ALTRES HISTORIES DE SANT JOAN

A LES NOSTRES TERRES TAMBE HI HA LLEGENDES I TRADICIONS

el Tossal de Puig-redon. (TORA)

La tradició popular explica que, antigament, durant la nit de Sant Joan les bruixes de la contrada es reunien vora el cim del tossal, on ballaven al voltant d'una gran foguera i practicaven tota mena de rituals. El cert és que hom hi pot observar l'existència d'un petit planell on mai hi creix l'herba, el lloc on segons la llegenda dansaven les bruixes.  

A Cervera : Hi havia una bruixa que es deia Margarida, la van penjar acusada de mesquineria i bruixeria; totes les bruixes es trobaven al Carreró de les bruixes, construït al segle XIII, que fins a finals del S. XIV no en van canviar el nom per l'actual. El nom es deu a la seva gran concentració de bruixes; els dies assenyalats que es trobaven eren les nits quan la lluna estava al 100% plena. Cada any es fa una festa anomenada Aquelarre per recordar les bruixes que havien habitat aquest poble del Centre de Catalunya.....

ERULET I LA MÀGIA DEL FOC

A Les i a Arties respectivament, es conserva la tradició de cremar un avet la nit més llarga de l'any, la del solstici d'estiu, en vigílies de Sant Joan, i se tracta d'un costum mil·lenari que es va cristianitzar, però amb origens que se situen en una tradició cèltica. La llegenda conta que en crear-se el món, un gnom anomenat Erulet fou rebutjat tant al cielo como a l'infern por malvat, i va quedar atrapat a la Vall, i des de llavors els veïns escampen els encenalls encensos de l'Haro per carrers i camins, i ballen al seu voltant al so dels acordions, per tal de foragitar aquest mal esperit. Tot i que l'explicació de la crema de l'Haro o del Taro que fa la tradició cèltica és que el foc del tronc fertilitza la mare terra i amb això auguren bones collites. 

FESTA DE LES FALLES
Assegurant la continuitat de l'energia, del sol i de la vida
Isil (el Pallars Sobirà), nit del 23 de juny. Cada 23 de juny els joves d’Isil duen a terme una de les baixades de falles més especials de les que es fan al Pirineu català. Un ritus amb foc que té la finalitat d’ajudar i propiciar, en la mesura més humana possible, la fecunditat i la regeneració de la vida natural en tots els aspectes.
La festa, pas a pas
La tarda del 23 de juny els nois i noies solters del municipi d’Isil (antigament anomenat Gil) es reuneixen a la plaça del poble i guiats pel fadrí major, enfilen un camí que s'enlaira fins les altes muntanyes que envolten la vall. El fadrí major és un jove que han designat mesos enrera i que ha estat l’encarregat de preparar les celebracions, juntament amb la fadrina major, que és la seva promesa o la noia soltera que visqui més a prop de casa seva.
A mig camí, agafen les falles, uns grans troncs que han estat convenientment col·locats en un indret protegit. Les falles són uns troncs secs de pi negre que s’ha assecat des de mesos abans i que pesen, cada un, entre quinze i trenta quilos. Els fallaires agafen les falles i les pugen fins al 'Far', un indret des del que es pot veure el poble i on els joves esperen a que es faci fosc. Allà es veu vi, es menja i es canta per fer més breu l'arribada del moment esperat.
En un moment donat, els més vells del pobles encenen la falla major, un enorme tronc plantat vertical al centre de la plaça de l’església: és el senyal que esperen els fadrins per iniciar la baixada. Aleshores, els fallaires encenen les seves falles i inicien el descens que els portarà fins al poble.
D’aquesta manera és com els homes joves i solters –els equivalents als guerrers en d’altres societats- s’apropien del foc solar durant la nit solsticial de Sant Joan per ajudar que l’astre rei mantingui el cicle anual de forma eterna i no deixi morir de fred als humans. Els fallaires atrapen, simbòlicament, la força del sol en aquell dia de tanta energia.
Els fallaires van baixant en plena foscor pels pendents de la muntaya, fent zigazagues amb les torxes enceses. El trajecte dura unes dues hores i la vista de la baixada del foc dels fallaires des d’Isil és impressionant.
Quan els joves s'aproximen a la rodalia del poble, les joves fadrines solteres surten a esperar-los. Cada noia entrega un ram de flors de xeringuilla i menta, un got de vi i un tros de coca al noi que més li agrada. Ell, sense aturar-se, agafa el què li ofereixen i continua caminant amb els altres fadrins fins al cementiri, on fan set voltes esotèriques en honor als avantpassats. Des d'allà tornen al centre del poble on són rebuts amb aplaudiments i amb comentaris d'admiració i ironia sobre el tamany de la falla o el nombre de cremades que porta cada fadrí a la roba. Els fallaires deixen les seves torxes enceses recolzades a la falla major creant d'aquesta manera la foguera que presidirà la resta de la celebració. La nit continua amb un ball durant el qual les noies escullen el noi que més els agrada. Diuen que així és com en aquestes nits solsticials els matrimonis madurs d’Isil van tenir la seva primera relació sexual i que, gràcies a la baixada de falles es gesten, cada any, moltes de les parelles d’Isil

Núm. III - Juny 2011 - Extra St. Joan

Rituales para la Noche de San Juan

Los antiguos celtas llamaban Alban Heruin a este festival y su principal significado era el de celebrar el instante en el que el Sol se hallaba en su máximo esplendor, cuando duraba más tiempo en el cielo y mostraba su máximo poder a los hombres, y al mismo tiempo, el día en que empezaba a decrecer en el Solsticio de Invierno.

Para conmemorar y al mismo tiempo para atraer su bendición sobre hombres, animales y campos, se encendían grandes hogueras. Este festival se lo asocia a rituales destinados a obtener pareja o a conservarla.  

Son innumerables los rituales propios de la Noche de San Juan, que se conmemora la víspera del 24 de Junio, pero todos giran en torno a la glorificación del fuego. De hecho, este es el festival del fuego por excelencia.

Realmente la noche del solsticio es la del 21 de Junio aunque la Iglesia la ha adaptado a la festividad de San Juan.

De igual forma, la presencia del agua es uno de los grandes símbolos de las celebraciones de San Juan que parece no tenerse en tanta consideración y que sin embargo, es una parte esencial de numerosos ritos de esta festividad.  

El apelativo de "Verbena" a esta fiesta se lo dio la costumbre practicada en algunos lugares por las jóvenes casaderas de ir a recoger verbena a las doce de la noche en la víspera de San Juan, creyendo que con ello conseguirían el amor del hombre deseado por su corazón.  

Otra de la creencias era que la pareja que saltaba unida la hoguera conseguía felicidad y buena fortuna.

Otra de las tantas costumbres es aquella en que las jóvenes arrojan guirnaldas trenzadas por ellas a sus amados a través de las llamas y ellos deben recogerlas antes de que caigan al fuego. Las guirnaldas se guardan como talismanes de buena fortuna y, ocasionalmente, se quemaba alguna cinta en el hogar para procurar protección de sus habitantes y animales.  

Algunos grupos para finalizar las ceremonias se introducen entre las olas, comulgando por un corto tiempo con el mar y recibiendo de él toda su fuerza.  

Antecedentes paganos a esta festividad es la celebración celta del Beltaine ( significa “fuego de Bel” o “bello fuego”) , que se realizaba el primero de mayo y era un festival anual en honor al dios Belenos. Durante el Beltaine se encendían hogueras que eran coronadas por los más arriesgados con largas pértigas.

· Los druidas hacían pasar el ganado entre las llamas para purificarlo y defenderlo contra las enfermedades y rogaban a los dioses que el año fuera fructífero y solían sacrificar algún animal, para que sus plegarias fueran mejor atendidas.

· Las fiestas griegas dedicadas al dios Apolo, se celebraban en el solsticio de verano encendiendo grandes hogueras de carácter purificador.

· Los romanos, por su parte, dedicaron a la diosa de la guerra Minerva unas fiestas con fuegos y tenían la costumbre de saltar tres veces sobre las llamas y por entonces, se atribuían propiedades medicinales a la hierbas recogidas en aquellos días.

Ritual de magia para la noche de San Juan

Este ritual se realiza para aumentar las energías positivas, en el amor, el trabajo, el dinero, la salud.

Se coge un huevo, un pedazo de papel blanco, cuanto mas pequeño mejor, una vela de color rosa o blanca, ¡¡ah!! y claro una hoguera de San Juan, en el trocito de papel se escribe, la petición del ritual poniendo los nombres de las personas afectadas, con lápiz  tenemos que hacerlo de manera que otra como un pergamino, luego se enciende la vela y con la cera de la misma se tapona el agujerito vertiendo la cera en el huevo, tiene que quedar hermético, se deja la vela encendida hasta que se persona no lo lea, se hace en la cáscara del huevo un agujero por donde se introduce el papel enrollado apague del todo, y con el huevo en la mano se desplaza uno hasta donde haya una hoguera encendida, arrojando el huevo a la misma.

Núm III - Juny 2011 - Extra St. Joan

Les herbes de Sant Joan

Per Sant Joan hi ha molta gent que recull herbes perquè, segons es diu, porten sort, curen mals i serveixen per algunes practiques màgiques i conjurs. Les herbes collides la nit de Sant Joan al punt de mitja nit tenen tota mena de virtuts màgiques i medicinals. Les herbes no són cap dels quatre elements fonamentals (l’aigua, la terra, l’aire i el foc) però formen part de la majoria d’ells.
Herbes i el seus poders curatius.

En general, el costum de menjar fruita per Sant Joan està també molt arrelat perquè es pensa que fer-ho té efectes positius sobre les persones. Totes les herbes en contacte amb l’aire i l’aigua (amb la rosada del matí) tenen una funció regeneradora, purificadora i guaridora. En alguns pobles de muntanya (especialment als Pirineus) es recullen herbes a la mitjanit del dia de Sant Joan i se’n fan rams que es cremen en moments de perill: per exemple en moments de tempesta perquè protegeixen dels llamps. Segons la llegenda, l’herba més buscada la nit de Sant Joan és l’anomenada “herba d’or”. Diu la tradició que és una herba que no se la pot conèixer per cap altra propietat (ni per les fulles, ni les flors...) sinó només pel fet que brilla com el foc a mitja nit quan no hi ha ningú a la vora. Això fa que sigui molt difícil poder trobar-la però si se l’aconsegueix trobar  té grans poders curatius i màgics.

Núm III - Juny 2011 - Extra St. Joan

Sant Joan

Sant Joan se celebra just al començar l’estiu (del 23 de juny, dia del solstici d’estiu, al 23 de setembre, coincidint amb l’equinocci de tardor). L’estiu és l’estació més càlida i seca de l’any, en aquesta època el Sol és ple, el temps és més assolellat, els dies són més llargs i els nits més curtes, L’estiu és l’estació festiva per antonomàsia, potser perquè antigament s’hi concentraven les festes relacionades amb la collita i també les festes patronals i perquè en l’actualitat és el temps principal de les vacances escolars i laborals.

El 24 de juny, Sant Joan, se celebra el dia més llarg i també la nit més curta (el 23 de juny) de l’any, coincidint amb el solstici d’estiu. La nit del 23 es fa una revetlla amb fogueres, danses, petards i coques, Hi ha moltes tradicions populars que fan que aquesta sigui una nit màgica, una nit de follets, bruixes i altres personatges mitològics. De fet, hi ha la creença de que en aquesta nit pot passar de tot....

La festa de Sant Joan està immersa dins un calendari festiu molt estiuenc. Al llarg de tot l’estiu i prenent com a punt de partida la festivitat de Sant Joan, se celebra a moltes poblacions catalanes un seguit de festes majors i festes patronals relacionades amb la collita, amb el bon temps i amb l’agraïment als sants pels fruïts que dóna la terra.

QUÈ ES CELEBRA?

Es podria dir que les festes del solstici d’estiu són festes molt arrelades a tota la Península Ibèrica i, especialment, a Catalunya. Solen ser festes que tradicionalment giren al voltant del foc: les festes de la nit de Sant Joan solen acompanyar-se de fogueres, falles i petards a tota Catalunya.

L’origen de les fogueres es troba probablement en el desig d’imitar i renovar el foc del Sol i d’apartar les sequeres per assegurar així una bona acció dels principals elements de la natura: l’aigua, la terra, el vent i el foc.

EL SENTIT MAGIC DE SANT JOAN:

Sant Joan és una festa carregada de sentit màgic i es relaciona amb tres dels quatre elements fonamentals de la natura: l’aigua, l’aire i el foc.

L’Aigua:

L’aigua és un element fonamental per la vida i les seves propietats són, especialment el dia de Sant Joan, purificadores a l’igual que el foc, però, a diferència d’aquest, l’aigua és un element identificat amb la vida i la fertilitat. Aquest fet ha donat lloc a tradicions com el fet anar-se a banyar en un llac, al mar o en un rierol quan toquen les campanades de les dotze de la nit del dia de Sant Joan.

L’Aire:

L’aire acostuma a estar representat per les herbes, grup alhora màgic per les seves propietats. Es diu que l’aire és bo perquè purifica tant els camps com les persones. La gent del camp pensa que l’aire difon el gebre per tots els llocs aconseguint que el vent netegi els boscos i totes les coses..

El Foc:

El foc és l’element principal de la festa de Sant Joan. El foc prové del sol i és la seva representació a la terra. El foc també és un símbol de la passió animal i de la força espiritual. Dins de les manifestacions relacionades amb el foc que es produeixen per Sant Joan destaquen les fogueres, les falles i la moderna pirotècnia.

Les bruixes:

L’Església va perseguir les bruixes fins passat el segle XVIII. Les bruixes eren persones que tenien poders màgics, que coneixien els poders curatius de les herbes... i que tenien, molt probablement, la mateixa saviesa que un monjo o un clergue. L’Església va decidir que tota aquella gent que tenia coneixements en la confecció d’ungüents o bàlsams mal adquirits (és a dir, fora del context dels monestirs) havien de ser considerats “bruixots o bruixes”.

Aquestes bruixes havien estat considerades com a Déus o Deesses abans de l’arribada del cristianisme i probablement es tractava de les anomenades “dones d’aigua”. En general, dones d’una gran bellesa que l’Església es va encarregar de mostrar-les com a dones velles, lletges i malvades. Les bruixes tenen dos dies importants de reunió al cap de l’any:  el vint-i-quatre de juny (Sant Joan) i el trenta-u de desembre (Sant Silvestre).

Fogueres – la foguera és un element d’immolació perquè totes les coses velles són llençades al foc per a que tinguin un nou camí, una nova vida. Actualment es fan fogueres tant a les ciutats com a les àrees rurals. Hi ha la tradició de saltar per sobre les fogueres, donar-hi tombs, ballar al costat... però sempre amb el mateix significat: la persona que ho fa quedaria, segons les creences populars, guarida de malalties, trencaments d’ossos, cremades o altres mals.

Les fogueres es fan amb mobles vells, fustes, papers i cartrons que els nens i nenes recullen per les cases. Tot aquest munt d’andròmines s’acostuma a coronar amb un ninot ple de palla o roba vella. És costum que quan el foc ja crema ben fort i abans que arribi al ninot, els nens petits l’apedreguin per tal que caigui a la foguera i es consumeixi. Aquest ninot simbolitza el mal temps que acaba amb l’entrada de l’estiu però també personifica a determinades persones a qui no es vol veure mai més.

 Núm. III - Juny 2011 - Extra St. Joan