dilluns, 29 de setembre del 2014

Relats (d'estiu)

Matí, fa calor…. El termòmetre marca 28 graus… vaig a la cafeteria per esmorzar, miro al voltant, les parets estan envoltades d’anuncis de les “delicatessen” d’avui;  menú del dia, esmorzar, copa de cava, vermut de la casa…..

La cambrera es dirigeix amablement – que vol prendrè???? -.  Demano un entrepà i  beguda, veig la premsa diària a una cantonada, l’agafo per mirar les últimes notícies. Entra un jove,  el miro, els meus ulls recorren tot el seu cos, no tindrà més de 38 anys. Moreno de cabell arrissat amb una mica de gumia per subjectar aquells que no queden al seu lloc. La seva pell bruna, ulls marrons, no és massa alt, pantaló de pinces de color marrons, sabata impecable amb cordons, camisa blanca cenyida al cos. Es poden veure els seus braços forts, musculosos del gimnàs o de fer esport… intento no mirar o fer veure que no el  miro, però es impossible. Els meus ulls estan clavats al seu cos. Ell observa com un llop tot el local, percep la meva mirada  i amb  picardia  somriu maliciosament, un somriu lleu, els nostres  ulls es troben,  m’esborrono, la meva pell i els sentits es desperten – uah, quin home, penso...-
De sobte miro al meu voltant i el sento al meu costat –fumes,  vols una cigarreta? em diu. Jo embadalida no puc gesticular ni un mot, afirmo amb el cap i ell,  molt amablement m’agafa la mà per ajudar-me a incorporar del seient. Sortim al carrer. Passats uns segons establim una conversa amable i cordial… ric com una tonta. Ell me segueix el joc. Aquell home em  fica tots els sentits alterats, el cor batega, les gotes d’aigua suren per la meva  l’esquena, tot un plaer de sensualitat,  els seus ulls marrons m’intimiden, me sento tímida, les galtes vermelles, no sé on sóc ni el que dic.

Me escapoleixo un moment i vaig al servei, aigua freda al clatell, les mans, m’observo al mirall, els pòmuls vermells, suor a la cara i tot el cos, em concentro i miro de guardar la compostura. Al sortir del servei me’l trobo repenjat al bastiment de la porta amb aquells ulls picarons que me desfan amb la mirada, m’agafa per la cintura i m’enpeny dintre el bany, tanca la porta amb el pestell, acaricia suaument els meus cabells i omple amb petons carnosos i sensuals el meu coll. La seva olor es dolça  i agradable, els llavis estan plens de carícies;  toquen a la porta, algú té una necessitat. Sortim, ens mira una noia  amb molt mala intenció, enfadada. Anem  fins a la porta i ens despedim amb un petó a les galtes… ell diu – demà esmorzes???- i jo, sense poder obrir la boca, afirmo amb el cap , me fá  l’ullet i amb aquell somriure diu – ens veiem demà - miro al rellotge….. uffff!!!!!!!!!
Dana

Estafeta

En el siglo XVI, se crearon las estafetas postales, oficinas de correo en todas las principales capitales del reino. Este servicio estaba basado en el relevo de caballerías i del establecimiento de guías fijos para su salida y llegada. Las figuras más significativas fueron el jinete correo y el jinete postillón, este ultimo era el encargado de acompañar al jinete correo y volver a su punto de partida con las caballerías que habían hecho el recorrido. El jinete postillón iba tocando la trompeta o cornamusa par advertir de su llegada y así intercambiar los caballos.


De aquí viene que durante muchos años a todas las oficinas postales se les denomino ESTAFETA, más tarde oficinas técnicas.

BERTA PUIGDEMASA

Arpista
Nascuda al 1987, - Estudis a el Conservatori Municipal de Música de Lleida (Piano fisn a 6è de Grau Mig. Percussió com a 2on instrument). Conservatori Municipal de Música de Barcelona (Arpa). Real Conservatorio Superior de Música de Madrid. Koninklijk conservatorium Den Haag (Real Conservatori de l'Haya, Holanda). Conservatori National Régional de Paris. École Normale de Musique de Paris. Llicenciatura de musicologia i màster d'etnomusicologiaa l’Université de la Sorbonne Paris.

 Organitza des de fa uns anys el Curs Internacional d'Arpa Horta de Lleida. Cada any en una estació de l'any diferent. Permetent explicar el pas del temps a través de l a natura i de la música. Acull arpistas  d'arreu del món que vénen a rebre classes de la gran arpista Isabelle Perrin. Hi ha conferència de Mª Lluïsa Ibáñez,  professora d’Arpa a Barcelona. S'obre també a alumnes que vulguin iniciar-se amb l'arpa.  Aquest any el Curs Arpa Horta tindrà lloc a la tardor a finals d'octubre i el concert final serà el 2 de novembre a les 19:30h a la Seu Vella.


Tota la informació a ww.arpahorta.com

MARIA SAURET

Avui  viatgem als segles XVII i XVIII, a la ciutat de Lleida on va viure Maria Sauret. A molts ens sonarà el nom pel carrer que hi ha entre el carrer Comerç i la Av. del Segre, però ens podríem preguntar: per què un carrer porta aquest nom?.
Segons les referències cadastrals de l’època, la Maria va viure al solar de la catedral nova, entre els carrers de l’Almodí Vell i de Montgai, perpendiculars al carrer Major. Allà es trobava la casa de Joan Sauret, serraller de professió.
 Aquesta dada no seria important fins ben bé més tard. El primer que trobem de la Maria i per aquest motiu serà recordada vé, de la participació a la Guerra de Successió de Lleida i pel fet que Narcís Feliu de la Penya, historiador i cronista del bàndol austriacista, deixes constància escrita als seus Anales de Catalunya, on explica els fets ocorreguts al setembre de 1707, on diu:

«...Fue singular el valor de Maria Saurèt de Lerida, que rindiò à vn
Soldado Francès con su Cavallo, y le entró en Lerida: lo mismo executó
vn muchacho de onze años. No dexaron de tener algunas desgracias
los paysanos, en medio de los progressos: Salieron ocho de Lerida, mataron
à quatro los enemigos, y prendierõ à los demàs. Hallaron veinte
Fusileros, à veinte y cinco Cavallos franceses, y pelearon hasta faltarles
las municiones: retiraronse trás de vnas paredes, y à mas no poder se
rindieron, y rendidos les mataron los enemigos. Sucedieron estos lances
hasta el primero de Octubre...»

Aquesta referència és la que fan servir els historiadors per recordar l’heroïna. El fet és que la actuació de la Maria, una dona sola als afores de la ciutat, lluitant  amb els lleidatans oposant-se a la rendició que els francesos volien, capitanejats pel Duc d’Orleans, i valenta per entrar en la ciutat amb un soldat és més que remarcable pels fets i l’època.

Però  la Maria  també és coneguda per la llegenda o no que envolta el Balcó del Serraller, emplaçat a la Diputació. Com dèiem abans el seu pare era Mestre Serraller i el fet és que al ser filla d’un mestre de treball, la seva posició social era molt acomodada i el seu destí casar-se amb un xiquet de bona posició que garantís la professió i la posició social que li pertocava. Però sembla ser, que un jove aprenent que treballava en la  serralleria es va enamorar de la Maria, però era un amor impossible  per la diferència social. Ell per fer-se valdre va treballar nit i dia  intentant convèncer  l’amo de la seva destresa com a serraller i el seu gran amor per la seva filla. Així va fer una obra mestra, “el balco del serraller”. Les llacunes d’aquesta historia vénen del fet que la Maria, al 1707, ja era una noi assenyada i el Balcó del Serraller porta la data inscrita del 1761. Així podríem dir, que aquest balcó més que una prova d’amor a la seva estimada per guanyar la confiança del seu pare, podríem dir que és un homenatge “funerari”. Tanmateix, no hi ha documentació d’aquest fet, així que no serem nosaltres qui diguem que la història d’amor entre la Maria i el jove aprenent no sigui ben bonica.


Mercè

VIELLE SAISON

Un dia qualsevol d’una tarda de coure
penso els ferros lluents que ens lliguen al silenci
i com fóra senzill dir prou, s’acabat
la farsa, volem llibertat i el sàndal
per perfumar les estances dels nostres déus.
Com fóra, de senzill, trencar els lligams
- no són umblilicals- amb els ídols que resten
i escombrar tanta runa, tant rovell.
Com fóra, de senzill, és un exemple,
di’n vi del vi i foc de l’aiguardent,
o mesura, del seny, per a totes les coses.
Un dia qualsevol d’una tarda de coure
penso els llaços que em lliguen a tantes coses inútils,
i és hora de cremar antics filats, velles xarxes.
Però de sobre, m’adono del rogall de la veu
i com n’estan d’oxidats els crits i les paraules.
                               
                                              (De: “les claus”)
                                              JORDI GUASCH

                                                       1974

EL AMOR ENTRE LOS PECES.

René Freund.
Alfaguara-2014

Es una novela estupenda divertida y reconfortante para leer en vacaciones.
La historia es: Fred se retira  a una cabaña en las montañas del Tirol para pensar y reencontrarse. Es un poeta en plena crisis de inspiración. que buscándose a si mismo encuentra el amor con  una bióloga. La historia transcurre  entre Berlín Y Austria.En dicha obra el lector va viendo como el Fred de Berlín irónico, crítico y negativo, se va convirtiendo en un hombre sereno que recupera el equilibrio, la paz  y la armonía desde su refugio tirolés.Es una novela para desconectar.

Luz.

M-15

Si parlem de M 15, podríem confondre’ns amb una autovia o circumval·lació de Madrid, però no ens referim a aquesta capital o les vies públiques de cotxes, ben bé al contrari; des de fa anys un dels impresos que s’han fet anar més  a Correus és l’M15.
Avui ja quasi oblidat suposem que  li queden els dies comptats. Només fem ús per a les devolucions i unitats de repartiment.

Però l ‘M15, va ser un dels documents més importants a Correus i a la nostra feina el fèiem anar com l’aigua. Podríem portar la memòria fins a les “diligències ferroviàries” on aquells intrèpids companys ambulants anotaven de una població a l’altra – de vegades no més de 10 kilòmetres de trajecte-  tots els enviaments que s’havien de lliurar anotats individualment. Parlaríem per exemple dels valors, cartes certificades urgents, el paquet postal… etc, una cosa que avui quasi tenim oblidada. Ho feien tot amb màquina d’escriure manual, amb bona lletra i entenedora pels qui ho tenien que rebre ( o quasi sempre entenedora).
Els primers M15 no eren autocopiatius així que per poder fer còpia feien anar paper de calco donant-li milers de voltes fins deixar-lo ven desgastat, ja que aquest paper era molt difícil d’aconseguir. Els blocs s’agafaven amb pinces de paper, roba o qualsevol cosa que pogués servir.

També aquests impresos acompanyaven tots els despatxos que les oficines acuradament feien d’una a l’altra, anotant i detallant amb el mateix criteri. I per últim  farem menció a les llargues llistes a les unitats rurals, on l’M15 jugava a primera divisió, anotant, tot… i tots els enviaments que s’entregaven registrats, tots i tots…. Sense excepció

Avui l’informàtica, ens dona un pas gegant i les noves tecnologies ens permeten tindre una informació quasi al moment de tots els enviaments, per la qual cosa, els nostre company M15 es jubila.

Per cert, …. També era substitut, moltes vegades, de la mancança d’altres papers….
  

M.B.