diumenge, 4 de maig del 2014

Adéu vida meva (Apunts sobre el Suïcidi)


Ramon Camats
Lleida - Ed. Plec - 2014

Ramon Camats, doctor en Filosofia, escriptor, professor i articulista, va fer aquest treball per obrir un simposi de Salut Mental.

El tema del suïcidi és objecte d’un estudi multidisciplinar: des de l’antropologia, la psicologia, la sociologia, la psiquiatria... I cadascuna d’aquestes disciplines aporta una visió particular no sempre complementaria de les altres.

Ell fa un anàlisi des de la vesant filosòfica i sociològica que va més enllà de l’aspecte de la Salut Mental. És un acurat recorregut del suïcidi pels filòsofs i corrents de pensament que l’han analitzat.

Rafel

Si no el trobeu a la vostra llibreria, podeu demanar-lo a: lo.del.traster@gmail.com

diumenge, 16 de març del 2014

8 de març Dia Internacional de la Dona treballadora

Dia Internacional de la Dona Treballadora: Es considera una jornada de lluita feminista a tot el món en commemoració del dia 8 de març de 1908, en què les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York anomenada Cotton es van declarar en vaga en protesta per les condicions de treball. L’empresari no va acceptar la vaga i les obreres llavors es van tancar a la fàbrica. L’amo aleshores va tancar les portes i va calar foc, i van morir cremades les 129 treballadores que hi havia a dintre (...)»

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA, no radica solament en el esdeveniment aïllat amb la manifestació  de les dones  obreres en sector tèxtil, ni en l’incendi d’una fabrica, s’ha de mirar més àmpliament en el context de la historia e ideològic.
En aquells moments el sector tèxtil, les dones constituïen la majoria de la mà d’obra, noies immigrants entre els 16 i  24  anys, les condicions eren deplorables arribant, moltes vegades, a les 70 hores setmanals, en setembre de 1909 comença la desocupació d’aquest sector, reivindican millores en les condicions laborals. La vaga de les treballadores va acabar el febrer del 1910 amb resultats molt desiguals.
Si els empresaris haguessin acceptat les demandes de les vaguistes, probablement no hauria succeït l’any següent, el 25 de març de 1911,  l’indenci de la fabrica de “Cotton”.
Tant la vaga com l’incendi, van succeir en un moment històric. Per entendre el naixement de la celebració del 8 de març, primer anomenat Dia de la Dona Treballadora, tenim que parlar de  Clara Zetkin, líder del moviment internacional de dones, va ser la impulsora d’aquest moviment reivindicatiu ficsant la data del 8 del març com a símbol de la unió  en aquesta lluita davant la discriminació. Va lluitar pel dret al sufragi femení, fet que en molts  estats no s’ha aconseguís fins ben entrat els segle XX.
Més tard  la Revolució Russa de 1917 tindria una gran influencia a tots nivells, les dones russes donaven inici a un procés revolucionari per la falta d’aliments.
Acabada la II Guerra Mundial , l’ ONU  invita a participar a les dones de tots els països que havien alliberat el món del terror feixista, de tal manera que es garantia el reconeixement dels seus drets en un nou ordre internacional, mes ampli com el desenvolupament econòmic i social.
Avui en dia, encara arrosseguem la precarietat laboral en molts dels sectors, no es estrany veure la discriminació laboral ambdós sexes, on sempre la dona per naturalesa es menys valorada o fins i tot discriminada, agreujada aquesta situació els últims anys amb la crisis. Com també la discriminació social.
             La  redacció

 

RODRIGUEZ. - Cold Fact (1970) - Coming from reality (1972)


Sixto Díaz Rodríguez, mas conocido como Rodríguez (Detroit – Michigan 1942) es un músico y compositor estadounidense. Sus padres, inmigrantes mexicanos, es el sexto hijo de una familia humilde. En muchas de sus canciones Rodríguez habla de las crueldades que enfrentan los sectores sociales más pobres y marginados de las grandes urbes. Rodríguez gravo sus dos únicos álbumes con Sussex Records, Cold Fact en 1970 y Coming From Reality en 1971. Pero luego de recibir criticas poco entusiastas debido a las bajas ventas, fue despedido del sello, que cerro en 1975.
Renunció a su carrera como músico luego de fracasar en su intento de hacerse un nombre en la escena musical estadounidense. Sin embargo, a pesar de ser relativamente desconocido en su país natal, a mediados de los años 70 sus álbumes comenzaron a ser muy difundidos en países como Sudáfrica, Zimbawe, Nueva Zelanda y Australia.
Actualmente Rodríguez continua realizando giras en varios países. Sus dos álbumes fueron reeditados en 2009 por Light in the Attic Records. En 2012 se estreno un documental sobre el cantante, titulado “Searching for Sugar Mon” ganador de premio Oscar.

Cold Fact (1970) 
Primer álbum que incluye canciones que combinan folk rock, rock psicodélico y pop con letras de contenido social. Las ventas del disco fracasaron en Estados Unidos debido en parte a que su sello era distribuido por Buddals Records, otra compañía discográfica que apenas tenia acceso al circuito de emisoras FM orientado en ese entonces a divulgar artistas de géneros similares.
Sin embargo se convirtió en un disco de culto en Sudáfrica donde vendió alrededor de 6000 copias, una cifra inusual para este país, sin contar la distribución de bootegs. La razón principal de este éxito se hallaba en que las letras de las canciones sintonizaban con el clima de disconformidad de amplios sectores de la población joven de amplios sectores de la población joven blanca con el “apartheid”, el rechazo al servicio militar obligatorio para blancos y el clima de represión cultural y sexual imperante en los años 1970 en la sociedad sudafricana.
También alcanzo gran difusión en Australia y Nueva Zelanda, en base a los cual Rodríguez realizo una gira por estos países entre 1979 y 1980. El éxito que este disco tuvo en los países de habla inglesa del hemisferio sur y sus estatus como unos de los símbolos de la “contracultura” sudafricana en tiempos del apartheid, fueron durante muchos años desconocidos por el propio Rodríguez.
En 2008 fue reeditado en Estados Unidos por el sello Ligh in the Attic.

Coming From Reality (1971)
Es el segundo y ultimo álbum de estudio, hasta la fecha, igual que en su primer álbum, también se caracteriza por sus canciones que combinan folk rock, rock psicodélico y pop con letras de contenido social. Fue reeditado en Sudáfrica en 1976 con el nombre de Affter The Fact. En mayo de 2009 lo reedito Light in the Attic Records.
Esta es mi sugerencia musical, de dos álbumes, son de una gran belleza, es poesía, que espero que os guste y cautive, para mi un gran descubrimiento, seguro que os gustara.

L’ÚLTIM VOL DE PETR GINZ

A l’any 2003 es preparava el vol de la llançadora espacial nord-americana Columbia i un dels membres de la tripulació era, Ilan Ramon, d'Israel, la seva mare havia viscut els horrors del camp d'extermini d'Auschwitz. Probablement per això, Ilan va decidir portar a l'espai un record, un símbol de la tragèdia de l'holocaust. Es va dirigir al museu de l'holocaust Yad Vashem de Jerusalem, on està dipositada la major part de dibuixos de Petr que s'han conservat, i va seleccionar, amb els membres del Museu, el quadre titulat “Paisaje Lunar”.  


Petr Ginz, Paisaje Lunar", 1942-1944, dibuix a llapis sobre
paper, 21 x 14,5 cm. Domnació de Ota Ginz.
Haifa, col·lecció del Museu d'Art Yad Vashem, Jerusalem

El tràgic destí del Columbia va commoure al món sencer. Igual que la resta de la tripulació, Ilan no va sobreviure al vol. Una vida jove que hagués pogut contribuir al progrés de tota la humanitat, es va truncar en un sol instant. I la mort del cosmonauta israelià, Ilan Ramon, li va recordar sobtadament al món, el destí d'altres centenars de milers de persones que es trobaven també al començament de les seves vides, a les que va posar fi l'holocaust. Petr Ginz és un símbol i el seu representant.
Text tret del llibre "Petr Guinz -
Diario de Praga (1941-1942)"
Ed. Acantilado
I va ser precisament el dibuix de Petr, que es va emportar al cosmos Ilan Ramon, el que va fer que tornessin a veure la llum les pàgines del diari escrit des del 24 febrer 1941 fins a agost de 1942. Unes setmanes després del tràgic final del Columbia, algú es va posar en contacte des de Praga amb el museu Yad Vashem i es va oferir a vendre'ls sis quaderns escrits per Petr i els seus dibuixos. Els havia trobat en un vell edifici del barri de Praga de Modrany, que havia comprat anys abans. S'havia desfet de la major part dels trastos dels que aquell vell edifici estava ple, però per algun motiu incomprensible havia conservat aquells quaderns i aquells dibuixos. Es va recordar de la seva "troballa" quan va sentir comentar a la televisió txeca, en relació amb la catàstrofe del Columbia, la història d'un noi de Praga anomenat Petr Ginz, i va enviar a Israel, per correu electrònic, imatges dels textos i els dibuixos que havia trobat.
Petr Ginz, (1928-1944), va néixer a Praga el 1928, de pare jueu i mare txeca i ària. Als pocs anys va destacar pel seu gran talent i creativitat, tant en el pla literari com en l'artístic. A finals de 1942 va ser traslladat al gueto de Terezin. En 1944 va ser deportat a Auschwitz, on va morir assassinat per la barbàrie nazi, a l'edat de 16 anys.

Segell de correus emès amb motiu del tràgic accident del transbordador nord-americà Columbia STS 107, en el que entre altres, morir l'astronauta israelià Ilan Ramon, que va portar al cosmos una reproducció d'aquest dibuix. El segell és obra del pintor Pavel Hrach. El gravat és obra de Václav  Fajt. El segell, de 26 x 40 mm., en un plec de 76 x 116 mm., es va imprimir a la fàbrica postal de valors de Praga SA, gravat en relleu, color negre, combinat amb offset en color.

Antoni Boneu Puig
Unitat de Distribució

Ja està tot dit però...Al seu lloc

Fa uns dies els mitjans de comunicació, sobre tot els audiovisuals, es feien ressò del gest que va fer el jugador del Reial Madrid Di Maria en esser substituït. El gest en qüestió va ser posar la ma en allò que en diuen el baix ventre, on s’ubiquen els atributs sexuals dels mascles. Es va obrir un debat al voltant de si el gest era una expressió obscena adreçada als aficionats, o una operació d’acomodació dels seus apèndix penjants a una situació més còmoda dins la roba interior. I és que certament de vegades –i especialment fent esport se “desacomoden”. Acomodar: posar en un lloc convenient. A tot això, m’ha vingut al cap la figura, l’ofici –avui gairebé desaparegut- de l’acomodador a les sales de cinema i teatre. Ofici curiós que consistia en acomodar a l’espectador al seient corresponent quan les llums de la sala s’apagaven i començava l’espectacle. L’espectador poc puntual era acomodat en un seient. La més o menys bona situació del lloc era directament proporcional als cèntims que –això d’una forma molt discreta- deixava caure l’interessat a la ma parada, sempre a punt, de l’acomodador. Era, doncs, aquesta figura l’encarregada d’ordenar la disposició física del espectador a la sala d’exhibició.

Ah! Però no només l’ordre físic era la seva funció. Proveït de la seva particular arma, una llanterna (nosaltres en dèiem “pila”), s’encarregava també de mantenir l’ordre moral i el decor degut en un lloc públic. Reprimia les actituds poc convenients, fins i tot impúdiques d’aquells espectadors/es que en lloc d’exercitar els sentits de la vista i l’oïda, es donaven amb fruïció a l’ investigació del sentit del tacte i fins i tot del gust . Quan aquestes situacions eren detectades pel acomodador, els infractors/es eren enlluernats pel focus acusador de la llanterna i amonestats o fins i tot expulsats de la sala. Acomodar. Verb encantador. Posar al lloc. Acomodador ofici curiós
Rafel Baitg
 

MAR MENOR


A mediados de noviembre del año pasado y antes de incorporarme a mi actual puesto de trabajo, me fui una semana al Mar Menor. Largo viaje en tren (casi seis horas desde Tarragona a Murcia). De Murcia autobús hasta el Mar Menor. Fui a Los Narejos, una pedanía de Los Alcázares. A descansar, leer, pasear, tomar un poco el sol y darme algún bañito.
Ambiente, dada la época del año en que viajé, poco, aunque parece ser que en verano está a tope. Hay zonas totalmente turísticas, llenas de pizzerías, pubs tipo inglés y restaurantes de todo tipo (comida japonesa, pakistaní,  indú...) Y como una semana da para bastante, aproveché para hacer las inefables excursiones.
Una mañana cogí el autobús y me planté en Murcia a pasar el dia y conocer la ciudad. Visitas ineludibles son el Museo Salzillo, conocido por las obras que realizó para los pasos de Semana Santa y su gigantesco Belén, la Catedral, mezcla de varios estilos arquitectónicos, el palacio Episcopal o el Casino (S. XIX). Agradable resulta pasear por el centro de la ciudad y su zona peatonal y comercial (calles Traperia o Plateria) y llegar a la plaza de Santo Domingo. Ciudad aparentemente muy tranquila.
Otro día aproveché para ir a Cartagena y ver lo más característico. En el puerto se encuentra el interesante Museo Nacional de Arqueología Subacuatica y desde allí te adentras en el teatro Romano, el Augusteum o la muralla púnica. Cartagena tiene también una zona peatonal muy tranquila y con pequeñas, pero coquetas, plazas donde tomar cualquiercosa cosa.
El hotel de Los Narejos, es un hotel familiar con muy buen trato y mejor servicio. Habitación amplia, limpia y si quieres comer, te dan comida casera a muy buen precio. Las siete noches más desayuno me costó 160.- .

P.D.: Sólo un pero muy grande a este viaje. Al lado de Los Narejos se encuentra la base aérea de San Javier y desde primeras horas de la mañana, ves y oyes los aviones en prácticas de entrenamiento,  continuamente. Molesta, pero molesta más aún el sentir que los recortes que se dan en Sanidad, Educación, I+D, etc. No se dan en Defensa ni de coña. Manda huevos que diria aquel.
Chao
Fernando

Germaine Greer



El 29 de enero de 1939 nace en Melbourne (Victaria, Australia) la intelectual y escritora anarcofeminista Germaine Greer. Su padre fue un de los principales ejecutivos de aseguranzas australianas, que había sido comandante de la Royal Australian Air Force (RAAF, Real Fuerza Aerea Australiana) durante la II Guerra Mundial. Después de estudiar secundaria al selecto colegio católico irlandés para señoritas Star of the Sea Collage, en Gardenvale (Melbourne), gana en 1956 una beca y se matricula en la Universidad de Melbourne. En 1959 se graduó en lenguas y literatura inglesa y francesa. Instalada en Sydney, participó activamente en las activitades del Sydney Push, grupo de intelectual anarquistas partidarias del sexo libre al margen de matrimonios y de familias, y de las Sydney Libertarians (Llibertarixs de Sydney).
En 1963 se doctora con una tesis sobre Lord Byron (The Development of Byron's Satiric Mode). En 1964 gana una beca de la Commonwealth que le permite estudiar en la Universidad de Cambridge (Inglaterra), donde escandalizará por sus opiniones feministas y sobre la revolución sexual.
En Londres vivió la bohemia underground donde forma parte de un grupo de teatro estudiantil (Cambridge Footlights). Bajo el pseudónimo de Dr. G.escribió artículos, considerados pornográficos por la sociedad bienpensante, en la revista contracultural OZ y, con el de Rose Blight, en la satírica Private Eye. En esta época también dirige la revista Suck d'Amsterdam. En 1968 se doctora en filosofía con un ensayo sobre las primeras comedias de Shakespeare y empieza a dar clases de inglés en la Universidad de Warwick (Coventry). Ese mismo año, en Londres, se casa con el periodista australiano Paul du Feu, pero el matrimonio solo dura tres semanas y acaba en divorcio en 1973.
En 1968, también, viaja a Cataluña con el libro de George Orwell “Homenje a Cataluña” como guía buscando las improntas de los viejos anarquistas, pero la decepción fue absoluta, puesto que sólo encontró «yugos y flechas». En 1970, después del éxito de su libro “The famale eunuch”--que ha sido traducido a 12 idiomas--, decidió abandonar la Universidad de Warwick y recorrer el mundo promocionando su obra. 
Con Kenny Everett i Jonathan Routh presenta en Granada Television el programa Nice Time. Más tarde se instala en Italia y colabora en The Sunday Times. Después viaja por África y por Ásia y en Bangladesh ayuda a las mujeres violadas durante el conflicto en Pakistan. En 1972, durante una gira por Nova Zelanda, fue detenida por utilizar expresiones «ordinarias», hecho que provoca un gran movimiento de apoyo. Durante los años setenta se dedica al estudio de la historia del arte y en 1979 publica The obstacle race: The fortunes of women painters and their work. También en 1979 dió clases en la Universidad de Tulsa (Oklahoma) y fue la directora del Center of the Study of Women's Literature; entre 1981 y 1982 funda el periódico académico Tulsa Studies in Women's Literature. 1989 vuelve a dar clases en el Newnham Collage de Cambridge, pero en 1996 dimitió por una campaña contra su colega transexual Rachel Padman. El 23 de abril de 2000 fue secuestrada en su casa por Karen Burke, estudiante de la Universidad de Bath don las facultades mentales perturbadas. Actualmente está jubilada, pero conserva su puesto como profesora emérita del Departamento de Inglés y de Literatura Comparada de la Universidad de Warwick. En septiembre de 2008 participa en el «Hay Festival Segovia» donde habla sobre su educación anarquista y la importancia que tuvo la Revolución española para ella. Escribió sobre sus propias experiencias respecto al lesbianismo, la violación, el aborto, la infertilidad y el fracaso matrimonial. En diversos libros mantiene la tesis de que la familia tradicional, nuclear, urbana y consumista reprime la sexualidad femenina y la convierte en un eunuco. Reivindica una sexualidad desinhibida y sin prejuicios
Mercè