dimecres, 4 d’abril del 2012

EL CICLO DEL AGUA

Hola, me llamo Daniel,  y os voy a explicar una historia, una historia que, aunque  pueda parecer inverosímil, pasó hace muchos años. 

Contaba yo con ocho años de edad, cuando un día, al dirigirme hacía la escuela, recordé que seguramente me había dejado el bocadillo del desayuno, encima de la mesa del comedor.  Decidí abrir la mochila y rebuscar por si mi madre,  que siempre está en todo me lo hubiera colocado y no me hubiera dicho nada.
Empecé a buscar y de esa mochila salía de todo menos mi bocadillo: canicas, muñecos, pañuelos, libros, libretas, lápices… hasta una pila de la radio de mi padre.  ¿Quién habrá puesto esta pila en mi mochila?   No me extraña que no encuentre nada. 
Decidí tirarla a una papelera, pero como no vi. Ninguna por allí cerca,  la tiré al pequeño río que pasaba por allí.   Cuando de repente……..

Hola Daniel,  ¿sabes quien soy?

Pues no –dije yo.

Soy el hada del agua.  Dime ¿Qué estabas haciendo?

Pues lanzar una pila al rió, así se la llevará la corriente y no pasará nada.

¿Qué no pasa nada? Dijo el hada sorprendida.  Tu no sabes que si tiras una pila al rió tarde casi mil años en descomponerse y que matas a todos los seres vivos de alrededor.

Pues, no, no lo sabia, - dije yo dubitativo, aunque no creo que por una pila vaya a pasar nada. 

Mira Daniel, como veo que no quieres escuchar, creo que a partir de ahora vas a hacer un camino bien largo.

¿A si?

Si,  a partir de ahora será una gota de agua.

Pues bien, no se como fue, pero de repente me encontré en el cielo dentro de una nube, convertido en una gota de agua.

¿Pero que pasa? ¿Dónde estoy? ¿Qué me ha hecho este hada? ¿Y vosotras quien sois?  -preguntaba yo sorprendido

Hola gotita,  ¿eres nueva aquí? –me pregunto una gota de agua

¿nueva? ¿pero de que habláis?  ¿me podéis decir donde estoy?

Pues donde va a ser,  en una nube a punto de salir por primera vez…

Pero salir ¿A  donde?

Pues a caer como gotas de lluvia –se extraño la gota, que me miraba con cara de preocupación

No entiendo nada,  y ahora,  ¿Por qué hace tanto frío? –pregunte yo tiritando

Otra de las gotas que había en la nube y que se miraba la escena divertida contestó:

Es normal que haga tanto frío hemos entrado en una corriente de aire frío y pronto nos convertiremos en copos de nieve.

¿De nieve?  …….- dije yo aterrado.

Tranquila gotita, no pasará nada no nos puede pasar nada. Somos agua.. y venga ahora nos toca saltar a las tres que comienza nuestro ciclo,  -EL CICLO DEL AGUA

Pero que estás loca, que yo no soy una gotaaaaaaaaaaaa, - e iba hablando mientras me daba cuenta mientras que iban cayendo hacía abajo y que si era una gota.

Pues bien, al caer del cielo, aterricé sin hacerme daño en el suelo y me percaté que ya no era una gota, sino que era un copo de nieve.    Entonces una luz encegadora me hablo:

Hola gotita, soy el SOL y quiero que estés tranquila, dentro de un rato te habré calentado tanto con mi luz, que te convertirás en vapor de agua y volverás a subir a la nube. – dijo solemnemente

Mira que bien, pues si que me quedo tranquilo, si… yo quiero volver a mi casa, no a ninguna nube.

Has de completar el CICLO DEL AGUA, solo así  quizá puedas regresar.

Hay mi madre, en que lío me he metido, y encima ahora siento unas cosquillas por todo el cuerpo que no me dejan vivir, jijijijiji

Soy yo- dijo el SOL, que con mis rayos te estoy convirtiendo otra vez en agua, para que puedas continuar con el CICLO DEL AGUA.

Pues si, parece como si me estiraran hacía abajo,  vuelvo a ser una Gotaaaaaaaaaaaaaaa ¡ 

Y sin darme cuenta estaba en una corriente de agua rió abajo.  Estaba en el mismo rió donde hacía un rato había tirado la pila.   Y bajando, bajando, siento un peso detrás mío que se engancha y no me deja casi respirar.

- Hey tu, ¿Qué haces? Sal de encima mío que no puedo respirar. –Dije yo enfadado

- No puedo, ahora eres mío, hasta que te quedes completamente contaminado. –dijo decidido aquel objeto que todavía no había podido ver por que lo tenia detrás.

- ¿Pero se puede saber quien eres?

- Soy la pila que tiraste antes al rió, y no te soltaré hasta que quedes tan contaminado como todas aquellas gotas negras que hay por todo el rió.

-  No, por favor. –dije yo asustado,  Las pilas tenéis que servir para otras cosas mejores.

-  AH,  te has dado cuenta.   Normalmente las pilas servimos para dar energía, pero tú me has abandonado.   No puedo hacer nada, todo lo malo que llevo adentro sale hacía el rió y lo contamina todo. 

-  Oh, lo siento muchísimo, no sabía el mal que podía hacer. Y escucha, todo aquello que flota en el rió aparte de pilas ¿Qué es? 

-Pues mira –respondió la pila muy enfadada- Otras cosas que se tiran al rió: fertilizantes, petróleo, productos químicos, ropa sucia, plásticos que ahogan a los peces…..no oyes como lloran todas las gotas  y todos los peces que habitan este rió

- Si que las oigo, prometo no tirar nada mas al rió…

Y hablando hablado, el rió desemboco en el mar, y ahí estaba yo: una gota, ahora salada, rodeado de millones de gotas en la inmensidad del mar.

Estoy muy cansado, y tengo frío.-hablaba en voz alta sin darme cuenta-   Si por lo menos viera a mi amigo SOL, que me daba calor…

Hola amigo - ¿Me llamabas?

Hola SOL, me alegro mucho de verte  ¿me podías calentar un poquito con tus rayo?

Pues claro, -afirmo el SOL.  Ahora te calentarás tanto que te convertirás en vapor de agua, y volverás a la nube. Adiós gotita.

Si ya lo estoy notando,  adiós amigo adiós 

Y mira por donde ya volvía a estar en la nube del principio de la historia.  Entonces decididamente hice una de las reflexiones más importantes de mi vida y dije con toda sinceridad:

-    Si volviera a ser un niño, nunca mas contaminaría el medio ambiente que nos rodea.

Y al decir esto apareció el hada que me había convertido en gota.

- Hola Daniel, veo que has aprendido algo

- Hola hada del agua.  Si,  me he quedado horrorizado del mal que se puede llegar a hacer a la naturaleza con todo lo que tiramos al rió.

- Me parece que te has ganado el volver a casa…….- y con su varita mágica me convirtió otra vez en el niño que era antes.

- Gracias hada, trabajaré por un mundo mejor, y lo haré desde ahora mismo.  El que se informa, modifica.

MORALEJA: Recordad, es necesario reducir, reutilizar y reciclar todo lo que podamos, si es que amamos nuestro planeta  y nuestro entorno. 

Adaptación de la obra de teatro “La gota d’aigua”

MªCarmen de Arcos Gomez


Núm II - Maig 2011

SLÀNIA ENGANXA

Fa temps vaig rebre un SPD ( sobre de primer dia de circulació) del Servei Postal de Suècia, aquest franquejat amb un carnet de 4 valors, tots ells commemorant el 350 Aniversari del correu Suec. Aquest segells no són segells com qualsevol, tenen detalls, definició i molta profunditat. Des de aleshores  vaig buscar qui era la persona que feia aquests gravats tant perfectes. Com bé s’aprecia sota el preu facial de cada un hi ha escrit el nom de SZ. SLANIA, volia saber i conèixer més d’aquest mestre.
CZESLAW SLANIA (1921-2005)

Era d’origen polac. Durant la II Guerra Mundial va formar part de la resistència a on, gràcies a la seva maestria del dibuix, es va dedicar a la falsificació de documents. Al acabar la guerra segueix els consells d’un dissenyador de segells. Vitolo Chomicz, ingressa a l’Escola d’Art de Cracòvia.Aqui s’inicia a la tècnica del gravat.

El gravat, entès  com una incisió en un material, és una tècnica de molta habilitat. El “búril” és l’eina en què l’artesà procedeix a fer (ratlles, línies i punts) es una planxa de metall del mateix tamany del segell.fins a 10 línies per milímetre es tallen en una profunditat de 0.01 a 0.08 mm, per donar un efecte ombrejat, llum, constranst i  relleu.

Cada segell d’Slània consisteix en milers de peitites línies i punts que l’ull humà no aprecia a simple vista, fa falta una vona lent d’augment per gaudir d’aquest treball del mestre, que ningú ha pogut igualar la seva perfecció en tot aquest temps. Ha estat una de les millors mans del “búríl”.

També té fins i tot el record Guinnes amb més de 1400 segells i el récord del segell gravat més gran que s’ha fet mai.

Slània m’ha fet estimar els segells. Avui els seguells que es fabriquen ja no tenen la tècnica dels artesans. Ara són produïts amb tècniques i sistemes fotogràfics i la majoria autoadhesius. Son més barats i més ràpids a l’hora de elaborar-los

Slània enganxa, ho diu un “xiflatélic”

Antoni Boneu Puig

Unitat de Distribució.





Núm II - Maig 2011

Edvar Grieg - Peer Gynt


El 1874 EDVAR GRIEG compon una música d’escena per a l’obra teatral PEER GYNT del dramaturg noruec HENRIK IBSEN. Dels 22 números, Grieg en selecciona vuit arranjant-los i reorquestrant-los en dues suites per a orquestra simfònica

PEER GYNT és una de les obres més boniques de la literatura universal del segle XIX, el viatge iniciatiu, o tal vegada fugida, de PEER GYNT, un antiheroi i fanfarró. En  l’actualitat, sabem que aquesta obra va tenir la fortuna d’estrenar-se amb música del més gran compositor noruec de tots el temps.

Per a l’enorme quantitat de text dramàtic PEER GYNT, Grieg va compondre ni més ni menys que vint-i-set números instrumentals i vocals. Grieg accepta l’encàrrec d’Isben el 1874, quan el     dramaturg revisava la seva obra, que per una vegada havia tingut una mala acollida, Grieg no restà content. El treball fou fort i ràpid (l’estrena estava prevista el 1875, malgrat que s’aplaça per a l’any següent i els desacords amb Isben foren considerables, però cap altra obra, salvat el “concert per a piano”, proporciona a Grieg tanta gloria, drets d’autor ( si be aquests foren generats, sobre tot, per les dues suites orquestrals)                           
 
A Isben li agrada l’obra musical. Cap en el possible que l’autor d’espectres amagués d’aquesta manera llur gelosia, malgrat que no creiem que fos així. Avui sabem que la partitura completa, a l’igual que el poema dramàtic d’Isben, és pura i simplement una meravella. El nacionalisme de Grieg assoleix aquí la seva expressió més depurada en la seva obra pianística o vocal llur sentiment nacionalista és menys subtil, malgrat posseir grapa i autusticitat. En l’obra d’Isben, el  rerafons de l’amor a la pàtria es tradueix necessàriament d’altra forma, potser degut als viatges de PEER arreu del món a la recerca de sí mateix.
Peer Gynut és un exemple de música incidental, això és, composada per  il·lustrar una peça de teatre. No es tracta de música programàtica, i de ballet, ni molt menys d’òpera, però incorpora característiques de tots aquests gèneres. Les vetllades teatrals eren abans més àmplies i els costos per a l’acompanyament musical molt menors que des de feia mig segle, el qual permetia el sorgiment d’aquests tipus de composicions. La música era un element fonamental en les produccions mitjanes i grans i tot tipus de compositors han aportat el seu talent al teatre en aquesta especialitat, La funció d’aquesta música era semblant a l’època cinematogràfica en una pel.licula.
Les dues suites orquestrals que prepara Grieg en dos moments molt diferents de la seva vida agrupen quatre números cadascuna, en els vocals, s’adapta la línea vocal al dispositiu orquestral
SUITE NUM 1 OP 46
1 AL MATÍ
2 LA MORT DE ASE
3 DANSA D’ANITRA
4 A LA COVA DEL REI DE LA MUNTANYA
SUITE NUM 2 OP 55
1 EL SEGREST DE LA NÚVIA. EL LAMENT D’ÍNGRID
2 DANSA ARAB
3 EL RETORN DE PEER GYNT, TEMPESTA EN EL MAR
4 CANÇO DE SOLVEIG
Per resumir Peer Gynt és una obra per a totes les edats, per compartir amb nens, joves i grans, les melodies són molt conegudes, utilitzades en el món de la publicitat, per a bandes sonores  de pel·lícules i dibuixos animats per als més petits.
Us animo a tots a escoltar-la i gaudir-la, segur, segur i molt segur que us agradarà
Paraula d’una Stone

EDUARD GRIEG 1843-1907
PEER GYNT OP 23
GOTHEBUR SYMPHONY ORCHESTRA AND CHOURS-NEEME JARVI
SELLO DEUTSCHE GRAMMOPHON 427 325 – 2
BOTIGUES FNAC
DISCOS CASTELLO .- CLASIC-
C/ Tallers en Barcelona

DIVERDI. COM
SELLO AGRUPARTE – MOTA DE POLVO
9788495423597 (INFANTIL)
PEER GYNT – EUDARD GRIEG
CUENTO DE CARMEN SANTONJA NARRADO POR FERNANDO
 PALACIOS Y MUSICA ORQUESTA
 FILARMONICA DE GRAN CANARIA

Núm II - Maig 2011










Qui sap el nostre objectiu???

La família Martínez, ens porta a un món molt peculiar, la proposta està força bé, però... A partir d’aquests personatges, coneixerem millor els nostres productes???  o potser nosaltres mateixos no coneixem el nostre entorn ???
Podríem dir que aquests episodis, ens faran conèixer molt més la empresa!!! Esperem que de mica en mica, ens aporti més coneixements, això sí, sempre des del punt de vista de la formació i recordeu... ens adverteixen de que s’han de mirar a casa, no a la feina...

Dubten.. d’això que s’en diu, ètica profesional????????

Núm II -  Maig 2011

diumenge, 1 d’abril del 2012

Instantànea

Sovint em utilitzat o escoltat la paraula "instantània per descriure aquell moment que ha quedat immortalitzat en una imatge. De vegades pensem que darrere d'aquesta acció de prémer el botó de la càmera o mòbil, no hi ha res mes, però sí, ens preguntem, perquè una instantània ens agrada mes que una altra. Alguns dirien que es (surt) el nostre fill/a, un familiar, l’estimat... en definitiva trobem un component emocional. Però imatges que no estan vinculades a res també ens impacten. Aquí a començat a intervenir una altra paraula,"Tècnica". Nocions bàsiques que ens poden ajudar a fer que aquella "foto" sigui la millor instantània.
Quan un pintor utilitza els colors, reprodueix uns pigments, quan combina la llum i l'ombra amb creativitat pot fer art.

Des d'aquest recull de breus idees, voldria ajudar-vos aconseguir-lo.

Mes d’una vegada hem dit: "quina llàstima, m'ha quedat moguda"-

Per corregir això:

1-Hem de subjectar el dispositiu (càmera o mòbil) amb seguretat, i fer l’acció de disparar amb el dit (utilitzant el moviment de les dues falanges primeres) com ho faria un caçador en disparar un tret.

2-Si l’acció anterior ens resultes difícil tenim una altra solució. Podem canviar la sensibilitat de la toma (abans  pel·lícula) incrementant el valor, d'aquesta manera aconseguiríem que la velocitat d'obturació sigui mes ràpid i el moviment no serà tan apreciable (fins i tot deixarà de ser). Així també pot sortir un petit efecte que abans s’anomenava "gra" i li donarà mes originalitat a la foto.

Es un primer pas, però molt important per començar ha fer millors "instantànies".

A part dels consells propers, si teniu qualsevol dubte podeu fer-lo arribar a la redacció i us donarem

la solució.

Continuarà...

Núm I - Abril 2011 

Mirando las Estrellas

Querido “alguien”:
Digo querido alguien porque no se a quien le puede importar esta historia y si realmente alguien la va a leer algún día.

Son las dos de la madrugada de una calurosa noche de julio y no logro conciliar el sueño.  Decido salir al balcón para relajarme con el aire fresco de la noche.

Me siento en una silla medio destartalada por el tiempo y decido ponerme a hacer lo que mas me gusta: Escribir. Hoy estoy un poco indeciso. No se si decantarme por una historia  real o de ficción.  Decido que hace una buena noche para  una historia real.

Cojo el bolígrafo y el cuaderno y de repente veo delante de mi una barrera en forma de muro inmensa, tanto que consigue sacarme toda la información de la cabeza y dejarme la mente en blanco, como hipnotizado.  Por más que lo intento no consigo articular nada….

Miro de alejarme del muro por un extremo, pero desisto porque no encuentro el final.  Lo intento por el lado opuesto… ídem…

Los nervios se apoderan de mi.  ¿ Y si se me queda la mente en blanco para siempre?   ¿Y si no puedo expresar las angustias y amarguras de cada día.?   Mi válvula de escape es expresarlas por escrito.  Escribir me da fuerza física y moral, consigue darme la fortaleza necesaria para afrontar el mañana, que se a ciencia cierta será peor que el presente.

Decido no mirar al muro y mirar hacía atrás,  entonces aparece una bella imagen: mi esposa, mis cinco hijos y yo jugando la partida de nuestras vidas.   No quiero alardear, pero en esta partida llevo las mejores cartas.  La compañera de juegos es mi mujer, y ella, en su mudo de Alzheimer es feliz.   La partida ha de seguir, y ha de seguir incluso haciendo trampas a la compañera que lo ha sido durante  más de cincuenta años. Ojala no tuviera que hacerle trampas a ella y se las tuviera que hacer al destino.   Lo que mas deseo en esta vida es que esta partida no acabe como siempre acaban las partidas contra el Alzheimer.   Si acabara en tablas no sería tan injusta…. Que iluso.

Vuelvo a bajar la vista, la pesadilla del muro vuelve a aparecer y no consigo escapar de el.  La mente se vuelve a quedar en blanco. Cierro los ojos y decido que el único sitio para mirar es hacia arriba, hacía las estrellas esperanzadoras.  Al instante me empiezan a hacer señales…. Que querrán decir estas señales?  Me froto los ojos porque tengo la vista cansada y son las tres de la madrugada.  No consigo adivinarlo hasta que al bajar la vista veo que el muro ha desaparecido.   Creo que estas señales me han dado un mensaje muy claro.

Por fin lo entiendo, las señales de las estrellas me indican que he de continuar escribiendo mis penas y alegrías.  Si continuo haciéndolo  nunca mas volverá a aparecer el maldito muro que ha robado la consciencia de mi esposa y no nos ha dejado disfrutar de nuestros últimos años de vida en paz,  que ha roto nuestros planes que soñábamos para la vejez, que nos impedirá  ver crecer a nuestros nietos y ver la felicidad y prosperidad de nuestros hijos.  Al menos si escribo el muro solo lo verá ella.  He de aprovechar la oportunidad y disfrutar de  las estrellas antes de que se nuble el cielo y sea yo entonces el que quede otra vez atrapado por el muro para siempre.

Dios mío… he reflexionado tanto que sin darme cuenta ha amanecido y las estrellas se han ido haciéndome un guiño.  Tenia muchas mas cosas que explicarles, aunque realmente me encuentro mucho mejor, porque se que ahora soy yo el que tiene que luchar contra el muro del Alzeimer.   Estaré eternamente agradecido al cielo y a las estrellas por dejarme ver el camino de la esperanza….  Hasta siempre “Alguien”

Dedicado a Maria y Manolo por sus cincuenta años de amor mutuo incondicional
 
MªCarmen de Arcos Gomez
Control de Calidad y   Estadística Lleida


Núm I Abril 2011