret, serraller de professió.

 Aquesta dada no seria important fins ben bé més tard. El primer que trobem de la Maria i per aquest motiu serà recordada vé, de la participació a la Guerra de Successió de Lleida i pel fet que Narcís Feliu de la Penya, historiador i cronista del bàndol austriacista, deixes constància escrita als seus Anales de Catalunya, on explica els fets ocorreguts al setembre de 1707, on diu:

«...Fue singular el valor de Maria Saurèt de Lerida, que rindiò à vn

Soldado Francès con su Cavallo, y le entró en Lerida: lo mismo executó

vn muchacho de onze años. No dexaron de tener algunas desgracias

los paysanos, en medio de los progressos: Salieron ocho de Lerida, mataron

à quatro los enemigos, y prendierõ à los demàs. Hallaron veinte

Fusileros, à veinte y cinco Cavallos franceses, y pelearon hasta faltarles

las municiones: retiraronse trás de vnas paredes, y à mas no poder se

rindieron, y rendidos les mataron los enemigos. Sucedieron estos lances

hasta el primero de Octubre...»

Aquesta referència és la que fan servir els historiadors per recordar l’heroïna. El fet és que la actuació de la Maria, una dona sola als afores de la ciutat, lluitant  amb els lleidatans oposant-se a la rendició que els francesos volien, capitanejats pel Duc d’Orleans, i valenta per entrar en la ciutat amb un soldat és més que remarcable pels fets i l’època.

Però  la Maria  també és coneguda per la llegenda o no que envolta el Balcó del Serraller, emplaçat a la Diputació. Com dèiem abans el seu pare era Mestre Serraller i el fet és que al ser filla d’un mestre de treball, la seva posició social era molt acomodada i el seu destí casar-se amb un xiquet de bona posició que garantís la professió i la posició social que li pertocava. Però sembla ser, que un jove aprenent que treballava en la  serralleria es va enamorar de la Maria, però era un amor impossible  per la diferència social. Ell per fer-se valdre va treballar nit i dia  intentant convèncer  l’amo de la seva destresa com a serraller i el seu gran amor per la seva filla. Així va fer una obra mestra, “el balco del serraller”. Les llacunes d’aquesta historia vénen del fet que la Maria, al 1707, ja era una noi assenyada i el Balcó del Serraller porta la data inscrita del 1761. Així podríem dir, que aquest balcó més que una prova d’amor a la seva estimada per guanyar la confiança del seu pare, podríem dir que és un homenatge “funerari”. Tanmateix, no hi ha documentació d’aquest fet, així que no serem nosaltres qui diguem que la història d’amor entre la Maria i el jove aprenent no sigui ben bonica.

Mercè

Las Trece Rosas, “que mi nombre no se borre de la historia”

Durant vuit publicacions he anat aportant la biografia de dones que d’una manera o altra han estat presents en la rendivicació dels nostres drets, lluitant per les nostres igualtats, intentant obrir pas en un món dirigit de fa molts anys per homes, dones que van donar i donen tot el seu compromís per la lluita , algunes d’elles van estar perseguides, empresonades, callades , rebutjades, incompreses.

Donem un gir aquesta secció i les dones amb  empremta , no podia o volia acabar aquesta dinàmica sense recordar  “LES TRETZE ROSES”.

Las Trece Rosas, “que mi nombre no se borre de la historia”

Estas fueron las últimas palabras de Julia Conesa Conesa de 19 años, que al igual que sus compañeras pertenecía a una España hundida.

El nombre de estas trece mujeres, al igual que su trágica muerte, no puede quedar en el olvido. Ellas no sólo simbolizaban a esa España exiliada y derrotada, también la lucha por la igualdad, la libertad y la justicia.

Estos son los nombres de las trece mujeres fusiladas, ante las tapias del cementerio del Este, por la represión de la dictadura del ejército franquista en Madrid, el 5 de agosto de 1939, poco después de finalizar la Guerra Civil.

Carmen Barrero Aguado (20 años, modista). Trabajaba desde los 12 años, tras la muerte de su padre, para ayudar a mantener a su familia, que contaba con 8 hermanos más, 4 menores que ella. Militante del PCE, tras la guerra, fue la responsable femenina del partido en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Martina Barroso García (24 años, modista). Al acabar la guerra empezó a participar en la organización de las JSU de Chamartín. Iba al abandonado frente de la Ciudad Universitaria a buscar armas y municiones (lo que estaba prohibido).

Blanca Brisac Vázquez (29 años, pianista). La mayor de las trece. Tenía un hijo. No tenía ninguna militancia política. Era católica y votante de derechas. Fue detenida por relacionarse con un músico perteneciente al Partido Comunista..

Pilar Bueno Ibáñez (27 años, modista). Al iniciarse la guerra se afilió al PCE y trabajó como voluntaria en las casas-cuna (donde se recogía a huérfanos y a hijos de milicianos que iban al frente). Fue nombrada secretaria de organización del radio Norte. Al acabar la guerra se encargó de la reorganización del PCE en ocho sectores de Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Julia Conesa Conesa (19 años, modista). Nacida en Oviedo. Vivía en Madrid con su madre y sus dos hermanas. Se afilió a las JSU por las instalaciones deportivas que presentaban a finales de 1937 donde se ocupó de la monitorización de estas. Pronto se empleó como cobradora de tranvías, ya que su familia necesitaba dinero, y dejó el contacto con las JSU. Fue detenida en mayo de 1939 siendo denunciada por un compañero de su “novio”. La detuvieron cosiendo en su casa.

Avelina García Casillas (19 años). Militante de las JSU. Hija de un guardia civil viudo. Le mandaron una carta a su casa afirmando que sólo querían hacerle un interrogatorio ordinario. Se presentó de manera voluntaria, pero no regresó a su casa. Ingresó en prisión el 18 de mayo de 1939.

Elena Gil Olaya (20 años). Ingresó en las JSU en 1937. Al acabar la guerra comenzó a trabajar en el grupo de Chamartín.

Virtudes González García (18 años). Amiga de María del Carmen Cuesta (15 años, perteneciente a las JSU y superviviente de la prisión de Ventas). En 1936 se afilió a las JSU, donde conoció a Vicente Ollero, que terminó siendo su novio. Fue detenida el 16 de mayo de 1939 denunciada por un compañero suyo bajo tortura.

Ana López Gallego (21 años). Militante de las JSU. Fue secretaria del radio de Chamartín durante la Guerra. Su novio, que también era comunista, le propuso irse a Francia, pero ella decidió quedarse con sus tres hermanos menores en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo, pero no fue llevada a la cárcel de Ventas hasta el 6 de junio. Se cuenta que no murió en la primera descarga y que preguntó “¿Es que a mí no me matan?”.

Joaquina López Laffite (23 años). En septiembre de 1936 se afilió a las JSU. Se le encomendó la secretaría femenina del Comité Provincial clandestino. Fue denunciada por Severino Rodríguez (número dos en las JSU). La detuvieron el 18 de abril de 1939 en su casa, junto a sus hermanos. La acusaron de ser comunista, pero ignoraban el cargo que ostentaba. Joaquina reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. No fue conducida a Ventas hasta el 3 de junio, a pesar de ser de las primeras detenidas.

Dionisia Manzanero Salas (20 años). Se afilió al Partido Comunista en abril de 1938 después de que un obús matara a su hermana y a unos chicos que jugaban en un descampado. Al acabar la guerra fue el enlace entre los dirigentes comunistas en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Victoria Muñoz García (18 años). Se afilió con 15 años a las JSU. Pertenecía al grupo de Chamartín. Era la hermana de Gregorio Muñoz, responsable militar del grupo del sector de Chamartin de la Rosa. Llegó a Ventas el 6 de junio de 1939.

Luisa Rodríguez de la Fuente (18 años). Entró en las JSU en 1937 sin ocupar ningún cargo. Le propusieron crear un grupo, pero no había convencido aun a nadie más que a su primo cuando la detuvieron. Reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. En abril la trasladaron a Ventas, siendo la primera de las Trece Rosas en entrar en la prisión.

  Mercè

Germaine Greer

El 29 de enero de 1939 nace en Melbourne (Victaria, Australia) la intelectual y escritora anarcofeminista Germaine Greer. Su padre fue un de los principales ejecutivos de aseguranzas australianas, que había sido comandante de la Royal Australian Air Force (RAAF, Real Fuerza Aerea Australiana) durante la II Guerra Mundial. Después de estudiar secundaria al selecto colegio católico irlandés para señoritas Star of the Sea Collage, en Gardenvale (Melbourne), gana en 1956 una beca y se matricula en la Universidad de Melbourne. En 1959 se graduó en lenguas y literatura inglesa y francesa. Instalada en Sydney, participó activamente en las activitades del Sydney Push, grupo de intelectual anarquistas partidarias del sexo libre al margen de matrimonios y de familias, y de las Sydney Libertarians (Llibertarixs de Sydney).
En 1963 se doctora con una tesis sobre Lord Byron (The Development of Byron's Satiric Mode). En 1964 gana una beca de la Commonwealth que le permite estudiar en la Universidad de Cambridge (Inglaterra), donde escandalizará por sus opiniones feministas y sobre la revolución sexual.
En Londres vivió la bohemia underground donde forma parte de un grupo de teatro estudiantil (Cambridge Footlights). Bajo el pseudónimo de Dr. G.escribió artículos, considerados pornográficos por la sociedad bienpensante, en la revista contracultural OZ y, con el de Rose Blight, en la satírica Private Eye. En esta época también dirige la revista Suck d'Amsterdam. En 1968 se doctora en filosofía con un ensayo sobre las primeras comedias de Shakespeare y empieza a dar clases de inglés en la Universidad de Warwick (Coventry). Ese mismo año, en Londres, se casa con el periodista australiano Paul du Feu, pero el matrimonio solo dura tres semanas y acaba en divorcio en 1973.
En 1968, también, viaja a Cataluña con el libro de George Orwell “Homenje a Cataluña” como guía buscando las improntas de los viejos anarquistas, pero la decepción fue absoluta, puesto que sólo encontró «yugos y flechas». En 1970, después del éxito de su libro “The famale eunuch”--que ha sido traducido a 12 idiomas--, decidió abandonar la Universidad de Warwick y recorrer el mundo promocionando su obra. 
Con Kenny Everett i Jonathan Routh presenta en Granada Television el programa Nice Time. Más tarde se instala en Italia y colabora en The Sunday Times. Después viaja por África y por Ásia y en Bangladesh ayuda a las mujeres violadas durante el conflicto en Pakistan. En 1972, durante una gira por Nova Zelanda, fue detenida por utilizar expresiones «ordinarias», hecho que provoca un gran movimiento de apoyo. Durante los años setenta se dedica al estudio de la historia del arte y en 1979 publica The obstacle race: The fortunes of women painters and their work. También en 1979 dió clases en la Universidad de Tulsa (Oklahoma) y fue la directora del Center of the Study of Women's Literature; entre 1981 y 1982 funda el periódico académico Tulsa Studies in Women's Literature. 1989 vuelve a dar clases en el Newnham Collage de Cambridge, pero en 1996 dimitió por una campaña contra su colega transexual Rachel Padman. El 23 de abril de 2000 fue secuestrada en su casa por Karen Burke, estudiante de la Universidad de Bath don las facultades mentales perturbadas. Actualmente está jubilada, pero conserva su puesto como profesora emérita del Departamento de Inglés y de Literatura Comparada de la Universidad de Warwick. En septiembre de 2008 participa en el «Hay Festival Segovia» donde habla sobre su educación anarquista y la importancia que tuvo la Revolución española para ella. Escribió sobre sus propias experiencias respecto al lesbianismo, la violación, el aborto, la infertilidad y el fracaso matrimonial. En diversos libros mantiene la tesis de que la familia tradicional, nuclear, urbana y consumista reprime la sexualidad femenina y la convierte en un eunuco. Reivindica una sexualidad desinhibida y sin prejuicios
Mercè

MARGUERITE ASPÈS

El 26 de enero 1901 nace en el Distrito X de París la militante anarquista y sindicalista revolucionaria Marguerite Aspès.
Sus abuelos eran inmigrantes italianos de Venecia y de Milán --el padrino Carlo combatió con Garibaldi—y su padre Charles Aspès trabajaba de carpintero ebanista; su hermano mayor Charles también fue militante libertario.
A principios de los años treinta milita en la Confederación General del Trabajo Socialista Revolucionaria de Alger. El 18 de diciembre de 1931, encabezados por el inspector de la Seguridad Filippini, la policía entra sin ningún mandato judicial para un registro en una oficina de uno de los sindicatos de la Bolsa de Trabajo de Alger mientras se realizaba una clase de esperanto y ella, sin pensarselo, sacó un revólver de la bolsa y dispara contra Filippini, fallando el tiro que fue a parar al suelo.
Aspès había denunciado días antes en el periódico République el alzamiento policiaco a los trabajadores extranjeros a la salida de la Bolsa del Trabajo. La prensa argelina calificó a la militante anarquista de «comunista» y el secretario del Partido Comunista de Argel, en vez de defender a la luchadora y denunciar la intrusión policiaca de la policía en la Bolsa del Trabajo, emite un comunicado en Presse Libre del 20 de diciembre calificando Aspès de «enferma». Cuando la guerra de España, marchó a la Península para defender la Revolución y volvió en Francia el abril de 1937. De una gran sensibilidad artística, amante de la pintura y de la música, Marguerite Aspès se suicidó el 7 de julio de 1937 en Foix al enterarse de la muerte de su compañero Leopold.
 Mercè

"Libertatd" - Carolina Coronado

Libertad” és un poema escrit per Carolina Coronado, a Almendralejo (Badajoz), el 1846. Diu que les celebracions dels homes per una renovació política de tipus lliberal no afecta a les dones. “Para nosotras no hay fueros”, diu, i segueix així:

¡Libertad! ¿qué nos importa?;

¿qué ganamos, qué tendremos?:

¿un encierro por tribuna

y una aguja por derecho?

¡Libertad! ¿de qué nos vale

si son los tiranos nuestros

no el yugo de los monarcas,

el yugo de nuestro sexo?

¡Libertad! ¿pues no es sarcasmo

el que nos hace sangriento

con repetir ese grito

delante de nuestros hierros?

¡Libertad! ¡ay! para el llanto

tuvímosla en todos tiempos;

con los déspotas lloramos,

con los tribunos lloraremos,

que, humanos y generosos,

estos hombres, como aquellos,

a sancionar nuestras penas

en todo siglo están prestos

Los mozos están ufanos,

gozosos están los viejos,

igualdad hay en la patria,

libertad hay en el reino.

Pero, os digo, compañeras,

que la ley es sola de ellos,

que las hembras no se cuentan

ni hay Nación para este sexo.

Por eso aunque los escucho

ni me aplaudo ni lo siento;

si pierden ¡dios se lo pague!

y si ganan ¡buen provecho!”

 

 

DORIS LESSING

Fue una mujer con tantas batallas perdidas como ganadas. Superviviente de la familia, el colonialismo británico, el racismo, la guerra, la ilusión comunista, el ateísmo, la condición femenina, el amor, la fama, la autora de Historia de Londres no tuvo miedo a usar su libertad, y en mostrar sus desengaños y sus conversiones. A Doris no se le notó el triunfo. Esto le concedió el perdón y el reconocimiento, a pesar de ser, precisamente por su independencia, una de las autoras más molestas con los convencionalismos. Impertinente con el mundo, la literatura y la industria editorial, ha dejado escrito un incómodo legado que cuestiona la identidad de quien se conforma con su identidad.
“¡No, yo no seré como ellos!”, escribió en el primer volumen de su autobiografía, en la que dibujó a un padre enfermo moralmente y herido en la Primera Guerra Mundial, y una madre dominante y frustrada por no poder desempeñar en la vida un papel social o profesional relevante. El retrato decadente y moral de la familia, que traza en la serie de cinco novelas (llamada Hijos de la violencia)
Su vida es la memoria de un desencanto ideológico, de toda una época y una generación entera, en la que “todo el mundo era comunista”, pero nadie se atrevió a denunciar los crímenes de Stalin.

Hasta la publicación del El cuaderno dorado (1962) Lessing era considerada el referente de la novela de la extrema izquierda anglosajona. A partir de ese momento, se mostró contraria al Partido Comunista, porque nada tenía que ver el comunismo que promulgaba con el “comunismo utópico que propugnaba el amor mutuo de toda la humanidad”.
1949. Doris Lessing deja a los 36 años de edad, un marido y sus dos hijos mayores en Sudáfrica, y llega al Reino Unido con el pequeño. Bajo el brazo lleva el manuscrito de su primera novela, Canta la hierba, donde ya enseña sus molestas cartas: toca hablar de racismo y del amante negro de una blanca recién casada por convención.
Lessing cuenta en una de las partes de su biografía cómo la injusticia del racismo colonial en Rodesia del Sur la llevó a fundar un partido comunista local. Se había dedicado a las causas progresistas desde su primera juventud. Hacerse comunista fue un acto de rebelión que más tarde ella definiría como “el acto más neurótico de mi vida”.
De cronista del racismo a novelista de izquierda, para desembocar -con Un paseo por la sombra (1997)- en defensora del feminismo. “Y de todas las interpretaciones equivocadas, la más equivocada fue la de las feministas. Se equivocaron como los comunistas, haciendo de la vida una cuestión ideológica, pero la vida sigue su curso sin ellas y hasta contra ellas”, . Contraria al feminismo “cuando roza el fundamentalismo”, desmitificadora de la obsesión por lo freudiano, su vida fue un proceso continuo de conversión. Desde el comunismo al individualismo, desde el ateísmo a la espiritualidad trascendental de las religiones orientales.
A la Premio Nobel de Literatura del año 2007 se le reconoce una fina inteligencia y aventajada ironía, de las que se ha servido para sorprender y desconcertar a sus lectores con incursiones en la ciencia ficción.  Lessing se hizo pasar en 1984 –con 65 años- por Jane Somers, autora novel, que presentó dos novelas, La intención del seudónimo era desvelar los defectos de su sector

Mercè

 

NELLY ROUSSEL

El 18 de diciembre de 1922 muere de tuberculosis en el sanatorio de Buzenval de París la ensayista, poetisa, periodista, librepensadora y anarcofeminista Nelly Roussel. Había nacido el 5 de enero de 1879 en París. En 1903 participó en el Congreso Internacional de Librepensadores, donde hizo el discurso de clausura, al igual que en el del año siguiente. En 1904 participó en los actos contra la celebración del Centenario del Código Civil francés.

Militó con Paul Roben en la difusión de las ideas neomaltusianas, contra la ideología natalista del poder y de la Ley de 1920 que reprimía la contracepción y su propaganda. Fue una de las fundadoras de la Liga de la Regeneración Humana. Oradora de talento, hizo conferencias en toda Francia exaltando la maternidad consciente y a disponer del propio cuerpo, escarneciendo el machismo, ya sea de derechas o de izquierdas; muchas conferencias las acababa con «la escena simbólica» dramática “Par la révolte”, que representó por primera vez el 1 de mayo de 1903.

Reclamó independencia total para las mujeres, fundada en unas nuevas relaciones entre los sexos. Colaboró en periódicos y revistas de mujeres, antinatalistas, librepensadores y libertarios. Entre sus libros podemos destacar “Pourquoi ellas vont à el église: comédie en un acte” , “L’eternelle sacrifiée” (1979, póstumo), entre otros. Fue compañera del escultor Henri Godet.

Mercè

Frederica Montseny

Madrid 1905 – Tolosa 1994)

Filla dels també anarquistes Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé (Soledad Gustavo), dos coneguts mestres llibertaris propulsors de l’escola moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia.
L’educació de Frederica va ser impartida per la seva mare i la va contemplar d’una manera autodidacta llegint literatura i teatre clàssics i contemporanis. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Amb 18 va publicar el seu primer article “Solidaridad Obrera” i va mantenir una continuïtat en l’escriptura, col·laborant freqüentment en “La Revista Blanca” i en les seves col·leccions de narrativa “La Novel·la ideal” i “Voluntat”.

Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera va escriure tres novel·les centrades en l’emancipació femenina. Es desmarcava de les feministes de la seva època que només pretenien un reconeixement polític de la dona dins la societat capitalista. Entre els mesos de novembre de 1936 i maig de 1937, Frederica es va fer càrrec del Ministeri de Sanitat i Assistència Social en el govern socialista de Francisco Largo Caballero. En pocs mesos planejà llocs d’acollida per la infància, menjadors per embarassades, una llista de professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei d’avortament a Espanya. Pràcticament cap dels seus projectes va arribar a executar-se.
 Va exiliar-se a França en finalitzar la Guerra Civil Espanyola, continuant amb el seu treball sindical de la CNT. Retorna a l’Estat Espanyol al 1977 per participar en la reconstrucció del sindicat.


"Una toma de conciencia individual que lo mismo puede producirse en el campesino iletrado que en el obrero rebelde, que en el intelectual o el aristócrata inquieto y atormentado por el problema de la justicia y de la felicidad entre los hombres."

Mercè

Emma Goldman

(Kaunas, 1869 – Toronto, 1940)

Coneguda anarquista pel seu activisme, escrits i discursos. Va jugar un paper fonamental en el desenvolupament de la filosofia anarquista de la primera meitat del segle XX a Amèrica del Nord i Europa i introduí idees feministes en el pensament anarquista.A Nova York Goldman esdevé una assagista de renom i escriptora de filosofia anti-capitalista i redacta articles sobre l’emancipació de la dona, problemes socials i lluita sindical. Goldman va ser arrestada diverses vegades per “encoratjar motins” i per la distribució il·legal d’informació sobre l’anticoncepció. El 1906, va fundar el diari anarquista “Mother Earth“. El 1917, Goldman i el seu company Alexander Berkman van ser condemnats a dos anys de presó per conspirar per “induir a les persones a defugir” el servei militar obligatori, que s’havia establert recentment als Estats Units. Posteriorment va ser deportada a Rússia durant la Revolució Soviètica. Inicialment simpatitza amb la revolució bolxevic, però ràpidament expressa la seva oposició a l’ús de la violència per part dels soviets i la repressió de les veus independents. A l’inici de la Guerra Civil Espanyola el 1936, amb més de 60 anys, viatja a Espanya per donar suport a la revolució anarquista.Els seus escrits i conferències abasten una gran varietat de temes incloent el sistema penitenciari, l’ateisme, la llibertat d’expressió, el militarisme, el capitalisme, el matrimoni i l’emancipació de la dona.

"Abans de que puguem perdonar-nos uns als altres, hauríem d’entendre’ns."

Mercè

Dolores Ibárruri

Gallarta, Vizcaya, 1895 – Madrid, 1989)
Coneguda amb el nom de “La Pasionaria“, neix en una família minera conservadora. Comença a interessar-se per la lluita obrera per la influència del seu marit, militant socialista amb el qual es va casar al 1915. Comença a agafar prestigi com a oradora gràcies a l’acció que va dur a terme en la vaga general revolucionària de 1917.
Impressionada pel triomf de la revolució bolxevic, Dolores Ibárruri participa activament en l’escissió del PSOE, que donarà lloc al naixement del Partit Comunista d’Espanya l’any 1920, arribant a formar part del seu Comitè Central al 1930. Va ser empresonada dos cops durant la II República, al 1931 i al 1933. Durant la Guerra Civil durà a terme una gran feina propagandística que la farà convertir-se en un símbol de la resistència i de la combativitat de l’Espanya.

Es mejor ser la viuda de un héroe que la mujer de un cobarde.

 

Rigoberta Menchú Tum

(Chimel, 9 de gener de 1959)

Nascuda a Guatemala, en una família camperola de ètnia “maya-quiché“. Bona part de la seva família va ser torturada i assassinada durant la violenta repressió existent en el seu país durant els anys 80. Exiliada a Mèxic, es va convertir en una coneguda activista en defensa dels drets humans i en especial de les minories ètniques. Molta de la popularitat de la seva obra li vingué del seu llibre autobiogràfic, escrit per Elisabeth Burgos a partir de les converses amb Rigoberta.
Va participar en protestes contra el règim militar pels seus abusos contra els Drets Humans. La violència de la guerra civil de Guatemala (1962-1996) la va forçar a l’exili a Mèxic l’any 1981.Un cop finalitzada la guerra civil va intentar portar als tribunals espanyols a polítics i militars per haver assassinat ciutadans espanyols, i per genocidi contra el poble maia de Guatemala.
El Premi Nobel de la Pau de 1992 li fou atorgat en reconeixement del seu treball per la justícia social i reconciliació etnio-cultural basat en el respecte als drets dels indígenes. En la lectura del premi, va reivindicar els drets històrics negats als pobles indígenes, remarcant la necessitat de pau, desmilitarització i la justícia social al seu país, així com el respecte per la natura i la igualtat per a les dones. Actualment és ambaixadora de “Bona Voluntat” de la UNESCO i treballa a Guatemala, tot i les amenaces de mort, per la millora de les condicions de vida dels pobles indígenes.

La paz no es solamente la ausencia de la guerra; mientras haya pobreza, racismo, discriminación y exclusión difícilmente podremos alcanzar un mundo de paz.