JORDI MOLINS (LLEIDA –1963)

Corredor de maratons, ultres i molt més

 ELCOP.- Com va ser que vas començar a córrer? Quin va ser el teu incentiu per ficar-te davant de les curses?

A inicis del 2008 estava preparant una caminada als Alps, el Tour del Montblanc (Es la volta al massís del Montblanc, en aproximadament 9 dies), donat que la feina i la família em deixava poc temps lliure per anar a la muntanya a entrenar-me i un company em va convidar a sortir a córrer un parell de dies a la setmana amb un col·lectiu que es diu Km0 Ponent i m’hi vaig enganxar! 

ELCOP .-Què t’aportava i què t’aporta actualment el córrer i fer curses?

M’aportava un benefici físic i psíquic: físicament al arribar als 50, el cos comença a minvar i el exercici físic t’ajuda a mantenir el to muscular i mantenir a ratlla els trastorns musculo-esqueletics que tothom tenim producte que les males postures, per un altra banda, psíquicament, es un moment de evasió personal on t’oblides de aquelles cabòries que et preocupen, un moment per compartir amb el companys i una il·lusió mes per la qual val la pena lluitar.

ELCOP.- Quina modalitat t’agrada més, la cursa de muntanya o les maratons o curses planes?

Des que tenia 7 anys que vaig començar anar a campaments amb la parròquia fins ara no he deixat mai d’anar a la muntanya, es un lloc on m’hi trobo com a casa i si hages d’escollir seria la meva elecció, si ve es ser que les meves característiques físiques fan que on obtingui millors resultats son a las curses d’asfalt però ara per ara no penso escollir!

ELCOP.- Quan vas fer la teva primera marató? Quines sensacions diferents hi ha entre la primera i l’ultima?

Vaig fer la meva primera marató, amb el Juanjo Garra, el 1 de març del 2009 i va ser la marató de Barcelona. Recordo que vaig anar-hi ben preparat, a veure-la venir, a intentar gaudir-la, respirar-la, escortar-la, sense mes objectiu que acabar, recordo que no portava ni rellotge el temps que fes era el que menys m’importava, feia menys d’un any que havia començat a córrer i de moment el que tenia es molta il·lusió perquè estava aconseguint fites personals impensables feia uns mesos.

Com la primera Marató no ni haurà cap altra, amb el temps tot es sofistica, la primera et donar una referencia de temps i a les següents et vols superar. Hi ha coses molt semblants, els dies previs, els nervis abans de sortir, hi ha moments, dins la marató,  que sembla que flotis i uns altres  en que cal patir una mica per superar-los,. També cal afegir aquells moments que has compartir entrenant o en cursa amb els companys, o aquelles maratons  que aprofites per visitar la ciutat amb la parella o família.

Entrevista David Capdevila (Montoliu de Lleida-1965)

Futbolista. Entrenador de Futbol

Funcionari de Correus. Director de la Sucursal 1 de Correus i Telègrafs de Lleida

ElCOP.- Quan va començar l’afició pel futbol? Quan vas començar a jugar i on?

David Capdevila.- Des de petit ja anava sempre amb una pilota als peus. Vaig començar al Col·legi Episcopal jugant a futbol-sala i desprès a l'AEM als 12 anys.

ElCOP.- Per quines categories – equips has passat?

D.C..- Fins a categoria juvenil sempre vaig jugar a l'AEM. Desprès vaig estar com a jugador 3 temporades a segona divisió "A" amb la U. E. Lleida, 4 temporades a segona "B" amb el Lleida i el Fraga, 4 temporades a tercera divisió amb el Balaguer i el Tamarit, per acabar 3 anys al Torrefarrera a 1a.Regional.

ElCOP.- Com entrenador, quina ha estat la teva trajectòria? (Equips que has entrenat)

D.C..- Vaig començar a entrenar al futbol-base de Torrefarrera quan encara jugava. Desprès al retirar-me vaig estar 7 temporades al futbol-base de la U. E. Lleida, 4 anys a l'At. Segre, 1 any al Binéfar a 3a.divisió, 1 any al Balaguer a 3a.divisió, 4 anys al Balafia i en l'actualitat estic entrenant al juvenil de l'Escola Mig Segrià a Torrefarrera.

 

ElCOP.- Com a jugador, quina experiència, anècdota recordes especialment?

D.C..- Recordo moltes coses positives, com el gran nombre d'amics i companys que he conegut en els diferents equips, el haver pogut jugar en camps que havien estat de 1a.Divisió, els llargs viatges en autocar fins a La Corunya o Huelva per exemple jugant a la botifarra dins el bus, i sobretot els dos ascensos a segona divisió "A" amb la U. E. Lleida.

ElCOP.- I com entrenador?

D.C..-Com a entrenador és diferent. Tens molta més responsabilitat i potser no ho vaig gaudir tant. Però et sens molt satisfet desprès d'una gran victòria o desprès de que els xavals millorin molt en el seu joc arrel dels consells i del que tu els hi estàs ensenyant en base a la teva experiència. Això és el més gratificant.

ElCOP.- Ara entrenes futbol base. On? Com està a les terres de Lleida?

D.C..-Aquesta temporada estic a l'Escola Mig Segrià. El futbol-base lleidatà gaudeix de molt bona salut, degut a les magnífiques instal·lacions de que disposen tots els equips i de la millora en la formació dels tècnics, titulats en la gran majoria. Els jugadors joves són el futur dels clubs, ja que econòmicament, aquests estan passant moments difícils.

ElCOP.- Quin és el millor entrenador que has tingut i en quins camps importants has jugat?

D.C..-El millor entrenador que he tingut ha estat Mané a la U. E. Lleida per saber imprimir un caràcter guanyador a l'equip. Alguns camps que he jugat són: el Santiago Bernabeu, el Vicente Calderón, el vell Sarrià, el vell Atotxa, el vell San Mamés, el del Màlaga, el del Celta, el del Corunya entre d'altres.

ElCOP.- Com va ser de entrar a Correus? Per on has passat?

D.C..- Quan vaig acabar la carrera d'Enginyer Tècnic Agrícola i mentre encara jugava a futbol en plan professional, em vaig plantejar treure'm unes oposicions i em vaig decidir per Correus. Vaig tenir sort de aprovar-les i aquí segueixo. La meva trajectòria per Correus ha estat la següent: a Mora d'Ebre 1 any i mig com a carter, desprès a Tàrrega 1 any com a carter i 2 anys com a cap adjunt, per passar desprès a la Sucursal 1 de Lleida com a Director on porto ja uns 13 anys.

ElCOP.- Dirigir una oficina de correus, s’assembla a entrenar un equip de futbol. (Posicions, estratègies, objectius, resultats....)

D.C..-Tot i ser molt diferent, si que hi ha alguna semblança entre dirigir una oficina de Correus i dirigir un equip de futbol. Coma punt diferent, a Correus tu et trobes una plantilla feta e inamovible, mentre que en un equip de futbol tu tries els jugadors que vols a la plantilla o per un partit determinat. Com a semblança pues que has d'aconseguir als dos llocs un bon ambient de treball, que tothom lluiti en equip i que tothom gaudeixi del que està fent per aconseguir els objectius establerts.

PORQUE SEMOS ASINA

Porque semos asina, es un trío formado por:

Antonio Gallardo “Colorín” (Campanario, 1952)– Voz

Paco Consuegra (Lleida 1948)– Guitarra

Angel Castro (Santa Cruz de Mudela – 1948) – Laúd

Angel Castro es funcionario de Telégrafos jubilado.

ElCOP.- ¿Cómo fue de empezar con esto de la música? ¿Cuando vinisteis a Lleida?

Antonio Gallardo.- Casi desde que tenía uso de razón. Con mucha timidez, porque casi me escondía. De adolescente cantábamos cuando nos juntábamos con amigos, en fiestas, etc. porque allí en el pueblo no había coros o grupos que hicieran música. Entonces sólo se escuchaba música por la radio; en los programas de canciones dedicadas. Eran los años sesenta y ponían tanto canción tradicional o popular, como música moderna. Me encantaba Rafael –aunque me cohibía un poco por las formas que tenía de expresarse.

En el año 1970 vine a Cataluña a trabajar primero a Tarragona y diversas poblaciones, hasta que acabé en Lleida después de la mili ya en 1974.

Paco Consuegra.- Yo nací en Lleida, dcerca de la Costa del Jan. Empecé tocando el laúd hace unos 52 años,  en la Banda de Educación y descanso. Me enseño un hombre que era ciego. No hice ningún estudio de música. Entré en la Rondalla de San Martín, y empecé a salir con amigos que tocaban la guitarra y me aficioné. Montábamos grupos y tocábamos en locales parroquiales. El primer grupo se llamaba “los Infantes”. Era un trío. Poníamos una pastilla y cuerdas metálicas y sonaba como una guitarra eléctrica. Ensayábamos en un almacen cerca del cementerio, después de trabajar. Hacíamos las canciones de la época (mediados de los sesenta). De los Sirex, Los Mustang...etc. Después hicimos un grupo de Rumba que se llamó “Los Flamencos”. Peret estaba de moda. Poco tiempo después entre de funcionario y no estuve en ningún grupo concreto. Eso sí la guitarra iba siempre conmigo.

Angel Castro.- Empecé tocando el laúd. En Santa Cruz de Mudela iba a un colegio de Jesuitas que tenía una rondalla. Allí estudié solfeo. Cuatro de la rondalla formamos un grupo llamado “Los Ecos”. Hacíamos lo que se llamaba entonces música moderna. Pero antes de debutar, entré en Telégrafos y ya no continué en el grupo. Ellos siguieron con un cierto éxito.

Vine a Lleida en 1966 pero me quedé definitivamente en el 1971 después de hacer el Servicio Militar. Ya tenía novia en Lleida. Entonces dejé la música. Sólo tocaba con compañeros de Telégrafos, en las fiestas, comidas, etc.

ElCOP.- ¿Cómo os conocisteis los tres?

A.G.- Conocí al Paco en la asociación Terraferma, que era una escisión de la Casa de Andalucía. Yo conocía al presidente desde hacía tiempo. Había un guitarrista con el que cantaba, pero el tocaba mucho del folclore andaluz, Sevillanas...etc. y a mi no me iba mucho aquel estilo. Entonces vi tocar a Paco y me interesó mucho la forma y la calidad que tenía de tocar la guitarra.

P.C.- Entré en la Casa de Andalucía en el año 1999 por un anuncio en el periódico. Necesitaban un guitarrista. Iba también a ensayar al Terraferma y una temporada también estuve en un grupo que se llamaba “Akai” que también surgieron de ese centro.

A.G.- Hasta que tomé contacto con los andaluces, no había hecho nada. En 1984 formamos la Casa de Extremadura, que pasó por distintos locales hasta el actual. Cantaba en la fiestas y actos o simplemente tomando unas copitas en algún bar. En la Casa de Extremadura, montamos también una peña de l’Aplec del Caragol y ya más adelante la rondalla a la que se incorporó Paco.

A.C.-  Conocí a Antonio y Paco hace 8 o 9 años a través de un socio de la Casa de Extremadura que cantaba en la Rondalla. Entre a tocar el laúd en la Rondalla y empecé a venir alguna tarde a escuchar a Paco y Antonio cuando ensayaban. Siempre acompañado del laúd.

A.G.- Paco y yo tocábamos mucho flamenco. Cuando conocimos a Ángel, introdujimos el laúd y pasamos a hacer más tipos de músicas y ritmos. El laúd le da un toque muy nuevo a una formación como la nuestra. Ahora hacemos muchos tipos de canciones. Nos atrevemos con todo. Así nació “Porque semos Asina”

ElCOP.- ¿Cómo fue de grabar un CD?

A.G.- Fue gracias a Francesc Pané. Era concejal en el Ayuntamiento y se preocupaba mucho de las Casas Regionales. Venía a menudo por el Centro Extremeño, y nos oyó a Paco y a mí. Le gustó mucho y nos propuso grabar un disco. Se hicieron muchas copias y se distribuyeron por las Casas Regionales. Fue el primero; allá por 2006. Ayudó a que fuéramos más conocidos.

Después en el 2011, ya con Ángel, hicimos otro –producido por nosotros mismos- y lo comercializamos junto con el primero porque el primero no se podía vender.

El que hemos hecho último, “Recuerdos”, ya refleja el cambio en el repertorio, que es muy amplio (habaneras, pasodoble, fado,...).

ElCOP.- ¿Teneis canciones vuestras?

A.G.- No. Paco sí tiene una letra “Tanguillos de Lleida”, y varios amigos míos, como un maestro de Campanario que me dio clases, que han hecho letras para que las cantara.

ElCOP.- ¿Cómo dais a conocer vuestra trabajo, conciertos, radio..?

A.G.- No hay muchas oportunidades. En el Centro Extremeño y en algunos eventos a los que nos invitan, normalmente relacionado con las Casas Regionales. En general les instituciones, no nos ayudan mucho. Prefieren contratar a artistas más conocidos, aunque sean peores, que no llamarnos a nosotros que somos de aquí.

En la Radio pasa un poco lo mismo. Tuve ocasión de conocer a Justo Molinero de Radio Teletaxi, pero ha programado poquísimas veces nuestra obra.

Hacemos esto porque nos gusta. No buscamos lucro.

ElCOP.- ¿Vuestra experiencia viviendo en Lleida como la consideráis?

A.G.- Buena. Aquí hemos formado la familia, hemos trabajado y se nos trata bien. No hay ningún tipo de discriminación.

A.C.-  Si no hubiera estado bien hubiera pedido el traslado. En el año 1978, fundé el Torneo de Telégrafos. Una competición de fútbol para veteranos que continua y es un referente deportivo de primer orden en estas tierras. La Asociación de Telegrafistas, me concedió la distinción “KDO” en reconocimiento a mi labor, por extender el nombre de Telégrafos.

DISCOGRAFIA:

Antonio “Colorín y Paco Consuegra

 “Entre Lleida y Extremadura”  - 2006

“Porque semos asina”

 - “Entre Lleida y Extremadura” (Vol 2) – 2011

 - “Recuerdos” 2014

ENTREVISTA

Jordi Gasion – El Fill del Mestre (Alpicat 1978) – Músic. Treballa de tant en tant a Correus.

ElCOP – Vas començar a la música molt jove. De petit a casa teva s’escoltava música? El Fill del Mestre és el teu alter ego? Com i quan va néixer?

Jordi Gasion – S'escoltava música com en qualsevol casa, ni més ni menys, recordo  els meus germans escoltant música que estava de moda en aquella època, em venen al cap grups com Tequila, Hombre G, Europe...  no si van ser una gran influència per a mi. No vinc d'una família de músics, ni de gent aficionada amb la música.

Suposo que sí, Un cop algú em va dir que quan pujava a l'escenari com El Fill del Mestre, era capaç de tot, però que quan baixava i tornava a ser el Jordi Gasion era un covard, hahaha

El fill del Mestre va néixer de les cançons que no entraven al grup que teníem amb uns amics d'Alpicat la dècada del 90, però el projecte de forma seriosa va néixer sobre el 2004.

 ElCOP –  Després de tres treballs com El Fill del Mestre, vas publicar com Jordi Gasion. Necessitat d’estar sol? Ara tornes a El FdM- El que contes com un o l’altre és diferent? La teva veu –diem tan melosa- dona una sensació de molta intimitat, d’una comunicació molt propera. Els teus texts volen simplement expressar o vols comunicar missatge? A qui va adreçat?

J.G. - Volia començar de nou, recuperar les ganes de comunicar-me amb el món amb les cançons, tornar a sentir la música d'una forma més neta, sense esperar res a canvi i amb El Fill del Mestre anava en una direcció totalment contrària a allò que em demanava el cos. Sempre he fet el que m'ha donat la gana i això de vegades és bo però d'altres et torna a portar al mateix lloc d'on volies fugir. 

Amb el projecte de Gasion, vull mantenir la llibertat creativa, una mica allò de, fes-t'ho tu mateix, fabrico els discos a mà, gravo i mesclo les cançons a casa, no faig promoció, si vull fer un disc de versions, el faig, si musico un poema, trec un single, una mica el que em ve de gust.

En canvi El Fill del Mestre depèn de més gent, comparteixo maneres d'entendre la música amb persones que m'aporten molt tant en l'àmbit musical com humà. Tot és més reflexiu, són treballs construïts com s'entenien el segle passat, molt més costosos en tots els aspectes. I en el moment de plantejar-me el retorn d'El Fill del Mestre, tenia l'energia suficient per a afrontar de nou aquest repte.

De vegades ni jo mateix ser de què parlen les cançons. Segurament sóc jo més seu, que elles meves.

ElCOP -  En algun comentaris, t’adjudiquen influencies de la música americana...Dylan, Neil Young, Country. També has fet versions de temes com Petita Festa (Joan Vergés - Toti Soler) o Canço a Mahalta (Marius Torres-Lluis Llach). Quines són les teves referències-influències? Quina música escoltes darrerament?

J.G. -   Les referències són totes i al mateix temps cap, no penso en ningú a l'hora d'escriure una cançó, però a dins meu hi ha tota la informació que he anat absorbint des que era un nen, des de les cançons 'horteres' de la meva infància fins a la cançó que vaig escoltar ahir.

Darrerament escolto sobretot bandes sonores, aquests dies estic escoltant la banda sonora de Carnivale de Jeff Beal.

ElCOP –  Creus que podem parlar en les Terres de Ponent –o si prefereixes Les Terres de Lleida- de música i músics amb qualitat i fent-se un lloc dins d’aquest mon? Per exemple Blaumunt, Lexu’s...etc.

J. G. -  Fa temps que he desconnectat de l'etiqueta Terres de Ponent, Músics de Lleida, etc... som uns sapastres, anem tots a la nostra. Em va costar entendre-ho, però un cop assumit, tot és més senzill.

ElCOP –  Els artistes, creadors en general ho tenen cada cop més difícil per subsistir amb la seva feina? Com produeixes i distribueixes els teus treballs? El directe va a més o també s’està tornant molt precari. Les Xarxes informàtiques són el futur? Que dius de tot aquest debat sobre els drets d’autor, la pirateria..etc.

J. G. -  No sé quin és el futur, ha deixat de preocupar-me tot això. El meu present és intentar escriure cançons que tinguin la capacitat de sobreviure en el temps, siguin aquests, bons o dolents. No podem basar les nostres vides en tancar quan van mal dades i obrir quan tot ve de cara.
L'èxit per a mi seria escoltar la meva obra al cap d'uns anys i sentir que he sigut coherent amb la meva manera d'entendre la vida i la música. Que no m'he desviat massa del camí que vaig escollir quan era un adolescent que aprenia a tocar la guitarra. Les carreteres secundaries porten al mateix lloc que les principals, però més lentament, i això et dóna més temps d'assimilar els canvis i de gaudir del paisatge.

ElCOP –  Com va ser lo de treballar a Correus? Per on has passat i quines experiències (bones i dolentes) t’ha aportat aquesta feina? Li veus futur a la activitat postal? Sembla que tens seguidors a Correus. Ho sabies?

J. G. -  Actualment estic treballant de nou de carter a Alpicat, És una feina que m'agrada, tens contacte amb la gent, veus la vida a peu de carrer, els problemes, les aficions, les rareses de les persones que dia a dia fem que aquest món continuï girant. La música m'allunya del món i Correus m'hi apropa.

Alguns comentaris m'han arribat, hahaha

ElCOP –  Estem ficats en un procés pel dret a decidir...9N...etc. Opines?

J. G. -  Avui en dia, dir que et fa mandra la política, sembla pecat, però em feia mandra fa 10 anys i em continua fent mandra ara. L'únic que tinc clar és que vull votar. Però segueixo desconfiant de la majoria de la classe política.

ElCOP –  Vols afegir quelcom més? Algun somni? Algun desig? Alguna realitat?

J. G. -  Endavant amb El correu de l'OP!

Discografia

L'ENTREVISTA - Eva Caro

Eva Caro és Diplomada amb ciències empresarials, viu a l’Urgell i treballa des de fa uns mesos com a Comercial Bancari a l’Oficina Principal de Correus i T. De Lleida. La seva gran afició es l’Equitació.

ElCOP.- Com te vas aficionar a l’equitació? Tens familiars amics o coneguts que la practiquessin abans?

E.C.- Desde molt petita sempre m’han agradat molt els animals. El cavall es una animal armonios que aporta molta pau i tranquil·litat i per la seva grandesa i robustesa era un dels que mes em fascinava. Sempre havia desitjat tenir-ne un i poder pujar-hi i com que veien que tant m’agradava em van portar a una hipica a montar  i desde llavors mi vaig aficionar. Ningu a casa meva li agradaven, per tant la meva afició als cavalls em be de dins desde que era petita.

ElCOP.- Per la practica de l’equitació cal un equí.  En tens?  És de propietat? És cavall o egua? Quin nom te? És el primer que has tingut?

Hi ha diferències de caràcter-comportament, capacitat física... entre els sexes als equins?

E.C.-Durant tota la vida sempre havia somiat en poder tenir el meu propi cavall, i als 25 anys quan vaig acabar els estudis, els pares em van regalar una euga. Va ser el meu primer cavall despres de molts anys de desitjar-ho. Ara mateix ja no tinc l’euga perque la vaig cambiar per un cavall mes bo de salt, ja que era la disciplina que volia pràcticar. El que tinc ara es un cavall que es diu papycha mondain (nom frances). Es el segon cavall que tinc i la diferencia entre euga i cavall son notables. Les eugues tenen mes caracter i son mes nervioses en canvi el cavall es mes noble i mes tranquil, tambe depen dels caracters igual que nosaltres, pero per lo normal acostuma a ser així, sempre hi ha excepcions es clar.

ElCOP.-Practiques aquesta activitat per passar l’estona, fe esport....o també competeixes en concursos o curses. Quina modalitat curses o  obstacles? Amb quina freqüència practiques-entrenes? És l’equitació un esport elitista?

E.C.-La pràctica de l’equitació es igual que fer qualsevol altre esport, amb la diferència de que es necessita l’animal per poder-lo fer, amb la disciplina de salt es considera un esport, on en aquest cas hi ha diverses competicions, les territorials ( son de provincia) les nacionals i les internacionals. La meva modalitat com ja he nombrat abans es el salt, per poder mantenir el genet i el cavall en forma per a poder fer aquest tipus de competicions es molt important la regularitat a l’hora d’entrenar, per tant es un treball diari, no nomes saltant sino treballant en llis ( vol dir sense saltar, simplement treballant la musculatura del cavall). L’entrenament es de dilluns a dilluns, sempre pots deixar que algun dia descansi, però per norma jo l’entreno cada dia sempre i quan es pugui.

L’equitació en si, sempre s’ha considerat un esport per a un tipus de gent en concret, però això queda amb el passat, ara esta a l’abast de tothom i els que o practiquem intentem de que pugui ser a l’abast de tothom i s’esta aconseguint, clar que sempre hi haura gent i competicions en les que no i podrem accedir, però el que compta es passar-ho be i disfrutar.

ElCOP.- El manteniment de l’animal és costos? Hi ha molts llocs, quadres etc. per deixar-lo? Assistència Veterinària? -Aquí a les Terres de Ponent fer equitació és accessible, hi ha instal·lacions, infraestructures...?

E.C.-El manteniment de l’animal es depen d’on el tinguis i que li donis, aqui a les terres de Lleida en quasi totes les hipiques es bastant accessible a tothom, però si, son moltes coses a tenir en compte a part de l’alimentació que son: el ferratge, el veterinari i els complements alimentaris que li vulguis donar(aixo va a gust del propietari), les persones que els tenen a casa, es mes economic, pero avui en dia les hipiques s’han posat a l’avast de tothom i els preus son accessibles a quasi tothom. Aqui a Lleida compten amb quasi una desena de centres homologats per a poder pràcticar l’equitació i poder tenir el cavall en condicions i realment estan molt be i les instal·lacions son bones.

ElCOP.- “PAPYCHA MONDAIN” Parlem d’un esser viu. Menja tres cops al dia? Quina és la seva dieta? Te importància el pes de cara a la competició? El pes de l’amazona també te importància. Tu controles la teva dieta?

E.C-El cavall de competició ha de menjar tres cops al dia per anar be, pero aixo va depen de cada animal i de cada persona. En el cas dels que hi ha a lhipica on vaig, mengen tres cops al dia, tenen una alimentació molt variada aixo vol dir que no mengen les tres vegades el mateix. Cada hora te el seu tipus de menjar. En quant a la competició en principi si no son competicions molt dures, no els hi varia l’alimentació. El pes de l’amazona/genet no te importancia. No cal fer un control de la dieta de lamazona/genet.

ElCOP.- Al Papycha Mondain només el muntes tu? Les persones que tenen cura del seu manteniment, són o han de ser de la teva confiança? La pràctica de l’equitació produeix moltes “agulletes”?

E.C.-Sí el cavall nomes el munto jo o en el cas de que jo no puc, el monta l’entrenador, cada cavall s’ha d’avituar a la manera de montar del seu propietari i per aixo lo mes recomanat es que el monti sempre el propietari, per crear també el vincle entre cavall/genet. Les persones que es cuiden d’ell son de confiança sino es dificil poder confiar amb que estarà be.

Lo de les agulletes depen molt del tipus d’exercicis que facis, si forces mes del compte surten sino es un manteniment diari.

ElCOP.- A Catalunya hi ha concursos, probes, competicions estables? Hi ha apostes?

E.C.Sí a Catalunya hi ha moltes competicions hipiques a nivell territorial i a nivell nacional e internacional. La disciplina de salt no entra en el mon de les apostes, les apostes serien en la disciplina de les carreres, i ho desconec totalment com funciona.

ElCOP.- Si qualsevol vulgues practicar l’equitació –apart de l’animal- que necessitaria a nivell d’equipament, complements, seguretat..) S’hi pot trobar tot plegat per aquí, per exemple al Decathlon, Unipreus..etc?

E.C.- Es necessari portar els pantalons adequats que siguin comodes i que vagin arrapats ja que s’evita rosadures, les botes o botins i polaines també son necessaries per no fer-se mal amb el roce de l’animal i la montura. El mes important es el casc, que es el que et pot salvar si caus i protegeix el cap de possibles cops de caiguda. La resta d’equipament es pot portar el que es vulgui sempre i quan sigui comode i permeti la movilitat en tot moment. Tot l’equipament necessari per practicar l’equitació es pot trobar al decathlon de Lleida i sino a la botiga hipica que tenim a Lleida.

ElCOP.- Els vial, l’urbanisme actual. Estan adaptats a les passejades amb cavall? És pot fer? Te plantejaries anar a la feina amb el cavall??

E.C.La veritat es que no esta massa adaptat a poder anar amb cavall, es una pràctica que esta una mica descuidada i no si han posat massa a adaptar-lo com en altres paisos de la unio europea on donen mes importancia al mon del cavall i l’equitació. No me plantejat d’anar mai a treballar amb el cavall pel fet de que nose on el deixaria aparcat i perque la ciutat no es un bon lloc on anar amb cavall.