Nadal és una festa d'arrels molt antigues. Abans de ser celebrada com la commemoració del naixement de Crit era una festa dedicada al sol. Com sabem bé, en apropar-se el hivern
les nits es fan més llargues i els dies més curts i el solstici d'hivern, entre el 21 i el 22 de desembre, marca
el moment de l'any en el que hi ha menys hores de llum solar. Podem imaginar la
por dels nostres avantpassats en adonar-se que la llum va desapareixent, cada
dia una mica més! Però, afortunadament, passada la data del solstici els dies
comencen a allargar-se altre cop. Per això moltes cultures antigues celebraven
en aquest moment el triomf del sol damunt la foscor, de la llum sobre les
tenebres i, en definitiva, de la vida sobre la mort. Els romans, en concret,
celebraven la festa del Natalis Solis Invictus, el naixement del sol vencedor. El
cristianisme va heretar aquest simbolisme i, al segle IV, va adoptar aquesta
data per a commemorar el naixement de Jesús.
La presència
dels arbres en la festa de Nadal, ja sigui en forma de tronc tallat, ja sigui
com a arbre dret, està íntimament relacionada amb aquest significat de renaixement.
El tió, un dels costums més entranyables de
la nostra cultura tradicional nadalenca, és el tronc que crema a la llar de
foc. Una soca que, en cremar, dóna béns tan preciosos en temps de nits llargues
com l'escalfor i
la llum, i que de
forma simbòlica ofereix presents a tots els de la casa. Així, un tronc d'arbre
esdevé màgicament un ésser fantàstic que s'ha d'alimentar i que viu durant uns
dies a la cuina o al menjador de casa, que dóna els seus regals per Nadal i que
després es crema. Els regals han anat evolucionant amb el temps: primer eren
els dolços, fruita seca i confitada, neules, torrons i llaminadures que es
necessitaven per celebrar la festa; avui hi ha tendència a fer
que el tió ofreni presents de més envergadura. Sigui com sigui, quan fem cagar
el tió pensem en el tresor de llum i d'energia que l'arbre conté!
Bona casa i bona brasa
bona brasa i bon tio
i bon Nadal que Deu us do!
L'Arbre de Nadal també és una
tradició ancestral. Des de l'antiguitat molts pobles han considerat els arbres
de fulla perenne com símbol de la vida eterna. En espacial, als països nòrdics
(Suècia, Noruega, Finlàndia…) on a el hivern la natura sembla paralitzar-se
sota la blanca capa de neu, l'avet és considerat com l'arbre victoriós, ja que
resisteix verd i majestuós. L'arbre s'il·lumina i es guarneix, per subratllar
encara més el triomf de la vida i la llum damunt la fosca hivernal.
Els arbres que més s'utilitzen per Nadal
són els avets dels gèneres Abies i Picea, de la família Pinàcies.
L'avet autòcton o
del país, també dit pivet o avet blanc, és l'Abies alba. És esvelt, de capçada cònica i tronc columnar. L'escorça, gris
cendrosa, és llisa mentre l'arbre és jove i esdevé més tard clivellada i
resinosa. Les branques s'estenen horitzontals i rígides, formant pisos
superposats i densament farcits de fulles verd fosc brillant per sobre i
guarnides amb dues línies de cera blanquinoses per sota. Cada fulleta és linear
i aplanada, amb l'extrem arrodonit, oscat i no punxant. Les fulles apareixen
tot al voltant de la tija però es retorcen per rebre el màxim d'il·luminació,
de manera que es situen totes en un mateix pla, pentinades en dos rengles oposats al llarg de les
branquetes. Les pinyes es disposen erectes sobre les branques superiors de la
capçada. En madurar, les bràctees i els pinyons van caient fins que les pinyes
es desfan completament i en queda només l'eix, dret i pelat damunt de la
branca. És un arbre
forestal de climes freds, amant d'ombra i humitat, que viu bé als sòls frescos i profunds.
Es troba a les muntanyes alpines d'Europa, de Polònia fins a Sicília, però no a
les zones boreals. Al nostre país es troba a les obagues de les muntanyes, dels
Pirineus fins al Montseny, entre els 1000 i 2000 m d'altitud.
A la zona mediterrània hi ha espècies
d'avets emparentades. Una d'elles és el pinsapo (Abies pinsapo) d'Andalusia, resistent a l'aridesa però de creixement
lent.
Un híbrid d'avet
i pinsapo, que es va descobrir cap a la meitat del segle XX a Espinelves, ha
estat batejat com avet de Masjoan (Abies
masjoannis) pel nom de
la finca on es va reconèixer. Aquest híbrid és un arbre molt bonic i resistent, que creix amb rapidesa
i regularitat, donant
branques fortes i densament cobertes de fulles. Aquestes característiques en
fan un perfecte arbre de Nadal: per això és el més cultivat a la zona del
Montseny dedicada a la producció d'aquests arbres.
Als països nòrdics i centreeuropeus,
l'arbre de Nadal per excel·lència, dret, esvelt i amb perfil triangular, és la pícea o avet roig (Picea abies), anomenat així pel color de la seva escorça esquamosa. Molts trets el
distingeixen clarament de l'avet pròpiament dit. En primer lloc, la seva
capçada cònica té l'extrem afuat i el ramatge de les branques aprimat i
penjant. També les fulles, ben verdes, filiformes, quadrangulars, agudes i
punxants, disposades en espiral tot al voltant de la branqueta, són prou
característiques. Insistint en la diferència, les pinyes són pèndules i cauen
senceres a terra després de disseminar les llavors.
La pícea no arriba a les nostres muntanyes.
Tanmateix, és un dels arbres més importants d'Europa, que s'estén des d'Escandinava fins als Carpats
i als Alps. Resisteix molt el fred i a les zones àrtiques forma el límit del
bosc. També es planta molt, arreu, ja que a més de comercialitzar-se com a
arbre de Nadal, la fusta
s'usa per fer mobles i hi ha una varietat de característiques particulars (arbres de
ressonància) que es fa servir per a la construcció de violins i violoncels.
Núm. VI - Octubre-Desembre 2011 - Suplement de Nadal
