 |
| Núm VIII - Març-Abril 2012 - 1r Aniversari |
No existeixen més que dues regles per a escriure: Tindre alguna cosa que dir i dir-la.(Oscar Wilde)
divendres, 13 d’abril del 2012
dijous, 12 d’abril del 2012
JEHTRO TULL - AQUALUNG 1971
Jethro Tull, és un grup Anglès de rock que es va formar al 1967. Les seves senyes d’identitat musicals són el personal estil vocal i la flauta solista del seu líder IAN ANDERSON.
Els seus inicis feien RYTHM-BLUES, amb un toc d’experimentació, incorporant amb els anys elements del folklore musical de les illes Britàniques o del jazz, així com ajudant a crear, amb l’àlbum AQUALUNG, les bases del HARD ROCK.Les seves influències eclèctiques, la variada instrumentació, les seves elaborades lletres del treball conceptual dels seus àlbums els han portat a ser etiquetats sovint com a grup de rock progressiu. Prenen el nom de l’inventor homònim de diversos utensilis per a l’agricultura.
Aqualung és el quart àlbum de la banda, que va ser llançat en 1971, i un dels seus més famosos discos. Freqüentment és considerat con un àlbum conceptual, encara que el líder de la banda IAN ANDERSON, nega que ho sigui. Va arribar el setè lloc en vendes a la llista de Bill Boarda d’Amèrica del Nord, i el single HYMN43, va aconseguir el lloc 91 de la llista de singles.
Va ser una de les primeres gravacions que va realitzar ISLAND RECORDS en els seus acabats d’estrenar estudis de Basing Street, a Londres, on també estava gravant Led Zeppelin seu IV àlbum.
L’àlbum és especialment conegut per la cançó que dona títol a aquest “AQUALUNG” (que tracta sobre un rodamón pedòfil anomenat d’aquesta manera) i per altres, com la famosa “LOCLOMOTIVE BREATH” (l’alè de la locomotora), de gran intensitat rítmica. Les lletres d’Anderson en cançons com “MY GOD” “HYMN43” i “WIND UP” critiquen la religió institucionalitzada i “CROSS-EYEDMARY” (Maria la guerxa) tracta sobre una prostituta menor d’edat. Els vagabunds i marginats de la societat són abundants en aquest disc. La autobiogràfica “CHEP DAY RETURN” va ser escrita per Anderson després de tornar de visitar el seu pare, greument malalt. La música del mateix presenta una barreja de Folk i Hard Rock, amb seccions acústiques, molt breus i tranquil·les, intercalant amb moments on el centre d’atenció gira al voltant de la virtuosa guitarra elèctrica de Martin Barre. El continu contrast entre passatges melodiosos i tranquils i períodes musicals enèrgics serà una constant en tota la música de Jethro Tull. El virtuosisme de la flauta de Ian Anderson queda definitivament assentat en els passatges instrumentals de “MY GOD” i “LOCMOTIVE BREATH”.
Abans de la gravació d’aquest, es va unir a la banda el baixista JEFFREY HAMMOND, amic de la infància d’Anderson (el nom apareix en les cançons d’altres àlbums “ asong for Jeffrey”, “Jeffrey goest to lei cester square” i “for Michael Collins, Jeffrey, and me”) per reemplaçar Glenn Cornick
El LP estava dividit en dues parts : La cara A (titulada AQUALUNG) i la cara B (MYGOD) en la primera part, el fil conductor d’algunes lletres és el món de la mendicitat, mentre que , en la segona, ho serà la relació entre deu i l’home. La bella portada del disc, un dibuix del captaire AQUALING, curiosament, és una de les que menys agraden a Ian Anderson, tanmateix, aquesta portada s’asseurà en un precedent que es repetirà en molts dels àlbums posteriors del grups, el captaire no és altre que el mateix Ian Anderson, que tornarà a aparèixer a la portada d’altres discos, com per exemple, en Songs From The Wood, Too Old to Rock’n’roll (en el paper de Tay Lomas) i Stormwatch, entre altres.
Segons declaracions d’Ian Anderson sobre AQUALUNG – aquest treball va ser exactament el que necessitàvem, encara vam tenir moltíssims problemes tècnics durant la gravació, perquè l’estudi era nou i les coses no funcionaven, recordo que, aquest dies els membres de Led Zeppelin caminaven per aquí mateix, preparant el seu quart disc el de Stairway to Heaven-.
Els crèdits del disc segueixen indicant avui que l’autora de la lletra de AQUALUNG és JENNIE ANDERSON, primera esposa d’IAN, encara que segons declaracions d’aquest, la realitat és molt diferent: - ella nomes va escriure uns pocs versos per descriure una fotografia d’un captaire, que després jo vaig utilitzar per compondre la peça. Això sí, va aconseguir uns bons royalties gràcies aixó
A Espanya, a causa de la censura imperant durant la dictadura del franquisme, aquest àlbum no va ser publicat fins 1976, i en una edició en què la cançó “LOCOMOTIVE BREATH” havia estat censurada, sent substituïda per “GLORY ROW” aquesta última cançó apareixerà després en els altres països en recopilacions o com bonus track. Aixó va convertir a l’edició Espanyola de l’àlbum en una peça molt apreciada per a col·leccionistes d’altres països. Una censura similar patiria el seu següent àlbum THICK AS A BRICK, que també va quedar mutilat en alguns dels seus temes.
Per resumir “AQUALUNG” es un excel·lent disc, que marca l’inici oficial de la maduresa musical de JETHRO TULL, no pot faltar a la discoteca de casa coma a fons musical, os convido a escoltar-lo, i crec que segur i molt segur que a tots i a totes agradarà molt
¡ PARAULA D’UNA STONE!
Núm VIII - Març-Abril 2012 1r Aniversari
Goya i els seus “Capritxos” II
La publicació d’aquesta col·lecció d’estampes, el 1799, s’ha convertit en un dels símbols de final de l’Antic Règim i l’inici o visió anticipada d’una nova època per venir: l’època contemporània. Amb aquest gravats Goya inicia una activitat artística nova, completament personal i al marge dels seus compromisos oficials. Són obres en les quals, segons comenta el mateix pintor, podia “fer observacions al fet que regularment no donen lloc les obres encarregades, i en que el capritxos i la invenció no tenen eixample”. En aquest gravats Goya es vol expressar lliurement. Reivindica aquesta llibertat, aquesta independència d’inspiració i d’execució que el converteix en un pioner del Romanticisme, es planteja la necessitat de l’artista modern que actua segons el seu propi dictat. És un art no subjecte a les limitacions de les obres d’encàrrec perquè “l’artista no ha de deixar-se guiar per opinions i gustos al·lilens”.
Els Capritxos neixen de la necessitat de difondre les idees de la minoria il·lustrada, de censurar els vicis universals (borratxera, gola, ociositat), o tòpics del moment (defectuosa educació dels nens, perjudicis de la ignorància i la superstició) ambdós tractats com a malalties de la raó humana que s’han de corregir o desterrar a través de l’educació.
En els Capritxos, Goya retrata la societat del seu temps partint de les idees del seu amics il·lustrats (Jovellanos i Moratín). Critica diversos temes com la crueltat materna el món del seguici i la prostitució, l’estat de superstició i obscurantisme en què es troba el poble espanyol, endarrerit en relació als altres països europeus. I finalment Goya critica una de les institucions més poderoses de l’època: la inquisició, institució que l’artista veia necessari desterrar. Es lamenta dels poder i efectes negatius que el Sant Ofici exercia sobre la població espanyola.També en aquestes estampes Goya ens fa una crítica de la situació de les diferents classes socials a l’Espanya de finals del segle XVIII. Aquestes classes socials eren: el Clergat), la noblesa i el poble pla. |
| Segells procedents de la sèrie La Quinta de Goua (1930) Aquests també foren gravats pel prestigios mestre gravador de la F.N.M.T. José Luis Sánchez-Toda (1902-1975) |
També combat l’estat nobiliari, la noblesa hereditària. Els grups renovadors en aquest segle XVIII llancen una ofensiva contra els privilegis de la noblesa. Els més coneguts tòpics antinobiliaris de finals d’aquest segle poden il·lustrar-se amb alguns d’aquests capritxos (El de la Rollona, Las Chinchillas).
El tercer Estat (el 90 per cent de la població), agricultors i artesans, també apareixen en aquests Capritxos. En aquest Segle de les Llums la seva penosa situació va aparèixer com injusta, l’única classe productora del país vivia en unes condicions infrahumanes, aclaparada de càrregues i tributs a favor d’unes minories (clergat i noblesa) que basen la seva opulència en la misèria dels altres.
En els Capritxos, Goya aixeca acta d’acusació de les infames condicions de vida en que jeia el sector més laboriós de la població. Descobreix i denuncia les injustícies socials que assolen el món rural encobertes en el brillant colorit amb que l’art havia contemplat lo popular (Tú que no puedes, miren que graves).
El 19 de febrer de 1799 es donava en el Diario de Madrid l’últim anunci d’aquest Capritxos i en 1803 Goya, per evitar més complicacions amb la inquisició va decidir suspendre la venda dels Capritxos i cedir les làmines de coure a la Real Calcografia juntament amb 240 exemplars a canvi d’una pensió per al seu fill.
Tècnicament els Capritxos suposen una novetat respecte a les còpies de Velázquez, ja que combina l’aiguafort i l’aiguatinta i no la superposa una vegada conclosa la làmina amb l’aiguafort, sistema emprat en les còpies de Velázquez. Goya utilitza l’aiguatinta per a uns fons que van des de les ombres més denses, a les delicades ombres tènues.
(continuarà)
Antoni Boneu i Puig
Unitat de distribucióASSETJAMENT ESCOLAR O BULLYING
No és un concepte nou, tot i l’anglicisme que s’empra per designar-lo en l’actualitat. Des de sempre hi ha hagut, en l’àmbit escolar, nois que han fet abús de poder i d’altres que s’han trobat en una situació de desavantatge respecte a ells. Per dir-ho d’una forma més clara, opressors i oprimits. Els matons de tres al quart s’aprofitaven de la seva superioritat numèrica per passar l’estona fent plorar a l’esquifit de la classe, o al que duia ulleres, o al grassonet o al qui estudiava massa.
Avui dia canvien dues coses que agreugen la situació. Els mitjans emprats: l’accés a les xarxes socials, la possibilitat de fer gravacions en vídeo i poder-les penjar a internet, s’associen a la preocupant manca de fonaments morals i de valors dels nostres joves.
D’una banda, l’assetjador no és capaç de témer cap autoritat, ni de posar-se en la pell de qui pateix els seus actes. D’altra, el noi que és a l’altre costat, que mai no ha hagut de superar cap enfrontament, perquè ha viscut en un ambient sobreprotegit, ara ha de fer front a una situació que l’humilia i l’enfonsa. Perquè aquells que són agredits per altres, acostumen a tenir l’autoestima baixa.
Caldrà que dins l’àmbit familiar els pares prenguin atenció del comportament dels seus fills. Els qui pateixen les agressions poden presentar símptomes com l’apatia, el plor, la falta de son, irritabilitat, disminució de l’apetit. Els que agredeixen, presenten normalment conductes violentes, es mouen en grups socials, tenen necessitat de cridar l’atenció. Perquè, no ens enganyem, aquells que necessiten fer ús de la violència per sentir-se superior, també tenen un problema d’autoestima.
I tots nosaltres, com a societat, caldria que ens plantegéssim quin són els valors que han de tenir els infants que demà seran els qui conduiran el nostre món.
Ana Bergua Vilalta
Infermera
Núm. VIII - Març-Abril 2012 1r Aniversari
El camí dels bons homes
Avui anem a fer una ruta diferent i de pas una mica d’història amb els càtars.
Des del segle X fins al segle XIV es va expandir per tota la zona d'Occitània (sud de la França actual), una creença religiosa herètica, anomenada catarisme. Els càtars, també anomenats bons homes o perfectes, eren homes i dones de rígida moral, que rebutjaven tota riquesa, que no creien en l'Antic Testament, ni en els seus sacraments i repudiaven l'església catòlica i el sistema feudal dels nobles del moment. Però en canvi, van acollir en la seva Església a la dona, cosa del tot revolucionària en aquell temps i en una cultura tan missògina com l’occidental. Altre tret important, és la seva creença en la reencarnació. El catarisme fou un moviment evangèlic, o sigui, el retorn al que havia de ser el cristianisme dels apòstols i que l’Església Catòlica havia fet tant malament. Per això, fraparen en les poblacions amb l’exemple i la seva prèdica. Per aquest motiu, i veient en ells una competència, l’Església de Roma els perseguí. Conseguí involucrar als emperadors en aquesta guerra, i per aquesta raó, s’iniciaren unes creuades en la pròpia Europa, atiant la guerra de contra cristians, perquè els càtars també eren cristians. Per aquest motiu també, va aparèixer la inquisició, un instrument pervers que els anà molt bé per a la posterior persecució de la “bruixeria”, que com sabem, es convertí en un altre holocaust, no menys dondemnable.
Per tot això, els bons homes i bones dones foren considerats heretges per part de l'església catòlica, la qual, amb l'ajut del rei de França i de la noblesa francesa, inicià la seva persecució i extermini.
Hi ha qui diu que darrera la persecució càtara hi havia una maniobra política i econòmica per part de la monarquia francesa i de l'església de Roma per acabar amb el poder dels rics nobles occitans (com els comtes i vescomtes de Tolosa, Foix, Carcassona, compromesos amb el catarisme, la fortuna dels quals podia comparar-se fins i tot superior a la del rei de França).
Fossin quins fossin els motius, el fet és que la croada i la Inquisició van perseguir intensament el catarisme a partir de primers dels s. XIII, fins a començaments del XIV, on el catarisme va haver de refugiar-se en altres terres com la Corona Catalano-aragonesa i a la Llombardia, principalment. A resultes d’aquestes persecucions, els càtars i els seus seguidors van gairebé gairebé desaparèixer d'Occitània. Un dels últims punts més emblemàtics de la resistència càtara i de les llibertats dels territoris occitans, fou el castell de Montsegur, que va partir un setge de nou messos de setge, i que en l'any 1244, on finalment vençut, dos centenars i mig de persones afectes al catarisme, preferiren morir cremades abans que lliurar-se als vencedors, sense haver de renunciar a la seva fe.
Després de la desfeta de Montsegur, els càtars que quedaren emprengueren un camí de penalitats, vida clandestina i el seu exili forçat cap a altres terres, molts, van escollir cap a casa nostra, tot travessant els Pirineus per anar a refugiar-se en els dominis dels nobles catalans que els acolliren, o bé, per a passar desapercebuts en una nova vida en terres catalanes. Alguns dels indrets coneguts per establir-s'hi foren les terres dels senyors de Bretós (Berga), dels Pinós (Bagà i Gósol), de la família Castellbò (Castellbò) o dels senyors de Josa (Josa del Cadí). Lleida ciutat fou un dels llocs on més presència van tenir en tot el Principat, atrets, sobretot, pel fluxe comercial i el creixement de la ciutat en aquest moment. Els càtars havien trobat un gran suport en la burgesia, doncs aquests no penalitzaven el mercadeix dels diners amb interès, cosa que l’Església recriminava constantment en aquesta nova classe emergent. Altres indrets on constatem presència de càtars fou a Perpinyà, Puigcerdà, al Maresme, Sant Mateu, Flix, Ciurana, Solsona, Sanaüja, etc. També a les noves terres de poblament a resultes de la conquesta de les Illes, València, i fins i tot, podria ser a Múrcia i Sevilla. A la resta de la Península, també tenim notícies, però en menor intensitat, doncs aquests van triar casa nostra per la simil·litut de l’occità i el català (especialment). A Lleó, fou una de les ciutats castellanes o va haver més enrenou.
Cal recordar que en la batalla de Muret (Occitània), el 1213, perdè la vida el nostre monarca Pere el Catòlic. Cap país pagà un preu tan alt per a defensar les llibertats occitanes i, evidentment, la presència catalana, més enllà dels Pirineus, doncs allò, encara no era França. No morí, com erròniament es diu, per a defensar els càtars, sinó per a defensar la paraula donada als seus vassalls occitans, amb els que s’havia compromés en jurament, tot i que Romà, l’intutul·là “el catòlic”, havent vingut gran vencedor de la batalla de les Navas de Tolosa.
Partint d'aquest context històric va sorgir, no fa massa, el Camí dels Bons Homes, que rememora les rutes de migració i pas dels càtars o bons homes fugitius. Així doncs, el Camí dels Bons Homes és en un itinerari entre el Castell de Montsegur (Ariège, França) i el Santuari de Queralt (Berga, Berguedà) que creua pobles amb una vinculació històrica amb el catarisme, tot travessant el departament francès de l'Arieja i les comarques catalanes de la Cerdanya i el Berguedà. També cap a les comarques de l'Alt Urgell i el Solsonès hi ha una variant del Camí dels Bons Homes que arriba fins a Solsona.
Des del segle XI fins el XVI, el Camí dels Bons Homes fou un important nexe d'unió econòmica entre l'Arièja i el Berguedà. Els Càtars, fugint de la croada i la inquisició varen utilitzar aquesta ruta per cercar refugi a Catalunya. A través de les muntanyes, de casa amiga a refugi precari, arribaren a les terres catalanes en les zones de l'Alt Urgell, la Cerdanya o el Berguedà. Seguint aquesta ruta pirinenca, descobrireu les mateixos paisatges que aquells homes i dones de l'Edat Mitjana en la seva lluita per la llibertat i potser, també sentireu l'alè de la història.
El Camí dels Bons Homes és també un fort símbol de cooperació transfronterera entre l'Arièja i els territoris Catalans del Berguedà, Alt Urgell i Solsonès. Aquesta cooperació ha permès crear una ruta que es pot seguir a peu, a cavall i en bicicleta tot terreny. A més s'ha incrementat notablement la seguretat pels senderistes gràcies a una senyalització específica i diversos treballs de millora del sender en si.
Si voleu més informació dels càtars recomano la pàgina de Septimània edicions, del bon amic Jordi Bibià, reconegut especialista en història medieval relacionada amb el catarisme, autor de diversos treballs divulgatius sobre aquesta temàtica. L'any 1996 va ser un dels fundadors de l'associació “Amics dels càtars” (CAOC, Cercle d’Agermanament Occitano-català).
MercèDret a la Vida...DIGNA
El passat mes de març –no sé ben bé quin dia- es cel·lebrava el dia mundial de la vida. Mai he entés perquè gairebé cada dia de l’any ha d’estar dedicat a reivindicar, fer memòria o festeixar un tema, causa, infermetat, situació social, ...etc. El primer que em ve al cap és que hi ha molta hipocresia i molts interessos (materials i també interès de netejar consciències). Per part d’institucions, religioses, politiques, i socials tant de l’àmbit regional i nacional com internacional. Per un costat m’enriqueixo a costa dels pobres i per l’altra faig un dia dedicat a eliminar la pobresa fent –de pas- recapte d’almoines. Per un costat fabrico i venc armes, provoco guerres, bloqueixo l’entrada d’aliments i medicaments i per l’altra faig una crida al respecte i al dret a la Vida.
Tot això ve a que en aquest Estat, el dia dedicat al dret a la Vida, els habitants de la caverna ideològica, es van dedicar a fer la seva guerra en contra del dret (també ho és) a l’avortament. És el de sempre. No estan contra l’avortament. S’oposen a que sigui al abast de tothom. Ells van a Anglaterra si fa falta. El ministre de Justicia Alberto Ruíz Gallardon ho va dir clar: “ Hay que volver a los tiempos en que las mujeres iban a abortar a Inglaterra” (més o menys literal).
La vida ens ve donada per un procés químic. Després –perquè així ha evolucionat la nostra espècie- tenim un període d’aprenentatge individual i social (o a l’inrevés si voleu). A partir de que tenim aquesta maduresa, les decisions són nostres, o si hi ha algun entrebanc, d’aquells que realment ens estimin i nosaltres i confiem. És per això que si una persona ha d’arribar a la vida autònoma amb possibilitat de no poder desenvolupar totes les seves capacitats , o posar en seriós perill a la mare, per unes o altres raons, els responsables d’aquesta vida futura han de tenir el dret i els mitjans d’interrompre el procés.
De la mateixa manera, quan una persona, en ús de les seves facultats intel·lectuals, decideix que la vida no té sentit perquè ha perdut l’autonomia, física o intel·lectual, ha de tenir el dret de posar-hi fi. Molt poques legislacions preveuen aquesta possibilitat d’una manera oberta. No deu de ser casual que aquestes legislacions siguin de països socialment més avançats (amb una cultura i una moral molt més progressista). A l’Estat Espanyol estem encara discutint temes religiosos (camuflats de moral o deontologia) per ficar negre sobre blanc aquest tema. Es poden veure notables diferències entre les normatives de les Comunitats Autònomes –les que ho tenen regulat. Mentre a Catalunya o Andalusia s’atansen a facilitar aquest final de la vida (motivat i lliurement decidit) mitjançant el Document de Voluntats Anticipades (DVA), a la C. A. de Madrid van a la caça dels professionals que miren de defensar la dignitat de la vida (pot ser un altre dia m’entretindré més en el cas del Servei d’Urgències de l’Hospital Severo Ochoa a Leganes, Madrid coordinat pel doctor Luis Montes)
El DVA és un pas –sens dubte- important si tenim en compte que estableix l’obligació d’acomplir la instrucció del interessat sense que es pugui objectar.
Falta, però, molt camí per recórrer. Aquest tema, com la immensa majoria dels que afecten a la nostra relació amb la societat, es un tema antropològic, de cultura de grup. S’ha de destriar el que son les pròpies creences individuals de les normes que han de regir al conjunt de la col·lectivitat. La norma ha de ser àmplia, oberta. El límit ja el ficarà l’individu.
Quan es parla d’Eutanàsia sempre s’afegeix “dret a una mort digna”. Jo penso que el dret és a una Vida Digna. Quan deixa de ser-ho ha d’arribar la mort que no és més que una conseqüència de la vida.
Lo del Traster
http://lodeltraster.blogspot.com
Núm VIII - Març-Abril 2012 - 1r Aniversari
Photoshop (2)
Ha passat temps i suposo que el desig de fer proves per crea capes a les fotos haura set immens i tindreu el ordinador ple de arxius. Però per fer els exercicis de aquest tema utilitzarem el arxiu que podeu descarregar en la adreça de la revista
Be, seran dos arxius :
-
Un sense cap modificació.
- L’altre amb els exercicis resolts perquè pugueu comprovar que ho heu fet bé
Moltes vegades al moment de fer la “instantánea” la obertura del diafragma no ha set la correcta i la foto ha quedat diferent de com ens hauria agradat. Avui amb un petit exercici podrem corregí aquesta errada.
El que explicarem té més utilitats però això ho deixem a la vostra imaginació.
Si ja el teniu obert, endavant.
Creareu una capa..., poseu el nom de Obertura diafragma. Al desplegable escolliu “Trama” i a la opacitat un 39%, segurament no haureu notat res , però si mireu a la esquerra veureu un ull. Feu “Clic” a sobre d’ell, el ull desapareix (quan torneu a fer “Clic” veureu l’efecte de obrir un punt el diafragma)
Ara creareu una altra capa (poseu-li el nom adequat), i al desplegable trieu “Multiplicar”, a la opacitat poseu el mateix %, tindreu el efecte contrari (Tancar el diafragma 1 punt). Recordeu que la capa de “Obertura diafragma” te que estar desactivada (el ull no es pot veure)
Podeu experimentar tot el que vulgueu, el pròxim exercici servirà per crear una màscara i solsament aclarir o enfosquir una zona de la foto.
Ja podeu practicar al “cuarto oscuro” i bones fotos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)