ATENAS

Hace unos cinco años que realicé el viaja a Atenas, conocida por su arte, pero que indudablemente es mucho más para bien y para mal.

Plaza Syntagma

La ciudad es bastante extensa y en muchos casos caótica, sobretodo en relación con el tráfico. No estás seguro ni en la acera ya que las motos la toman como otro carril más. Y de cruzar por un paso de cebra, olvídate a no ser que te gusten los deportes de riesgo extremo. Pero no todo es malo. Hay unos barrios preciosos con sus callejuelas estrechas, semipeatonales, llenas de tiendas de todo tipo, bares, restaurantes. A mí en concreto me gustaron especialmente los barrios de Plaka, Monastiraki y Psiri.

En cuanto al arte, te puedes aburrir de ver tanto. Un día fui, cerca del hotel donde me alojaba, al Museo Arqueológico Nacional (precioso). Fui a la hora de la apertura (las 8 de la mañana) y un buen rato tenía una sensación rara al estar solo en las inmensas salas.

El centro neurálgico de la ciudad es la plaza Syntagma, donde se encuentra el Parlamento y su famoso cambio de guardia. De aquí salen unas de las más importantes avenidas y calles de Atenas, como Ermou donde tienen las grandes marcas comerciales de ropa, joyerías sus elegantes tiendas. En mitad de esta calle hay una pequeña pero hermosísima iglesia bizantina (hay unas cuantas más repartidas por la ciudad) Si quieres seguir de museos recorriendo el precioso Museo de Arte Bizantino y Cristiano, la Pinacoteca Nacional, Museo Numismático, y así hasta la tira.

Templo de Erecteion

Una visita obligada es la colina de Lycabeto a la que se puede subir a pie o en un funicular que va por dentro de la colina y cuando llegas arriba contemplas unas magníficas vistas de la ciudad y de la Acrópolis. Y por supuesto la visita obligada a esta última es inexcusable. Los Propileos, El Teatro de Dionisos, el Erection y el Partenon hacen un conjunto magnífico. Aquí se encuentra también el gran museo de la Acrópolis (lamentablemente cerrado por obras cuando yo estaba). El precio de la entrada fue de 12 € pero aparte de la Acrópolis vale para visitar el Agora Romano, la Antigua Agora, el cementerio Keramikos o el magnífico Olympeion con sus esbeltas columnas corintias.

Otra visita interesante es, cerca de la plaza Syntacma, lo que se denomina los Tres Templos de la Cultura. Están uno al lado del otro (Biblioteca Nacional, Universidad y Academia).

Y si te gusta el deporte y la historia, a visitar el Estadio donde se celebraron los primeros Juegos Olímpicos modernos de la historia (1898).

Iglesia Bizantina

Y para acabar la excursión de rigor. Coger un metro en la estación Syntagma o en Monastiraki y en unos 20 minutos estás en El Pireo, considerado como el puerto de Atenas. Pero tiene entidad propia y más de 200.000 habitantes. El metro te deja junto al puerto comercial y atravesando la ciudad das al puerto deportivo y a la zona de playas. Agradable paseo por una zona llena de tiendas y restaurantes. Por lo que vi  pocas cosas más interesantes. Alguna bonita iglesia bizantina, algún museo y suficiente. Eso sí en cuanto al tráfico no hay ninguna diferencia. Peligro contínuo.

Anedio

Fernando 

NOVA YORK, LA CIUTAT QUE MAI DORM...NI S'ASSEU PER MENJAR.

Fa poc, he tornat de passar les  meves vacances a Nova York, i tot i que era el segon cop que hi anava, ni un sol dia m'ha deixat de sorprendre la ciutat o la gent que hi viu. Ara ho he vist des d'un altre punt de vista. Certes coses havien perdut aquell encant o màgia de veure-ho per primer cop i d'altres les he vist des d'un punt de vista mes madur, ja que de l'altre viatge han passat 7 anys, i la veritat és que la vida ha donat alguna que altra volta desde llavors. Fins hi tot, la companyia ha estat diferent. Però ho he disfrutat, tant o més que el primer cop.

Nova York és la ciutat de les pelis i les sèries. De fet, quan passejes no només pels llocs més emblemàtics com pot ser Central Park, sino per altres carrers o centres comercials, et dóna la sensació de que ja has estat allí, pel munt de vegades que ho hem vist per la televisió. De fet, fins hi tot hi ha gent que fa tours de pel.licules, visitant els escenarias mes emblemàtics d'aquestes, o buscant la casa de "fulanito" o el bar de "sutanito".

I si, és veritat, Nova York és la ciutat que mai dorm. Pots comprar o menjar a qualsevol hora del día o de la nit, però també es la ciutat on es  complicat trobar un lloc per seure i poder menjar tranquil.lament (que no sigui en un  restaurant car).

La ciutat està plagada de Deli's. Llocs on venen menjar a pes (que et serveixes tu mateix dins un tupper), una mica al estil buffet. Hi ha vitrines d' amanides,  menjar calent (carn, pollastre, purés, verdures, etc) i de fruites. Es bastant econòmic, però t'ho has de menjar al carrer o bé emportar-t'ho a casa o a la feina. En tema de menjars, cada dos metres, sense exagerar, hi ha alguna paradeta de les de hotdogs, així que es imposible morir-se de gana.

A Nova York, al contrari del que diu molta gent, no es menja malament. Últimament han proliferat molt els mercats de pagesos y la cadena WholeFoods, que ven menjar orgànic i eco i bio i tot això que està tant de moda. També  hi ha moltes parades de fuita fresca pel carrer, i la veritat es que fa molt bona cara. Et convida a menjar-la.

Menjar a Nova York tampoc es car. A la vista està que et pots gastar el que vulguis. Pots anar a restaurants i deixar-te 200 dólars, pero també pots menjar per menys de 30 dólars o inclús de 20, y no significa que sigui menjant una hamburguesa o menjar basura. En alguns dels llocs on venen menjar a pes, vam menjar pollastre amb puré i arròs mes una beguda cadascu per menys de  20 euros (com uns 15 euros)

Com a emblema cosmopolita que és, sempre hi ha turistes per tot arreu on vagis, i ni tan sols matinant t'estalvies fer cues. Mes cues que a Port aventura un cap de setmana d'Agost. 

Pero New York es New York y es màgica, i enganxa i vols tornar-hi una i altra vegada, no només per comprar, ja que és el paraís de les compres (cada cop menys ja que el dólar es va fent fort) sinó també per passejar pels seus carrers i parcs. Menjar un canoli a Little Italy, flipar amb les coses tant estrambòtiques que venen a Chinatown, veure el "ajetreo" de Wall St., passejar i disfrutar del luxe de la 5ª Avinguda, mirar, admirar i remirar les llums de Time's Sq, demanar un "slice" de pizza i menjar-lo al estil americà, doblegat per la meitat mentre t'asseus en un dels centenars de parcs  i espais verds que hi ha a la ciutat. Patinar sobre gel, anar amb bici per Central Park, donar de menjar als esquirols, creuar el pont de Brooklyn per veure com cau el dia, perdre's durant la tarda en llibreries de segona mà al Village o simplement gaudir del silenci assegut als bancs de les escales de la biblioteca veient passar la gent.

Així que, tot i la mandra de creuar l'atlàntic durant 7 hores dins d'un avió i la poca gràcia que em fa volar, ho tinc decidit. No se quan, pero se que tornaré a New York, tal i com ho sabia després de tornar d'allí el primer cop.

Mònica

DES DE SES ILLES

Tinc la gran sort de viure just on comença Sa Serra, la Serra de Tramuntana (o on acaba depen del costat des d'on ho miris). Tinc unes vistes privilegiades des del vitrall del menjador, però, tristament des de fa uns tres mesos, part de les vistes son taques negres i esquelets de pins cremats.

La nit del 26 de juliol les flames de l' incendi de la serra es veien desde casa meva, un incendi que va cremar més de 2000 hectàrees i que va obligar a desallotjar masies i algún nucli urbà.
Mallorca compta amb un patrimoni natural inmens, últimament bastant castigat pels incendis, la gran majoria provocats, i molts d'ells, sota sospita de requalificació de terrenys per poder-hi construir cases en zones ben llamineres pels excèntrics adinerats extrangers.
La Serra de Tramuntana fou declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco al juny de 2011, està situada al noroest  i alberga els tres grans embassament de l'illa: Cúber, Gorg Bblau i el militar Puig Major. Les montanyes més altes son el Puig Major (1445m), i el Puig de Massanella (1348m).
De formació calcàrea, proliferen numeroses coves en tot el seu llarg, també hi trobem el famós Torrent de Pareis (més conegut encara si cap, per sortir en un conegut anunci de cervesa mediterràneament), amb parets verticals de fins a 700m. Torrent perillós, no solament per la carretera que hi duu, sino per la inconsciència de molts turistes de voler descendre pel torrent amb xancletes i sense habituallament.
La carretera de la serra es estreta, i curvejada, però ens ofereix unes vistes inigualables i uns miradors que valen la pena descobrir.
A part de la serra, també trobem altres espais naturals com S'albufera, el parc natural de Mondragó i l'illa de Cabrera.

S'albufera es un parc natural situat a l'extrem oposat de Palma, al est de l'illa, es una zona humida, extensa, d'unes 1700 hectàrees. És una antiga llacuna separada del mar per dunes. La seva condició d'humidal la fa una zona molt rica en vegetació, fongs, animals, etc.

Aquest parc es pot visitar de 9 a 18 hores tots els dies de l'any, amb permís, però gratuit, es solicita al centre de recepció del propi parc (no obert els dies de Nadal i any nou). L'accés al parc es peatonal o bé amb bici.

El parc de Mondragó es troba al sud de l'illa al municipi  de Santanyí i ocupa prop de 800 hectàrees. Unes 95 son de propietat pública, i la resta, privada, dedicades al conreu de secà.

Hi abunden parets de pedra en sec i barraques de roter (refugis de pedra seca).
La vegetació es la típica d'una zona més aviat àrida. Hi ha força aus.
Hi trobem la famosa i paradisíaca cala Mondragó, però alerta, fan pagar 5 euros per aparcar el cotxe.

L'illa de Cabrera es troba al sudoest de Mallorca. S'hi pot accedir en vaixell des de Palma, o desde la Colònia de Sant Jordi. Des del far de Ses salines, es tenen unes bones vistes de l'illa també. Fou declarada parc nacional marítim terrestre de l'illa de cabrera l'any 1991.

És una zona amb força afluència de fondeig d'embarcacions i freqüentada pels amants de busseig.
Destaca una gran cuantitat d'aus marines.
Està prohibida la pesca, la caça i la recolecció de vegetals.

Tot aquest patrimoni del que disfrutem a Mallorca es de tots, els que hi som, els que el volen visitar i les generacions futures que vindran i entre tots, l'hem de cuidar i mantenir. Hem de pendre consciència d'això, i els governs, els que hi ha ara i els que vindran han d'entendre la importància de prevenir. No s'hi val a retallar en tot.

A disfrutar!

Mònica Rius"

 

ALMOGÀVER MUNTANYES DE PRADES 2013. MARXA DE RESISTÈNCIA

Com sabeu des de fa uns anys porto dins meu el cuquet de sortir a córrer, els entrenaments i les curses s’intenten compaginar amb la famili, la feina i els amics, i amb tot no puc fer una crònica de cada cursa que faig, però en aquest cas vaig quedar tant impactat que val la pena explilar-ho.

Si mires a la Web www.aamp.cat ens diu: ALMOGÀVER MUNTANYES DE PRADES 2013. MARXA DE RESISTÈNCIA

Aquesta marxa de resistència és tot un repte: vol emular l’esperit de sacrifici, la força i la determinació dels antics almogàvers. Aquests guerrers catalans van batallar i conquerir mitja mar Mediterrània durant l’edat mitjana. Només uns pocs escollits han estat capaços d’aconseguir gestes similars. L’Almogàver Muntanyes de Prades ofereix l’oportunitat d’experimentar les sensacions i les vivències que representa el gran repte de completar el recorregut.


FITXA TÈCNICA ALMOGÀVER MUNTANYES DE PRADES 2013.
Espai natural: Muntanyes de Prades
Punt de sortida: Prades
Dia: Dissabte, 4 de maig de 2013
Hora sortida: 7:00 del matí
Distància: 74 km
Desnivell total acumulat: 6.400 m



El repte me el plantegen el cap de setmana abans, en un entreno l’amic Lluís ens comenta que ell farà aquesta cursa i ens convida a anar-hi, sense pensar-ho massa el Joan (l’altre company d’entreno) i jo diem que sí.
En principi el plantejament és molt conservador, donat que encara no estem a tope de forma i lo llarga de la cursa no pot ser d’un altra manera. El recorregut de l’Almogàver Muntanyes de Prades és d’allò més atractiu. Et dóna a conèixer les raconades més desconegudes i espectaculars de les Muntanyes de Prades, es passa per bona part dels nuclis hàbitats de l’interior de les Muntanyes de Prades i per les seves tres valls (Brugent, Glorieta i Siurana), resultant un recorregut de descoberta integral d’aquest territori.
El dia 4 de maig del 2013 sortim de casa a ¾ de 5 del matí, breu paradeta a fer un cafè a la Masia Salat de Borges i a les 6 arribem a Prades, al poble no hi volta ni un mosquit, només algun jove que arriba d’una altra marxa. A la plaça del poble comencen a muntar la paradeta al cantó de l’església i en 10 minuts ja comencen a distribuir els dorsals. No sembla que hagi de ser una marxa multitudinària i al final som uns 50 atrevits que volem intentar aquest repte. Un moment abans de sortir l’organització ens dóna quatre instruccions i avisos, un dels avisos es que donades les pluges dels últims dies tindrem dificultats al creuar tres rius, i ens recomanen portar quelcom per canviar-nos.
A les 7 en punt comença la cursa, decidim fer la cursa junts, el Lluís, el Joan i jo i al final s’afegeix el David. La sortida de Prades es fa per pista en direcció surt, a aquest hora tenim les mans gelades, fins que arribem a un trencall i el desnivell comença a escalfar tot el cos, frescos com estem en poca estona hem fet la primera pujada, al Pla de la Guàrdia. El primer impacte visual del dia es veure a la llunyania el massís del Montsant, continuem camp a través fins al fons del pla, enfilem cap a baix tot seguint el Barranc de la Gritella, tornem a trobar un tros de pista, on ens perdem per primer cop i a fons ja veiem el plantà de Siurana.
Passem pel primer control i ens desvien a la dreta per tal de pujar per la part de darrera de la població de Siurana per un caminet mig esculpit a la roca, donem un tomb al bonic poble i desprès d’un segon control amb avituallament inclòs ( Pa en nocilla, pastissos, cafè, fruita i begudes isotòniques) donem una volta per sota de la població, per tornar al barranc de Siurana d’on havíem vingut.
Al fons del barranc hem de creuar el riu Siurana, i desprès de supervisar les possibilitats toca descalçar-se i passar el riu descalç, queden molts Kms per anar amb el peus mullats!, comencem un desnivell de 375 m i ens perdem per segona vegada entre els corriols, un cop retrobats arribem al alt de Gallinat on hi trobem també l’antic nucli de població actualment derruït
Estem frescos i gaudint del matí , ara toca baixar fins al Gorg, un salt d’aigua de tipus cua de cavall, on trobem algun excursionista entranyat per la quantitat de corredors que passen per l’indret. A partir d’aquí pujada un altre cop en un terreny trencacames i molt lent, amb els corriols en més mal estat de tot el recorregut, passant per sota les cingleres i amb una vista a tota la zona de les poblacions al voltant de Reus i al fons la mar mediterrània. Passem també per un antic campament militar de Castillejos, un últim pas amb escaletes, fabricades am troncs, pel mig d’una escletxa a la roca, fins arribar a les runes del nucli de la Mussara, on també hi trobem al costat del refugi el cinquè control, cinc minutets de refresc, sals minerals pel cos amb les begudes isotòniques i fruita fresca.
Agafem un camí per sota les cingleres de la Mussara on trobem força escaladors. El corriol ens fa baixar i tornar a pujar, el David comença a tenir problemes a les pujades i ens deixa marxar. Arribem al autocontrol de la font del Roure i ja una mica desgastats fins arribar a la població de l’Albiol. Som a mig camí i fem una parada de 15 minuts, un bocata de pa de Prades amb pernil, fruita, begudes i ens seiem a reposar les cames.

Enfilem la segona part del trajecte trotant per una pista de baixada, amb una mica de calor, encara que uns núvols ens van acompanyant durant tot el dia i ens l’estan fem mes suportable, al 1km i 1/2 corriol a la dreta i apujar toca, al fons ja veiem el nucli poblat de Mont-ral, però es enganyós, perquè en mig ens toca baixar el riu Glorieta, recomanable pels seus magnífics gorgs i una forta pujada fins a Mont-ral.
Passem el control de Mont-ral i el proper objectiu es la Població de Farena, que està a escassos 5Km, per carretera però, els Almogàvers sembla ser que tenen prohibit xafar la carretera. El camí ha de ser molt més dur per corriols lents, per sobre de les cingleres, amb vistes espectaculars, però amb el cansament comences a no mirar-les massa, tenim una agradable sorpresa al passar per tres espectaculars forats que hi ha a les roques.
El Joan comença a tenir molèsties a la cama, fa estona que veiem el poble però no arribem. Passem per la font del Rei i baixem al autocontrol de Cadeneta, i finalment a la bonica població de Farena.
Avituallament, de amanida de pasta, uns panadons recent trets del forn, fets per la gent del poble, de cabell d’àngel espectaculars!, fruita, begudes i deu minutets de descans ens han de servir per acometre els 18 Kms últims amb una pujada de 700m de desnivell.
Un primera pujada de 100 m deixa entreveure que la pasta ha fet que el Joan es refès i jo començo a patir més de lo normal, baixem al riu Brugent per creuar-lo, és una passada! aigua fins al genoll, l’organització ha posat una corda de seguritat, ens descalcem i passem en una mà les sabatilles, mitjons i pals, i a l’altra m’agafo a la corda, en un punt entremig al no estar molt tensada la corda caic cap al cantó oposat i una remullada espectacular, sabatilles incloses, fresquet i xop dels peus continuem pel barranc de Brugent creuant tres vegades més el riu, però ara sí que sense patir, caminant calçat per dins de l’aigua.

Des de el Toll de l’Olla fins a Mas de Gravat una pujada eterna en que vaig fen la goma constantment, quin patir!.Fem últim control/avituallament, i comencem 9 kms de baixada trotant, a intervals, per una pista, girem a la dreta per passar per la ermita de la Mare de Deu de l'Abellera, molt venerada a Prades, i ens queden dos Kms fins a Prades.
Arribem a Prades, el Lluís, el Joan i jo amb 13 hores 50 minuts 1 hora mes tard arribaria el David, encara de dia a la plaça del poble hi ha força gent, joven i famílies, la gent de l’organització ens aplaudeix i ens atenen, és l’últim control, un entrepà de xoriço, una cervesera, pastissos i fruita, la veritat es que tinc l’estómac tancat i he de fer esforços per menjar. Una foto a la font de la plaça dels tres plasma l’emoció del moment, una dutxeta i cap a casa.
Esgotament, un repte aconseguit, moments de patiment, impactes visuals que perduraran, de fred i de calor, de riure, i de compartir esforços i projectes, son d’aquelles situacions moltes vegades difícils d’explicar on es barregen emocions i on jo ho he de reconèixer, sóc molt patós, així que ni ho intentaré!
FINS A LA PROPERA!!!
Jordi

Nota: les fotos no són meves, ja m’hagués agradat tenir la paciència de haver-les fet, però una cosa si us he de dir, les tinc a la retina!

Vall d'Aran

Els 33 pobles que integren la Vall d'Aran formen conjuntos de sabor anyenc en els que la pedra, la fusta i la pissarra es mesclen amb la bellesa de la intensa naturalesa dels seus paratges montans i alpins. Tots i cada un dels pobles tenen característiques pròpies que es posen d'especial relleu en les seves torres i campanars

LA LLENGUA D’OC 

Quan la Val d’Aran vivia un dels moments clau de la seva història, entre els segles XIV i XV, en què els llargs anys de disputa entre francs i hispans culminava en el reconeixement dels privilegis que respectaren la seva autonomia organitzativa mitjançant diferents tractats i la Querimonia que concedi Jaume II, es configurava també una llengua que és fins els nostres dies el seu símbol de distinció: l'aranès.

A partir del segle XIII, la llengua occitana, llengua d’Oc o llengua dels trobadors evolucionà del llatí en paral·lel però separada de la llengua d’Oil i des de França anà quedant relegada cap el sud fins arribar a la Península ibèrica, on prengué altres camins i altres influències. A la Val d’Aran quedà la influència del tronc gascó de la llengua occitana i rebé algunes influències de les llengües del basc antic que es parlaren en segles anteriors als Pirineus, fins la Cerdanya.

Així doncs, no és estrany que els primers documents escrits en aquesta varietat de l'occità gascó siguin documents censals i relatius als quefers a la Vall por aquells segles de constants canvis i pressions polítiques, y no fou fins l'obra del poeta Mossèn Condó Sambeat, ja a finals del segle XIX, que trobem ja una mostra pròpiament literària d'aquesta llengua que ha perviscut amb formes pròpies fins els nostres dies.

A la biblioteca de Les es troben molts dels documents sobre la història de la Val d’Aran que estan escrits en una llengua occitana més primitiva, així como a l'arxiu del Conselh Generau d’Aran conservat a Arròs. A les biblioteques de Vielha i de Salardú es poden trobar nombroses obres d'autors aranesos.

Vielha e Mijaran

Viella (en aranès Vielha) és la capital de la Vall d'Aran i cap del municipi de Vielha e Mijaran i del terçó de Castièro. El municipi de Vielha e Mijaran es va constituir el 1970 arran de la fusió dels pobles de Vielha, d'Arròs e Vila, Betlan, Escunhau, Gausac i Vilac. El seu nom significa, precisament, vila.

Té una situació central a la vall i s'aixeca a 980 m d'altitud, a la confluència de la Garona amb el seu afluent el riu Nere. Hi passa la carretera N-230 de Lleida a Eth Pònt de Rei, a la frontera francesa, a través del túnel de Viella, i en surt la carretera C-28, que comunica la vall amb el Pallars Sobirà a través de Salardú i el port de la Bonaigua

 L'Església de Sant Miquèu, amb elements romànics i gòtics (en destaca la portalada), allotja el Crist de Mijaran, talla romànica considerada la principal mostra escultòrica de l'Aran.

El Musèu dera Val d'Aran, instal·lat a la Tor deth Generau Martinhon, casa senyorial del segle XVII que exhibeix diversos aspectes i elements de la geologia, la vegetació, la fauna, la climatologia, la història, l'arqueologia, l'art, la llengua i l'etnologia de la vall.

Diverses cases i palaus de la part vella de la vila, a la dreta del riu Nere, com ara Çò de Rodés, Çò de Fedusa o Ço de burgaçol

La Fabrica dera Lan, edifici del segle XIX dedicat a mostrar l'antiga indús-
tria  de la llana

El Parador de Vielha, dalt el turó d'Eth Castèth, construït el 1966.

El Palai de Gèu (Palau de Gel), modern poliesportiu i pista de gel.

Arròs

Aquest poble del Mig Aran allotja un dels tresors històrics més apreciats de la Vall: el seu arxiu públic. L'arxiu del Conselh Generau d'Aran està integrat per documents públics i privats que estan reunits a Ço deth Senhor d'Arròs, una de les cases pairals que formen part del patrimoni arquitectònic aranès.

Canejan

Aquest poble es descobreix en las altures des de la N-230, al seu pas pel nucli de Pontaut, perquè està penjant en una de les valls aèries de l'entrada de la bellíssima Vall de Torán, i des dels seus bancs de ferro forjat el visitant pot observar una magnífica vista sobre el Baix Aran y sobre el poble de Bausen. Als seus voltants trobem les restes del safareig de les Mines de Liat, que entre els segles XVII i principis del XX mantingueren aquesta vall amb una densitat de població de més de 1000 habitants.

Es Bòrdes

En aquest poble, presidit per una església romànica amb torre del segle XVII, comença el Mig Aran i està situat a la confluència del riu Joeu, que neix a l'enclavament anomenat Ulls del Joeu, és un fenomen geològico excepcional amb aigües que baixen de la glacera de l'Aneto. A més de punt de partida d'una de les excursions més belles de la Vall, a l'Artiga de Lin, on es fa una romeria cada 3r diumenge de juliol, per Es Bòrdes també travessa el Camin Reiau (camins trashumants) cap un bell enclavament anomenat Era Bordeta, en el trajecte del qual trobem un safareig que és una autèntica joia de l'arquitectura civil aranesa.

Carros de Foc

Carros de Foc es una ruta excursionista creada per la agrupació de Refugis del Parc Nacional d’Aigües Tortes amb l’intenció d’atreure a mes visitants “negoci”. Es una ruta circular pels 9 refugis del Parc Nacional, passant per uns paratges espectaculars,  rierols, Llacs, Muntanyes, collades, truites, Isards, voltors i una vegetació i flora que s’ha anat adapten e les alçades des de els pics de mes de 3000 metres fins a les fondalades de 1300m.
Son uns paratges que conec des de fa 40 anys quan els meus papis em van començar a fer anar a Campaments i com la majoria del nostre Pirineu val molt la pena. Jo us la recomano, es pot fer amb 9 dies, amb 8,7,6,5,4,3,2,1. hi han etapes que son curtes i que es poden ajuntar o es pot fer un trosset un any i una altre a l’any següent etc... per tan es pot adaptar a gust del consumidor.
  Be! Desprès de vendre-us el producte us explico:
Fa un parell d’anys una grup de 6 o 7 corredors del KM0 Ponent, uns sense cap experiència amb Muntanya i d’altres amb una mica mes coneixement de l’entorn ens va començar a rodar pel cap el fer el Syk Runner de Carros de Foc que consisteix en donar la volta a tots els Refugis de la ruta en menys de 24 Hores. Per us feu una idea la Ruta té mes de 60Km y un desnivell acumulat de 9.500 metes.
  Com som homes de seny, el plantejament del 2011 va ser fer  la ruta en dos dies, sortida del refugi de la Restanca a Valarties per fer nital refugi de Josep Maria Blanc a
sobre d’Espot i al dia següent tornar fins a la Restanca.

L’experiència va resultar dura però a l’hora molt enriquidora a nivell de convivència, al finalitzar el dos dies estàvem tant cansats que ens semblava impossible que algú ho puges fer tot de cop, tres dies mes tard quan les cames ja no estàvem tant cansades els projecte de fer-ho amb menys de 24 hores ja ens tornava a barrinar pel cap.

A primers de febrer ja vam reservar refugi per dormir i desprès de la Marató de Barcelona els entrenos han estat enfocats a acostumar a les cames a treballar amb pujades i  baixades. Sant Ana, Camarasa, Prades, Vilaller, Espot, han estat uns bons lloc per entrenar, també amb gaudit de curses impressionants com la de Les Carenes de Tremp, El Calvari d’Anglesola, La Marató d’Escornalbou a Riudecanyes, tot per arribar em bones condicions.
   *   La data escollida ha estat aquest 29/06/2012 a les 6 del matí sortíem del refugi de la Restanca, carregats d’il·lusió partíem cap el refugi del Ventosa i Calvell, un magnífic refugi que podeu arribar-hi des de el embassament de Cavallers, el tram d’ etapa va ser molt fàcil, a la matinada, fresos com unes roses, en 1 hora ½ érem al refugi.

 *   La segona etapa ens porta al refugi de l’Estany Llong passant pel Coll del Contraix, 2750m (es el mes alt de la ruta), dos pedreres impressionants i una baixada de 1000m de desnivell, sort que això si que ho varem planificar bé i el vam passat a les 9 del matí.

 *   Del refugi de l’Estany Llong al refugi de Colomina, es la etapa mes llarga, 13 km entre refugis, però no massa desnivell un 600 m que fem al passar per la collada de Dellui es una de les parts mes corredores, passa per tres llacs bastant grans com son el Mortó, Castieso, Cubieso Mariolo i Tort podeu arribar a aquesta zona amb el telefèric de l’Estany Gento a la vall fosca, aquí la calor començava a apretar, i un dels components del grup desprès de un parell de cops amb pedres i tortes començava a no tenir cal si podia seguir.

*   Son les 13:21h i ara enfoquem cap al refugi del Josep Maria Blanc, passant pel pas del Os i el Coll de Saburó,  mig hora abans d’arribar ens trobem una de les millors vistes del Parc Nacional es el Llac Tort de Peguera i en mig d’una entrada que fa terra al llac com si fos una petita illa el refugi del Josep Maria Blanc, fet i fotut les 15:25 hora de dinar, 15 minuts i a córrer, el Roger decideix retirar-se no es trobà del tot bé.
   *   La següent etapa ens porta al refugi de l’Ernest Mallafré (al costat del Llac de Sant Maurici), la via normal es passar pel coll de Monastero i la vall de Monastero (molt bonica i recomanable per anar a fer una passejada accessible des de el Sant Maurici), però nosaltres com el que ens interessava era avançar vam passar per la pista que arriba al refugi per on passen els taxis del Parc Nacional, res a veure a nivell paisatgístic, però si vam trobar molta mes ombra i vam poder avançar una mig hora.

 *   A aquestes alçades del dia, els cos comença a estat esgotat, cada moment, veient aigua, isostar, cocacola, menjant, plàtans, barretes energètiques, gels, etc, , i tens la sensació que tot el que menges no ho acabes d’assimilar, per mi aquest tram fins al refugi d’Amitges el mes dur, serà per que tot es pista, i els meus companys la majoria mes jovenots tenen mes potencia i casi no els puc ni seguir, total les 19:18 hores.

 *   El tram d'Amiges al refugi de Saboredo  passa pel port de Ratera, al Costat del Tuc de Ratera, d’on es pot veure una molt bona preceptiva de la zona lacustre de Colomers i la Vall d’Aran, arribem a les 20:51 amb l’alegria de trovar-nos la Cali un company de Km0 que volia començar la ruta a la matinada següent.

 *   Es fa de nit, ja sabem que no arribarem de dia però no val a badar com mes tram fem amb llum millor!, al creuar el coll de Sendrosa ens fem una foto amb una magnifica posta del sol al fons del Montardo, però foto i marxar, aquí se’ns afegeixen dos runners de Valls, arribem al refugi de Colomers, fosc, a les 22:31.
 *   A partir d’aquest punt amb la llum limitada del frontal, cansats, faltos de coordinació a les cames, comencem a caminar, lents però amb pas segur, per pujar l‘últim collat que ens queda el coll de Caldes, un petit repetxonet i la baixada del collat de Cretada fins al refugi de la Restanca, allò que amb llum ens hagués costat 1h ½ en va costar 3 h 1/4  eren la 1:44 del 30 de Juliol.
 
Al final objectiu aconseguit! 19 hores 44 minuts de passar calor i fred, de caminar, trotar, córrer, conviure i riure, xerrar i calcular amb els companys, que a estat mes dur el esgotament físic o psíquic, com la vida mateixa, una lluita constant,  una experiència mes que segur m’ajudarà a créixer.
Suposo que ningú, haurà tingut temps de llegir tot aquest rollasss em tot cas lo promès s’ha de fer i us vaig dir que us ho explicaria, Ah! i si voleu informació sobre la ruta no dubteu a preguntar-me.
  Salut
  Jordi

Marató de Castelló 11/12/2011 (Crònica)

Una marató per poder gaudir uns entrenaments o uns entrenaments per preparar-se una marató? sigui com sigui es la simbiosis perfecta. Acabada la campanya de muntanya, amb els companys ens varem plantejar un objectiu comú, amb la finalitat de fer-me la preparació, i aquest va ser la Marató de Castelló. Si fer esport es gratificant fer-lo amb amics ho es doblement gratificant, han estat dos mesos intensos en que he gaudit d'uns moments bons i no tan bons, però en tot cas lo dolent compartit es sempre menys dolent.

El dissabte 10/12/2011 vam partir cap a Castelló tots els companys amb les famílies cap a conèixer una mica la ciutat fent turisme, (Sabíeu que l’origen de la ciutat es situa en Lleida a 6 de setembre de 1251, Jaume I feia un document per que s’autoritzava a Ximén Pérez de Arenós, el seu lloctinent en el regne de Valencia, a traslladar la vila de Castellón des de el seu emplaçament originari a l’esplanada on està ubicat ara mateix)
 Al arribar et sorprèn agradablement i ens reconforta l’esperit la climatologia de Castelló, al migdia passem per la fira del corredor a arreplegar el dorsal i visitar els estands i la tarda la passem fent turisme per la ciutat, Castelló es una ciutat moderna en el que podríem destacar algun edifici mes històric com la Torre Fadrí, la Cocatedral de Santa Maria la Major, el Mercat, el Teatre Principal, l’Edifici de Correus (d’estil modernista) i un eix comercial amb totes les botigues de mes renom i que donades les dates que son van ser un èxit per les dones del grup, Ah i també vam comprar un número de loteria a veure si es el mateix que el del senyor Fabra.

Per la nit, un soparet de pizza i pasta a la Tagliatella (Pel que no ho sap es una empresa de Lleida que té mes de 80 pizzeries arreu d’Espanya) i després el partit a l’hotel, tot el grup amb altres corredors que tret dels 30 primers minuts la resta del partir van estar bastant calladets, je, je, je…

El dia 11/12/2011 a 2/4 de 7 del matí mal dormit, com es normal avanç d’una Marató, ens aixequem a fer un bon esmorcar de cara a agafar suficients energies per acometre el repte que sempre suposa acabar una prova tan llarga. A les 8 hores amb la resta de companys anem xerrant i l’hora escalfant de cap a la línea de sortida que l’han col·locada sobre un pont de estos moderns con el de la vela de Lleida, entrem al calaix de les tres hores, en aquesta cursa s’ha celebrat el Campionat de Espanya de Marató hi ha un primer calaix reservat per aquest corredors professionals.

A les 9 o clock, es dona la sortida i els primer Kms son de  escalfament, de situar-se  en la carrera, l’estratègia del meu company i jo es mantenir-nos amb la llebre de les 3 hores (la Llebre es un parell de atletes que posa la organització que marquen un ritme i que asseguren que si et mantens amb ells acabaràs la cursa en un temps determinat) durant els primers 21 Kms, el grup de la llebre de 3 hores es molt nombrós i no ens deixa corre massa agust per la qualcosa passem una estona davant d’ells i una al darrera, però mai amb el grup. Passem el Km21 amb 1h 29’ un temps ideal per poder assolir la marca que ens havíem posat de referència, al km24 jo em trobo amb moltes forces, i crec que el ritme que portem es massa lent, per això,  decideixo anar tirant i el company es queda amb el grup de la llebre m’afegeixo a un grup del RunersWold de Tarragona que vam forts  amb els que comparteixo cursa fins al Km38 en el que ells continuen erre que erre a un ritme massa fort per mi, queden uns 4Km i vull arribar amb molt bones sensacions. I així es com acabo al Marató al Parc Ribalta 42Km i 195m amb 2h 58’15” i sobre tot amb moltes ganes de preparar la propera.

Aquesta de Castelló una marató molt ben organitzada amb detalls de luxe i totalment aconsellable, una excusa per compartir amb la família la meva dèria...

Per concloure la jornada, vora el mar una agradable paella Valenciana (Arros, carxofes, bajoques i carn)  i amb els amics a Benicàssim.

Fins a la propera

JORDI MOLINS

Núm. VII - Gener-Febrer 2012

Viatge a Marrakech

Els dies 6 al 9 de Juny vaig està de viatge a Marrakech, un viatge organitzat per Correus – Unicef, com incentiu a les vendes realitzades en el 2010.

El viatge tenia dos vessants, una que podríem denominar turística i una altra de visita a alguns dels projectes que té UNICEF en aquella zona. Un dels interessos que UNICEF té a l’organitzar aquest viatge es donar a conèixer la seva tasca i la seva manera de treballar amb la finalitat que les persones que realitzant el viatge passin aquesta informació a la resta de l’organització i que aquesta informació sigui un element motivador de cara a futures campanyes.

En l’aspecte turístic es un viatge que jo us recomanaria com una escapada de cap de setmana llarg, Marrakech no es una ciutat monumental, però té 3 o 4 llocs significats:

La Medina: Es per diu d’alguna manera el barri  antic de Marrakech està envoltada per una muralla de 19 Km de llarg, es plena de carrerons caòtics que s’entrellacen uns amb els altres, tota la Medina es un gran Zoco que des de primera hora del matí i durant tot el dia hi ha milers de tenderetes, portes i portetes amb gent venen qualsevol cosa per inverosímil que pugi semblar.

La Plaça Jama’a El Fna (Declarada Patrimoni Universal de d’Humanitat) es el centre de la ciutat, en aquesta plaça trobarem de tot, gent que s’ofereix amb serps per que et facis una foto o amb vestits estrafolaris o grups folklòrics, un munt de paradetes que fan suc de taronja o venen caragols cuits, xiringuitos per menjar i cents de xiringuitos venent el que sigui, gent de totes les edats abordant-te per  vendre. Es imprescindible comprar alguna cosa i es imprescindible regatejar a totes les transaccions, una de les coses que trobes a faltar es una mica de claritat amb els preus, si vas en grup mes val que no preguntis als altres per que et pocs trobar alguna decepció.

La Koutoubia: És una Mesquita amb el minaret mes alt de Marrakech i va ser una de les més grans del món es va començar a construir sobre l’any 1141.

Els Jardins de Majorelle: Es diu que són uns del jardins més misteriosos del segle XX els va dissenyar per un pintor francès Jaques Majorelle a l’any 1919  i al 1980 es va comprar i restaurar del dissenyador Ives Saint Laurent.

La Madrassa de Ben Youssef, centre d’estudi del cora.

Les Tombes Saadiens són uns Mausoleus de una dinastia desapareguda.

Els Banys de l’Alhambra, molt recomanables els massatges relaxants.   

El Palau Royal, El Palau Badi, etc. 

Amb tot el que impacte més es el xoc cultural, la vida de carrer, mils de vespinos antics amb dos o tres persones per mig dels cotxes, camions, autobusos vells, taxis de color crema, carros tirats per cavalls, ases o persones, barrejats amb gent que va a peu i el primer que es decideix es el que passa. Per mig dels carreronets de gent a peu , vespinos i bicicletes es com si pel carrer major de Lleida un dissabte a la tarda ple de gent hi hagués transit de motos.

Es un país que m’ha sorprès per la seva verdor i una ciutat de contrastos, tota la part nova està millor construïda amb grans avingudes i molts parcs més que aquí i la part antiga molt degradada i molt bruta, unes poques persones que podríem dir de classe mitjana i unes moltes que semblen viure en la pobresa absoluta, unes que treballen 24 hores al dia per poder sobreviure i d’altres que no mouen el cul ni per sobreviure, sembla que tot els i sigui igual!

L’aspecte de visita Unicef varem visitar:

Una Escola Rural ( Programa d’educació de Unicef).

La situació dels nens en entorns rurals es molt mes precària que a les ciutats, els aspectes culturals fan que les nenes no tinguin dret a anar a l’escola i tant nens com nenes són mà d’obra barata pels seus pares que els fan anar a pastura el ramant, fer feines de casa, etc. L’absentisme a l’escola provoca un analfabetisme que submergeix en la pobresa més absoluta a la gent d’aquestes zones.

Vam visitar un projecte pilot que s’ha estendre a la resta de zones rurals del Marroc, com a tots el projectes que vam visitar Unicef n’és una part, perquè la dinàmica de Unicef es que sigui la gent del país qui creï el projecte i que el sostingui, en aquest cas el projecte està finançat per la Comuna (Ajuntament) i un dels Ministeris (el que seria aquí en Educació) i l’actuació de Unicef es de finançament en part, suport tècnic i de gestió del coneixement. En una primera fase es va construir per la gent del poble les aules que són uns barracots amb teulada de uralita metàl·lica, l’any següent les latrines, un pou, tancament del recinte, pavimentació de la part de l’entrada. Treballen per objectius i en projectes de uns 6 anys ( Plans Estratègics) tenen material de quant jo anava a l’escola i el director un ordinador i canó. Treballen amb nens de 6 a 11anys hi van començar a treballar al any 2007, en el primer projecte Unicef va treballar aportant Llibres i llapis i recolzament als mestres per tal de convèncer als pares de la necessitat que els seus fills anessin a l’escola incidint molt amb que les nenes també i han d’anar. Amb les moltes dades que ens van presentar es podia observar d’increment de nens i nenes a l’escola i que acaben aquesta fase de l’educació. Hi ha 1 Director i 3 mestres que treballen matí i tarda de manera que per matí tenen un grup de nens petits amb horari intensiu i per la tarda un grup de nens més grans amb horari intensiu, aquest sistema permet que els nens treballin pel matí i vagin a escola per la tarda o al reves d’aquesta manera les pares les permeten anar a escola. Com  a totes les visites l’Hospitalitat a estat la tònica i els dolços boníssims.

  Centre d’Escolta i acompanyament de mares solteres de Marrakech ( Programa de Protecció de Unicef).

La situació  d’una dona soltera embarassada en aquest país es molt dura, en la majoria dels casos son dones estigmatitzades, rebutjades per les seves famílies, en la majoria dels casos acaben abandonen al bebè.

La cooperació de Unicef es fa amb una fundació de una de les filles de Rei del Marroc, que a construït l’edifici i gestiona l’orfenat. L’aportació de Unicef es el sou i l’assessorament de dues Assistents Socials que fan una tasca de prevenció, detectant noies embarassades en els instituts, o per qualsevol lloc de la ciutat de Marrakech, la seva feina consisteix amb convèncer a les noies que no abandonin als bebès, els donen suport psicològic, parlem amb les famílies per intentar que les acceptin i en alguns casos els guarden els bebès durant uns mesos per tal de que puguin estabilitzar la seva vida, trobar feina, etc. Els resultats indicaven una reducció molt important del nombre de abandonaments.

Centre de Maternitat “Dar Oumouma”  d’Ourika i Hospital de Maternitat ( Programa de Salut Unicef).

La situació en un entorn rural, l’aspecte cultural pesa molt, i les dones tenen les fills a casa (cases de tova) sense cap mesura higiènica, la mortalitat de mares i fills es elevadíssima.

Aquest centre també es experimental i es vol traslladar aquesta experiència a d’altres Províncies, el centre dona servei a 34 comunes amb un total de 375.000 habitants. L’intervenció d’Unicef es la de donar suport a tres persones que treballen en el centre i la seva feina es convèncer a les dones embarassades de que tinguin el part al centre, si ho aconsegueixen les i fan un seguiment de l’embaràs amb 4 visites programades i les i fan fer unes sessions de sensibilització sanitària, desprès del part la mare i el fill romanen obligatòriament 4 dies al centre.

Em va sorprendre que les tres treballadores tenen dedicació exclusiva, o sigui treballen 24 hores diàries 365 dies a l’any, tenen un ordinador amb unes bases de dades que utilitza la Directora espectaculars sobre el control sobre les despeses, un Pla Estratègic del Centre, tot per que a final d’any s’ha de fer un informe i les institucions internacionals ho volen tot planificat i justificat, de les dades destacar el increment de dones assistides   amb 5 anys de vida del projecte aquest any la mitja es de 3 naixements diaris i dividint el total de despesa pel número de dones tractades el cost de tot el tractament de una dona es de 15€, això indica que en aquets països amb poc es pot fer molta feina.

A estat una experiència enriquidora, fins on jo he vist crec que Unicef és una entitat seria, i evidentment una part de les ajudes que rep les ha dedicar a despeses organitzatives, però una part arriba on ha d’arribar, i en aquest països amb poc es fa molt.

També he vist que seleccionen molt be les projectes on treballen, no construeixen un gran Hospital i després no hi ha qui el faci anar, sinó que treballem amb microprojectes, on fa falta assessorament i gestió del coneixement, on es pot treure més suc de les aportacions.

Crec que no em de tenir dubtes de la finalitat dels diners que recaptem amb els productes Unicef, son productes que, amb les dificultats normals que podem tenir en la seva venda, ens son fàcilment augmentables i Correus també i guanya un 22% de la venta, amb els que també paguem part de les nostres nomines.

Per mi l’experiència a estat molt positiva i esperem que l’any que ve el pugi gaudir qualsevol de vosaltres.

Jordi Molins

Núm IV - Juliol 2011