diumenge, 4 de maig del 2014

Ja està tot dit però...TRES


És el tres un nombre diferent tot i formar part de un conjunt infinit de guarismes, té entitat pròpia. Pertany al selecte grup dels primers. Raresa que comparteix amb pocs i que fa de ell un ordinal singular. Els podis tenen tres llocs i tot i ser lúltim, el tercer entra en els millors de qualsevol competició fet que li permet formar part de currículums i estadístiques.

De vegades els tercers son els que reben (Se pelearon dos y recibió un tercero) i un tercer premi duna rifa encara dona peu a una bona celebració. Altres cops és molestós (Entró un tercero en discordia. Dos son compañia tres multitud). I de vegades forma part dexperiències diferents i pot ser encisadores com el Menage a Trois.

La religió també el situa en un lloc privilegiat per il·lustrar el que no s´ha de fer (En verdad te digo Pedro de que antes de que cante el gallo me habrás negado tres veces) o tres van ser les vegades que Satanás va temptar a Jesús. Aquest mateix finalment ( segons la llegenda) va ser assassinat als trenta-tres anys i ressuscità al tercer dia.

En lexòtic orient, el geni de la llàntia concedí tres desitjos a Aladí. De lOrient també venen puntualment cada any, els tres Reis Mags que fan realitat les il·lusions dels infants en molts indrets del mon. Alexandre Dumas va fer que DArtagnan sempre anés acompanyat dels tres mosqueters Athos, Porthos i Aramis i qui és que no ha llegit el compte dels tres porquets? Als seixanta Palito Ortega va popularitzar el Tres cosas hay en la vida: Salud, Dinero y Amor molt utilitzada per laparell de propaganda franquista per adormir als ciutadans sotmesos per la dictadura.

Les oportunitats també tenen en el tres un especial significat (No hay dos sin tres. A la tercera va la vencida) i la reiteració també està penalitzada en alguns jocs de cartes (Tres de un palo malo). I, és clar, té la clau màgica per unificar les expressions, les entrades o les sortides col·lectives (A la una, a las dos y a las tres!)

Doncs El Correu de lOP compleix en aquest exemplar tres anys de vida, dinou entregues (ambdós nombres primers!). El anglosaxons cridarien: hip hip hurra! hip hip hurra! hip hip hurra! Tres vegades és clar. Felicitats doncs a tots i a totes.

Un, dos, tres...botifarra de pagès!!!
 
Rafel Baitg

LIVERPOOL


Ya hace unos años que fui allí. Indudablemente no es una ciudad típicamente turística. Pero tenia dos motivos para ir: The Beatles y el Liverpool Football Club.

La ciudad fue duramente castigada por los bombardeos nazis y en los ochenta la “Dama de Hierro” la remató con una reconversión industrial que la llevó al desastre, perdiendo cantidad de empleos, lo que obligó a muchos a marcharse. De hecho actualmente no llega a medio millón de habitantes.
Pero se ha rehecho como demuestra el hecho de que los abandonados “docks” (muelles) son ahora una zona muy maja con tiendas de todo tipo, restaurantes y algún que otro museo como el Marítimo. Junto a esta zona se encuentra el “The Beatles Story”, museo con cantidad de objetos, fotografías, etc. Del mítico grupo (entre ellos el piano blanco con el que John Lennon tocó Imagine).
Yendo al centro neurálgico de la ciudad (Victoria Hill) se encuentra Mathew St. Donde se halla la tienda oficial de The Beatles, así como pubs tipicamente ingleses con nombres como Revolution, John Lennon Pub.. y por encima de todos el mítico The Cavern Club”. Un auténtico placer tomarse una buena pinta de Foster escuchando a The Beatles, allí donde empezaron su carrera musical. Justo enfrente está el más moderno “The Cavern Pub” con una estatua del omnipresente Lennon en la puerta.

Pero aparte de esto la ciudad tiene cosas interesantes que ver, como la Universidad, el edificio de la Aduana junto al rio Mersey, las dos catedrales (una gótica y otra moderna) y un barrio pintoresco como el barrio chino con sus comercios, talleres e incluso algún edificio típicamente oriental.

Y por último el principal motivo que me llevó allí, era presenciar un partido del Liverpool en su mitico estadio de Anfield y cantar su famoso himno “Youll never walk alone”. Fui el dia anterior al partido, conseguí una entrada y visité el museo del club con sus cinco copas de Europa en las vitrinas. Y el día del partido a cantar con 45.000 personas más el himno conocido en todo el mundo. Aunque a uno no le guste el futbol, el vivir ese momento es impresionante. Dan ganas de llorar de emoción (alguna lágrima se me escapó)

Y como siempre, la típica excursión no podía faltar. Un autobús desde la estación central y a pasar el dia a Manchester. Típica ciudad inglesa –aparte Londres- sin grandes atractivos. Un museo muy interesante en una antigua estación de tren, una vuelta por Picadillys Gardens y en una zona verde y con pequeños canales, muy agradable, tomar una buena pinta en Catalan Square y el pub Barça.
El cambio de moneda no es ningún problema. Incluso hay máquinas que te cambian Euros por Libras. De la comida –toda la fama que tiene es merecida- mejor ni hablar. Y a cuidar la tortícolis del primer día. Para cruzar las calles miras hacia un lado y te das cuenta de que los coches vienen por el otro. Acabé con un mal de cuello...
Y la vuelta la hice, como no, desde el Liverpool John  Lennon Airport, en cuya entrada o salida hay un Yellow Submarine.
Quiero dedicar este escrito a la memoria de las 96 víctimas del Liverpool en una avalancha humana en un partido de copa en Sheffield, y del queel pasado 15 de abril se cumplieron 25 años. El Liverpool Memorial está en recuerdo de las víctimas en la puerta de Anfield y siempre está lleno de flores y bufandas.
“Youll never walk alone”
Good bye
Fernando.

Las Trece Rosas, “que mi nombre no se borre de la historia”


Durant vuit publicacions he anat aportant la biografia de dones que d’una manera o altra han estat presents en la rendivicació dels nostres drets, lluitant per les nostres igualtats, intentant obrir pas en un món dirigit de fa molts anys per homes, dones que van donar i donen tot el seu compromís per la lluita , algunes d’elles van estar perseguides, empresonades, callades , rebutjades, incompreses.
Donem un gir aquesta secció i les dones amb  empremta , no podia o volia acabar aquesta dinàmica sense recordar  “LES TRETZE ROSES”.

Las Trece Rosas, “que mi nombre no se borre de la historia”

Estas fueron las últimas palabras de Julia Conesa Conesa de 19 años, que al igual que sus compañeras pertenecía a una España hundida.

El nombre de estas trece mujeres, al igual que su trágica muerte, no puede quedar en el olvido. Ellas no sólo simbolizaban a esa España exiliada y derrotada, también la lucha por la igualdad, la libertad y la justicia.

Estos son los nombres de las trece mujeres fusiladas, ante las tapias del cementerio del Este, por la represión de la dictadura del ejército franquista en Madrid, el 5 de agosto de 1939, poco después de finalizar la Guerra Civil.

Carmen Barrero Aguado (20 años, modista). Trabajaba desde los 12 años, tras la muerte de su padre, para ayudar a mantener a su familia, que contaba con 8 hermanos más, 4 menores que ella. Militante del PCE, tras la guerra, fue la responsable femenina del partido en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Martina Barroso García (24 años, modista). Al acabar la guerra empezó a participar en la organización de las JSU de Chamartín. Iba al abandonado frente de la Ciudad Universitaria a buscar armas y municiones (lo que estaba prohibido).

Blanca Brisac Vázquez (29 años, pianista). La mayor de las trece. Tenía un hijo. No tenía ninguna militancia política. Era católica y votante de derechas. Fue detenida por relacionarse con un músico perteneciente al Partido Comunista..

Pilar Bueno Ibáñez (27 años, modista). Al iniciarse la guerra se afilió al PCE y trabajó como voluntaria en las casas-cuna (donde se recogía a huérfanos y a hijos de milicianos que iban al frente). Fue nombrada secretaria de organización del radio Norte. Al acabar la guerra se encargó de la reorganización del PCE en ocho sectores de Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Julia Conesa Conesa (19 años, modista). Nacida en Oviedo. Vivía en Madrid con su madre y sus dos hermanas. Se afilió a las JSU por las instalaciones deportivas que presentaban a finales de 1937 donde se ocupó de la monitorización de estas. Pronto se empleó como cobradora de tranvías, ya que su familia necesitaba dinero, y dejó el contacto con las JSU. Fue detenida en mayo de 1939 siendo denunciada por un compañero de su “novio”. La detuvieron cosiendo en su casa.

Avelina García Casillas (19 años). Militante de las JSU. Hija de un guardia civil viudo. Le mandaron una carta a su casa afirmando que sólo querían hacerle un interrogatorio ordinario. Se presentó de manera voluntaria, pero no regresó a su casa. Ingresó en prisión el 18 de mayo de 1939.

Elena Gil Olaya (20 años). Ingresó en las JSU en 1937. Al acabar la guerra comenzó a trabajar en el grupo de Chamartín.

Virtudes González García (18 años). Amiga de María del Carmen Cuesta (15 años, perteneciente a las JSU y superviviente de la prisión de Ventas). En 1936 se afilió a las JSU, donde conoció a Vicente Ollero, que terminó siendo su novio. Fue detenida el 16 de mayo de 1939 denunciada por un compañero suyo bajo tortura.

Ana López Gallego (21 años). Militante de las JSU. Fue secretaria del radio de Chamartín durante la Guerra. Su novio, que también era comunista, le propuso irse a Francia, pero ella decidió quedarse con sus tres hermanos menores en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo, pero no fue llevada a la cárcel de Ventas hasta el 6 de junio. Se cuenta que no murió en la primera descarga y que preguntó “¿Es que a mí no me matan?”.

Joaquina López Laffite (23 años). En septiembre de 1936 se afilió a las JSU. Se le encomendó la secretaría femenina del Comité Provincial clandestino. Fue denunciada por Severino Rodríguez (número dos en las JSU). La detuvieron el 18 de abril de 1939 en su casa, junto a sus hermanos. La acusaron de ser comunista, pero ignoraban el cargo que ostentaba. Joaquina reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. No fue conducida a Ventas hasta el 3 de junio, a pesar de ser de las primeras detenidas.

Dionisia Manzanero Salas (20 años). Se afilió al Partido Comunista en abril de 1938 después de que un obús matara a su hermana y a unos chicos que jugaban en un descampado. Al acabar la guerra fue el enlace entre los dirigentes comunistas en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Victoria Muñoz García (18 años). Se afilió con 15 años a las JSU. Pertenecía al grupo de Chamartín. Era la hermana de Gregorio Muñoz, responsable militar del grupo del sector de Chamartin de la Rosa. Llegó a Ventas el 6 de junio de 1939.

Luisa Rodríguez de la Fuente (18 años). Entró en las JSU en 1937 sin ocupar ningún cargo. Le propusieron crear un grupo, pero no había convencido aun a nadie más que a su primo cuando la detuvieron. Reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. En abril la trasladaron a Ventas, siendo la primera de las Trece Rosas en entrar en la prisión.

  Mercè

DES DE SES ILLES

L'altre dia anava amb l'autobús i sentia com dos noies parlaven al meu costat i una li deia a l'altra que el dia abans habia anat a veure a una nena recen nascuda, filla d'una companya de feina i que li havien posat de nom Nuredduna.
Em va cridar l'atenció i en arribar a casa vaig buscar per internet informació sobre Nuredduna. Si es veritat que sabia que a Palma hi ha un carrer que es diu així, ja que hi ha una parada d'autobús que utilitzo de vegades, pero no sabia la llegenda de Nuredduna.
Nuredduna és (més ben dit, era) una sibil.la (personatje mitològic) creada per l'escriptor mallorquí (de Pollença) Miquel Costa i Llobera. Costa i Llobera fou un escriptor important en l'època (principis del segle XX), ja que el van nombrar "Mestre del gai saber", al guanyar tres premis dels Jocs Florals. Va plasmar el mite de Nuredduna en el seu poema "La deixa del geni grec", dins del llibre "Tradicions i fantasies". Aquest poema es va convertir en òpera l'any 1947 amb llibret de Miquel Forteza y música d' Antoni Massana.

Nuredduna vivia en el poblat talaiòtic de Ses Païsses, a la zona d'Artà (nord est de l'illa), i era neta del sacerdot de la tribu.
Un dia va arribar navegant Melesigeni, entre altres companys, que fou capturat i fet presoner, amb l'intenció d'oferir-lo en sacrifici als déus de la tribu.
Com provenia de terres hel.lèniques, Melesigeni parlava llengua forastera i Nuredduna noentenia res. Malgrat això, en el seu captiveri, ell tocaba la lira, i la seva música si que era entesa, com també el que transmitia la seva mirada.Amb tot això, Nuredduna es va enamorar  d'ell.
Desobeïnt al seu propi poble, el va ajudar a escapar. Melesigeni va poder fugir, però ella ho va haver de pagar. La seva condemna fou èsser lapidada. Mentre era apedregada, i abans de l'últim al.lè, les pedres li van dir: "Per un batec de l'ansia amb què ton cor expira, daríem les centúries de calma que tenim."
Nuredduna es va arrossegar malferida fins a les coves on es va amagar el seu estimat, arribant a morir abraçada a la seva lira, aquella que habia fet que s'enamorés d'ell malgrat no entendre ni una paraula del que deia.

Costa i Llobera explica perquè tria el nom de Nuredduna per a un dels seus personatjes: "Aquest nom l'he format sobre el mot "nur", que en llengües antigues de l'Orient significa  foc, per la qual cosa fou anomenada Nura pels fenicis l'illa de Menorca, on sigularment  abunden els talaiots, monuments que encara es diuen nuraghe a l'illa de Sardenya. Així Nuredduna ve a esser com una personificació del foc sagrat de la raça, la seva sacerdotessa poètica. Li he donat caràcter sibil·lític per lo arrelada que està a Mallorca  la tradició de la   Sibil·la".

La llegenda de Nuredduna ha conseguit traspassar la realitat de la ficció, ja que n'hi ha que diuen, que en les nits d'estiu, quan el cel està clar i la lluna brilla intensament, es pot veure per les coves d'Artà la figura d'una jove que duu una lira i que entre cants, mira l'horitzó esperant que la mar li dugui de nou el seu amor, l'amor al qual va entregar la seva vida i el que la va convertir en llegenda.
 
 
 
  Mónica 

Camera RAW (2ª Part)


Fitxes de ajust de imatge


Básico: Ajustarem el equilibri de blancs, la saturació del color i la tonalitat.

Curva de tonos: Afinar la tonalitat mitjançant  una corba paramètrica i una corba de punts.

Detalle: Enfocar imatges o eliminar el “ruido”.

HSL / escala de grises: Afinar els colors mitjançant los ajustos de “tono”, saturació i luminància.

Virado: Coloreja imatges monòcromes o crear efectes especials amb imatges en color.

Correcciones de lente: Compensar la aberració cromàtica i las vinyetes provocades per la lent de la càmera.

Calibración de la cámara: Corregir una projecció de color en las ombres i ajustar colors no neutres per compensar la diferencia entre el comportament de la càmera i el perfil RAW del vostre model de càmera.

Ajustes preestablecidos: Guardar i aplicar la configuració de la imatge com ajustos predeterminats.


Exposición: Ajusta el brillo general de la imatge amb un efecte major en els valors alts. Reduïu la exposició per enfosquir la imatge; augmenteu la exposició per donar-li brillo. Els valores s’expressen en increments equivalents a números f de obertura del diafragma. Un ajust de +1,50 es similar a ampliar la obertura 1,5 números. De la mateixa manera, un ajust de -1,50 es similar a reduir la obertura 1,5 números. (Utilitza la recuperació per reduir els valors de ressalt.)

 

Resum: Determina el Brillo

Corretges la exposició

Si mantenim la tecla (Alt) mentre belluguem el cursor es veuran el píxels retallats


Recuperación: Intenta recuperar detalls de los ressalts. RAWde càmera pot reconstruir alguns detalls de àrees en les que un o dos canals de color estan retallats en blanc.
 
Resum: Si mantenim la tecla (Alt) se visualitzaran els retalls

Luz de relleno: Intenta recuperar detalls de ombres sense donar brillo als negres. RAW de càmera pot reconstruir alguns detalls de àrees en las que un o dos canals de color estan retallats en negre.
       
Resum: Si arrastrem a la dreta se aclariran les zones mes fosques.

Negros: Especifica els nivells de entrada assignats al negre en la imatge final. Si se augmenten los negres, se amplia las àrees assignades al negre. En ocasions, aquest proses ofereix la impressió de un augment del contrast de la imatge. El canvi major se aprecia en les ombres, sent menor el canvi en los mitjos tonos i los ressalts.

També podeu pressionar la tecla (Alt) per veure el píxels retallats

Brillo: Ajusta el brillo o la foscor de la imatge de forma molt similar a la propietat “Exposición”. En lloc de retallar la imatge en los ressalts o les ombres, aquest ajust comprimeix los ressalts i amplia les ombres al bellugar el control cap a la dreta. Sovint, la millor manera de utilitzar aquest control consisteix en definir la escala tonal global definint primer la exposició, la recuperació i los negres i, posteriorment, el brillo. Els grans ajustos de brillo poden afectar al retall de ombres o ressalts, por lo que es recomana reajustar les propietats de exposició, recuperació o negres després de ajustar el brillo.

Resum: Torna la imatge mes clara o mes fosca

Consell: Utilitzeu Exposició i si fos necessari després el brillo.

Contraste: Augmenta o disminueix el contrast de la imatge, especialment los mitjos tonos. Al augmentar el contrast, las àrees de imatge mitja fosques s’enfosquiran mes y las àrees de imatge mitja clares se aclariran mes. Generalment, se utilitza la propietat “Contraste” per ajustar el contrast de los mitjos tonos després de definir los valors de Exposició, Negres i Brillo.

Resum: Augmenta o redueix sense retallar.

Claridad: Augmenta o redueix los mitjos tonos no alterant les ombres i les il·luminacions.

Consell: Aplicant un valor negatiu se suavitzen els detalls.

Intensidad:Protegeix els colors saturats i realça els menys intensos, dona mes impacte als retrats sen se espatllar  els tons de la pell.

Saturación: Augmenta o redueix la saturació general del color.

Ara ja podeu obrir una imatge am Càmera RAW i començar a desplaçar els controls per experimentar i veure com afecta al conjunt cada acció.

A la 3ª Part  explicarem mes controls per donar pas a un exemple pràctic.

Paciència i bones fotos.

PRIVATIZACIONES O MANIPULACIÓN


En los últimos días he escuchado noticias de la privatización del agua, otro medio que es de necesidad básica, como otros muchos básicos. Ahora que llegará el verano pondrán el ojo en el Ebro, de hecho ya se han oído voces sobre ello. ¿Y qué harán los políticos de turno? Supongo que nada, buenas palabras en un lado y buenas palabras en el otro, pero un estudio a conciencia nada de nada.
 
Aquí entraría unas cuantas comunidades autónomas y el gobierno central, por lo que pienso que el cruce de palabras está servido, eso sin no nos dicen insolidarios, pero describir y hacer entender que no porque el agua se vaya al mar es que sobre, es mucho decir. 
Aquí lo único que interesa es el poder como siempre, quien acapara la tierra y el agua tiene poder, pero las consecuencias medio ambientales no interesan para nada. No interesa buscar soluciones en los medios de riego actuales, es por ahí donde se pierde un montón de agua, no interesa poner la tecnología en estos medios, solo interesa la acaparación y la gestión. Gestión que hasta ahora lo hacían las Confederaciones hidrográficas, ayuntamientos, etc., pero les resulta más fácil dejarlo a empresas privadas a cambio, de…., y cobrar el agua como si fuera un diamante, siendo una necesidad básica. Me resulta curioso que no sepan gestionar en esto momentos nada, que todo sea deficitario, y luego quien maneja el cotarro, deje la política y pase a una empresa privada y oh Dios, ahora si lo saben gestionar. Si eran incompetentes cuando estaban en política también lo serán en una empresa privada. ¿O no? Por lo que pienso que todo es una autentica manipulación, pero un estudio realmente serio para nada. Claro que bien pensado en política si destruyen un parque natural luego lo pagan en resultados y en una empresa privada no. 
Todavía no se han dado cuenta que tierra y agua van unidos, que son complementarios, Que talar indiscriminadamente arboles, produce erosión, más sequia, no absorbe el CO2 y desde luego no produce humedad que es en definitiva lo que produce el agua, y llena nuestros ríos, acuíferos.

Hacer un trasvase del Ebro, destruyendo el delta del Ebro creo que no es una buena solución, Destruir el ecosistema que tenemos no es una buena solución, sólo y únicamente es crear más problemas donde no lo debería haber, pero claro igual yo simplemente soy una ilusa. 

Como dijo Saint-Exupery: No heredamos la tierra de nuestros antepasados, tomamos prestada la tierra de nuestros hijos.

 Protejamos el delta del Ebro. No a la manipulación del agua.

                                                                                                                   M Jose Ferriols

Pèsols amb Pernil


Ingredients (per a quatre persones) :
- 1 quilo de pèsols congelats.
- Quatre cullerades soperes d'oli d'oliva.
- 1 ceba mitjana.
- 2 grans d'all
- 200 grams de Pernil serrà a dauets o si no, de cansalada curada sense fumar (bacó curat).
- Sal
Es pot posar 1 pastilla de brou + pebre dolç ( culleradeta ) + i cullerada de farina

- En primer lloc , pelem la ceba i les dents d'all i els piquem molt fins. Si no us agrada trobar trossets de ceba podreu passar per un ratllador i us quedarà molt més fina. En aquest cas, escorreu bé
un cop ratllada i elimineu tota l'aigua que deixi anar.
Tirem l'oli a la cassola i quan estigui ben calent, baixem el foc al mínim i daurem la ceba i l'all. Aquest pas s'ha de fer amb el foc molt baix i lentament. En cas contrari es corre el risc que es cremi la ceba o l'all i el plat adquirirà un gust desagradable.
Un cop la ceba i l'all adquireixen color tirem els daus de pernil o cansalada (segons els vostres gustos) i procediu a donar-los una volta
per la paella. Molt important que no deixeu que els tacs es daurin massa sinó els pèsols tindran un gust massa for .
- A continuació tirem els pèsols (tant és si no estan descongelats del tot), pugem el foc al màxim i quan l'olla torni a tenir un grau de calor elevada per continuar la cocció tapem completament amb la tapa de la cassola i baixem el foc al mínim. Si veieu que els pèsols no deixen anar prou aigua i comencen a enganxar-se al fons de la cassola, tireu mig gotet d'aigua però ja us dic que
si baixeu el foc al mínim és molt rar que se us enganxin els pèsols. De qualsevol manera cada 10 minuts feu una ullada i remeneu amb compte amb la cullera de fusta.
Seguirem així fins que els pèsols estiguin tovets. Proveu el plat i si el pernil o la cansalada no han salat al vostre gust, és el moment de rectificar de sal els pèsols. Apaguem el foc i ja està el plat llest per prendre. Consell: si el sabor de l'oli d'oliva verge extra et resulta molt fort , substitueix- per 50 grams de mantega.
Per una presentació més acurada shi pot afegir un ou escalfat. (Es fa bullir aigua en una cassola. En un cullerot que li hem passat oli per linterior hi fiquem lou al que li podem ficar una mica de pebre o herbes provençals i sal. El fiquem al aigua bullint un parell de minuts i es quallarà. Llest.)

BON PROFIT