dimarts, 6 de gener del 2015

EL MEDITERRÁNEO NO ES UN VERTEDERO

El Mediterráneo es un gran lago que se comunica con el océano Atlántico por el estrecho de Gibraltar y de una manera artificial, es decir creada por el hombre por el canal de Suez, siendo el estrecho de Gibraltar por donde se renueva por una corriente de entrada y otra de salida, algo así como nuestro sistema circulatorio, en realidad se renueva cada 90 años. Tiene una superficie de 4000 Km de Este a Oeste y unos 800Km. de Norte a Sur.
Tiene unos 69 ríos que desembocan en él, siendo el Ródano, el Po el Ebro y el Nilo los más importantes. Su población está más poblada en el Norte que en el Sur, igual que el desarrollo, es decir que esta desequilibrada. Ha sido fuente de grandes civilizaciones desde la minoica hasta el imperio otomano, pasando por los fenicios, los griegos, romanos etc. Y una gran ruta marítima y comercial, además de cultural, pero actualmente el Mediterráneo está enfermo. 
Esta enfermo porque no lo hemos sabido cuidar y hemos pensado que como no lo veíamos no se acumulaba la basura y que el agua lo limpiaba todo, incluso a ella misma, pero craso error, nada más lejos de la realidad.
La contaminación del Mediterráneo tiene tres puntos: los vertidos del petróleo, los vertidos industriales y químicos y los vertidos urbanos.
Los vertidos del petróleo provienen de la limpieza de las sentinas de los petroleros y de los accidentes de carga y descarga del producto, muy habitual en la bahía de Algeciras. El Mediterráneo tiene un gran tráfico de petroleros tanto en distancias cortas de Sur al Norte como en distancias largas que vienen del golfo Pérsico por el Canal de Suez y van hacia el Estrecho de Gibraltar para alcanzar el Atlántico. El Estrecho de Gibraltar es uno de los espacios de más tráfico del mundo. Afortunadamente no ha habido ningún desastre tipo Costa de la Muerte, ya que su capacidad de regeneración es muy limitada debido a su baja capacidad de dispersión y dilución. Esperemos que continúe de esta forma, pues tiene gran número de refinerías en toda su cuenca.
Los vertidos industriales y químicos son muy variados pues provienen de las industrias de curtido de pieles, las químicas, las celulosas, las refinerías, las químicas, etc. Siendo las zonas costeras cercanas a las grandes ciudades y las costas delimitadas desde  Barcelona a Génova donde más contaminación. Y no hay que pensar mucho es la zona industrial del Mediterráneo, y donde como siempre las grandes compañías donde no invierten nada en el reciclaje. Tampoco tenemos que olvidar la contaminación producida por el arrastre de nutriente agrícolas (fosforo y nitrógeno), siendo el Nilo quien más arrastra. Aquí tampoco las autoridades saben poner límites.

Y por último la contaminación por vertidos urbanos, que si bien en la zona Norte se ha reducido, en el Sur y en el Este ha empeorado grave mente en los últimos años (Argel, El Cairo, Estambul)
Los nutrientes agrícolas y los detergentes urbanos favorecen la eutrofización. La eutrofización es el enriquecimiento de nutrientes de un ecosistema, que por lo general es muy elevado. Mientras que los metales pesados y organoclorados tienen el riesgo de entrar en la cadena trófica.   La cadena trófica es la cadena alimentaria.
Cuidemos nuestro precioso lago, cuna de muchas civilizaciones, pero cuidémoslo entre todos de Norte a Sur y de Este a Oeste, desde la política, con buenos proyectos medioambientales, los grandes explotadores entendiendo que si se agotan sus recursos, no podrán ganar más dinero y nosotros no tirando productos no reciclables en las playas. Seamos conscientes todos que los recursos naturales también se agotan. Seamos conscientes que los plásticos matan a un montón de ballenas, tortugas, etc. Piensa que en la cadena alimentaria también estamos nosotros incluidos. Basta ya, Sr. Soria de buscar petróleo en pasajes naturales y destruir lo que tenemos. No a las prospecciones de hidrocarburos, si a las energías renovables.

El mar no es un basurero.
Mª José Ferriols

SELFIES

Sembla poc discutible que la cultura dominant a occident és l’anglosacsona. En conseqüència el idioma predominant (a banda el nombre de persones que el parlen) és l’anglès. Com abans el francès, l’anglès ens aporta cada dia més paraules al nostre vocabulari. Moltes s’incorporen al nostre idioma perquè pot ser no tenen una traducció concreta. Màrketing seria un exemple. No és el cas, però, d’una paraula que diríem està fent furor: Selfies, que voldria dir “fer-se un mateix alguna cosa”. S’aplica darrerament al camp de la fotografia per explicar que ens hem fet una foto nosaltres mateixos i més concretament amb el telèfon mòbil. A l’anglès ja tenia el seu mot concret: Selfportrait. I aquí també tenim el sinònim: Autoretrat. Són les modes que tot ho canvien.

Autoretrat

L’autoretrat, en termes d’art, forma una disciplina pròpia. Al llarg dels temps molts pintors l’han practicat. Rembrant (documentats uns 90), Van Gogh (29), Frida Kahlo, , Picasso, Alberto Durero, Salvador Dalí, Leonardo da Vinci, Francisco de Goya, Edgar Degas, Miguel Angel, Claude Monet, Diego Velazquez, Matisse, Andy Wharhol, i un llarg etcètera tenen producció.
En l’art fotogràfic passa el mateix. Fotògrafs com Stanley Kubrik, Richard Avedon, Robert Mapplethorpe, Català Roca...tenen obres dedicades a ells mateixos.  
L’autoretrat, és una variant que pot resultar fins i tot divertida i de la que podem aprendre una mica més de fotografia. No hi ha una tècnica estàndard. Podem deixar volar la nostra imaginació i enginy.  L’únic necessari som nosaltres mateixos i una càmera. A continuació unes senzilles idees per començar.

Cámera a les mans
La manera més fàcil, és sostenir la càmera amb els braços amb l’objectiu mirant cap a nosaltres i un dit al disparador. Normalment serà una imatge del rostre i per tant l’objectiu que farem anar haurà de ser tipus angular (de 18 a 35) Si la màquina no te enfocament automàtic haurem de ser curosos en fixar prèviament la distancia i utilitzar una obertura de diafragma més aviat petita  per evitar sortir borrosos. Si la màquina te autofocus (avui dia quasi totes) només ens preocuparem de les condicions de llum, fons i el que és més important, quin angle expressió facial volem transmetre.

Trípode
Però podem ampliar les possibilitats utilitzant alguna ajuda. La més útil és el trípode. Ens possibilita augmentar el camp de l’escena i fer el retrat de rostre, mig cos o cos sencer, dempeus, asseguts, estirats a terra...com vulguem. Amb aquest sistema, a banda de les precaucions comentades en el paràgraf anterior,  no tenim possibilitat de prémer el disparador de la càmera, de manera que caldrà utilitzar el temporitzador (millor 10 segons per tenir temps de situar-nos) o el disparador a distància que moltes màquines ja tenen. En aquest darrer cas també convé ficar temps de demora al disparador, però no cal córrer a “posar”.
Trípode i mirall

A partir d’aquestes senzilles orientacions tècniques, podem ficar en marxa la nostra creativitat.
Un complement que ha estat molt utilitzat i que a mi m’agrada molt, són els miralls. Un mirall, multiplica l’escena. La versió més senzilla, seria fer-nos el retrat que incorpora a la mateixa màquina. Però si cerquem l’angle adequat –i un trípode o recolzament per la càmera- aquesta no sortirà.
Vidre de finestra
Una variant, són els vidres. En determinades condicions de llum, els vidres reflexen les imatges i a l’hora permeten veure l’escena de l’altre costat, de tal manera que podem aconseguir escenaris diferents, inversemblants, fins i tot surrealistes.

Ombra
Finalment, hi ha un altre tipus d’autoretrat que resulta més atípic, però que també te la seva vessant artística: Capturar l’ombra del fotògraf. En exterior molt ben il·luminats, podem fer una foto de la nostra ombra. Te importància la quantitat de llum per obtenir un bon contrast. Pot ser llum natural –el sol- o bé artificial com per exemple un lloc amb molts focus o faroles.

Així doncs, tenim moltes possibilitats per a fer fotografia quan estem sols i volem fer un retrat. Un bon aliment pel narcisista que pot ser portem a dins.


ACTIVITAT
ElCOP us proposa que ens envieu els vostres autoretrats. Amb càmera i imaginació. NO SELFIES. Podríem fer una galeria. Animeu-vos! Els podeu remetre a:  elcorreu.op@gmail.com

Rafel Baitg
(Fotografies Rafel Baitg)

SALMON A LA MORUNA

Ingredientes (para cuatro personas):
-          3 Filetes de Salmón de unos 300 grs. c/u
-          4 Tomates (en rodajas)
-          1 Pimiento Rojo (laminado)
-          1 Pimiento Verde (laminado)
-          1 Cebolla (laminada)
-          1 Vaso de agua
-           ½ Vaso de vinagre blanco
-          ½  Cucharada de Comino
-          1 Cucharada de Orégano
-          ½ Cucharada de pimienta blanca
-          1 Cucharada de Pimentón dulce
-          2 dientes de ajo
-          Un poco de miga de pan
-          Sal (gorda) y Aceite
Picada  
En un mortero tradicional ponemos: la miga de pan, los ajos, la pimienta blanca, el orégano, el pimentón dulce, el comino, el vinagre, el agua y lo trituramos a mano con mortero. (No batidora!) Se rectifica de sal. Quedará una crema semiespesa.

  1. En una sartén con aceite (bien cubierto el fondo) se ponen a freír los pimientos a fuego medio. Cuando los vemos hechos (al menos 15 minutos) los trasladamos con una rasera a una cazuela plana, cubriendo el fondo. En la sartén, en el aceite y el liquido que han soltado los pimientos, ponemos a freír las láminas de cebolla y una vez que la veamos frita (empieza a ennegrecer) la depositamos con una rasera en la cazuela, encima de los pimientos. En la sartén ponemos a freír las rodajas de tomate a las que daremos la vuelta para que se frían de los dos costados. Hecho esto los depositaremos en la cazuela, encima de la cebolla. Con ello conseguiremos tres capas (“camas”) en la cazuela.
  2. Los filetes de Salmón, cortados a trozos, los depositaremos en la cazuela encima de las tres capas.
  3. Añadimos la picada y a fuego medio vamos dejando que haga “chup chup” sólo moviendo la cazuela de vez en cuando. (Sin revolver!) de 10 a 15 minutos.

NOTA: Esta receta también queda estupenda con Sardinas  

Gentileza de Mari M. Gil - Bar Sandoval

    

dilluns, 29 de setembre del 2014

Editorial


Fa uns dies a La Vanguardia digital publicava un reportatge sobre Lleida. Un recull de l’oferta cultural, turística i urbana de la ciutat. Reportatge típic, bastant complert i a la vegada poc original. Els comentaris, però, eren interessants, si més no per la diversitat: Lleida ciutat avorrida vs Lleida un lloc amb qualitat de vida. Certament a Lleida hi ha una considerable oferta cultural. Sí. Però igual que passa amb el tema urbanístic, l’iniciativa va de dalt a baix. Amb la qüestió de les retallades per la crisi, la cultura –en el seu sentit més ampli- ha estat la més perjudicada. Els poders públics tenen materialment “segrestada” la activitat cultural i també la planificació de la ciutat. És un error creure en la subvenció com a sistema de promoció de la cultura. Hi ha moltíssimes iniciatives que no tiren endavant per falta de infraestructures racionals. Amb la despesa de –per exemple- la Llotja o el pont de Princep de Viana, podria haver molts locals per a que els artistes, iniciatives sorgides des de la ciutadania mateixa,  poguessin exposar la seva proposta. L’obra artística ha de subsistir per ella mateixa, sigui de l’àmbit que sigui, plàstica, literària, musical, dramàtica i els diners de tots no poden dedicar-se únicament a uns quants privilegiats, ni molt menys fer un mètode de finançament de la despesa pública.


Ja està tot dit però...

DON’T LIKE

Molts són els debats, comentaris, reflexions, etc., al voltant de les anomenades xarxes socials. Alguns són o haurien de ser força profunds. Límits de l’expressió, qui i com comunica i rep...Jo vull, però, centrar-me en aspectes més superficials (?). Facebook és possiblement de les xarxes més utilitzades per la gran capacitat que té des de tots els aspectes de la difusió escrita i gràfica. Consisteix en tenir un grup més o menys nombrós de persones i/o entitats amb les que intercanviar impressions, sensacions, inquietuds, projectes, vivències utilitzant la paraula, imatges o referències a altres xarxes. Tenim doncs una llista d’amics (Aquí  he de fer un incís important per a dir que no m’agrada gens això d’amics. L’Amistat es un concepte que s’hauria de tractar amb molt de respecte. M’estimaria més coneguts) Els comentaris, fotos, vídeos, etc. que exposen-exposem, poden ser qualificats, comentats i/o compartits. Tenim tres alternatives doncs: m’agrada, comentar, compartir. M’agrada (me gusta, like) te el sentit de: he vist la proposta...però i si no m’agrada per alguna raó –tot i que ho pengi un conegut? L’única sortida que hem queda és fer un comentari expressant la meva opinió divergent, fet que pot iniciar un debat virtual que sovint és poc entenedor i pren un temps preciós per a fer altres coses. Trobo, doncs, a faltar un altra alternativa (botó) que digui NO M’AGRADA (no me gusta, don’t like) així li puc comunicar al conegut (amic de facebook) que no hi estic d’acord. El LIKE porta implícita l’anuència, i no tinc temps per a debatre...doncs: Don’t like.

P.S. Poso lo de like perquè si teniu el mobil configurat amb català (amb el PC no passa) al Facebook surt amb angles... NO COMENT
Rafel Baitg

EL DORADO 1974

ELECTRIC LIGHT ORCHESTRA (E.L.O)

Si atendemos a la denominación “rock sinfónico” como un intento de unir rock y música clásica, o lo que es lo mismo, dotar de estructuras clásicas del rock usando instrumentos propios de la música clásica, este disco es un claro exponente de esta intención, que persiguió desde un principio el responsable máximo de la ELO, Jeff Lynne. Para su cuarto disco, Lynne se decidió, en vez de las continuas superposiciones de instrumentos de cuerda en distintas pistas, a emplear una orquesta sinfónica para lo cual se puso en contacto con el director Louis Clark que, tras la satisfacción que supuso este inmenso y reconocido trabajo, paso a ser un miembro fijo en sucesivas grabaciones del grupo.
EL DORADO fue concebido primero como un cuento donde el habitual recurso de huir de la desagradable civilización nos lleva a buscar nuestros sueños en eses mágico fular ideal llamado “EL DORADO” (la portada muestra un fotograma de la película El Mago de Oz). Después vino la música, a modo de sinfonía. Con la idea de confeccionar un álbum, con héroes, heroínas y otros personajes atormentados en busca de sus sueños, como salidas de cuentos medievales. En esta obra maestra hay magia. Y esta en cada una de las bellísimas canciones que se suceden desde la Overtura hasta el Fínale. La hermosísima “CARITGET IT OUT OF MY FEAD” nos conquista, desde su primera escuha, con su preciosa melodía y su pegadizo estribillo. “BOY BLUE” (héroe de la edad media que regresa a su aldea después de sus conquistas) comienza con una barroca y arrolladora intro de la orquesta para acabar en un medio tiempo, con unos arreglos cautivadores, presentes en todos los demás temas.
“LAREDO TORUADO”, una despedida como dramática protesta por la proliferación de lo concreto. “POOR BOY” habla de un orgulloso Robin Hood.
El eterno buscador de oro lo encontramos en “MISTRES KINGDOM”.
“NOBODY’S CHILD”, piano y coros magníficos, cuenta la historia de un niño seducido por una señora mayor (a painted lady). Un potente  rock’n roll para que un chico cuente a su psiquiatra sus misteriosas visiones, “ILLUSIONS en G Major”
Y la cumbre: “EL DORADO” con un  Jeff pletórico, con interpretación vocal superlativa y absoluto protagonista, donde habla del triste despertar en la realidad y la ilusión por volver a ese lugar hipnótico, centro de toda su sinfonía. La belleza des dará, la alegría y el jubilo rock’n roll, himnos triunfales, desgarros y baladas, todo se puede oír en esta esplendida obra de la Electric Light Orchestra, la ELO, que seguro que a todos os cautivará
.
¡SEGURO!
Paraula d’una Stone

El transport de la correspondència i el ferrocarril

El naixement del ferrocarril va revolucionar el transport de la correspondència. El primer tren de viatgers de la història, que va unir les ciutats de Liverpool i Manchester en 1830, ja portava incorporat al comboi un cotxe correu de la Royal Mail. Des d'aquest moment, tots els països desenvolupats del món van començar utilitzar el tren per transportar el correu.
Targetes circulades amb data 6-11-1947
En el primer terç del segle XX la correspondència entre les capitals de província i les ciutats importants del país es transporta per ferrocarril. Així, els trens-correu, coneguts com ambulants en la terminologia postal, eren l'eix central del servei.

Aquest mitjà de transport reduïa els temps de lliurament del correu, permetia el trasllat de grans carregaments de correspondència, a més de poder-se classificar els enviaments a el mateix vagó-oficina durant el trajecte, realitzant els intercanvis pertinents en cada parada de la línia fèrria, aprofitant la mateixa per dipositar les cartes a la bústia.
A Espanya la primera expedició ambulant per ferrocarril va començar a funcionar entre Madrid i Albacete el 17 de setembre de 1895. La primera sèrie d'estafetes ambulants va ser de dos vehicles, construïts a Bèlgica, de dos eixos i caixa de fusta de 7 metres de longitud, pintats en color cirera i amb rodes de radis.
Centenari del ferrocarril de Suïssa 1847-1947
Fins 1890, es van construir en factories alemanyes i espanyoles cinc sèries més sota la denominació DGDC, amb un total de 58 vehicles que anaven incorporant les novetats tecnològiques que sorgien. Tots ells portaven a l'exterior sengles estreps per traslladar-se entre cotxes, ja que els testers eren tancats, i portaven en el sostre una campana de 25 kg de pes per assenyalar el final de les operacions de càrrega i descàrrega i boques de bústia en ambdós laterals. La càrrega es distribuïa al centre del cotxe deixant dos extrems habilitats amb casellers i taules de treball, un per als ajudants que manipulaven la correspondència ordinària i un altre per a l'administrador que s'encarregava dels certificats i valors.
Els primers cotxes metàl·lics es van construir durant la II República, concretament la sèrie JC, que van començar a circular en 1935. El 1952 tots els cotxes que encara estaven en servei es van rematricular amb les sigles DGDC seguides de numeracions correlatives, exceptuant els furgons TyC. En aquesta dècada es va arribar a un acord entre RENFE i Correus perquè els cotxes i furgons postals fossin similars als cotxes de viatgers utilitzats per la companyia ferroviària. Es van construir llavors les sèries 1500 i 2000, d'15 i 20 metres de longitud respectivament.
A partir d'aquest moment, les noves sèries que van aparèixer van mantenir característiques similars a aquests últims, com la sèrie 3000, construïda entre 1964 i 1985, amb més de 26 metres de longitud o la sèrie 3200 amb vint metres de longitud.
En aquesta època es van multiplicar les expedicions ambulants per ferrocarril, ja fos en cotxes correu de l'Estat, de RENFE o en Òmnibus, UT o en Automotors, arribant l'any 1957-246 expedicions diàries. El 1964 van començar a circular els trens postals, formats exclusivament per cotxes oficina i furgons de Correus, unint fins a la dècada de 1990 la capital de l'Estat amb Barcelona, Hendaia, Bilbao, la Corunya, València, Alacant, Gijón i Cadis.
En finalitzar la Guerra Civil, tots els vehicles postals van ser pintats en verd amb el sostre gris, posteriorment amb una franja groga en els laterals i a partir de 1977, de color groc amb dues franges vermelles a la part inferior dels laterals de la caixa i sengles cornamuses coronades, igualment en vermell. Aquest mateix any les sigles DGDC van ser substituïdes per DGCT (Direcció General de Correus i Telecomunicacions).
Carta certificada de l'últim ambulant Madrid-Barcelona, 11 de maig de 1996
al seu pas per Lleida
En l'última dècada del segle XX, el desenvolupament i abaratiment del transport aeri, unit a la major versatilitat del transport per carretera, va impulsar als operadors postals dels països del nostre àmbit a substituir el transport ferroviari per altres mitjans. El 30 de juny de 1993 a les 22:30 hores, va partir de l'Estació de Chamartín, el tren exprés Madrid - Màlaga, arrossegant l'última oficina ambulant (DGCT-3039) que correria el territori espanyol. Amb aquest viatge es tancava un segle i mig d'un servei que havia constituït la columna vertebral del transport postal al nostre país.
Per més informació : AZAFT (Amigos del Ferrocarril de Zaragoza)

Antoni Boneu Puig
Unitat de Distribució