El solstici d'hivern, el caga-tió i els arbres de nadal: què en sabem?

Nadal és una festa d'arrels molt antigues. Abans de ser celebrada com la commemoració del naixement de Crit era una festa dedicada al sol. Com sabem bé, en apropar-se el hivern les nits es fan més llargues i els dies més curts i el solstici d'hivern, entre el 21 i el 22 de desembre, marca el moment de l'any en el que hi ha menys hores de llum solar. Podem imaginar la por dels nostres avantpassats en adonar-se que la llum va desapareixent, cada dia una mica més! Però, afortunadament, passada la data del solstici els dies comencen a allargar-se altre cop. Per això moltes cultures antigues celebraven en aquest moment el triomf del sol damunt la foscor, de la llum sobre les tenebres i, en definitiva, de la vida sobre la mort. Els romans, en concret, celebraven la festa del Natalis Solis Invictus, el naixement del sol vencedor. El cristianisme va heretar aquest simbolisme i, al segle IV, va adoptar aquesta data per a commemorar el naixement de Jesús.

La presència dels arbres en la festa de Nadal, ja sigui en forma de tronc tallat, ja sigui com a arbre dret, està íntimament relacionada amb aquest significat  de renaixement.

El tió, un dels costums més entranyables de la nostra cultura tradicional nadalenca, és el tronc que crema a la llar de foc. Una soca que, en cremar, dóna béns tan preciosos en temps de nits llargues com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica ofereix presents a tots els de la casa. Així, un tronc d'arbre esdevé màgicament un ésser fantàstic que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a la cuina o al menjador de casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema. Els regals han anat evolucionant amb el temps: primer eren els dolços, fruita seca i confitada, neules, torrons i llaminadures que es necessitaven per celebrar la festa; avui hi ha tendència a fer que el tió ofreni presents de més envergadura. Sigui com sigui, quan fem cagar el tió pensem en el tresor de llum i d'energia que l'arbre conté!  

Bona casa i bona brasa
bona brasa i bon tio
i bon Nadal que Deu us do! 

L'Arbre de Nadal també és una tradició ancestral. Des de l'antiguitat molts pobles han considerat els arbres de fulla perenne com símbol de la vida eterna. En espacial, als països nòrdics (Suècia, Noruega, Finlàndia…) on a el hivern la natura sembla paralitzar-se sota la blanca capa de neu, l'avet és considerat com l'arbre victoriós, ja que resisteix verd i majestuós. L'arbre s'il·lumina i es guarneix, per subratllar encara més el triomf de la vida i la llum damunt la fosca hivernal. 

De quina espècie és el nostre avet de Nadal?  

Els arbres que més s'utilitzen per Nadal són els avets dels gèneres Abies i Picea, de la família Pinàcies.

L'avet autòcton o del país, també dit pivet o avet blanc, és l'Abies alba. És esvelt, de capçada cònica i tronc columnar. L'escorça, gris cendrosa, és llisa mentre l'arbre és jove i esdevé més tard clivellada i resinosa. Les branques s'estenen horitzontals i rígides, formant pisos superposats i densament farcits de fulles verd fosc brillant per sobre i guarnides amb dues línies de cera blanquinoses per sota. Cada fulleta és linear i aplanada, amb l'extrem arrodonit, oscat i no punxant. Les fulles apareixen tot al voltant de la tija però es retorcen per rebre el màxim d'il·luminació, de manera que es situen totes en un mateix pla, pentinades en dos rengles oposats al llarg de les branquetes. Les pinyes es disposen erectes sobre les branques superiors de la capçada. En madurar, les bràctees i els pinyons van caient fins que les pinyes es desfan completament i en queda només l'eix, dret i pelat damunt de la branca. És un arbre forestal de climes freds, amant d'ombra i humitat, que viu bé als sòls frescos i profunds. Es troba a les muntanyes alpines d'Europa, de Polònia fins a Sicília, però no a les zones boreals. Al nostre país es troba a les obagues de les muntanyes, dels Pirineus fins al Montseny, entre els 1000 i 2000 m d'altitud.

A la zona mediterrània hi ha espècies d'avets emparentades. Una d'elles és el pinsapo (Abies pinsapo) d'Andalusia, resistent a l'aridesa però de creixement lent.

Un híbrid d'avet i pinsapo, que es va descobrir cap a la meitat del segle XX a Espinelves, ha estat batejat com avet de Masjoan (Abies masjoannis) pel nom de la finca on es va reconèixer. Aquest híbrid és un arbre molt bonic i resistent, que creix amb rapidesa i regularitat, donant branques fortes i densament cobertes de fulles. Aquestes característiques en fan un perfecte arbre de Nadal: per això és el més cultivat a la zona del Montseny dedicada a la producció d'aquests arbres.

Als països nòrdics i centreeuropeus, l'arbre de Nadal per excel·lència, dret, esvelt i amb perfil triangular, és la pícea o avet roig (Picea abies), anomenat així pel color de la seva escorça esquamosa. Molts trets el distingeixen clarament de l'avet pròpiament dit. En primer lloc, la seva capçada cònica té l'extrem afuat i el ramatge de les branques aprimat i penjant. També les fulles, ben verdes, filiformes, quadrangulars, agudes i punxants, disposades en espiral tot al voltant de la branqueta, són prou característiques. Insistint en la diferència, les pinyes són pèndules i cauen senceres a terra després de disseminar les llavors.

La pícea no arriba a les nostres muntanyes. Tanmateix, és un dels arbres més importants d'Europa, que s'estén des d'Escandinava fins als Carpats i als Alps. Resisteix molt el fred i a les zones àrtiques forma el límit del bosc. També es planta molt, arreu, ja que a més de comercialitzar-se com a arbre de Nadal, la fusta s'usa per fer mobles i hi ha una varietat de característiques particulars (arbres de ressonància) que es fa servir per a la construcció de violins i violoncels.


Núm. VI - Octubre-Desembre 2011 - Suplement de Nadal

Història i tradició del caganer

Els textos d’aquest apartat són extrets del llibre El caganer, de Jordi Arruga i Josep Mañà (Ed. Alta Fulla, 1992).

El caganer és una de les figures més característiques i entranyables de la imatgeria popular nadalenca catalana. La inserció d’aquesta desinhibida i controvertida figura al pessebre és un contrapunt que humanitza la representació del misteri de Nadal i fa d’aquesta representació casolana una meravellosa síntesi que harmonitza el seu missatge transcendent i sobrenatural amb la realitat material i els condicionaments biològics del nostre organisme. Figura que anualment és objecte d’una contínua i creativa reinterpretació dels artesans figuristes, el caganer és un dels elements que personalitzen i donen identitat al nostre imaginari nadalenc enmig de la profusa invasió d’inconografia de tradició anglosaxona que ens envolta en aquestes dates.

El pessebre

El pessebre, representació plàstica del misteri de Nadal, que en principi tan sols es feia a les parròquies i els convents (seguint l’exemple de sant Francesc d’Assís, que va bastir un pessebre vivent la nit de Nadal de 1223), de mica en mica es va anar introdouint a les cases particulars. Van ser les llars aristocràtiques del segle XVIII, les primeres a construir grans pessebres monumentals, que visitava un públic nombrós. Després el costum es va estendre al poble, i la seva gran popularització fa que avui encara sigui un dels elements més vius del nostre art popular. La bugadera, el rabadà, la dona de les tites, els Reis d’Orient, el caganer i uns quants personatges més, com també l’aviram, les cases de suro i el riu de paper argentat, posat demunt uns bocinets de molsa i suro, ens porten en un racó del menjador la il·lusió d’un món feliç i un tros de natura a casa.

El caganer

Podem definir el caganer com un element de la imatgeria popular que representa un individu, ajupit i amb les natges al descobert, satisfent les necessitats fisiològiques a l’aire lliure. La versió més coneguda d’aquest personatge és, sens dubte, la genuïna i singular figura que trobem formant part dels nostres pessebres casolans i que també rep el nom de “cagador”, “home que caga” o “home que fa ses feines”. Acompanyat a vegades d’un porquet que l’ensuma encuriosit i col·locat tradicionalment sota un pont, rere un paller o en un altre indret ocult (perquè seria una manca de respecte que la figura se situés en un lloc del paisatge pessebrístic que fos visible des de la cova del naixement o pels qui van a adorar Jesús), és costum que quan la mainada contempla el pessebre se li digui per entretenir-la: “On és el caganer?”

Història

El caganer no apareix d’una manera exclusiva als pessebres, sinó que també és present en més espais de la imatgeria popular. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, època de preponderància dels gremis, el trobem com a motiu a les anomenades “rajoles dels oficis”. Hi ha també romanços del segle XIX, en català i castellà, que glosen el personatge del caganer i les accions biològiques que escenifica. És possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc (al final del segle XVII o al començament del segle XVIII), un moviment que es caracteritzava per l’extremat realisme que va abocar, sobretot, a les natures mortes i a les escenes costumistes, totes molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. És aleshores quan les condicions de feina i les escenes casolanes i a l’aire lliure es van tenir en compte com a temàtica artística. D’aquesta manera, es dignificaven aspectes de la realitat quotidiana que fins aquell moment s’havien menystingut. Amb l’impuls del barroc i l’acostament costumista a la realitat, el caganer pren tot el seu significat, cru, irònic i escatològic alhora, conseqüent amb la condició humana i amb les servituds de la seva naturalesa. Es tracta d’una figura molt adequada i identificada del tot amb el medi rural d’on procedia.

Tipologies

La figura tradicional del caganer és un pagès cofat amb barretina. Sol portar un cigarret al llavi o una pipa mentre compleix la seva obligació natural, i algunes vegades té a la mà un tros de paper o un diari obert per amenitzar la tasca amb la lectura i emprar-lo per a la posterior neteja. Quant a la variant femenina d’aquesta popular figura, cal dir que des de fa uns trenta anys ençà es fabriquen models de “caganera”. El seu creador va ser el figurista barceloní Lluís Vidal, coincidint amb l’època d’aparició de les primeres minifaldilles al carrer. A part aquestes tipologies, que són les més comunes, també hi ha models vestits amb la indumentària hebraica.Cada any, els ninotaires pessebrístics, com a novetat o en ocasió d’un esdeveniment d’actualitat o d’una circumstància concreta, o bé per satisfer els col·leccionistes, en creen models insòlits i especials. Entre alguns d’aquests models singulars cal destacar els caganers futbolistes vestits amb els colors del Barça o l’Espanyol, i els caganers que representen personatges famosos i autoritats polítiques del país i de fora.

A semblança dels gegants, també hi ha figuretes de caganers pròpies i al·legòriques en pobles i viles, com per exemple els caganers d’Anglès, de Bagà, de Centelles, de Ripoll…

Àrea geogràfica

Malgrat que Catalunya (i alguns indrets del País Valencià) és el lloc on té més tradició, popularitat i arrelament, el caganer del pessebre no és pas una figura exclusiva de la nostra terra. Així, doncs, se’n troben també als pessebres de Múrcia, Nàpols i Portugal, on són coneguts amb els noms de cagones, cacone o pastore che caca i cagões, respectivament.

 Núm. VI - Octubre-Desembre 2011 - Suplement de Nadal

ALTRES HISTORIES DE SANT JOAN

A LES NOSTRES TERRES TAMBE HI HA LLEGENDES I TRADICIONS

el Tossal de Puig-redon. (TORA)

La tradició popular explica que, antigament, durant la nit de Sant Joan les bruixes de la contrada es reunien vora el cim del tossal, on ballaven al voltant d'una gran foguera i practicaven tota mena de rituals. El cert és que hom hi pot observar l'existència d'un petit planell on mai hi creix l'herba, el lloc on segons la llegenda dansaven les bruixes.  

A Cervera : Hi havia una bruixa que es deia Margarida, la van penjar acusada de mesquineria i bruixeria; totes les bruixes es trobaven al Carreró de les bruixes, construït al segle XIII, que fins a finals del S. XIV no en van canviar el nom per l'actual. El nom es deu a la seva gran concentració de bruixes; els dies assenyalats que es trobaven eren les nits quan la lluna estava al 100% plena. Cada any es fa una festa anomenada Aquelarre per recordar les bruixes que havien habitat aquest poble del Centre de Catalunya.....

ERULET I LA MÀGIA DEL FOC

A Les i a Arties respectivament, es conserva la tradició de cremar un avet la nit més llarga de l'any, la del solstici d'estiu, en vigílies de Sant Joan, i se tracta d'un costum mil·lenari que es va cristianitzar, però amb origens que se situen en una tradició cèltica. La llegenda conta que en crear-se el món, un gnom anomenat Erulet fou rebutjat tant al cielo como a l'infern por malvat, i va quedar atrapat a la Vall, i des de llavors els veïns escampen els encenalls encensos de l'Haro per carrers i camins, i ballen al seu voltant al so dels acordions, per tal de foragitar aquest mal esperit. Tot i que l'explicació de la crema de l'Haro o del Taro que fa la tradició cèltica és que el foc del tronc fertilitza la mare terra i amb això auguren bones collites. 

FESTA DE LES FALLES
Assegurant la continuitat de l'energia, del sol i de la vida
Isil (el Pallars Sobirà), nit del 23 de juny. Cada 23 de juny els joves d’Isil duen a terme una de les baixades de falles més especials de les que es fan al Pirineu català. Un ritus amb foc que té la finalitat d’ajudar i propiciar, en la mesura més humana possible, la fecunditat i la regeneració de la vida natural en tots els aspectes.
La festa, pas a pas
La tarda del 23 de juny els nois i noies solters del municipi d’Isil (antigament anomenat Gil) es reuneixen a la plaça del poble i guiats pel fadrí major, enfilen un camí que s'enlaira fins les altes muntanyes que envolten la vall. El fadrí major és un jove que han designat mesos enrera i que ha estat l’encarregat de preparar les celebracions, juntament amb la fadrina major, que és la seva promesa o la noia soltera que visqui més a prop de casa seva.
A mig camí, agafen les falles, uns grans troncs que han estat convenientment col·locats en un indret protegit. Les falles són uns troncs secs de pi negre que s’ha assecat des de mesos abans i que pesen, cada un, entre quinze i trenta quilos. Els fallaires agafen les falles i les pugen fins al 'Far', un indret des del que es pot veure el poble i on els joves esperen a que es faci fosc. Allà es veu vi, es menja i es canta per fer més breu l'arribada del moment esperat.
En un moment donat, els més vells del pobles encenen la falla major, un enorme tronc plantat vertical al centre de la plaça de l’església: és el senyal que esperen els fadrins per iniciar la baixada. Aleshores, els fallaires encenen les seves falles i inicien el descens que els portarà fins al poble.
D’aquesta manera és com els homes joves i solters –els equivalents als guerrers en d’altres societats- s’apropien del foc solar durant la nit solsticial de Sant Joan per ajudar que l’astre rei mantingui el cicle anual de forma eterna i no deixi morir de fred als humans. Els fallaires atrapen, simbòlicament, la força del sol en aquell dia de tanta energia.
Els fallaires van baixant en plena foscor pels pendents de la muntaya, fent zigazagues amb les torxes enceses. El trajecte dura unes dues hores i la vista de la baixada del foc dels fallaires des d’Isil és impressionant.
Quan els joves s'aproximen a la rodalia del poble, les joves fadrines solteres surten a esperar-los. Cada noia entrega un ram de flors de xeringuilla i menta, un got de vi i un tros de coca al noi que més li agrada. Ell, sense aturar-se, agafa el què li ofereixen i continua caminant amb els altres fadrins fins al cementiri, on fan set voltes esotèriques en honor als avantpassats. Des d'allà tornen al centre del poble on són rebuts amb aplaudiments i amb comentaris d'admiració i ironia sobre el tamany de la falla o el nombre de cremades que porta cada fadrí a la roba. Els fallaires deixen les seves torxes enceses recolzades a la falla major creant d'aquesta manera la foguera que presidirà la resta de la celebració. La nit continua amb un ball durant el qual les noies escullen el noi que més els agrada. Diuen que així és com en aquestes nits solsticials els matrimonis madurs d’Isil van tenir la seva primera relació sexual i que, gràcies a la baixada de falles es gesten, cada any, moltes de les parelles d’Isil

Núm. III - Juny 2011 - Extra St. Joan

Rituales para la Noche de San Juan

Los antiguos celtas llamaban Alban Heruin a este festival y su principal significado era el de celebrar el instante en el que el Sol se hallaba en su máximo esplendor, cuando duraba más tiempo en el cielo y mostraba su máximo poder a los hombres, y al mismo tiempo, el día en que empezaba a decrecer en el Solsticio de Invierno.

Para conmemorar y al mismo tiempo para atraer su bendición sobre hombres, animales y campos, se encendían grandes hogueras. Este festival se lo asocia a rituales destinados a obtener pareja o a conservarla.  

Son innumerables los rituales propios de la Noche de San Juan, que se conmemora la víspera del 24 de Junio, pero todos giran en torno a la glorificación del fuego. De hecho, este es el festival del fuego por excelencia.

Realmente la noche del solsticio es la del 21 de Junio aunque la Iglesia la ha adaptado a la festividad de San Juan.

De igual forma, la presencia del agua es uno de los grandes símbolos de las celebraciones de San Juan que parece no tenerse en tanta consideración y que sin embargo, es una parte esencial de numerosos ritos de esta festividad.  

El apelativo de "Verbena" a esta fiesta se lo dio la costumbre practicada en algunos lugares por las jóvenes casaderas de ir a recoger verbena a las doce de la noche en la víspera de San Juan, creyendo que con ello conseguirían el amor del hombre deseado por su corazón.  

Otra de la creencias era que la pareja que saltaba unida la hoguera conseguía felicidad y buena fortuna.

Otra de las tantas costumbres es aquella en que las jóvenes arrojan guirnaldas trenzadas por ellas a sus amados a través de las llamas y ellos deben recogerlas antes de que caigan al fuego. Las guirnaldas se guardan como talismanes de buena fortuna y, ocasionalmente, se quemaba alguna cinta en el hogar para procurar protección de sus habitantes y animales.  

Algunos grupos para finalizar las ceremonias se introducen entre las olas, comulgando por un corto tiempo con el mar y recibiendo de él toda su fuerza.  

Antecedentes paganos a esta festividad es la celebración celta del Beltaine ( significa “fuego de Bel” o “bello fuego”) , que se realizaba el primero de mayo y era un festival anual en honor al dios Belenos. Durante el Beltaine se encendían hogueras que eran coronadas por los más arriesgados con largas pértigas.

· Los druidas hacían pasar el ganado entre las llamas para purificarlo y defenderlo contra las enfermedades y rogaban a los dioses que el año fuera fructífero y solían sacrificar algún animal, para que sus plegarias fueran mejor atendidas.

· Las fiestas griegas dedicadas al dios Apolo, se celebraban en el solsticio de verano encendiendo grandes hogueras de carácter purificador.

· Los romanos, por su parte, dedicaron a la diosa de la guerra Minerva unas fiestas con fuegos y tenían la costumbre de saltar tres veces sobre las llamas y por entonces, se atribuían propiedades medicinales a la hierbas recogidas en aquellos días.

Ritual de magia para la noche de San Juan

Este ritual se realiza para aumentar las energías positivas, en el amor, el trabajo, el dinero, la salud.

Se coge un huevo, un pedazo de papel blanco, cuanto mas pequeño mejor, una vela de color rosa o blanca, ¡¡ah!! y claro una hoguera de San Juan, en el trocito de papel se escribe, la petición del ritual poniendo los nombres de las personas afectadas, con lápiz  tenemos que hacerlo de manera que otra como un pergamino, luego se enciende la vela y con la cera de la misma se tapona el agujerito vertiendo la cera en el huevo, tiene que quedar hermético, se deja la vela encendida hasta que se persona no lo lea, se hace en la cáscara del huevo un agujero por donde se introduce el papel enrollado apague del todo, y con el huevo en la mano se desplaza uno hasta donde haya una hoguera encendida, arrojando el huevo a la misma.

Núm III - Juny 2011 - Extra St. Joan