Ja està tot dit però...

I la Botifarra?

Si voltem per algun local, generalment bars o cafeteries, on se juga a la botifarra, podreu observar –estadística pura- que els que hi participen responen a un perfil d’edat avançada. Això no és una novetat. Jo sempre he vist més gran a la gent que jugava a les cartes. El final de l’etapa laboral n’era una explicació que donava sentit a aquesta realitat. Però els joves també jugàvem. De estudiants, al plegar de la feina, els festius...Alguna cosa ha canviat i no és pas el joc de cartes més popular en aquestes contrades. Ara podem veure al jovent –pot ser al mateix local- reunits i connectats tots a l’aparell mòbil, suposo que compartint les seves jugades. Són els nous temps (que no tenen perquè ser necessariament dolents). El que hem sabria greu és que el meravellós joc de la botifarra, acabes a un de tants museus de l’activitat humana (etnològics en diuen). En la era de la comunicació, el joc de la botifarra, n’és un bon exemple de contacte. Els “xateixos” jugant al joc de la manilla, són impagables. Penseu que és l’únic joc conegut en el que la escridassada se l’emporta el company, no els adversaris. Una gran lliçó; és una manera de dir-li al company: si no anem a una, no guanyarem la partida. Solidaritat, suport mutu, valors que transmet aquest joc. De debò, tot un exemple de com sortir guanyador junt a.... Gran ensenyança! CONTRO, RECONTRO, SANT VICENÇ!!  

O salir o...

Llegó el verano y hace días el buen tiempo y con ellos la plaga más dañina de la ciudad: Los coches, o mejor dicho, la “música” de los coches. Si os habéis dado cuenta, hay ciertos individuos que aprovechando el buen tiempo, bajan la ventanilla y “música” a toda pastilla. Lo curioso, y a la vez triste, es que nunca escucharás, cuando vas por la calle, buena música.

Los tipos que llevan la “música” a todo volumen sueles llevarla de dos tipos: o son bacaladeros (chumba chumba) o lolailos. Y lo malo es que alguno de ellos suele mirarte en algún semáforo como diciendo: “que envidia me tienes por tener este pedazo de buga y esta música” cuando en realidad estás pensando: “pedazo de maleducado, y encima con esa basura puesta”. Estos han sido los macarras tradicionales, a los que ahora hay que sumar la “música” de los latinoamericanos. Son de países que tienen una extraordinaria calidad musical (con mención especial para Brasil y Cuba) pero aquí nos traen lo más hortera; la bachata ramplona y con claro contenido machista en la mayoría de las letras, y por si fuera poco últimamente se ha unido el “reaggeton”. Cierto es que los españoles hace 500 años expoliaron América, aniquilando prácticamente a sus legítimos habitantes, sus costumbres y religiones, haciéndolos católicos a la fuerza y vejándolos de todas las maneras habidas y por haber...pero el traer este “infragénero musical” y que lo tengamos que aguantar me parece una venganza muy cruel.

Hace muchos años, cuando iba a la playa con mis padres y hermanos, ya se sufría de otra manera este castigo. Te llegaba el Pepito Piscinas de turno, marcando paquete y con el loro al hombro; se te ponía muy cerca y a escuchar Los 40 Principales, la Cadena Dial o basuras por el estilo. Y a aguantar!

Así que las cosas no evolucionan mucho. Sigue habiendo australopitecus.

Para nosotros un castigo, para ellos una desgracia.

Corresponde aquí recomendar la audición de las músicas que propone ElCOP. Nuestra querida Stone y la Contraportada (por ejemplo la de este númeto) suenan muy bien.

Buen Verano                             

Fernando

ANIVERSARIS

Els aniversaris tenen un no sé què de final, d’acabament. Les celebracions o commemoracions –tinguin caire festiu o trist- sempre fan referència al passat. Mai celebrem els propers cinc o deu... anys que vindran. Forma part segurament, d’allò incògnit que té el futur. Aquest 2014 –com la majoria dels anys- en té un grapat d’evocacions a fer. En aquestes latituds adquireix un significat extraordinàriament rellevant el de 1714. Assegurats desenes d’actes per recordar –això sí- una derrota. I esperances de futur?. També té una importància destacable el centenari del 1914: inici de la Gran Guerra. Com si d’un part es tractes, significà la primera gran contracció anunciadora d’una Europa diferent. Fins i tot d’un mon diferent. Després en vindran més de contraccions; totes elles molt doloroses, com les d’un part. De fet, pot ser encara no ha arribat el dolorós naixement d’aquesta Europa que molts no entenem i en la que se entesten en ficar-nos (o volen evitar que sortim).

Aniversaris. No tots són igual de sonats. Les xifres rodones –amb gran diferència els múltiples de 5 i 10- tenen més rebombori social i individual: acomplir 37 no té res a veure amb fer 30, 40, 50...) Ves quina ruqueria que diria l’Enric. Sempre, però, tenen una data inicial i una final, sigui el període més arrodonit o més boterut. Aquestes acotacions temporals, on més les podem veure es als cementiris. Les làpides, tombes i monuments funeraris tenen això en comú gaire bé sempre: nom, data d’inici i data final. Alguns inclouen epitafi que acostuma a ser una frase (normalment ampul·losa) que voldria reflectir o definir a la despulla en qüestió, deixant-la molt i molt bé.

A l’hora de tancar aquest especial del –ei!- III aniversari de ElCOP, ens ha deixat en Gabriel García Márquez. Des de aquest modest full no podem aportar res que no s’hagi dit d’aquesta gran persona. Només expressar l’humil i sincer record. Pot ser 2014 una bona data per celebrar el inici –no el final- d’un període. Hi ha contingut variat. Per tant, Salut i als que ens han deixat, que la terra els hi sigui lleu.

lodeltraster

PAPER NO?

Ja està tot dit però...

Rafel Baitg

 

Hola lectors que sou de paper. Si, perquè encara ni ha no?. Sembla, però, que amb l’alta velocitat a que tot avança, això del paper deixarà de ser el suport físic de les lletres. Quedarà per a col·leccionistes, per amants i tresorers de literatura. Les properes generacions veuran com a relíquies del passat, fotografies de biblioteques, prestatges plens de llibres de ca els avis, les paradetes d’antiquaris de la Rambla... Les tecnologies –totes- han suposat grans canvis en les societats. Ara no només tenim tecnologies, sinó noves tecnologies que a més a més avancen a velocitats ultrasòniques. Van –això sí- a tort i a dret, no filen prim, avancen caigui qui caigui. El Tronc de Nadal, els Reis Mags de l’Orient, el Papà Noel, Santa Claus i l’Amic Invisible, a ben segur aniran plens de tablets i e-books per a regalar a petits, grans i molt grans. Això sí, l’embolcall pot ser encara sigui de paper o de cartró –amb permís dels plàstics i polivinils. Més botigues “multimedia” i menys quioscos i llibreries. Crònica d’una mort anunciada?.

En els catàlegs de decoració desapareixeran els magnífics mobles i prestatgeries destinats a suportar la més variada literatura enquadernada. Menys paper, menys mobles... Els arbres ho agrairan. Vet aquí una conseqüència positiva. Una forma d’aturar la ferotge desforestació artificial del nostre planeta. 

En tot cas conserveu aquests humils fulls plens de lletra, perquè -qui sap si d’aquí a no gaire- esdevindran arqueologia.

 

http://lodeltraster.blogspot.com.es/

 

MEJORAR LA EDUCACIÓN O COMPETIR

Desde siempre el acceso a la educación ha sido reivindicado y un objetivo, se ha luchado mucho para que todos pudieran acceder a ella y ahora con la LOMSE parece que volvamos hacia atrás, que esa lucha no sirva para nada, y yo me niego a creerlo.

Yo no niego que haya que hacer una reforma educativa, pero con consenso Sr. Wert, con consenso de todas las partes implicadas. Hay que saber escuchar y luego valorar. Una reforma educativa se hace con el fin de mejorar, de llevar la educación a todos los sectores de la sociedad, sin importar raza, religión o condición social, no se hace con el fin de competir, ni de segregar, eso no Sr. Wert, eso no.Educar no es trasmitir conocimientos simplemente, es motivar, es enseñar a pensar, a razonar. Educar no es sumisión, toda sumisión lleva a la  rebeldía y a la desmotivación. Sr. Wert dígale a un adolescente hoy, que estudie,  que se esfuerce para tener un trabajo seguro, y más o menos bien pagado y que podrá trabajar en lo que él libremente ha elegido, dígaselo, hoy. Dígame con que argumentos, yo no lo sé. Dígale que le va servir para ser libre, para enriquecerse él como persona. Dígaselo, Sr. Wert.

¿Le resultaba tan difícil de sentarse para escuchar las sugerencias del colectivo educador, padres y alumnos? Veo que sí. Sr. Wert si alguien sabe de educación son esos colectivos, cada uno tiene algo que decir. Y de paso algo tendrán que decir las comunidades autónomas sobre todo las que tienen otra lengua, que no es cuestión de anular una lengua por otra sino de convivir las dos en igualdad de oportunidades, no es abolir o someter es igualdad. No se Sr. Wert igual hoy por hoy usted también sería un fracaso estudiantil, porque creo que no sabe escuchar, observar, deducir, razonar y demostrar y exponer, usted sólo sabe mandar para someter y anular, además de competir, pero: ¿ con quién?

¿Cómo puede hacer competir un centro escolar con otro? Si ya el entorno social donde se encuentre lo dice todo. ¿Cómo puede imponer una religión? La religión la eligen los padres, si quieren y no el estado. Son los padres, son los padres.

Otro pequeño detalle Sr. Wert, ¿Cómo puede decir evaluar cuando lo que está haciendo es medir? Evaluar no es poner trabas y una nota determinada, eso es medir.

Sr. Wert creo modestamente que se ha equivocado.

Quiero una educación de calidad no de competitividad. Quiero personas no máquinas.

Mª José Ferriols

 

I – INDE – IN...DEPENDÈNCIA....?

Us deixo aquí el discurs d’en Salvador Seguí i Rubinat “El Noi del Sucre” (1886-1923) pronunciat a l’Ateneu de Madrid, l’1 d’Octubre de 1919. Deixant de banda la distància temporal, te un contingut força actual. Feu l’exercici de canviar els noms propis de la política d’aquell temps que menciona al discurs, per uns altres d’actuals. És molt fàcil; fins i tot divertit. Trobareu recanvis; segur.

Rafel Baitg (http://lodeltraster.blogspot.com.es/ ) 

Discurs de Salvador Seguí i Rubinat a l’Ateneu de Madrid el 1-10-1919

" A Catalunya , els elements reaccionaris del catalanisme , sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes , en un sentit nacionalista . I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància , talment com si busquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per combatre els treballadors catalans . Nosaltres , ho dic ací a Madrid , i si convé també a Barcelona , som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana , no per assolir la llibertat de Catalunya , sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre atentes a malmetre les reivindicacions del proletariat català . I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes el que més temen és la recrudescència nacionalista de Catalunya , en el supòsit que Catalunya no ho fos sotmesa . I com que saben que Catalunya no és un poble insensible , ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l'espanyola . En canvi , nosaltres , els treballadors , com sigui que amb una Catalunya independent no perdríem res , més aviat el contrari , guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por .
Estigueu segurs , amics madrilenys que m'escolteu , que si algun dia es parla seriosament d'independitzar Catalunya de l'Estat espanyol, els primers i potser els únics que s'oposarien a la llibertat nacional de Catalunya , foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Foment del Treball Nacional. Així i hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament . que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona . Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de benestar de la seva classe , embogits i corre-cuita van cap a Madrid , per oferir els seus serveis a la Monarquia centralista , i més d'una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre . És , potser , amb la col · laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya , sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l'emancipació del pobles hispànics ? Per sort la Catalunya vexada i injuriada , privada de la seva llibertat nacional , coneix bé els seus detractors i sap de quin costat estan els seus veritables amics i defensors . Una Catalunya , alliberada de l'Estat espanyol us asseguro , amics madrilenys , que seria una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme , temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars . Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista . I és que aquesta gent anteposa els seus interessos de classe , és a dir els interessos del capitalisme , a tot interès o ideologia . Estic tan cert del que dic , que sense pecar d' exagerat , puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers , si no els únics , que li posaran traves , seran els homes de la Lliga Regionalista , perquè a Catalunya com per tot arreu, el capitalisme està mancat d'ideologia "

 

ESTAT POLICIAL - El Gran Germà

Hores d’ara és “lucha sin igual” – com diria Don Quixot al enfrontar-se als molins de vent. Més aviat, no és ni tan sol una lluita. Ara no. Fa molts segles que els dèbils tracten de sortir de la seva posició d’inferioritat respecte d’altres individus de la mateixa espècie. Tants segles com els que els dominants de l’espècie han mutat els mecanismes per continuar predominant.  I segueixen guanyant. Podem fer un volt per la història de les diverses civilitzacions –formes d’organització social o col·lectiva- arreu del planeta (i qui sap si en altres mons interplanetaris!) A totes hi ha hagut els que manen i els que han de creure. Tampoc ho sé molt del cert però, més o menys és una constant, no soc ni historiador ni antropòleg. Pot ser si que en algun lloc del temps i del espai ha existit una organització social-col·lectiva que no tenia aquesta característica en la que predominen clarament uns individus sobre els altres. Pot ser si. En tot cas si hagués existit segur que era en un lloc-territori-espai vital petit, reduït a un nombre raonable d’individus. Raonable en el sentit en el sentit de la relativa facilitat de comunicació directa de les seves sensacions, opinions, anhels, neguits, etc. No ho sé si ha existit. Ara dubto que pugui existir un lloc inexplorat com aquest.

Ara vivim aquí a Lleida –per exemple- Catalunya, Espanya, Europa, Occident.... d’una manera molt diferent. Les decisions individuals –com a molt!- s’expressen via delegació mitjançant un paperet que traspassa la voluntat a un/s tercers, que –com a molt- han tingut la capacitat de convèncer al cessionari de la seva voluntat de que li arreglarà tot el que te malament; li traurà els seus neguits; li assegurarà un futur millor (o menys dolent). Ah! Per cert, en aquest bocí de mon on vivim-malvivim, cada vegada tenim més opcions de dir el que pensem –o això ens creiem!. I cada vegada tenim més i més informació.

Al grà. Des de fa unes dècades la Televisió i més darrerament, l’Internet i els aparells per tenir-hi accés, pot pensar que tothom pot dir la seva. Però els dominants de l’espècie continuen mutant els seus mecanismes per mantenir la seva situació, posició predominant. La TV es l’exemple paradigmàtic. S’encarrega d’unificar el pensament (teoria del pensament únic). I encara que sovint no ho tenim presentés, encara, eina essencial per ells. Només cal fer una mica de zaping per la extraordinària TV digital. La comunicació –o més aviat la informació-comunicació unidireccional- és aclaparadora. En paper passa una mica el mateix. Feu una mica de zaping en un quiosc: mass media. Quantes publicacions “independents” és a dir, sense el suport dels dominants subsisteix? Pot ser trobem alguna en algun racó del quiosc. L’Internet és més obert. Probablement, l’individu decideix que vol veure, visitar, seguir, compartir, etc. Però...però...però...no passa de ser una micropartícula sortida d’un sprai. No veuré una “revolució” organitzada des de les xarxes.

A part, el “Gran Germà” vigila que això no passi. Si finalment sortim al carrer i físicament manifestem de forma col·lectiva els nostres neguits,m anhels, demandes, propostes individuals... doncs també els dominants tenen prevista aquesta possibilitat. Tenen la Policia. La Policia no discrimina, no pregunta abans ni després: Reprimeix. Lucha sin igual.

Rafel Baitg

http://lodeltraster.blogspot.com.es/

UNIVERSITAS – RES PUBLICA

Llegeixo  amb perplexitat en un diari que el Govern de Catalunya suggereix a les Universitats públiques que venguin patrimoni, per eixugar el dèficit. Això fa mal. Universitat ve d’Universitas aquell lloc on es concentra tot el saber (tota la sapiència) i un concepte ampli demanaria que aquest saber arribés a la quantitat més gran de persones possible. El fet de que durant uns anys semblava que la possibilitat d’accedir a aquest meravellós lloc s’obria a amplis sectors de la societat a molts ens esperançava. Ha estat un miratge. Està clar que als que tenen els comandaments d’aquest sistema social i econòmic, no els interessa gens ni mica que el coneixement sigui al abast de tothom. Seria molt perillós per la conservació del seu status. Així és que poc a poc s’han anar rebaixant els continguts a moltes disciplines; el que vulgui tenir la formació completa haurà de finançar-ne un master  que li costarà uns bons calerons, un ull de la cara. És clar, això el que els tingui. Cada cop menys persones.

Ara s’albira el cop de gràcia...es vendran el patrimoni. A qui traslladarem tanta experiència, tant coneixement? Als que s’ho puguin pagar. Sentència de mort per La universitat.
És el fi d’un altre concepte que a molts ens ha esperonat a lluitar per la seva universalització: la Res Publica.
El concepte de públic quan ens referim a una activitat, a un servei, s’ha d’entendre com alguna cosa que està a l’abast de tothom. Te un aspecte absolutament preciós com és el que no estigui sotmès a l’especulació. L’objectiu no és la rendibilitat econòmica sinó l’acompliment d’allò que és la seva raó de ser. La Sanitat, l’Ensenyament, els serveis bàsics perquè una societat funcioni correctament (que vol dir l’atenció a tots i cadascun del individus que la composen) no han de competir sinó amb ells mateixos, amb la seva eficiència i eficàcia. I això no només és aplicable al que diem serveis essencials sinó a d’altres com els que anomenen “estratègics”. Les comunicacions, l’energia, en són un bon exemple. Tenim millors serveis de comunicacions ara que estan en mans de capital privat? Tenim les energies bàsiques més assequibles? En el àmbit industrial passa el mateix. Els sectors –estratègics també- de l’explotació de recursos naturals, l’industria naval i aeronàutica, s’han anat tancant quan han deixat d’estar en el sector públic. Els detractors d’aquest sistema argumenten que aquesta manca de competitivitat relaxa el funcionament i en conseqüència no s’avança. És clar que l’explicació a tot plegat és molt clara. Els que tenen el poder de decisió no miren al conjunt dels individus d’una societat sinó a omplir les seves expectatives de riquesa.

Lo del Traster

http://lodeltraster.blogspot.com.es/

FANTASIA O REALIDAD

El sprint hacia la incompetencia   - Antonio Bravo (*)-

En toda organización jerárquica, los individuos tienden a ascender hasta

llegar a su nivel de incompetencia.

Esta es la tesis defendida en el principio de Peter y que, según el autor

de este artículo, sigue estando plenamente vigente debido al anhelo y la

ambición individual de alcanzar cuanto antes el nivel más alto.

HACE casi treinta años (a fecha de hoy 51) que el Dr. Laurence J. Peter (profesor de universidad) y Raymond Hull (autor teatral y productor de televisión) comenzaron a sentar las bases de lo que denominaron el principio de Peter. El libro que escribieron conjuntamente poco después fue un best seller de gran éxito en muchos países.

El principio venía a decir, simplificadamente, que en toda organización jerárquica los individuos tienden a ascender en la jerarquía hasta llegar a su nivel de incompetencia. En cualquier organización, con el tiempo, todo puesto tiende a ser ocupado por un empleado que es incompetente para desempeñar sus obligaciones.

¿Refleja este principio una simple presentación humorística de sus autores o, por el contrario, es una descripción científica de la realidad? ¿Es este principio tan universal como sus autores afirmaban, al decir que la incompetencia no tenía barreras de tiempo ni de lugar? ¿Es cierto que el funcionamiento de la sociedad, y en especial de las empresas, tiende irremediablemente a sumirse en un grado de incompetencia muy avanzado? ¿Es cierto que la mayoría de los hombres y mujeres, particularmente en el ámbito profesional, manejan chapuceramente sus asuntos? ¿Sigue este principio teniendo vigencia hoy en día o, por el contrario, es sólo un reflejo de lo que ocurría en nuestra sociedad avanzada hace ya muchos años, cuando sus autores lo enunciaron?

Cuando me preguntaron si podía preparar un breve artículo sobre la actualidad del principio de Peter me hice estas preguntas y otras parecidas. Al no saber muy bien cómo responderlas, me dediqué a reflexionar largo rato sobre el tema, intentando recordar casos y anécdotas vividas que me hicieran pensar en el principio (mi profesión no deja de ser una buena atalaya para ello), y a transmitir las preguntas a muchas otras personas a mi alrededor. Al principio, las personas a las que abordé con estas preguntas, generalmente colaboradores, clientes y amigos, recibieron con sorpresa mi interrogación. Pero casi todos fueron dándome, poco a poco, su opinión al respecto.

Principio vigente.

LAICISME vs. ANTICLERICALISME (i III)

A l’Estat Espanyol ben bé des de meitats del S. XIX i primera meitat del XX els diversos episodis de revolta, més o menys revolucionaris, molts sovint parcials, han intentat canviar el sistema dominant –que ha estat tradicionalment una alternança entre conservadors i liberals amb la progressiva aparició dels republicans. En tots els casos la memòria ens evoca la crema d’esglésies i convents. Massa sovint es simplifiquen aquests episodis amb voluntat transformadora, reduint-los a l’enfrontament amb l’Església Catòlica. Van ser, això sí, una constant, però no la raó de ser d’aquets intents de canvi. Quan pensem –per exemple- en els fets de la Setmana Tràgica de 1909, ens quedem amb la imatge d’una Barcelona plena de columnes de fum provinent de la crema d’edificis religiosos. Els fets, però, eren motivats per raons de més abast. El mateix passa amb els dies de la proclamació de la II República al 1931, al procés revolucionari de 1934 o a la resposta en més de la meitat de l’Estat al cop d’estat del General Franco al juliol de 1936. En tots els casos es reflecteix un sentit d’anticlericalisme bastant evident. Aquesta reacció està produïda per l’absència de laïcisme en les estructures dels governs de les diverses èpoques. L’associació quasi constant de l’Església amb el poder –molt destacada en els períodes dominats pels conservadors i sobre tot pels militars- produeix aquest efecte gaire bé espontani, reflex, automàtic. Aquest esperit anti-església, continua latent en molts sectors, especialment entre els més desafavorits. És cert també que dintre de la confessió Catòlica, hi ha persones que han dedicat i dediquen els seus esforços a ajudar als més febles. Les anomenades O.N.G’s de l’orbita cristiana, s’han estes com una plaga. També és cert que dintre de l’Església hi ha un sector que no està d’acord amb el tarannà  de la institució.
La manera d’eradicar l’anticlericalisme seria construir estructures de govern, d’organització política i social, basades o de caràcter laic. Que l’Església funciones exclusivament amb els seu recursos; que la seva finançament no es recolzes en l’erari públic. Es clar que això hauria de fer-se extensiu a qualsevol organització inclosos partits polítics, sindicats... Des de el punt de vista ideològic o moral, d’adoctrinament, això significaria que la/les religions estarien fora de l’ensenyament públic. I és possible sí. Per exemple, hi ha molts mestres i professors que tenen i practiquen una confessió religiosa, però aquesta queda al marge en la pràctica de la seva activitat professional. El Laïcisme en les estructures socials públiques, evitaria definitivament l’anticlericalisme. 

Hores d’ara lo més calent és a l’aigüera. Actualment l’Església rep prop dels 11.000 milions d’euros anuals del Estat per diversos conceptes dels que només una petita part són aportacions dels ciutadans via I.R.P.F. Així no anem bé. De moment continuaré partidari del anticlericalisme.

Bibliografia utilitzada:

· “El Marco político de la desamortización en España” – Fco. Tomás y Valiente - Ed. Ariel. 1977

· “Leyes Políticas Españolas Fundamentales” – Enrique Tierno Galván - Ed. Tecnos. 1972

Lo del traster

http://lodeltraster.blogspot.com.es