El carrer era fosc, surto de l’oficina amb pas cansat, un
dia bastant retorlligat, reunions, compres, anàlisis de mercat... poc a poc cap a la boca del metro quasi arrossegant els
peus, pas lent, al meu voltant les llums dels aparadors acompanyaven la il·luminació
discreta del carrer, comença a fer una mica de fred, les fulles dels arbres fan
presència a les voreres.. verdes, marrons.
La boca del metro té una escalinata llarga d’uns trenta
esglaons, és la meva última travessia pel dia d’avui, només tinc que esperar
unes deu parades i ja arribo a casa, crec que la meva cara fa honor al meu
estat d’ànim, m’entre espero que arribi, una nena amb trenes roses i pigues al
voltant del nas, em mira insistent, li faig una “ mueca” però ella ni es mou,
per fi... ja arriba, no va massa ple, millor, em podré sentar, les sabates me
fan mal tinc ganes de treure-les, desfaig el botó de la camisa , solto el nus
de la corbata, avui
Quasi ja estic, l’últim tros... m’enfilo escales amunt, ja
veig el carrer, mitja cantonada més i entro al portal de casa, la veïna del
quart esta esperant l’ascensor, faig “espera” per pujar plegats, és una noia ben
bonica, no tindrà més d’uns trenta anys, rosa, ulls marrons, la pell blanca amb
un cos ple de joventut; pel que tinc entès viu sola, va tindre un
desengany amorós i des de les hores no ha tingut ningú més voltant per aquí,
porta una brusa rosa, botonada fins la regatera dels pits, amb uns texans
ajustats al seu cos, on es pot intuir tota la seva pell... sabata de taló i cua de cavall , me la miro de reüll, els
pensaments volen...crec que els pot llegir, la nostra conversa es quasi nul·la - un hola,
com va ; ja arribem; adéu- ella baixa i jo continuo un pis més, poso la clau al
pany, mitja volta i entro. La casa està en silenci, faré un bany, poso l’aigua
que vagi brollant dintre la banyera un
sò tranquil·litzador, me despullo, dintre el meu cap ve la imatge de la veïna....
vaig fins la cuina i em serveixo una bona copa de vi negre, música.... miro els
compacs, l’elecció un bon jazz..
Nu sense res i amb la copa de vi, gaudeixo del silenci, el
confort d’aquest moments.. truquen a la
porta, me fico uns pantalons de xandall
per tapar el meu cos viril, obro i es la veïna del quart - hola! - em diu, les galtes se li il·luminen amb un
color rosat al veure’m, me demana si li puc deixar llet, la faig passar a la
cuina i li ofereixo una copa de vi, ella l’accepta encantada, en aquells minuts
comença una agradable conversa, me mira de reüll i amb vergonya, com si amagués
alguna cosa, m’agrada aquesta aparent vergonya, de sobte, m’allunyo i
amablement li dic que tinc coses a fer, l’invito que un altre dia puguem
continuar la conversa, ella somriu... picarà... fa un glop... i es serveix un
altra copa, poc a poc la va veient.... jo l’observo com els seus llavis van
degustant aquell líquid morat, s’alça de
la cadira... “adéu” me diu, l’acompanyo a la porta, li faig un petó a la galta i ens
despedim “ queda pendent – li dic- un altre dia continuem conversa” es dóna
mitja volta, fa l’ullet, agafa l’ascensor
i desapareix.... buffff.... els meus sentits s’han despertat... vaig fins el bany, l’aigua esta apunt,
escuma, encenc unes espelmes i cap a dintre, un goig estar així, música, llum
tènue, vi, aigua, relax....
No puc treure’m la imatge d’ella veient la copa de vi, la
seva brusa ensenyat tímidament el pit, els texans arrapats al seu cos, de sobte
dintre l’aigua me trobo nu, sol, excitat.... escolto les notes de jazz.... glop
de vi... el cigarret que envaeix la meva gola.... els meus pensaments viatgen
pel temps.... pel espai.... quasi arribo a la relaxació.... algú me truca al mòbil....
“hola!”... una veu dolça amb un toc de vergonya.... me pregunta... “tens més
llet???”, afirmo, al cap d’uns minuts la veïna truca al timbre, l’obro.... entra....
L’aigua està en la seva temperatura, unes copes de vi,
espelmes i música de jazz....
Dana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada